Gaudi i el cinema

El català Antoni Gaudí, un dels millors i incompresos arquitectes a cavall dels segles XIX i XX, va dotar a la seva força creativa d'unes formes estructurals tortuoses, plàstiques i trencadisses que van trencar motlles i van crear l'estil Gaudí, les obres són d'obligada visita per tot aquell turista que disposi d'una mínima sensibilitat artística. Lamentablement els que no la tenen també les visiten, com la catedral inacabada de la Sagrada Família, que els barcelonins s'entesten a acabar, de manera que s'ha encunyat la frase popular "com La Sagrada Família" per a totes aquelles accions que no semblen tenir final i les torres en construcció segueixen acompanyades per les més altes grues. Si està interessat en estendre els seus coneixements sobre el tema vagi a una enciclopèdia o a qualsevol web que els aficionats a l'artista li han dedicat a les seves múltiples facetes, incloses la mística, la religiosa i la tràgica, com ho va ser la seva mort, atropellat per un veloç tramvia , i el seu post-mortem, quan finalment la seva obra va ser reconeguda i va acabar amb la injusta ignorància que se li va aplicar en vida; actualment la mínima referència a l'artista descriu que va ser una figura principal del moviment modernista, que ha estat el màxim arquitecte que ha tingut Espanya i una de les primeres figures mundials de l'art del segle XIX. Només la fe en la reencarnació pot justificar que el mateix artista pugui veure la veneració cap a la seva obra, encara que si la reencarnació és en una altra persona, potser no recordi el que va ser en el passat i per desconeixement no es pugui aplicar una justa venjança. I què té a veure Gaudí amb el cinema? Estimat lector, es podrien escriure centenars de llibres per a respondre a aquesta pregunta, però per anar ràpid, són poques les pel lícules que es roden a Barcelona que no recullin per acció u omissió alguna de les seves obres, per no parlar dels milers d'imatges lliures de drets d'autor que guarden en les seves càmeres els turistes al seu pas per la ciutat. Un dels edificis més característics de la seva arquitectura és el conjunt de dues cases de veïns, la casa Milà, més coneguda per La Pedrera, monument nacional i declarada per la UNESCO patrimoni de la humanitat, amb la singular façana artística ondulant més fotografiada del continent i amb una de les terrasses arquitectòniques més impressionants en el món de l'art. El seu àtic d'estranyes però belles i sinuoses xemeneies, va veure a la parella impossible Jack Nicholson i Maria Schneider rodar el 1974 El reporter, del director italià Michelangelo Antonioni. Trenta-tres anys més tard, l'estiu de l'any 2007, Woody Allen va rodar en aquesta mateixa terrassa amb la parella, també impossible, Scarlett Johansson i Javier Bardem, en el mateix mes en què va morir Antonioni als 94 anys, en el mateix dia hagués estat massa (i extra exagerat en el mateix lloc), però per als aficionats a les arts paranormals podria existir un bon filó. Potser Gaudí comença a estar fart de que tants s'aprofitin del seu nom, els turistes trepitgin la seva obra sense respecte o profanin les seves formes en actes d'amor impur, encara que sigui en la ficció. La venjança de Gaudí, després d'una vida sense glòria ni diners.