Així de sobte, sobte. Et deixa immòbil, sense
capacitat de reaccionar. Voldries plorar, però no pots. Crides, però no et surt
la veu. Vols buscar un culpable i no n’hi ha. Ahir tan viu, avui tan mort.
Incomprensible. Penses en la família i els fills. Si a tu no et cap al cap, què
pensaran ells? Pitjor, què sentiran? Una angoixa terrible, un pou sense fons,
el malson més terrorífic. Per què ell? Per què a nosaltres? Tot plegat una
tragèdia. Així és la mort. I davant el buit, tots el volen omplir per
compartir, parlar-ne amb uns i els altres, donar consols, fer safareig de com
va ser per poder completar l’acció de la mort. Estava sol?, feia alguna cosa en
concret?, va patir?, va veure-la venir?, es va poder acomiadar?, va ser conscient
que no hi hauria un demà?, amb qui o què va pensar en el darrer instant? O
pitjor per alguns i millor per altres: no ho va saber. Va jeure, va tancar els
ulls i tot a la merda. Silenci. I pensem què ens agradaria per nosaltres: poder
acomiadar-nos, fer visites al passat i al present per dir ja no em veureu més,
plorar amb cada abraçada de comiat, tenir una frase final en cada cas per ser
recordat com algú valent davant la mort. Potser un darrer intent de voler
vèncer la mort després de mort, és a dir, ser recordat. Però això és ni més ni
menys una qüestió de temps. Primer dolor, després nostàlgia i més endavant
oblit. És el pas del temps. Potser per això és bo pensar que aquell moment
inconsolable per no dominar el plor és el moment més intens i proper a la mort
de l’altre. És l’instant que el sentiment no pot ser controlat. És la
sinceritat del teu amor per l’altre, del nivell de relació establerta en vida.
És el darrer moment més proper al difunt. Després vindrà la reflexió, el tirar
endavant, el voler reviure amb els seus objectes, les seves cartes, les seves
fotografies, fins que tot plegat comença a ser un record. I més endavant et
sents culpable perquè ja no el recordes cada dia, només de tant en tant i fins
i tot arribarà el dia que si no fos per aquella fotografia, potser no li
sabries recordar el rostre. Alguns diran que això és la creu de la mort, però
potser en realitat és la cara de la vida.
No ens agrada la mort dels altres perquè ens
fa sentir sols, sense respostes, sense fe, amb ràbia quan més joves són, amb
ira quan més propers són, amb fúria quan són inseparables. Potser el pensament
d’un més enllà ens ho pot fer més transparent, però no és el cas. No cal omplir
altres mons només pel fet de ser una resposta imaginativa a la mort.
No ens agrada la mort dels altres perquè també
ens fa pensar en la nostra i fins i tot en aquests moments et sents culpable de
ser tan egoista. Hi haurà gent al funeral? Algú plorarà per tu? Desconsoladament,
vull dir. Dins el taüt quedaré bé? El recordatori serà imaginatiu? La frase o
el poema seran originals o formarà part del catàleg de la funerària? La
selecció musical serà animada? No, és clar, podria semblar irrespectuosa. Hi
haurà article necrològic? I un epitafi? Potser caldria pensar-hi i deixar escrit
el guió del teu funeral, no fos cas que passi desapercebut. Així d’inhumana és
la mort que ens permet fer alguna gràcia. Humor negre, en diuen, perquè el
negre és el color preferit dels vius quan pensen en la mort.
Segons el mort però, d’aquestes coses no
caldria parlar-ne per no ferir sensibilitats. Jo m’he permès la llicencia
perquè sé que en vida eres dels que se’n riuen del mort i de qui el vetlla tot
i que ens referim als vius, naturalment. Segurament hauries fet més gràcia si el mort hagués estat
jo. Però has de ser comprensiu i has d’entendre que la mort té aquestes coses,
no et deixa fer ni canviar res.
Permet-te’m no ser original. Adéu amic, et
recordaré mentre sigui viu.
A Joan Puig i Rovira (1960-2012)
