Una gent especial

El terme serveix per aixoplugar un ventall de situacions greus o lleus, la frontera de les quals es mostra difusa. La gent especial té una gran sort, la de tenir a prop persones que els ajuden, eduquen, acompanyen, comprenen i estimen

S'acosten diades de solidaritat i beneficència en què tothom sembla més emotiu i proper als que per diferents circumstàncies viuen les coses d'una altra manera. La que avui té ressò ens sensibilitza sobre la necessitat d'anar contra les malalties mentals, i aquest terme planteja, com és natural, un munt de subtilitats. És singular com fem servir el llenguatge per no ferir ningú i utilitzem un grapat d'eufemismes com ara «deficients psíquics», «discapacitats intel·lectuals» o els noms propis que identifiquen determinades patologies dins el vademècum mèdic. No cal dir que qualsevol d'aquests termes és més tendre que els que se solen utilitzar d'una manera insensata per insultar algú considerat en bona salut per dir-li l'antònim. I en podríem fer una llarga llista. Paraules que malauradament formen part del vocabulari social i que no només s'utilitzen per degradar, sinó que encara escoltem en el món de l'espectacle còmic. De tota manera, hem avançat perquè la història és testimoni que, a més de riure-se'n, en el passat s'establien polítiques de discriminació i en casos extrems desaparició. En molts llocs del món aquesta història és present. Ja veuen que això de l'eufemisme, la manera de dir les coses sense dir-les directament, pal·liativament, s'enganxa. Nosaltres tenim més sort, l'estat de dret ens empara tot i que naturalment quan surt el tema ens fa la pell fina.
En una perspectiva més panoràmica s'utilitza un altre terme, especial, potser ambigu però que serveix per aixoplugar tot un ventall de situacions greus o lleus, la frontera de les quals es mostra difusa i com a indeterminada que és, impressionable al seu entorn. L'expressió té pes en aquest context perquè hi identifiquem escoles, colònies, casals, trobades, jocs i polítiques que fan dels especials encara més especials. I té la propietat que a més d'identificar la diferència també la respecta. És clar que per ser clars, també hauríem de parlar que en certes coses no haurien de ser tan especials. Com per exemple, que una gran part dels esforços dedicats a ells provenen de fons i fundacions privades promogudes per col·lectius familiars dels afectats i que les aportacions públiques no cobreixen les necessitats de pressupost en escolarització, sanitat i qualitat de vida. Per arreplegar una minsa ajuda s'ha d'entrar en el rodet de la burocràcia, no fos cas que algun espavilat volgués enredar l'Estat. I en un article tan especial cal fer servir un tòpic comú, només amb una part dels diners que es dediquen especialment a la guerra n'hi hauria prou per no fer també especial la diferència. La política no sembla estar preparada per fer allò que sempre propugna en el seu discurs sobre la integració, que al cap i a la fi no enganya ningú, és veritablement un discurs. I si calen diners, es reclama la solidaritat de la societat civil, que a Catalunya sempre ha estat sensible amb les generoses aportacions particulars dels seus habitants, per a qualsevol causa especial, que aquest any és més especial que mai. I s'agraeix. I d'això, en saben molt els pares que han deixat de buscar culpables tant al cel com a la terra.
En Llorenç, el meu fill d'onze anys, especial, sense diagnòstic acreditat, trempat, bellugadís i sensible, no sé si algun dia tindrà la capacitat per llegir i entendre aquestes línies, no tant les anteriors sinó les properes, perquè són per dir-li que, com tots ells, viu més que ningú el temps present, el seu temps per excel·lència, el més important, el que ho justifica tot. I és aquí on gaudeixen d'una gran sort, la de tenir al costat una gent que els acull en el seu dia a dia, són les persones que els ajuden, eduquen, acompanyen, comprenen, acaronen, senten i sobretot els estimen. Són els/les mestres de l'escola especial, i sabem que al seu voltant se'n mouen molts altres amb idèntica sensibilitat. Tenen les millors intencions, els projectes més imaginatius i l'avantguarda en les accions. No rebran premis ni condecoracions oficials, però tenen l'estima i agraïment dels que sabem el valor que té la seva feina i sobretot l'alegria i qualitat dels seus alumnes. Són gent especial per a gent especial. Quan comencem a entendre que nosaltres també podem ser especials, trobarem el camí cap a una plena integració.
Acabo amb una pregunta que el meu fill ens formula sovint, tan singular com reflexiva i que no sempre som capaços de respondre. I ara, què farem?

El Punt, Tribuna, 14 de desembre del 2008

Els bandolers del camí ral

A finals del segle XVI, en el regnat del rei Felip II de Castella (Felip I de la corona Catalano-aragonesa, 1556 -1598), una de les preocupacions de caire social era el fenomen del bandolerisme, especialment virulent al principat de Catalunya.

Un dels indrets més perillosos era el camí ral de Manresa a Barcelona. Una ruta construïda per presos condemnats a treballs forçats i que creuava la Serra de Sant Llorenç i l’Obac amb un traçat muntanyenc despoblat, solitari, vorejant cingles i penya-segats on eren freqüents els accidents per esllavissades i relliscades. Però la pitjor temença per la gent que el transitava era l’amenaça constant de bandolers i lladres que triaven els indrets més feréstecs per plomar les seves víctimes. Tot i les habituals execucions de bandits, les autoritats no aconseguien acabar amb els malfactors. El rei Felip II estava especialment interessat a netejar el camí de saltejadors. Primer, perquè actuaven en un camí privilegiat per la Cort i que portava el nom de ral (reial). Segon, perquè la Serra era batejada amb el nom del màrtir Sant Llorenç, al qual Felip II li havia consagrat el Monestir de “San Lorenzo de El Escorial” en agraïment a un triomf sobre les tropes franceses, esdevingut un 10 d’agost, el dia del sant. I un tercer motiu, els problemes de salut del monarca.
Cap allà el 1570 el rei Felip II va comença a patir atacs de gota que el deixaven postrat molt sovint en una cadira. Monarca de gran religiositat sense dubtes en el poder dels sants, va encarregar a un monjo jerònim una missió especial dins el principat de Catalunya. Escortat per dos aristòcrates castellans el monjo es va desplaçar a la serra de Sant Llorenç. Allà, va contractar un fuster artesà de Mura, van tallar una alzina i la van fer beneir pel monjo abat del Monestir de Sant Llorenç. Amb la fusta i la benedicció del Sant, el fuster va començar a construir, amb gran secret, una cadira especial per alleugerir els atacs de gota del monarca.
El que no entrava dins els plans era que en aquella època els bandolers de la serra eren els amos i senyors de la muntanya i res va fer pensar que serien respectuosos amb la missió reial. Els més coneguts eren “el llop” i “el bisbe”, del primer es deia que era un vell que assassinava sense pietat i del segon que era un jove i noble arruïnat que només robava als rics. Ningú coneixia la seva identitat i qui deia que els havia vist era titllat de mentider. La llegenda explica que fins a tres vegades es va fer la cadira reial, les dues primeres van ser robades pels bandits per fer llenya i fer la punyeta als emissaris del rei. Aquest va enviar una patrulla militar a la muntanya per acabar amb els irrespectuosos lladres, però els barrancs de la muntanya feien impossible la seva captura. Després ho va intentar amb comissaris de la inquisició per tal de perseguir l’heretgia sobre la gent que no combregava amb la sagrada missió. Però l’execució de pagesos innocents només va fer que revolucionar la comarca en contra. El robatori de la tercera cadira va enfurismar el rei. El camí reial es va tallar i el van ocupar tropes reials sota les ordres del virrei que en persona es va establir al Castell de Rocafort. Les batudes van ser constants i la generosa recompensa va afeblir la consciencia dels més pobres i l’ambició dels bandolers d’altres indrets que a més se’ls hi va prometre l’ indult per malifetes passades. Camins, coves i barrancs van ser escorcollats pam a pam fins que la gran batuta va tenir èxit. El vell “llop” va ser trobat assegut a la cadira reial, mort per ferida de sang i cobert amb una capa de bisbe. Des de llavors la llegenda va escriure que “el llop” i “el bisbe” eren la mateixa persona i altres que va ser el segon qui va acabar amb el primer per afavorir l’equívoc i desaparèixer per sempre de la serra.
Els emissaris del rei van tornar a la cort sense la cadira perquè aquesta havia estat tacada i blasfemada per un bandoler. El rei Felip II va tenir una cadira especial per la seva gota, però no es va fer amb l’alzina de la serra de Sant Llorenç i l’Obac. Alguns diuen que aquest va ser el motiu de la seva enemistat amb Catalunya. Però ja sabem que les llegendes…

El camí ral de Barcelona a Manresa

S’anomenaven camins rals les rutes concedides i afavorides pels reis. Els masos i les viles per on passaven gaudien de certs privilegis i es beneficiaven de comunicacions millors i, per tant, del comerç que això comportava.
El camí de més renom era el camí Ral de Barcelona a Manresa que creuava la Serra de Sant Llorenç i l’Obac, que unia el cor de Catalunya amb Barcelona i el mar. Una ruta molt transitada que aglutinava tota mena de gent.
El tram de la Serra de l’Obac era un dels més perillosos i transcorria per indrets despoblats i solitaris pendissos vorejant cingles i penya-segats i sempre amenaçats per bandolers i lladregots.
Al segle XVIII va començar a davallar el seu ús. Primer per la construcció d’un nou camí, més endavant per l’arribada del ferrocarril entre Terrassa i Manresa l’any 1850. Va ser la fi del camí Ral per convertir-se en un camí ramader i en l’actualitat una ruta més de les moltes que disposen els excursionistes per endinsar-se i descobrir l’actual Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac.

L’hostal la Barata era un dels masos hostal més importants de tot el massís. Gairebé era aturada obligatòria pels viatgers de Barcelona abans d’endinsar-se en la part més complicada del trajecte, tant pel que fa al terreny com a la possibilitat de ser presa de lladres i bandolers.

Bandolerisme, segles XVI i XVII

A Catalunya fou un fenomen important i curiós diversificat en dos aspectes en el seu origen. Per una part les rivalitats i litigis entre famílies nobles i feudals es dirimien amb la formació de bàndols armats, ban-bandolers, al servei dels poders de l’època.

Així, el bandoler, era un vassall mobilitzat pel seu senyor per a una determinada missió i més endavant va passar a ser un mercenari sota la tutela d’un senyor o personatge influent que els utilitzava agrupats en un ban per propòsits i ambicions personals amb procediments violents o delictius. En la mesura que les quadrilles de bandolers van anar desapareixen per varies raons com les dificultats del senyor per pagar als membres del ban o per la resolució de litigis amb formes més pacífiques, aquests bandolers van haver de buscar-se la vida essent la més fàcil el robatori.
L’altre camí pel bandolerisme tenia el seu origen en la pobresa i marginalitat. Amb el temps el mot bandoler va esdevenir el terme pejoratiu pel qual avui es reconeix al malfactor, saltejador i assassí, perseguit per les autoritats a partir del segle XVI.
L’assalt als viatgers en camins solitaris era el delicte més freqüent. Altres delictes eren el segrest, robatoris a masies, moneda falsa o l’assalt a transport estatal de moneda. Molt sovint eren respectuosos amb els béns de l’Església pel sentiment religiós dels malfactors o perquè una bona part d’ells havien estat anteriorment monjos.
Soldats, partides de gent pagada o el sometent dels pobles eren les formes més efectives de perseguir als bandolers, així com els delators o els caçadors de recompenses.
Les penes més freqüents eren l’esquarterament públic i l’execució a la forca. Si no era la pena de mort, eren les galeres de per vida o per molts anys. Però era difícil acabar amb tots precisament perquè eren molts els arrelats als pobles i rebien ajuda dels seus habitants.
Una de les més efectives era l’oferiment d’indults a canvi de fer el soldat en les campanyes del rei, com va ser el cas de Perot Rocaguinarda del Lluçanès que el 1611 es va acollir a un perdó reial a canvi de lluitar amb els terços castellans a Nàpols. Aquest temut saltejador fins i tot va ser nomenat per Miguel de Cervantes a “El Quijote” com el més gran de tots.
No era una vida fàcil tot i la idealització que se n’ha fet, plena d’aventures, fama i afers d’amor. Vivien amagats al bosc o la muntanya, amb privacions i desplaçaments constants. El seu objectiu principal era el benefici propi molt lluny de la defensa de valors humans o fins i tot nacionals com la llegenda ens ha fet creure. Era gent desesperada abocada a un final tràgic com el del bandoler més famós, Joan Sala, àlies Serrallonga, executat a Barcelona el 1636, amb la mort del qual es va iniciar el declivi del bandolerisme.

El bufó del regne

Sabem que no hi ha una teoria de la conspiració envers els catalans, però ja és casualitat que Catalunya i les seves propietats, entre elles, la llengua, estiguin sotmeses a la crítica, sermó, retret, befa i injúria de tants espanyols

Una vegada més el destí ens ha ofert la possibilitat de comprovar de quina manera més casual s’alineen les coses en una mateixa direcció. Fa quinze dies es va lliurat el premi més reconegut, comercial i dotat de la literatura castellana, que des d’una determinada òptica es pot considerar cultura catalana pel fet d’atorgar-se a Barcelona, per una empresa d’aquí i amb presència d’alts càrrecs de la política oficial, social i econòmica. Que l’idioma comú sigui el castellà en exclusiva no treu el seu caràcter català, perquè ja sabem que també és llengua oficial a Catalunya. El veredicte va concedir el primer premi a un escriptor que recentment ha encapçalat una campanya a favor de la llengua comú, el castellà, manifiesto que des de Catalunya s’ha interpretat sense embuts com un intent més de donar prioritat al castellà a Catalunya manipulant sense vergonya la realitat lingüística. No cal ser gaire espavilat per comprovar que aquesta és la situació ideal pels defensors d’un determinat bilingüisme en que el castellà sigui l’idioma principal i el català estigui representat en silenci, és a dir, el bilingüisme que parla en una sola llengua comuna i es deixa escoltar en la pròpia, l’altre. Si la situació és a la inversa, hem de sentir que el castellà està perseguit a Catalunya.

Aquesta és una mostra més que fa sorgir la transparència del caràcter català, no només es mostra servil a la política i sentir aliens en qualsevol àmbit, digueu-li estatut, llengua, balances fiscals, seleccions esportives, bandera, memòria històrica, infraestructures…, sinó que a més som tan amfitrions que aprofitem qualsevol ocasió per honorar-los. També deu formar part del nostre genotip el saber esperar temps millors, bé per ser acceptats tal com som (això de segar cadenes no ens fa simpàtics), bé per aplicar aquella qualitat natural que diu que la millor virtut és l’adaptació a l’entorn, principal tret de la teoria de l’evolució en la qual sobreviure en llocs adversos ens fa més forts perquè ens fa més integrats, i en el cas de Catalunya situa el terme integració en el terreny de l’ambigüitat. Molt em temo que en el fons la transformació evolutiva sigui una progressiva dissolució en un altre, i que el català esdevingui castellà per sentir-se acollit per una força major, única i lliure, que sap que el submís quan més capcot, menys rebel.

Perquè no s’entengui com una manera ni directa ni indirecta de carregar contra la llengua comuna, hem d’afirmar que els catalans bilingües, potser per tenir el do de llengües, no hem considerat mai que els idiomes per si mateixos tinguin males intencions, en tot cas aquesta és una condició humana i si no fem manifestos de llengua llarga és perquè som prou espavilats per comprendre que si algú ens vol mal no és per culpa de la parla, sinó de qui parla.

Sobre qui parla, sabem que no hi ha una teoria de la conspiració que tingui un objectiu pervers envers els catalans, però ja és casualitat que Catalunya i les seves propietats, la llengua entre elles, estiguin sotmesos de manera incessant a la crítica, sermó, retret, befa i injúria de tants espanyols que s’aixequen cada matí amb la dèria de fer-nos entendre des de qualsevol mitjà o institució que estem equivocats. I també sabem que trepitjarien un terreny erm si no fos perquè altres espanyols se’ls creuen i altres catalans els riuen les gràcies o, pitjor, demostren ingenuïtat per acció o omissió.

No és qüestió de fer la llista de greuges, però si el mecanisme que s’estableix és l’insult i la calumnia gratuïta per sobre del debat i l’argument, ha d’existir alguna manera de fer valer raons per desmantellar la bretolada. Sí, és com dir babau o som gent pacífica i no ens agrada cridar, però en gran part és així perquè els nostres representants ja han començat el procés metamorfòsic de dissoldre’s en altres identitats. Sempre ens queda la societat civil, però passem massa temps fent cua a les carreteres per anar a treballar, prendre el sol, esquiar o buscar bolets. També ens comencem a fondre tot pensant que si fóssim d’allà no ens caldria pagar peatge. I potser serà veritat, com es deia en un documental, que Espanya va començar amb el Big Bang.

De moment, allò que diuen de nosaltres té ressò a programes satírics de ràdio i televisió. I ens fa riure. Som molt de la conya, nosaltres, ens riem d’ells i ens riem de nosaltres. I de tant riure no ens adonem dels clatellots mentre vivim l’evolució més divertida, el bufó del regne. Els catalans bilingües sabem que la paraula té un doble significat, però els bilingües d’una sola llengua només en tenen un.

Ni emprenyats, ni perplexos, simplement bufons.

El Punt, Tribuna, dijous 30 d'octubre del 2008

Crisi mundial (imatge)

Fina Coll i Serra

El primer de setembre vas fer realitat un d’aquells acudits d’humor negre que ens parlen d’aquells que deixen aquest món en aquestes dates perquè no s’han volgut perdre les vacances. Aquesta vegada hem plorat perquè t’ha tocat a tu i encara som incapaços de trobar-hi sentit, tret del plor i la incomprensió del moment davant del teu sobtat comiat. Hem buscat entendre i apaivagar el dolor amb paraules de poeta, però aquesta és una de les mil coses que les experiències dels altres no serveix més enllà de parar el cop a l’espera de moments més reflexius. Tu ens diries que són coses que passen i que no cal donar-hi més voltes, però per això mateix també cal trobar paraules pròpies i no les dels altres, ni que siguin les teves. També sabem que quan volem dir-te el que sentim, en realitat ens ho estem dient a nosaltres, perquè a tu et semblarà bé tot el que ara puguem dir o fer per entendre el teu adéu. Fins i tot ens fa tremolar dir les coses pel seu nom com buscar altres paraules per no haver d’escriure que t’has mort. Ens hauràs de perdonar que busquem maneres com pensar que és una injustícia i una mala jugada. Sí, ja ho sabem, són coses que té la vida i això ens ho fa tot més complicat, però és una mica indignant, no creus? El teu neguit ens donarà força i la teva generositat ens motivarà; són moltes les persones de totes les edats que et van conèixer i et van acomiadar i que creuen que el món era una mica millor amb tu i entre tots procurarem mantenir el nivell, els joves primer, diries, ja que al cap i a la fi t’hi vas dedicar en cos i ànima. També sabem una cosa que tu no saps, i és que la teva generositat ha fet millorar la vida de persones que no et coneixen i que ara porten parts del teu cos. Nosaltres ens hem quedat amb la teva ànima. Millor no ho podries haver fet, tret de morir-te, és clar. Procurarem parlar de tu amb alegria, com a tu t’agrada, potser amb l’acudit dels que es moren els primers de setembre, però nosaltres sabem que ho vas fer amb la teva intel·ligència perquè no volies fer-nos passar malament les vacances ni deixar de fer el que t’agradava, estar amb la família, els teus amics i “els teus nois i noies”, ni que fos l’última vegada. De saber amb anticipació el teu final, també ho haguessis fet. Per sempre, un somriure, Fina.
Un amic, en nom dels amics.

La Batalla de l'Ebre, ara toca

Divendres es compleixen setanta anys de la batalla de l'Ebre, l'última gran ofensiva republicana contra les tropes faccioses del general Franco, una batalla de gairebé quatre mesos que va provocar prop de cent mil baixes

La Cota 705 de la serra de Pàndols amb el monument d'homenatge
als participants en la batalla de l'Ebre, de la qual divendres
es commemora el 70è aniversari. Foto: J. FERNÁNDEZ

En la tanda commemorativa dels 70 anys de la Guerra Civil espanyola i seguint la seva cronologia, ara toca la batalla de l'Ebre. Pels afins a la història, la batalla desenvolupa uns fets d'increïble força per la seva perspectiva bèl·lica, humana i política amb dramàtiques conseqüències de futur, per la qual cosa ha esdevingut la més famosa, sagnant i decisiva del conflicte.

L'Ebre. L'obstacle geogràfic de superar un cabalós riu com ara l'Ebre ja és una gesta impressionant i es va erigir en el símbol de l'èxit o el fracàs en el domini de les dues ribes. El pas del riu i el cicle memorable de construcció de passarel·les republicanes durant la nit i la seva destrucció a ple dia per l'aviació nacional o per les crescudes provocades del riu en els embassaments riu amunt dominats pels franquistes són una icona de la batalla que l'ha fet única. Superar la mort d'un cicle era només una angoixant espera per la tongada següent. Però van ser les serralades més properes, com ara Pàndols, Cavalls i la Fatarella, les que van marcar el rigor de la batalla, paradoxalment terra alta, esquerpa i sense aigua a pocs quilòmetres del gran riu, on els barrancs es transformaven en polivalents i compartides tombes a cel obert. Una batalla que va provocar més de cent mil baixes entre els dos bàndols en els quasi quatre mesos que van des del 25 de juliol fins al 16 de novembre del 1938.

El context internacional. La batalla es va plantejar com una desesperada ofensiva republicana que buscava una resposta internacional. Que les democràcies europees com ara Anglaterra i França ajudessin oficialment la malmesa República en la lluita contra el feixisme a Europa, en un moment que la figura de Hitler manifestava un poder d'expectatives incontrolables. L'ajuda no va arribar, ans al contrari, es va obligar en plena batalla a retirar els voluntaris internacionals en un desequilibri de forces que marcaria la fi de la darrera batalla. És el punt d'inflexió en què els uns i els altres ja es reconeixen vencedors i vençuts mesos abans d'acabar la Guerra Civil. Des de la perspectiva de tantes dècades cal fer notar que una situació favorable a la participació europea en la batalla hauria representat una idea tan esfereïdora que només cal insinuar-la comper no intentar fer-ne argumentació: la batalla de l'Ebre com la primera batalla de la Segona Guerra Mundial.

La lleva del biberó. Milers de soldats de disset i divuit anys s'estrenaven en combat en les pitjors condicions possibles per fer front a la consigna del seu sacrifici, perquè resistir un temps més enllà de l'imprescindible requeria uns militars més veterans. La mort també els va reclutar i la gran majoria no va tenir ni temps de trobar-hi un sentit dins el que ja és un sense sentit fer-los soldats, i els que van sobreviure es van acomiadar d'allò que, en condicions de pau, té en la joventut la millor edat de viure.

Exili. I a la derrota va seguir una opció d'exili, que va representar mesos després la lluita contra Hitler en la Segona Guerra Mundial, o bé allistats en tropes aliades o en la resistència que amb el temps van alliberar París i van entrar a Berlín. Molts altres van patir els camps de concentració i en el pitjor dels casos els camps d'extermini. No només els soldats, també les seves famílies.

Repressió. L'opció interior no ho va fer menys dramàtic. Franco va iniciar una brutal repressió que va acabar amb milers de vides republicanes o els va confinar a la presó o al silenci per la por.

Desesperança. Després de derrotar Hitler, tocava Franco. No va ser així i esperar la fi del franquisme va ser una esperança d'horitzó infinit. La dictadura va durar quaranta anys. Mort el dictador el desig es renovava, però era el temps de la transició i s'havia de mirar endavant. I els pocs supervivents perdien tota la confiança, però, de què? Reconeixement, perdó, memòria històrica?

Desmemòria. Ara hi ha generacions sense guerra que reclamen els fets, que no van pactar la transició i que pensen que l'oblit només afavoreix els enemics de la democràcia i aquesta és tan feble que necessita la memòria, per justícia i educació. I davant una idea tan honesta, també hi ha conflicte, els uns perquè pensen que si no es fa una llei de memòria històrica no hi haurà reconeixement oficial, perquè els altres no volen que els odis soterrats i no oblidats revisquin en el present. Seria molt fàcil pensar que els uns i els altres s'identifiquen amb els hereus dels vençuts i els vencedors, però tots sabem que és una idea massa simple per ser veritat, i que l'única certesa és la llavor del dolor. I és així que els pocs supervivents dels dos bàndols commemoren, junts, cada any, a la cota 705 de Pàndols, l'inici de la batalla de l'Ebre davant del monument a la pau. Potser que els escoltem. No oblidar perquè no torni a passar i la pena és que una cosa amb tant de sentit comú com el reconeixement de fets i responsabilitats hagi de formular-se en llei, però per això existeix l'estat de dret, perquè tenim una certa tendència a perdre el seny.

Un exercici de memòria. Fem l'esforç d'imaginar-nos qualsevol noi de disset anys del nostre entorn més proper, nét, fill, parent o veí, vestit de soldat i de camí cap a la batalla de l'Ebre, la nit de la revetlla de Sant Jaume.

El Punt diari, Tribuna, 23-Juliol-2008

Observadors obsergats (imatge)

Californication, el mascle erecte

Darrerament ens arriben sèries televisives de producció nord-americana que ens remeten a la suma d’estereotips d’allò més adobat, pauta narrativa en voga que tracta d’extremar més els defectes que no les virtuts dels seus personatges, siguin dones desesperades o metges desvergonyits.

És un estil clàssic i la comèdia de situació no l’esgotarà mai. De fet, una de les diferencies contemporànies és convertir-ho en una farsa, un enginy que permet barrejar el drama i la comèdia per anar alimentant els alts i baixos de la progressiva corba d’interès narratiu que, si fa o no fa, pels executius de les cadenes es concreta en una línia; comèdia si és a l’alça i drama o tragèdia si és a la baixa. En funció d’aquesta línia que habitualment zigzagueja en unes coordenades d’anunciants i beneficis, la fórmula permet inundar la trama amb sorpreses que fan volta a les expectatives que es puguin crear a més d’introduir la mort de personatges, bé per riure, bé per plorar, talment com la vida real; deu ser per això que s’anomena comèdia dramàtica.

A més, introdueix elements de sorpresa amb la capacitat de recórrer a diferents formes de gènere que han demostrat amb escreix la fidelitat dels espectadors, com ho són la por, l’aventura, la ciència ficció o el crim. En definitiva, pot passar de tot i tot és possible. Els entesos ja s’han preocupat d’aquest fenomen batejant-lo com a barreja de gèneres, que també contamina el cinema. Un toc per alertar sobre la regla d’or de la narrativa: la unitat, que en definitiva ens parla que tota història conflueix en un nucli que a mode de cèl·lula confereix una base lògica i estructural que es reprodueix a l’engròs quan creix. Gràcies a això s’ha pogut diferenciar el gran del menut, el blanc del negre, el bo del dolent, el dia de la nit, el cinema de la literatura, la comèdia del drama… o el matís d’entendre que quan fa un instant hem escrit blanc del negre i bo del dolent no hi ha malentès perquè sabem perfectament que no hi ha una relació directe ni intencionada per forma i per context.

Quan no hi ha unitat, potser les coses esdevenen més sorprenents, divertides i no dubtem que creatives, però en moltes ocasions el resultat és el monstre de Frankenstein, que si a alguns els fa riure és perquè no han llegit la unitat de l’original. I el monstre no és un problema si és això el que s’ha volgut aconseguir. Malauradament a la televisió tot sembla molt més aleatori seguint la regla de barrejar el que sigui amb la publicitat i creure que el monstre està davant la pantalla i s’ha d’alimentar com sigui. El resultat és un pensament de fons que suggereix que ens estan prenent el pèl i que no deixa de ser un esquer perquè continuem atents a la pantalla, que tard o d’hora la interferència s’arreglarà.

En l’anàlisi també hi podríem afegir el compulsiu ritme visual, l’hora d’emissió, la promoció malaltissa que en fa la pròpia cadena que l’emet, els temes recurrents i la continuïtat de les mil i una trames inversemblants. Un esquer que guarda el seu secret en la passivitat de la víctima, és a dir, l’espectador, cada vegada més hipnotitzat davant la pantalla i que es mostra afeblit de la seva capacitat d’analitzar els continguts televisius, si és que alguna vegada ha estat dotat d’aquesta virtut.

Tot això per dir que Cuatro emet la primera temporada de la sèrie Californication, protagonitzada per David Duchovny després de la seva lluïda abducció a Expediente X. Els primers capítols ja ens han marcat la unitat del producte. Hank Moody és un escriptor d’èxit que viu a Califòrnia en plena crisi creativa, separat d’una dona a la qual encara estima i amb una filla preadolescent. La manera que té per superar aquest entorn d’estrès és castigar la ex amb la permanent fornication de qualsevol femella que es mostri disposada i que, ¡oh pobre!, totes ho estan, casades, separades i solteres, menys, naturalment, la seva. Fins i tot ha caigut la filla adolescent de l’actual parella de la seva ex, és clar que ho ha fet enganyat, perquè aquestes coses no està bé que les faci un adult estigui o no serè, tot hi fer-ho protegit. Una manera peculiar d’entendre el càstig, però que forma part del seu estil ja que també ha tingut una aventura amb la dona del director de cinema que ha fet una versió cinematogràfica de la seva darrera novel·la; simplement perquè no li ha agradat l’adaptació.

No sé si hi ha audiència d’espectadores, però és una mostra flagrant d’allò que sempre s’ha dit dels homes, que sempre pensen en el mateix i en extensió que quan ho fan amb una, sempre pensen en l’altre, tot mantenint el cos de la dona com a objecte de desig disposada a satisfer al mascle erecte en qualsevol moment i situació. Pur clixé que no hauria de preocupar ni a uns ni a les altres perquè estem en el temps de la ficció, excepte si entenem que està basat en una història real o és un mirall del pensament social. Tants anys per assolir un respecte a qualsevol gènere com per fer-se miques tot i que sigui en sèrie. En qualsevol cas ens diran que no n’hi ha per tant i que és el que l’audiència vol. Les investigacions d’audiències de qualitat –terme entès en profunditat i no excel·lència- treballen més en el sentit de trobar els pensaments sota consciència de l’espectador perquè els productors de continguts els ofereixin per satisfer les necessitats recòndites; res de nou que no hagi fet la publicitat des de fa més de cinquanta anys. I no està de més que ho recordem per si algun espectador decideix veure la televisió d’una altre manera i que no sigui la mateixa que l’ha fet creure que els anuncis hi són però no tenen poder per influir en les nostres decisions.

També estaria bé que l’anàlisi de l’espectador arribés a la conclusió que la decadència dels homes i la seva incapacitat per controlar els seus sentiments no necessàriament ha de passar per mantenir-se en erecció el major temps possible i, molt més estúpid, que ho faci un altre audiovisualment per molt que aquest sigui un impossible alter ego (home) de nom David Duchovny. I que les dones ho alliberin tot en ser dominades per algú que no és parella i que no paren de baixar pantalons per estar a l’alçada de la cosa. Tot plegat resumit en el somni eròtic com el que inicialment permet al protagonista fer-s’ho amb una monja, però entre una sèrie de ficció i un somni, no ens enganyem, no hi ha d’haver color i si alguna cosa tenen en comú és que el millor horari és la franja de mitjanit.

I si podem ser comprensius en la sèrie és per en David Duchovny, que durant molts anys de ficció va tenir una malaltissa relació sentimental amb Scully, en la trama més interessant i no prou resolta d’Expediente X. Potser per això els guionistes de Californication, sens dubte mascles i fans de l’anterior sèrie, han decidit oferir carta blanca per passar de la impotència X a la plena potencia posant en imatges els estereotips més confitats del somni eròtic, despert o endormiscat.

Esperem que quan tots els responsables de la sèrie se sentin alliberats en els seus mals sons, passin a trencar la unitat i ens comencin a sorprendre amb la barreja de gèneres, perquè no només de virtuals somnis eròtics viu l’espectador.

¡Qui ens havia de dir que desitjaríem el trencament de la unitat!

El Punt, Tribuna, 24-6-08

Ha mort un actor, visca el cinema

En Ramon, cinèfil, té un costum funerari quan un actor/actriu que ha omplert la pantalla d’interpretacions que han passat a la historia del setè art, es mor. Apart de sentir-se colpit pel que representa en l’imaginari cinèfil, se’n va a una botiga de vídeos i busca un DVD del artista. I aquell mateix dia, normalment a mitjanit per evitar interrupcions familiars o de feina, es projecta la pel·lícula en silenci, en penombra, amb sentiment. La majoria de vegades els finats són persones velles que potser ja s’han retirat de la interpretació, han sobreviscut en aparicions esporàdiques o han acabat professionalment a la televisió, en ocasions encertadament, en altres amb pena.

En aquesta ocasió era Charlton Heston i es va sentir indignat davant de comentaris i opinions sobre l’actor que tenien més a veure amb la seva vida privada que no amb el seu pas per l’art de la interpretació. Algunes fonts d’opinió provenien de comentaristes de nova fornada que mai van tenir, per edat, la oportunitat de veure les pel·lícules de l’actor en la pantalla del cinema i només les reproduccions televisives interrompudes per llargues insercions publicitàries. Responien al fet de fer bogada amb el pas de l’actor com a president de l’Associació Nacional del Rifle, i per aquest fet se li atorgava un pensament de dretes i com a tal rebutjable, com si en un sentit general la societat nord-americana fos tan progressista. Alguns apuntaven cap el símbol cultural quan hi havia matances indiscriminades, però s’oblidaven la permissivitat de la societat americana per posseir aquestes mateixes armes. En Ramon, sense voler entrar en el safareig va pensar que el rifle era una arma que va representar un fet cabdal en la conquesta dels territoris del oest americà i que ha estat admirat i representat ens centenars de pel·lícules i llegendes. I que se sabés, en Heston no va matar ningú que no fos estrictament per exigències del guió. Sobre el que fan les estrelles en la seva vida privada és quelcom privat i només hauríem d’estar interessats en allò que fan en la seva professió. Perquè si haguéssim de fer cas de tot el que es publica a favor o en contra, segurament ens duríem moltes sorpreses en conèixer la veritat de molts dels nostres admirats en qualsevol nivell de la vida.

Com a fets s’ha de reconèixer que l’actor va defensar companys com Orson Welles perquè dirigís la magistral policíaca Sed de Mal (1958), va apostar pel gènere bíblic fent seguidors, que no creients, a milers d’espectadors amb Ben-Hur (1959) o Els deu manaments (1956), va arriscar en el cinema de ciència ficció amb meravelles com El planeta de los simios (1968) o El último hombre vivo (1971) i finalment va demostrar el seu sentit de l’humor al fer de vell simi en el oblidable remake del Planeta de los simios (2001) de Tim Burton, quan ja començava a patir la malaltia de l’Alzheimer, i es va deixar humiliar per Michael Moore a Bowling for Columbine al 2002 quan el director li va preparar una entrevista parany.

I com a monuments del cinema, no s’ha d’oblidar la seva contribució al western amb Will Penny (1968), Mayor Dundee (1965 ), o la immillorable Horizontes de grandeza (1958), que han admirat fins i tot els detractors del rifle.

En Ramon no sabia què triar, perquè en qualsevol d’elles el cinema esdevé una mostra de la més gran de les arts. Finalment una notícia recent el va fer decidir per Ben-Hur. I mentre assaboria la carrera de quadrigues, va saber que cap remake com el que s’estava preparant amb tota la tecnologia digital al darrera podria arribar a la sola de la sabata del gran clàssic. Bé, s’equivocava, les noves generacions en serien fervents espectadors, però era una cosa d’ignorància, ningú els dirà que ja s’ha fet.

Ha mort un actor, visca el cinema.

El extraño caso de Ángel Martínez, el obrero cuyos hijos nacen siempre el 1 de Enero (Hemeroteca)

Hasta ahora van cuatro nacimientos el 1 de Enero…pero no hay razón para que la racha termine ahí

Angel Martínez con su primera esposa y uno de sus hijos, nacido naturalmente un 1 de Enero

Ángel Martínez es un tipo clásico, efusivo y cordial, de obrero español. Es de esta­tura media, delgado, fuerte, de recia complexión. Piel obscura, cetrina, y frente despejada, amplia. Los cabellos, escasos. Las cejas, gruesas y ne­gras. Los ojos, vivos. Una sonrisa fácil y un trato cordial y simpático,
Ángel Martínez es un tipo representativo de esos obreros españoles, tan nobles, tan dignos, constantes en el trabajo, perseverantes en su oficio. Trabaja actualmente en una fábrica barcelonesa de construcciones.

Yo, que no quiero enfocar directamente el propósito que me lleva hasta él—he sabido que sus hijos nacen siempre el día 1 de Enero—, le pregunto:

- ¿Cuánto tiempo lleva usted en estos talleres?

- Entré en ellos el 2 de Febrero de 1919. ¡Hace casi veinte años! Soy de los más antiguos. Dentro de la fábrica he conocido cuatro razo­nes sociales: Vallet y Fiol, al principio; Vallet y Bofill, después; luego, Ricart y Pérez, y, por último, Construcciones Mecánicas Rex. Todos mis patronos han estado siempre satisfechos de mí.

- Es natural. Su veteranía es el mejor elogio de usted, amigo mío. ¿Qué edad tiene usted?

- Cuarenta y cuatro años.

- Y es natural de...

- De La Nora, provincia de Murcia.

- Y es…

- Casado y ajustador mecánico. Pero, ¿es que me está usted haciendo el padrón?

- No; simple curiosidad. Usted, un hombre extraordinario...

Martínez sonrió:

- Ya sé por qué lo dice... Por lo de mis hijos, ¿verdad?

- Exactamente. A usted si que no puede negársele que es un hombre de orden...

- Casualidad, señor. Yo le contaré... Me dispuse a escuchar. Había llegado al te­rreno que me interesaba.

Cuatro hijos nacidos en 1 de Enero

- Yo contraje mi primer matrimonio a pri­meros del año 18, poco antes de mi ingreso en esta fábrica. Y el día 1 de Enero del año 1919 nacía mi primer hijo. Pepito, que murió nueve años después. El empleado del Registro Civil del juzgado del Sur cogió un tomo más grande que el recién nacido, inscribió al chiquitín en él y me despidió con una sonrisa y la frase de rúbrica en tal día: «Año nuevo, vida nueva».

Cuando el día 1 de Enero de 1922 nació Elenita, otra hija que había de vivirme poco tiempo, puesto que falleció el mismo año de su nacimiento, se celebró la coincidencia de fechas en que su hermano y ella habían venido a este mundo. En otro tomo enorme (el cuarenta y ocho, si me es fiel la memoria) del mismo Juzgado del Sur, el consabido empleado hizo constar esta coincidencia, que por entonces era eso nada más, sin los honores del caso extraor­dinario.

Este comenzó a serlo con ocasión del naci­miento de mi hijo Wifredo, hecho que tuvo lugar el día 1 de Enero de 1924. Se me felicitó ca­lurosamente por mi seriedad, y comprendo que estas felicitaciones eran merecidas. Si usted quiere consultar la partida de este chico, la en­contrará en el tomo cincuenta del Juzgado de Hospitalet. Aquí no hay trampa ni cartón.

Pocos años después, en Marzo de 1928, murió mi esposa, y contraje nuevo matrimonio en Junio de 1929.

Francamente, yo esperaba que la racha del 1 de Enero hubiese quebrado. Durante algún tiempo, en efecto, pudo parecerlo así: pero he aquí que el día 1 de Enero de 1934, a las once de la noche, poco antes, como ve usted, de que la tradición fracasase, apareció en este mundo mi hijito José María. Lo inscribí en el Juzgado número uno de Barcelona... y me dediqué a es­perar con toda serenidad la llegada de los primeros de Enero sucesivos, con sus sorpresas correspondientes..., que ya, naturalmente, no pueden ser en realidad tales sorpresas para mí. Esto es todo, y ya está satisfecha su curio­sidad.

Me tendió su fuerte mano de trabajador honrado, me saludó afablemente y se alejó pre­suroso para reanudar su labor. Salía yo del taller cuando un compañero de Ángel Martí­nez se acercó a mí para decirme en voz baja:

- El le habrá hablado tan sólo de la coincidencia de fechas en el nacimiento de sus hijos. Yo sé de él otra coincidencia; pero ésta bien triste. Oiga usted, y juzgue: Hace años, nuestro compañero fue a instalar un motor, tarea que hubo de interrumpir al tener conocimiento de la muerte de uno de sus hijos. Bastante tiempo después, Martínez fue encargado de reparar no sé qué avería que una mano inhábil había cau­sado en aquel motor. Pues bien; cuando se ha­llaba en plena faena, otra noticia como la de marras: otro familiar suyo había dejado de existir. Es cosa pública y le doy, además, mi palabra de que no hay en ella nada de fantasía.

Y ahora, la pregunta de ritual: ¿Quién puede prestar a quién? ¿La imaginación a la vida, o la vida a la imaginación?

ANTONIO PÉREZ DE OLAGUER

Revista Mundo Gráfico

Miércoles 1 de Enero de 1936

Director Luis González de Linares

Número 1261

Madrid

Unitats familiars pels que creuen que només hi ha un model

Home i Dona (podeu canviar l'ordre),
Home i Home,
Dona i Dona,
Home i Dona i Fills (un o més, biològics o adoptats),
Home i Dona i Fills i Avis (un o més),
Home i Dona i Fills i Avis i altres familiars (un o més),
Home i Dona i Fills i altres familiars,
Home i Dona i Pares (un o més),
Home i Home i Pares,
Dona i Dona i Pares,
Home i Home i Fills adoptats,
Dona i Dona i Fills adoptats,
Home i Dona i Fills (d'un dels dos d'una altra unió),
Home i Dona i Fills (d'altres unions per separat),
Home i Dona i Fills (barreja d'altres unions per separat i de la unió actual),
Home i Home i Fills (d'un dels dos d'una altra unió),
Home i Home i Fills (d'altres unions per separat),
Home i Home i Fills (barreja d'altres unions i fill adoptat),
Dona i Dona i Fills (d'un dels dos d'una altra unió),
Dona i Dona i Fills (d'altres unions per separat),
Dona i Dona i Fills (barreja d'altres unions i fill adoptat),
Dona i Dona i Fills (inseminació artificial),
Dona i Dona i Fills (barreja d'altres unions i inseminació artificial),
Home,
Dona,
Home i Fills (biològics o adoptats),
Dona i Fills (biològics o adoptats),
Home i Pares,
Dona i Pares,
Home i Fills i Pares,
Dona i Fills i Pares,
Fills i Avis

…

Per no fer el llistat interminable, cal tenir present que per ser fidels a la realitat i a la qualitat de vida cal incloure altres variables com, per ordre alfabètic:

Alcohol,
Amics,
Animals,
Atur,
Autoritat,
Cultura,
Defuncions,
Desamor,
Desaparicions,
Disfuncions sexuals,
Drogues,
Estatus,
Estudis,
Ètnia,
Hipoteca,
Idees,
Incest,
Infidelitat,
Malaltia crònica,
Matriarcat,
Matrimoni civil,
Matrimoni eclesiàstic
Mentida,
Minusvalidesa física i psíquica,
Paciència,
Pas del temps,
Patriarcat,
Religió,
Violència física i psíquica,

…

Illa (imatge)