Bon any 2012

Amundsen i Scott, 100 anys del Pol Sud

                                             Expedició Roald Amundsen          Expedició Robert Scott

Avui fa 100 anys que l'expedició del noruec  Roald Amundsen va arribar per primera vegada al Pol Sud. Ha passat a la història juntament amb el seu competidor, Robert Scott, cap de l'expedició anglesa que volia conquerir el mateix objectiu en la mateixa temporada. De fet es va establir una pugna de qui podia arribar-hi abans i sense necessitat d'una sortida, cadascú amb els seus mitjans i per diferents itineraris, es van endinsar en el desert gelat. Amundsen hi va arribar equipat amb el mitjans més naturals de la climatologia, trineus i gossos nòrdics més habituats a les inclemències sota zero. Scott va triar principalment ponis. El primer va fer el viatge d'anada i tornada amb els gossos i Scott va haver de sacrificar els seus animals i fer el tram final a peu. El resultat ja ha passat a la història. Amundsen hi va arribar el 14 de desembre del 1911. Scott ho va fer el 17 de gener del 1912, gairebé un mes després. Pels mitjans de comunicació de l'època, Scott no ho va saber fins que quan hi va arribar, va veure onejar la bandera Noruega al Pol Sud. La decepció va ser tan gran i el desencís dels seus homes tan frustrant, que va malmetre la seva moral i les seves forces, provocant que tots ells van morir en el viatge de tornada. Amundsen celebrava la victòria sota la incògnita de la sort de l'expedició de Scott, desapareguda fins al novembre del 1912, quan van ser trobats els seus cadàvers dins una tenda, a pocs quilòmetres d'un avituallament. Les metòdiques anotacions que Scott va fer en el seu diari han pogut ser testimoni de la gran gesta que va protagonitzar i que van servir per demostrar que independentment dels èxits i els fracassos, l'esperit per la superació i per la descoberta del món, també acaba sent una gran descoberta interior.
Avui són moltes les expedicions que han arribat amb més mitjans però a peu al pol Sud en homenatge a la gran gesta dels dos homes que van ser protagonistes d'una època en que les expedicions als llocs més desconeguts del planeta eren la fita que marcava el que era èpic.
Només fer evident el que va representar per les dues expedicions en unes condicions de comunicació totalment manuals, pels escrits i anotacions en els seus diaris personals, per la comunicació de l'èxit només possible en la tornada, moltes setmanes després, o al fet que Scott i els seus homes continuessin la seva expedició un mes més sense saber que Amundsen ja hi havia arribat. I que quan Scott va trepitjar el Pol Sud es va trobar una carta del noruec desitjant-li que pogués tornar sa i estalvi. I que el seu fracàs en l'objectiu i en la sort de la seva expedició no es va confirmar fins que van ser trobats un any després. Cent anys després les expedicions que arriben al pol Sud ho poden fer amb comunicacions telefòniques o d'imatge en directe. I això, encara fa més increïble l'aventura humana de les primeres expedicions. 

Underwood i Bill Gates

(Andy Rooney (1919-2011)  era productor i guionista i en els darrers anys un columnista d'opinió de la televisió americana (cadena CBS) que amb una clara ironia opinava sobre les coses de la vida quotidiana.
Algunes d'aquestes intervencions eren per sucar-hi pa.
Com tinc una Underwood en una vitrina que em recorda molts anys de teclejar i tinta, mireu el que diu al respecte.
"Vaig tenir la mateixa màquina d'escriure durant cinquanta anys, però en sis anys he comprat set ordinadors. Suposo que per això Bill Gates és ric i Underwood ja no existeix. Si la meva Underwood hagués estat un ordinador, n'hauria hagut de comprar una de nova cada vegada que hagués necessitat una cinta de tinta perquè Bill Gates hauria dissenyat cintes que no funcionessin amb la màquina de l'any anterior"
Ho recorda Marc Bassets (La Vanguardia, 7-11-2011) en la necrològica de la seva mort.

Estadística universitària

Segons dades de l'estadística a la Universitat Catalana li correspon una ràtio de 9 alumnes per professor. Amb aquesta mitjana està clar que algunes Universitats en tenen més i altres en tenen menys. Lògica estadística. Però el que sembla més clar és la realitat, que fa que en els darrers vint anys hom que exerceix de professor de la UAB no ha baixat de 80-90 alumnes matriculats. Si es compte que el grup es divideix en subgrups per repartir millor les activitats, la mitjana pot arribar a 30 i si tenim en compte el subsubgrup d'activitats pràctiques, podem arribar a 10, és clar que no totes les hores lectives. Per tant, arribem a la conclussió que l'estadística de vegades s'aproxima a la poètica d'Aristòtil de relacionar la retòrica de la part pel tot, amb la qual cosa hom es queda més tranquil, però en aquest cas si molts professors ens mengem tot el pollastre, on són els que no se'n mengen cap?

El vot únic. 76 votants a Catalunya.

Després d'unes eleccions els partits busquen els resultats en termes de milers de vots per aconseguir els resultats desitjats. Però un punt de vista curiós és veure els resultats des del punt de vista de l'elector que ha emès el seu vot a un determinat partit i comprova entre sorprès i cofoi que el seu ha estat l´únic vot de la opció escollida. Habitualment quan això passa és perquè el número del cens del municipi és de pocs habitants i per tant la opció única no és tan agosarada. Però això mateix fa que sigui més valorat, perquè entre pocs habitants, potser es coneixen més i potser identifiquen clarament qui ha emès aquell vot a determinat partit. Però també pot passar que sigui un vot anònim i que tots els del poble es preguntin qui deu ser aquest habitant de vot  únic. Pel votant en qüestió segurament es deu sentir un solitari, un sol davant el perill si està molt lluny de l'opció guanyadora. O un valent que manté les seves idees a contracorrent, una manera de sentir-se orgullós.  Encara més quan pertany a un grup més heterogeni no identificat en els mitjans sota la denominació "altres". En qualsevol cas, un vot ben singular.I el comprovant que per a la democràcia, el teu vot també compte.
Saludem als demòcrates de vot únic de les darreres eleccions legislatives a Espanya en la circumscripció catalana. CiU és l'únic partit que no té vot únic i ICV-EUIA el que en té més. 76 votants solitaris.

PSC
Orpí (Anoia)
Estamariu (Alt Urgell)

PP
Sant Jaume de Frontanyà (Berguedà)
Santa María de Marlès (Berguedà)
Vilaür (Alt Empordà)
Sales de Llierca (Garrotxa)
Vallfogona de Ripollès (Ripollès)
Arbolí (Baix Camp)
Esterri de Cardós (Pallars Sobirà)
Farrera (Pallars Sobirà)

ERC-RCat
Savallà del Comptat (Conca de Barberà)
Granyanella (Segarra)
Bausen (Val d'Aran)

ICV-EUIA

Bellprat (Anoia)
Sant Pere Sallavinera (Anoia)
Veciana (Anoia)
Gaià (Bages)
Castell de n'Hug (Berguedà)
Gisclareny (Berguedà)
Sagàs (Berguedà)
Vallcebre (Berguedà)
Viver i Serrateix (Berguedà)
Sant Martí d'Albars (Osona)
Santa Cecília de Voltregà (Osona)
Sobremunt (Osona)
Pedret i Marzà (Alt Empordà)
Vilamaniscle (Alt Empordà)
Meranges (Cerdanya)
Campelles (Ripollés)
La Masó (Alt Camp)
Arbolí (Baix Camp)
Capafonts (Baix Camp)
Rocafort de Queralt (Conca de Barberà)
Vallfogona de Riucorb (Conca de Barberà)
Estamariu (Alt Urgell)
Riu de Cerdanya (Cerdanya)
El Cogul (Garrigues)
Granyena de les Garrigues (Garrigues)
El Soleràs (Garrigues)
Tarrés (Garrigues)
La Baronia de Rialb (Noguera)
Vilanova de l'Aguda (Noguera)
Senterada (Pallars Jussà)
Esterri de Cardós (Pallars Sobirà)
Castellnou de Seana (Pla d'Urgell)
Granyena de Segarra (Segarra)
Massoteres (Segarra)
Montornés de Segarra (Segarra)
Sanaüja (Segarra)
Castellar de la Ribera (Solsonès)
Odèn (Solsonès)
Ciutadilla (Urgell)

ALTRES
Castell de l'Areny (Berguedà)
Fígols (Berguedà)
Viver i Serrateix (Berguedà)
Sant Sadurní d'Osormort (Osona)
La Vajol (Alt Empordà)
Regencós (Baix Empordà)
Bolvir (Cerdanya)
Setcases (Ripollés)
Capafonts (Baix Camp)
Colldejou (Baix Camp)
Passanant i Belltall (Conca de Barberà)
Vallclara (Conca de Barberà)
El Lloar (Priorat)
Torroja del Priorat (Priorat)
García (Ribera d'Ebre)
La Palma d'Ebre (Ribera d'Ebre)
Renau (Tarragonès)
Arsèguel (Alt Urgell)
Juncosa (Garrigues)
Senterada (Pallars Jussà)
Montornés de Segarra (Segarra)
Llobera (Solsonès)
Pinell de Solsonès (Solsonès)
Ossò de Sió (Urgell)

Qui és el burro català? (gràfic)

Pedraforca

Quan en aproximem per la carretera d'accés i sobresurt en l'horitzó l'espectacular silueta del Pedraforca, gairebé estem obligats a aturar-nos i contemplar una de les meravelles de la natura. I, llavors, de manera inconscient, impulsem el somni d'arribar a dalt.

Pedraforca, la muntanya més característica de Catalunya, és i ha estat el bateig de foc de milers de joves que ascendint per les seves crestes han aprés a estimar la natura, respectar-la i entendre la pregunta enigmàtica del perquè es puja als cims. Segurament per tornar-hi.


Fa uns quaranta anys els atrevits eren un grapat i esbrinaven la duresa i bellesa de l'ascensió com l'alternativa menys arriscada de fer cim comparat amb els agosarats escaladors que ho feien per les increïbles vies de la part nord. Llavors la clàssica ascensió pels excursionistes era per la Canal del Verdet. Els camins no estaven assenyalats, els mapes eren orientatius i la voluntat i una certa preparació eren els valors de l'època. La nit abans es dormia al Refugi Lluís Estasen, en honor a un dels pioners, i un neguit a l’estómac et mantenia alerta pel gran dia. A trenc d'alba ja feia estona que es caminava i els primers raigs de sol t'obligaven a contemplar la reflexió vermellosa de la paret Nord. Visualment sempre present el Coll del Verdet, el primer objectiu, feia atrevir-se per pendents alpines, boscos, tarteres llargues i curtes i ziga-zagues del camí que quan es perdia, sempre quedava l'alternativa d'enfilar pel dret, decisió que en ocasions escorçava el camí, tot i que en més d'una ocasió la muntanya ens ensenyava que la drecera podia esdevenir la via més complicada i tardana. Matinar havia valgut la pena perquè et permetia observar els ramats d'isards mentre buscaven refugi en indrets més calmats del massís, o el vol majestuós del trencalòs. L'afició a la fotografia et feia quedar enrere en la cordada, però l'energia visual de composició i colors et feia recuperar el tram. Amb cames fortes, respiració controlada i ritme sostingut, en unes dues hores s'arribava al Coll del Verdet. Allà era obligat fet una mossegada per guanyar el temps de contemplar l'altre vessant, amb el poble de Gósol a ponent encara sota l'ombra de la muntanya, i assaborir la cresta rocallosa que ens havia de conduir al cim. Era el moment de grimpar, està atent a les preses i mantenir els clàssics tres punts de recolzament sobre la pedra per poder fer una ascensió segura, tot i que un cert esperit d'aventura ens empenyia a ser una mica agosarats, bé provant indrets de l’ascensió amb més vertigen sobre el buit, bé atacant escalons de la cresta més verticals per fer-nos sentir més escaladors que excursionistes. Un ràpid puja i baixa per la cresta feia el trajecte més curt i una hora després ja ens picàvem les mans, ens abraçàvem i podíem dir allò tan sentit: hem fet cim. Les fotos de rigor, l'entrepà principal, la reflexió i contemplació, la signatura i frase de recordatori al llibre del cim, eren les accions de satisfacció que allargàvem per més de mitja hora, segons la climatologia o algun remat de cabres que també havien decidit fer cim. Però encara faltava la cirereta. Una intensa i curta baixada pedregosa fins a l'enforcadura, el coll que uneix els dos pollegons singulars i que són les puntes i icona del nom del Pedraforca. Entre les majestuoses parets, una infinita mostra de la nostra insignificança. El vent udola pel coll i ens precipita a la tartera. Allà a baix el bosc i el poble de Saldes. Per endavant la inclinada tartera, camí de pedres grans i petites expulsades de les parets per erosió i climatologia, que com una dura i lliscosa catifa, ens ha de portar al final de l'excursió. Les baixades no sempre són divertides perquè s'acumula el cansament i les ganes d'arribar, però això és diferent. Ens lliguem bé les motxilles que hem carregat amb molta roba perquè faci de coixí i comencem a córrer sobre les pedres que també van baixant amb nosaltres. De tant en tant ens aturem per no perdre l'equilibri o per buscar una nova llesca de pedres que facin el llit més tou, que ens permeti enfonsar la bota a mitges impulsant la petjada avall mentre l'altre peu ja troba lloc a la següent petjada. Així, la velocitat augmenta i el descens esdevé ràpid i divertit. Quan el cos s'impulsa tant que hi ha perill de caure o rodar amb el tronc per davant, s'exigeix el salt enrere i caure d'esquena... naturalment sobre la motxilla que ens fa de matalàs; d'aquí haver-la carregat amb volum de roba, menys pràctic en l'ascens, però d'una eficàcia increïble en la baixada. De tant en tant està a l'aguait del crit ¡Pedra! que el company superior a fer rodar i que llisca sola tot agafant velocitat per passar a molt a prop amb perill de tocar-te. I així, saltant i anant a trobar les llengües de pedres més carregades, finalitza la tartera. Ja només queda franquejar la paret nord per un sender ple de arrels que en una suau pendent ens acosta al Refugi. L'esforç, la intensitat, la set i un cansament mental ens fa dir que no cal tornar-hi. Allà ens refresquem a la font, ens estirem sobre el prat i fem una darrera mirada sobre la paret nord que comença a ombrejar per la posició elevada del sol. I, quan desfem el camí fins arribar al poble (o ara al cotxe aparcat al mirador a no més de quinze minuts del refugi), ja tornem a pensar quan hi tornarem. Perquè si a una muntanya sempre s'hi torna, aquesta és el Pedraforca.


Des de la primera vegada, adolescent, hi he tornat sistemàticament, any rere any, sol o acompanyat, bé per tornar a fer cim, bé per ascendir a cims que l'envolten i des dels quals el massís esdevé una espectacular mola. O simplement per ampliar el meu extens reportatge fotogràfic sobre la muntanya en diferents èpoques del any i des d'altres vessants de la vall, totes elles per mostrar un rostre amb personalitat, enigmàtic, lluminós i alhora diferent del Pedraforca.


Amb els anys la impressió sobre la muntanya s'ha fet més gran i ha esdevingut un rostre molt familiar i estimat. Però també he vist evolucionar l'èxit de la muntanya. Al 1982 va fer un salt endavant gràcies a la declaració de Paratge Natural d’Interès Nacional. El fàcil accés al refugi amb l'asfaltada pista que arriba fins al Mirador on no només accedeixen els turismes dels excursionistes, sinó els visitants més turístics arribats en ocasions amb autocar i que amb vestit i roba de ciutat, accedeixen al refugi i fins i tot algun imprudent s'aventura més enllà. Per pernoctar al refugi s'ha de fer reserva (avui com la gran majoria de refugis) i ja no s'hi val arribar a última hora per trobar lloc. Les ascensions en les èpoques de l'estiu són aglomeracions a la cresta, al cim i a la tartera. El sender està senyalitzat per facilitar la orientació. Potser per això ara en diuen senderisme quan abans en dèiem excursionisme (¿la diferència serà que abans ens fèiem el camí i ara ens el trobem fet?). El llibre de firmes ha deixat de renovar-se per excés, tot i que potser és millor per la falta de creativitat en les frases recordatori. Els accidents han augmentat i de morts també n'hi ha hagut per la via clàssica. Els rescats augmenten i ens fan pensar per exemple què hi fa un grup d'esplai nombrós amb nois i noies pre-adolescents enfilats per una muntanya que exigeix preparació i seny? El Pedraforca és sinònim d'iniciació, d'aventura, de bellesa i espectacularitat. Però això no vol dir que hagi de ser un parc temàtic d'aventura. No n'hi ha prou comprant equipament en mercats esportius per tenir la capacitat per fer alta muntanya. I el Pedraforca és Alta Muntanya, que amb els seus 2497 metres és més exigent que alguns cims de tres mil metres. Es calcula que uns 16.000 excursionistes van passar per la muntanya al 2010. No és d'estranyar que baixar per la tartera ja sigui una acció de risc, perquè hi ha més pedra pelada i sorra que un tou de pedres. Per acabar-ho d'adobar, fa uns anys es programa una cursa al Pedraforca amb sortida i final a Saldes. Corredors (¿?)que fan el recorregut amb poc més de dues hores i que impacten sobre el terreny d'una manera negativa. La regeneració de la muntanya està en perill i algunes veus s'han alçat denunciant el deteriorament, com l'Associació d'Amigues i Amics del Pedraforca o el propi Ajuntament de Saldes. Si alguns ho fan corrent, ¿com no ha de ser fàcil fer-ho a peu?


Es parla de regular l'accés lliure al Pedraforca per frenar l'accidentalitat i el deteriorament de l'entorn dins el Parc Natural del Cadí-Moixeró. Com se sol dir, posar portes a la Muntanya.


Mentrestant, en els darrers anys, ja he canviat l'itinerari optant per una altra vertent no tan exigent i prou atractiva que em permet ser fidel a la meva cita anual. I he deixat la via clàssica per moments concrets que sé que no hi haurà cua a la canal, no hi trobaré ningú a dalt i podré gaudir dels trenta minuts del cim. Un moment que respon a la pregunta, perquè hi pugem al cim? L'escalador George Mallory desaparegut en els primers intents de pujar l'Everest va fer la seva resposta: Perquè és allà.


Quan en aproximem per la carretera d'accés i sobresurt en l'horitzó l'espectacular silueta del Pedraforca, gairebé estem obligats a aturar-nos i contemplar una de les meravelles de la natura. I, llavors, de manera inconscient, impulsem el somni d'arribar a dalt.

Els anunciants, responsables de continguts televisius

Hi havia un temps televisiu en el qual els anuncis intervenien en la programació d'una manera evident. Una cortina o un efecte sonor es deixava sentir per avisar a l'espectador que s'entrava en bloc publicitari. L'espectador era "lliure" de seguir els anuncis o dedicar-se a altres tasques domèstiques. Els anunciants se sentien amb la llibertat i bon criteri de dir-se que ells utilitzaven la televisió com un suport de la seva publicitat i no por això havien d'intervenir en els continguts dels mitjans, fossin aquest bons o dolents. Els temps de la multiplicació de canals va obligar a buscar noves maneres d'arribar al teleespectador, ara fragmentat en molts canals i per tant més difícil de trobar. Els canals van inventar noves fórmules, algunes no regulades, per atreure a l'espectador i així poder oferir a l'anunciant una carta d'audiències prou xifrada per invertir en un canal o espai televisiu. Els patrocinis, la publicitat dita en directe pel presentador, la publicitat dins de la ficció... van ser ofertes valorades per l'anunciant. Però sense adonar-se'n, començava a formar part del contingut televisiu i per tant, també responsable de la qualitat del programa. Si amb aquests recursos no n'hi havia prou, feia oïdes sordes quan els programes forçaven la moral i esdevenien la porqueria de vendre situacions i sentiments personals. La dita programació escombraria s'expandia entre l'audiència que amb el seu augment atreia als anunciants que, molt murris ells, continuaven aixoplugats amb la idea que ells no eren televisió i aquesta només era el suport dels seus anuncis. La falta d'activitat del espectador també es feia evident. Sota l'anonimat de la seva llar, seguia la programació escombraria i si algú li preguntava, deia allò que no era un habitual, només per la casualitat del zapping.
Ara surt un cas excepcional (esperem que esdevingui habitual) d'un seguit d'anunciants que han retirat la publicitat de Telecinco (La Noria) en considerar que s'havia vulnerat l'ètica en una entrevista a la mare d'un implicat en un crim. Quina cosa ha canviat per fer que els anunciants hagin actuar de dita manera? Consideren ja que també són responsables dels continguts televisius? (ja seria hora) o simplement han vist que els seus clients podien tenir una actitud negativa en vers els seus productes? Més aviat que sí. Si la xarxa té alguna cosa positiva és que ha simplificat el canal de queixa i si abans les protestes quedaven al calaix de la productora televisiva o del anunciant, ara es fan sentir en fòrum digitals on també es mouen consignes de boicot a les marques. La por a les pèrdues econòmiques o, potser més important, la seva imatge de marca.
Si fins ara els anunciants han aprofitat la bonança de les escombraries en silenci (no en l'anonimat perquè la marca sempre apareix en els anuncis), seria bo que també una nova política d'anunciar-se només en aquells programes "dignes" (tot i l'ample marge del terme) fos també recolzat pel silenci. Fer eco del seu valor per no anunciar-se es pot entendre com una nova estratègia de marketing per renovar la imatge de marca. O la publicitat torna a exigir el mitjà televisiu com un simple suport als seus anuncis o ara, ja implicada en els continguts televisius, per activa o passiva, que sigui també jutge televisiu i exigeixi el nivell de qualitat que una televisió sempre ha de tenir,perquè por moltes privades que surtin en oferta, la televisió sempre ha de ser un servei públic.

Debats electorals i marketing

En època electoral s'obre sempre la polèmica sobre els debats electorals televisius. En els principis (democràtics) del marketing electoral, s'establia el principi d'equitat en els debats públics dels candidats. És a dir, que si hi havia un debat televisiu, aquest havia de contemplar tots els candidats. Quan va entrar l'època de les televisions privades es va començar a abandonar aquest principi per centrar-se en els dits cara a cara i fer valer el principi d'autoritat televisiva per simplificar missatges, afavorir uns candidats i fer aliens altres propostes electorals que, tot i minoritàries, amb tot el dret de ser escoltats. També en un principi l'anàlisi que es feia sobre els candidats i la seva intervenció en el debat, començava per valorar les idees, els conceptes, la metodologia política que s'oferia. Després, i en un segon nivell, s'entrava en el continent, és a dir, la imatge del candidat, la seva gesticulació, les mirades i altres detalls que afegien valor als continguts i els potenciaven o minimitzaven segons els casos i personalitat del candidat o dels bons i mals consells dels seus assessors. Però la crisi també ha arribat. La primera valoració d'urgència es fa sobre la "imatge" que ha transmès el candidat, potenciat per la xarxa i la necessitat d'anàlisi gairebé online que s'agafa a la primera impressió, la més superficial. Des del color del vestit i la corbata, al somriure, al gest, a si sembla nerviós, a si mira o no a càmera, a si porta papers o si hi està massa pendent, a si s'equivoca o té algun lapsus... en definitiva a la superfície. Res a dir si al cap i a la fi després s'entrés en la valoració en profunditat sobre les idees. Però res, perquè no hi ha res per dir de nou, de noves propostes, d'engrescar la gent, d'empatia, de solucions, de risc, de lideratge. I no és una idea que sembli temporal, perquè per valorar la profunditat, cal temps, reflexió, sacrifici, raonament... Vivim temps de Twiter, d'idees sense reflexió, només de passió i sentiment, de frases curtes i mal escrites, de concurs i diner fàcil, de manca d'educació.... Res a dir (potser això és la felicitat). Però la política no ha de tenir el mateix tractament visceral que pot tenir un partit de futbol. Que un candidat pugui guanyar per majoria sense haver fet cap proposta diu molt no sobre la crisi econòmica, sinó sobre la crisi ètica i moral de la societat. Els candidats son pura reflexió de la gent que els vota. Però, tot i la mediocritat que ens envolta començant per nosaltres mateixos (no critiquem si abans no ens hem autocriticat), el que no hem de fer mai és no votar, perquè és un gest molt simple que durant molts anys se'ns va impedir en temps de dictadura i que és un dret negat a molts indrets del món. Pels que mai ho han pogut fer o mai no ho podran fer, vota.

Tardor

Messi, Messi, Messi

Els nens, pendents de la foto ?
Pendents de Messi.

  

Els llibres més venuts

Caldria indicar el context amb el que es fan les llistes de llibres més venuts i que setmanalment publiquen alguns diaris o altres mitjans. Com per exemple les llibreries consultades (alguns ja ho fan), el número d'exemplars venuts (aquí tindriem sorpreses i per això no surten), la data de distribució per evitar confusions i que aparegui per art de magia a la llista abans de la seva publicació, el coeficient d'error de les llibreries que poden indicar la pila d'exemplars d'un títol que no té sortida i que apareixent a les llistes crea un interès en determinat públic per comprar-lo, etc...
I quan arriba Setembre i Octubre apareixen a les llistes llibres d'autors morts, èxits d'antuvi, antologies i sobretot clàssics. Llibres com Laura a la ciutat dels sants (Miquel Llor), Antologia de poesia catalana, Tirant lo blanc (Joanot Martorell, dues editorials), Mar i cel (Angel Guimerà), Mecanoscrit del segon origen (Manuel de Pedrolo), Llengua catalana, nivell B...
Curiosament són els llibres que apareixen també a les llistes de les assignatures de batxillerat i que els alumnes fan bé en comprar-los per seguir correctament l'itinerari curricular.
Són molts els autors i també les editorials amb drets que deleixen per aparèixer a les llistes de batxillerat perquè s'asseguren també l'aparició en les primeres. I, a més, molts d'ells repeteixen d'un any a l'altre i encara més si són clàssics. És clar que per molts autors l'etiqueta de clàssic també és sinònim de mort; en aquests casos els que se n'alegren, de les llistes, són els seus hereus.
I repassant per exemple el llistat de batxillerat de la literatura castellana apareixen els mateixos clàssics de sempre (dictadura amunt o avall), com Calderón de la Barca, Miguel de Cervantes, Valle-Inclán, Gustavo Adolfo Bequer, que per fer més anys que són morts, els drets d'autor ja són de domini públic, excepte el dret d'edició que pot arribar a mantenir editorials que tradicionalment publiquen aquests autors.
Els autors vius i també joves voldrien saber com aparèixer en les llistes escolars, perquè apart de vendre exemplars, és una manera d'assegurar que un cop a l'any, també són llegits, ni que sigui per obligació.

Bienvenidos estudiantes Erasmus

La movilidad de estudiantes extranjeros, aunque hace años que se desarrolla, es en torno al plan de Bolonia donde comienza su expansión. Se recuerda hace años, cuando llegaban los primeros, pocos, tímidos, desorientados, ilusionados, sentados en las primeras filas y que segundos después de comenzar la presentación levantaban el brazo y preguntaban si la clase se podría hacer en español. De la forma y tono de la pregunta, se podrían hacer derivadas, desde la sorpresa para escuchar un nuevo idioma hasta la exigencia del español como lengua docente. Por el tipo de pregunta, debía analizar en un instante si había sido generada por falta de información o por desinformación, que no es lo mismo. Unos, porque se daban cuenta que el catalán existía, y otros, porque alguien les había hecho creer que era una lengua folclórica.Para no herir sensibilidades, la respuesta era en primer término informativa en español, y luego, decepcionante, para ellos, porque seguía la docencia en catalán. Con los años la respuesta requería una dedicación previa que ya formaba parte de un epígrafe no escrito del programa, respuesta a los alumnos de intercambio, en el que se relataban antecedentes políticos, sociales y realidades no entendidas sobre el catalán y Catalunya. Más adelante los minutos iniciales se resolvían con una corta ironía como que no podían dejar pasar la oportunidad de explicar a sus nietos que habían recibido clases en una futura lengua muerta, y reservar la parte más informativa y conciliadora fuera del discurso público, porque los estudiantes catalanes empezaban a expresar su fatiga sobre el tema y el profesor aumentaba el deseo de vivir en un país normal donde en el aula no se tenga que defender lo que nos es propio y natural. También ayudaba la periodicidad anual y un esfuerzo por parte de todos, ellos de escuchar y nosotros de ceder en el regate corto del despacho. La familiaridad de esta política me hizo saber que si esta tipología de alumnos insistía, año tras año, era por la sencilla razón de que una gran mayoría de profesores cedían y por tanto el grueso de asignaturas se hacían a la carta con el gesto simbólico de levantar el brazo el primer día de clase. Actualmente el incremento del número de alumnos de intercambio, de Erasmus principalmente, los planes de Bolonia y la estructura semestral, han hecho matizar los antecedentes. Ahora reciben instrucciones de acogida de la universidad catalana y facilidades para hacer cursos de catalán durante su estancia, pero en el idioma docente se mantiene la ambigüedad, ya que se les deriva a preguntar a cada profesor. Ha desaparecido la pregunta inicial dentro del aula, ahora la hacen por mail, en el pasillo o a pie de mesa antes de empezar. La respuesta es similar, más concisa y ofreciendo la expectativa de que si tienen alguna dificultad, continuaremos haciendo refuerzo suplementario si así es necesario, como hemos hecho siempre. De los muchos que al final deciden quedarse, la mitad no los vuelves a ver en la clase siguiente. Por deformación profesional se intenta establecer un análisis para hacer la interpretación.Continuamos dudando sobre la información que reciben de origen, sobre que el catalán es un idioma de docencia, y comprendemos que tengan dificultades de seguir las clases en catalán, porque su justito nivel de español hace pensar que también tienen problemas con este idioma.En un semestre de estancia, el esfuerzo que se les pide de comprensión del catalán está por encima de sus posibilidades. La opción de flexibilidad que ofrecen algunas universidades de origen, como el poder confeccionar su itinerario curricular eligiendo asignaturas de libre elección, hace que dentro del margen de tiempo de matricula que tienen se dediquen a visitar asignaturas, contrastar programas y metodologías y acabar decidiendo por razón de lengua, lo más cómodo por programa o favor del profesor. Una razón determinante me ha llegado este semestre de una estudiante francesa que ya había hecho el primer semestre y comenzaba su segundo de estancia en la Facultad de Ciencias de la Comunicación en la UAB. Cuando le pregunté sobre su nivel de comprensión del catalán después de unos meses entre nosotros me dijo que nada de nada, que no había tenido necesidad, que su vida universitaria, social y cultural se había podido desarrollar perfectamente en lengua castellana. Todo hace pensar que esta alumna, que no se matriculó en la asignatura, después de un año de Erasmus en Cataluña volverá con una idea muy aproximada del estado de la cuestión sobre el catalán y confirmará con una sonrisa irónica que más del sesenta por ciento de la docencia universitaria se hace en lengua catalana. Son cosas de la estadística. En el día a día y sin la tarima, que el plan Bolonia ha hecho desaparecer, no vemos más allá de la propia aula. Bienvenidos estudiantes de Erasmus, os deseamos una plena experiencia entre nosotros, aunque sea en catalán.

Expedient X-Mou

La manipulación religiosa

El Papa de Roma ha visitado Madrid para protagonizar una Jornada Mundial de la Juventud (JMJ). Ha conseguido reunir un millón de jóvenes en una eucaristía que ha recibido el nombre de campamento de la fe.Sin quitar razones a los que consideran que en el mundo actual nos falta fe, también se debe considerar que la fe no sólo debe ser religiosa y que cuando la fe tiene nombre y apellidos, seguramente ya podemos empezar a dudar. Las imágenes que se han emitido han mostrado una juventud exaltada, ferviente, animada, llamativa, pancartera, fiel ... con un punto de forofismo que se debía contextualizar para no confundirlo con el concierto de rock de turno o el partido de fútbol al máximo nivel. Con gran escepticismo he podido seguir la noticia con cierta pesadumbre y preocupación. Cuando desde unas posiciones cristianas se tiene miedo al fundamentalismo islámico en términos de religión, me pregunto si no se está contra programando un fundamentalismo de la iglesia católica.¿Como será que si cada vez la vocación sacerdotal va a menos, no salen de estos encuentros miles de jóvenes dispuestos al sacrificio de fe para siempre? ¿Qué problema genera que de esta cantera no salgan los profesionales que tienen que hacer llenar iglesias de fieles y transmitir la palabra de Dios con fervor y convencimiento?Sin entrar en detalles que desconozco voluntariamente, intuyo que con el tiempo el desencanto o el descubrimiento de la verdad hace abrir los ojos a la juventud. En una palabra, manipulación.Los jóvenes en formación no se pueden aislar del entorno familiar, cultural y educativo en el que han nacido.Es así que en países con mucha cultura religiosa y con un cierto poder político, es más fácil que la educación religiosa sea sectaria y reconduzca las almas a los objetivos de fe. De esta manera pasó con el franquismo con las iglesias llenas, asignaturas de formación religiosa católica (ninguna alternativa), eucaristías periódicas, confesiones obligadas para no ir al infierno y, en definitiva una formación en la fe que en realidad era el miedo de Dios. Cuando por un lado llega la democracia y por el otro los jóvenes tienen acceso a otras realidades de libertad, se produce el fenómeno tan habitual de renegar de lo que te han enseñado por una razón muy especial, has abierto los ojos y analizas que durante tus mejores años de adolescencia y juventud te han intentado manipular.Es muy posible que el perfil de este millón de jóvenes no sea unificado, o ya daría miedo de verdad, pero sí que algunos rasgos característicos pueden ayudar a entender su fe. Algunos vienen de países totalitarios o de poca tradición democrática, con lo que tienen todos los números para ser conducidos fuera de los caminos de la libertad personal. Otros viven en entornos familiares rígidos en las normas y en consecuencia también tienen limitada su libertad individual. Más lo son en ámbitos de educación en escuelas religiosas donde la fe tiene más valor que la ciencia y, por si no basta, los espacios lúdicos también están influidos por la presencia religiosa.Lo que sorprende es que en un mundo con red, se mantengan estas situaciones de manipulación, lo que nos hace deducir que las redes no sirven para conocer y abrirse a otras opiniones y argumentos, sino que son utilizadas para reafirmar los propios valores buscando a aquellos que piensan como tú y rechazando de entrada los que no están en tu onda. No hay lugar para la reflexión y el diálogo de las ideas. Simplemente la reafirmación del yo, que no es posible que me hayan manipulado y "me mantendré fiel a mi ámbito porque lo que da miedo es la libertad, porque está llena de dudas e incertidumbres y en el mundo que me han educado, que tiene la ventaja de tener las cosas claras, sólo hay un Dios, que lo ha hecho todo a su semejanza, que su iglesia sólo me deja follar para procrear, que me prohíbe el preservativo aunque pueda transmitir enfermedades, que me dicta normas de matrimonio sin que ellos las practiquen, que silencia la pederastia de los sacerdotes, y que en definitiva me hace la vida más fácil para que otros piensan por mí ".Afortunadamente hay miles de jóvenes que cuando tienen una oportunidad de romper su círculo vicioso en la fe, se acercan al laicismo porque desde una posición neutral está más cercano a la fe, por muy contradictorio que parezca desde posiciones religiosas establecidas. Pero mientras esto no ocurra pueden pasar años y seguramente su voto político tendrá connotaciones conservadoras que son las que han impedido durante siglos que viajemos a otros planetas, que sólo lo podamos hacer con la imaginación que, a su juicio, también es un valor que deberíamos reprimir.

La manipulació religiosa

El Papa de Roma ha visitat Madrid per protagonitzar una Jornada Mundial de la Joventut (JMJ). Ha aconseguit reunir un milió de joves en una eucaristia ja anomenada campament de la fe.

Sense treure raons als que consideren que en el món actual ens falta fe, també s’ha de considerar que la fe no només ha de ser religiosa i que quan la fe té nom i cognoms, segurament ja podem començar a dubtar. Les imatges que s’han emès han mostrat una joventut exaltada, fervent, animada, cridanera, pancartera, fidel… amb un punt de forofisme que hom havia de contextualitzar l’esdeveniment per no confondre’l amb el concert de rock de torn o el partit de futbol al màxim nivell. Amb gran escepticisme he pogut seguir la noticia amb una certa recança i preocupació. Quan des de unes posicions cristianes es té por del fonamentalisme islàmic en termes de religió, em pregunto si no s’està contra programant un fonamentalisme de l’església catòlica.

Com serà que si cada vegada la vocació sacerdotal va a menys, no surten d’aquestes trobades milers de joves disposats al sacrifici de fe per sempre més? Quin problema genera que d’aquesta cantera no surtin els professionals que han de fer omplir esglésies de fidels i transmetre la paraula de Déu amb fervor i convenciment?

Sense entrar en detalls que desconec voluntàriament, intueixo que amb el temps el desencís o la descoberta de la veritat fa obrir els ulls a la joventut. En una paraula, manipulació.

El joves en formació no es poden aïllar de l’entorn familiar, cultural i educatiu en el que han nascut. És així que en països amb molta cultura religiosa i amb un cert poder polític, és més fàcil que l’educació religiosa sigui sectària i recondueixi les ànimes als objectius de fe. D’aquesta manera va passar amb el franquisme amb les esglésies plenes, assignatures de formació religiosa catòlica (cap alternativa), eucaristies periòdiques, confessions obligades per no anar a l’infern i, en definitiva una formació en la fe que en realitat era la por de Déu. Quan per un costat arriba la democràcia i per l’altre els joves tenen accés a altres realitats de llibertat, es produeix el fenomen tan habitual de renegar d’allò que t’han ensenyat per una raó molt especial, has obert els ulls i analitzes que durant els teus millors anys d’adolescència i joventut t’han intentat manipular.

És molt possible que el perfil d’aquest milió de joves no sigui unificat, o ja faria por de debò, però si que alguns trets característics poden ajudar a entendre la seva fe. Alguns venen de països totalitaris o de poca tradició democràtica, amb  la qual cosa tenen tots els números per ser conduits fora dels camins de la llibertat personal. Altres viuen en entorns familiars rígids en les normes i en conseqüència també tenen limitada la seva llibertat individual. Més ho són en àmbits d’educació en escoles religioses on la fe té més valor que la ciència i, per si no n’hi ha prou, els espais lúdics també estan influïts per la presencia religiosa.

El que sobta és que en un món amb xarxa, es mantinguin aquestes situacions de manipulació,la qual cosa ens fa deduir que les xarxes no serveixen per conèixer i obrir-se a altres opinions i arguments, sinó que són utilitzades per reafirmar els propis valors buscant aquells que pensen com tu i rebutjant d’entrada els que no estan a la teva onda. No hi ha lloc per la reflexió i el diàleg de les idees. Simplement la reafirmació del jo, del que no és possible que m’hagin manipulat i “amb mantindré fidel al meu àmbit perquè el que fa por és la llibertat, perquè està plena de dubtes i incerteses i en el món que m’han educat, que té la avantatge de tenir les coses clares,  només hi ha un Déu, que ho ha fet tot a la seva semblança, que la seva església només em deixa cardar per procrear, que em prohibeix el preservatiu tot i que pugui transmetre malalties, que em dicta normes de matrimoni sense que ells les practiquin, que silencia la pederàstia dels sacerdots, i que en definitiva em fa la vida més fàcil perquè altres pensen per mi”.

Afortunadament hi ha milers de joves que quan tenen una oportunitat de trencar el seu cercle viciós en la fe, s’acosten al laïcisme perquè des de una posició neutral s’està més proper a la fe, per molt contradictori que sembli des de posicions religioses establertes. Però mentre això no passi poden passar anys i segurament el seu vot polític tindrà connotacions conservadores que són les que han impedit durant segles que viatgem a altres planetes, i que només ho puguem fer amb la imaginació que , segons la seva opinió, també és un valor que hauríem de reprimir.

La tendenciosa realización de un partido de fútbol: cómo hacerlo

Cuando un espectador contempla ante el televisor la retransmisión de un partido de fútbol debería saber que una realización nunca es objetiva por muchas que sean las cámaras que recojan la acción en directo. El grado de empatía o fanatismo que tenga el espectador por uno de los contendientes puede llegar a dejar anulada su capacidad analítica frente al medio dando por hecho que lo tenga, que es mucho suponer ante la clara falta de alfabetización de la mayoría del público televisivo. Si uno es capaz de observar ciertas pautas en una realización futbolística podrá fácilmente indicar si dicha dirección televisiva ha favorecido los intereses de su público fiel o hacia unos determinados colores. Habitualmente cuando el forofo se indigna por una realización que ha favorecido al equipo contrario, es porque considera que algo ha pasado para no sentirse satisfecho del tratamiento, con lo que en cierta manera el espectador es más analítico cuando la corriente le va a la contra, está más alerta, que cuando rema a favor.

Hay muchas formas de tratar la información y hay muchos factores que complican una producción en directo, pero cuando se suman en una determinada dirección, no hay lugar a dudas que la realización ha sido manipulada.

1.- La emisora de producción

Las cadenas responsables de la señal televisiva y de la producción tienen sus antecedentes, ya sean políticos, comerciales o de influencia geográfica y ya se da por hecho en la mayoría de ocasiones que parten con un subyacente favoritismo hacia el equipo local. Al ser consciente de ello, las cadenas competidoras que compran la señal procuran tener sus propias cámaras, cuando tienen permiso o contrato para ello, que de manera autónoma capturan imágenes independientes para que en el tratamiento posterior de la información puedan elaborar reportajes con acciones que la retransmisión oficial no ha recogido. Incluso en retransmisiones de excepción por su importancia como una final o un campeonato del mundo, hay acuerdos para que en la misma retransmisión en directo la cadena compradora pueda pinchar en un determinado instante una de sus cámaras autónomas, como entrevistas a los suyos o repeticiones desde un ángulo diferente. No fiarse del emisor es lo que hace que otros emisores procuren cubrirse las espaldas para obtener material inédito por si el principal emisor ha influenciado en la realización o simplemente ha tenido un mal día.

2.- Tradición democrática.

Si por casualidad la emisión se produce desde un país totalitario o con poca cultura democrática, se puede poner la mano en el fuego que cualquier tratamiento de la información no tendrá ninguna intención objetiva y no sólo para favorecer al equipo local, sino también para ensalzar valores patrios que mezclen con mayor interés el deporte con la política.

3.- El equipo de realización.

Los profesionales televisivos también tienes sus colores y puede que se dejen llevar por su simpatía hacia uno de los equipos, habitualmente el local, y aunque se entiende que tienen una alta responsabilidad hacia la información que transmiten, la realidad demuestra cada día que uno de los tratamientos más subjetivos se da cuanto más cercano está el comunicador del entorno natural.

4.- La audiencia

El emisor tiene su público natural al que se dirige y gracias a su fidelidad puede obtener publicidad por sus índices de audiencia. Y ese público es fiel porque ve y escucha lo que quiere ver y escuchar. Por ello tiene sus preferencias por unas emisoras y no ve otras. Si la emisora en cuestión no tuviera presente las características de su audiencia estaría tirando piedras a su propio tejado. Es hasta cierto punto natural que se admite un cierto grado de manipulación siempre que vaya a favor, aunque ello contradice los principios éticos de la base del periodismo, aunque no los de las propias estrategias comerciales.

Ser consciente de esos cuatro principios primarios protege mejor la capacidad observadora del espectador antes de sentarse en su butaca y asistir a la propia realización televisiva que también suma sus propios factores de tratamiento.

5.- No siempre mayor cantidad de cámaras indica mayor objetividad, más bien al contrario. Una sola cámara en continuidad cubriría mucho mejor el principio de objetividad y si el ángulo de cobertura fuera general, todavía más, si bien el espectáculo televisivo sería pobre y no utilizaría todas las propiedades del lenguaje del medio. Utilizar una gran cantidad de cámaras permite al realizador enriquecer la retransmisión para recoger mayor número de detalles y seguir la acción desde diferentes ángulos, pero también le da a su responsable la posibilidad de seleccionar la información a su criterio y éste puede ser influido por sus afectos, cuando no por la filosofía de la emisora.

6.- La distribución y cobertura de las cámaras ya puede facilitar una selección especial. Como más cámaras dirigidas al público local, a sus dirigentes, a su banquillo y a las acciones de su entrenador. En su proporción desigual da al realizador más probabilidades de pinchar a favor del local.

7.- Ocultar repeticiones de jugadas conflictivas del equipo local y mostrar con todo detalle las del equipo oponente. A pesar de la generosa cobertura televisiva, curiosamente no siempre se da la mejor imagen cuando va contra los propios intereses. Las jugadas de fuera de juego son las más representativas. Para demostrar la infracción la cámara está en línea con el infractor; para sembrar la duda el ángulo está desplazado y no puede asegurarse que se infrinja la regla. O simplemente no repetirla o hacerlo insistentemente según interés. La facilidad tecnológica de la cámara lenta permite mayor demostración de los lances del juego que adquieren dramatismo ante la falta del jugador contrario.

8.- Las pausas en el juego permiten el acercamiento al detalle, a lances paralelos o alternativos del juego. Mostrar el enfado del entrenador, del público o de los jugadores hacia decisiones del arbitraje, y recuperar imágenes que no se han visto sobre la actitud negativa de los jugadores adversarios, como faltas, llegando a transmitir la sensación que el equipo contrario ha cometido muchas más infracciones de las que ha sido penalizado.

9.- Utilizar elementos característicos del lenguaje de la imagen. Ángulos en picado para minimizar al adversario y en contrapicado para ensalzar al propio. Uso de los primeros planos para favorecer la personalidad del local y mostrar con planos más abiertos, alejar, al adversario.

10.- Y finalmente, y no menos importante, el equipo de comentaristas, uno de los factores de manipulación más evidentes y que demuestran hasta qué punto es un valor determinante. Por ello muchos espectadores silencian los comentarios y eligen el canal dual, cuando es posible, con comentaristas más favorables o supuestamente objetivos frente a la narración. También la opción de escuchar la locución radiofónica favorita  mientras se ve la televisión es una opción muy habitual.

Los comentaristas analizan las jugadas con desigual acierto y para dar muestras de supuesta objetividad invitan a profesionales en activo o ex futbolistas para que les ayuden en las apreciaciones, si bien es en estos casos cuando más se demuestra el grado de fervor hacia uno de los equipos por la parcialidad de los comentarios, que minimizan la falta propia y acentúan la ajena.

No obstante la objetividad es un valor relativo y damos por sabido que nuestros sentimientos no son ajenos al tratamiento y observación de la información, aunque si el profesional y el espectador tiene conocimiento de los factores que le hacen manipulador y manipulable, estaremos más cerca del justo valor del análisis que no debe ser otro que juzgar con la misma regla a ambos adversarios lo cual permite indagar en razones sin que ello impida que nuestras alegrías tengan color y por todo ello seremos respetados. Si no se es capaz de ello, al menos que no forme parte de surrealistas tertulias o deje por escrito opiniones de dudoso valor; su silencio sería de agradecer.

La biblioteca de los libros perdidos

La buena costumbre de invertir un cierto tiempo en pasear por las librerías de libros, nuevos o antiguos, permite de vez en cuando encontrar obras inclasificables pero de gran interés y el mérito debe atribuirse en un principio al escritor pero también al editor que con ello contribuye a engrandecer su labor a pesar de disminuir sus ingresos por la edición de libros de dudoso valor para el gran público. Y también agradecer a los libreros que, aunque con pocos ejemplares, ocupa un lugar de la estantería que bien podría reservar a un libro mediático y de mayor porcentaje en la ganancia.
En esta ocasión la joya es "La biblioteca de los libros perdidos" del autor alemán Alexander Pechmann y que inicia su relato apoyado en la frase de José Luis Borges "Basta que un libro sea posible para que exista".
El concepto del relato es la de dar explicaciones en el porqué hay libros perdidos, indagando en la imaginativa suposición de aquellos libros de los grandes escritores que nunca vieron la luz seguramente porque nunca fueron escritos pero dando muestras por carácter y contexto que bien pudieron ser. Así nos sumerge en la relación de títulos y argumentos perdidos de autores como Hemingway, Mary Shelley, Melville o Kafka entre muchos otros.
La propuesta laberíntica que toma a un bibliógrafo como narrador de las vicisitudes de su biblioteca de los libros perdidos, también reflexiona sobre esos otros libros que a pesar de ser publicados han sucumbido físicamente al tiempo o a su olvido, así como aquellos que permanecieron perdidos en los cajones del escritor y sólo fueron descubiertos con su muerte, o, paradójicamente, autores que nunca vieron publicada su obra y, algunos, ni después de fallecer. Un sinfín de matices sobre los libros perdidos.
Por no decir la de aquellos manuscritos de lenguas indescifrables o ilegibles que están allí para ser descifrados y descubierto su significado, como el manuscrito descubierto por Wilfried Voynich y nunca descifrado que permanece en la Rare Book and Manuscrit Library en la Universidad de Yale. El códice Voynich es precisamente el inspirador de la novela "El origen" de Michael Cordy, que narra su desencriptación y la aventura para confirmar su realidad que no es otra que el hallazgo del árbol de la vida.
Y para los que aun no se deciden a correr en busca de "la biblioteca de los libros perdidos" para que alimente su imaginación y fantasía cultural, una breve cita aparecida en un dietario perdido que recoge frases como: "Anoche tuve el sueño más hermoso de mi vida, soñé que tenia a lady Castlemaine entre mis brazos y podía hacer con ella todo cuanto me apeteciera. Qué suerte sería que pudiéramos tener sueños semejantes en nuestras tumbas...ya no necesitaríamos temerle a la muerte"

Un libro que puede no formar parte de los libros perdidos, una suerte para el inquieto lector y material imprescindible para el escritor, esté o no perdido en su imaginación, en su éxito o en su fracaso, en su lenta o rápida caída a los infiernos en los que espera encontrar a los lectores que no le han leído, a los editores que no le han publicado y a los amigos y familiares que nunca creyeron en él, aunque tiene la esperanza de no encontrarse a sí mismo.


La biblioteca de los libros perdidos.
Alexander Pechmann.
Edhasa, Barcelona 2011.

Els barrufets no barrufen en català

Seguint els paràmetres habituals de pel·lícules doblades al català, la proporció continua en la línia de sempre, una minsa mostra per confirmar la regla. La cosa té una anàlisi preocupant quan el que es tracta és de doblar una pel·lícula infantil. Entenent que va dirigida als nens i nenes que a Catalunya han seguit la immersió a l'escola i per tant que la llengua vehicular ha estat el català com a llengua pròpia i a segons quina edat encara no dominen el castellà, tret de famílies de llengua castellana, se suposa que la majoria de nens escolaritzats a Catalunya entenen el català i no tots ho fan encara en castellà, amb la qual cosa la lògica seria que hi hagués més oportunitats de veure una versió catalana que no pas castellana. Però el seny topa amb el cinema i les polítiques de protecció al castellà ni que sigui per defecte. Quan s'estrena una pel·lícula infantil alguns pares catalans ja tremolen perquè com no es compleix la llei de repartiment equitatiu de còpies en les dues llengües oficials, els caldrà fer una peregrinació per anar a la sala on es projecta la versió en català. Aquest cop l'oferta sembla que arribi a mans del barrufet pocavergonya que s'oblida que a Catalunya "Els pitufos" s'han vist televisivament amb la seva versió catalana i els nens estan avesats a escoltar-los en català. Doncs bé, les dades són aquestes a tot Catalunya: 92 còpies, 85 en castellà i 7 en català. En percentatges, 92,4% en front del 7,6% del doblatge en català. A la capital catalana, 19 còpies en castellà i 1 en català. I, també, que hi ha una versió en 3D que només s'ofereix en castellà.
Vista la discriminació que continuen patint els nens catalans i els seus pares que no tenen la corresponent equidistància d'oferta en idioma que tant promulguen els defensors del bilingüisme que curiosament només fan servir una llengua i aquesta és la castellana, no els queda un altra remei que agafar el cotxe i fer uns quants quilòmetres. Potser caldria obrir debat sobre la necessitat de subvencionar aquestes excursions culturals i d'oci.
De totes maneres, tot i que aquesta política de doblatge no seria admesa de cap de les maneres per l'estat i els seus mitjans de propaganda si la proporció fos a l'inrevés, sembla que ens haguem d'alegrar quan les enquestes diuen (Baròmetre de la Comunicació i la Cultura) que el 64% dels catalans prefereixen la versió doblada a la original i que dels primers un 46% ho prefereix en castellà i un 18% en català. Sembla doncs que tot i que la proporció de còpies és testimonial en català, encara no ha desaparegut la preferència d'uns pocs en veure la còpia en català. Per els mitjans de Madrid és un èxit perquè demostra que Catalunya segueix la seva lenta però imparable castellanització. Aquí ens ho mirem amb lupa i patèticament hem de tenir esperances perquè en el nostre país que practica la immersió i que tots els nens acaben la seva etapa escolar amb el domini del català i el castellà, hi ha un 18% que opta per la versió en català. Sí, és veritat que som diferents, perquè en un altre lloc això no seria admès i les polítiques que es farien per corregir-ho no serien considerades atemptats a la llibertat. Barrufem mentre poguem. Per cert, el corrector ortogràfic no admet el verb barrufar. Es clar que tampoc pitufar, siguem justos.

El camí cap el "Asilo"

Les generacions més grans han viscut amb la idea de que quan s'arriba a una edat més o menys atrotinada pels anys, hi ha la possibilitat de ser ingressat en el que abans en deien Asilo i ara passa per Residència perquè el primer terme ha assolit connotacions negatives com a refugi i empara d'immigrants, discapacitats,  refugiats, exiliats i, naturalment, vells; cada cosa en la seva particular circumstància temporal, econòmica, política i, sobretot, familiar.

Els nuclis familiars ja no són els habituals on trobar convivint sota el mateix sostre diferents generacions d'una mateixa família i, quan això passa, sol aparèixer un conflicte quan el vell exigeix molta dependència i no hi ha ningú que tingui temps per fer-se'n càrrec, o també quan arriben les vacances i existeix incompatibilitat generacional al projecte d'esbarjo. Una de les pràctiques singulars és agafar l'avi o iaia de torn i  deixar-la davant d'un hospital que ja sabrà què fer-ne i que quan localitzin a la família, aquesta ja haurà enllestit el temps d'oci o estarà a prop d'acabar-se. També n'hi ha que són més radicals i aprofitant que van a posar benzina li diuen al iaio que surti a estirar les cames i així que posa els peus a terra, el cotxe surt espitat. El més normal, però, és fer reserva en una Residència temporal i pagar més que en un hotel de categoria, però a canvi allà el cuidaran i els beneficiaris podran torrar-se al sol o a la muntanya sense patir excessivament. I quan tornin potser convenceran l'avi de que aquelles vacances temporals podrien esdevenir permanents i que no es preocupi que ja el visitaran sovint mentre mantingui la capacitat de comptar els dies que passen sense rebre visites.

Per fer prevenció del conflicte alguns avis expliquen en qualsevol sobretaula com aquell que no fa la cosa la faula del fill que porta el seu pare al Asilo i quan baixen del transport públic i enfilen a peu el camí ombrejat pels plataners, l'home gran s'atura a descansar i seu en una roca del camí. Allà comenta que encara se'n recorda quan ell mateix hi va portar al seu pare i aquest es va parar allà mateix a descansar. Quina coincidència. Quan és hora de marxar, el fill l'agafa pel braç i li diu, apa, pare, tornem cap a casa. I quan el vell li pregunta perquè, el jove li contesta: no vull que quan arribi el dia jo hagi d'explicar el mateix al meu fill en aquesta mateixa roca.

El Periódico i La Vanguardia, manipulació per omissió a la independència.

Fa un any (10 de juliol) milers de catalans van sortir al carrer per mostrar un estat d’ànim entre la indignació, la protesta, la reivindicació i la tristor respecte a una situació de Catalunya sotragada per la crisi econòmica, social i dividida en identitats. En qualsevol cas, la maldada situació va fer sortir a totes les forces socials i polítiques per fer evident el menyspreu que alguns poders estatals mantenien i intensificaven periòdicament sobre estructures i essències catalanes. La xifra d’un milió era un símbol per exemplificar el sentiment de dir: Prou. La opinió publicada destacava en les seves portades tot tipus de raons pel bé de la causa i les editorials argumentaven la indiscutible necessitat de sortir al carrer.

Un any després tot continua igual però una part d’aquest milió ha cregut que hi ha coses que no s’han d’oblidar i que la reivindicació ha de continuar en gran mesura perquè les coses ni han millorat ni hi ha perspectives de fer-ho en el futur. Una part d’aquest milió sempre ha cregut que no hi ha res a fer amb L’Estat Español que mai ha cregut una altra cosa que una Catalunya lliure és la que es deixa dominar pel centralisme en termes de súbdit alienat i generós amb els seus impostos.

La gran diferencia entre la convocatòria actual i l’anterior és que la Catalunya oficial no s’hi ha apuntat, entre altres motius perquè la consigna no és diluïda i és més ferma que mai, Pel nostre futur: independència.

La qual cosa clarifica coses com que la majoria segueix fidel a la idea d’Espanya i una Catalunya com la província que l’alimenta i accepta el maltractament a que és sotmesa, potser per la por històrica a que les coses podrien ser pitjors.

El fet que el sentiment d’independència va creixent i això pot fer trontollar la línea de fer veure que som molt catalans, estem molt emprenyats, hem de dir prou, no els hi deixem fer el que vulguin, hem d’acabar amb l’espoli fiscal… mentre això no ens separi d’Espanya, qualsevol creixement de valor per la independència és una línea que s’ha de desmuntar, com argumentar el desastre social i econòmic al que es veuria abocada Catalunya si fos independent.

Una mostra subtil de la qüestió és que dos dels grans diaris de més tirada a Catalunya i que aglutina el boc gros de la dreta catalana (La Vanguardia) i l’esquerra catalana i espanyola (El Periódico), molt bel·ligerants en la convocatòria del 10 de juliol del 2010, han fet mutis pel forro en la convocatòria del 9 de juliol del 2011. No només no n’han fet portada el mateix dia, sinó que la única referència a la independència en les seves pàgines interiors ha estat la noticia sobre la independència i la creació d’un Estat nou al Sudan, que cal recordar que es troba a l’Àfrica. És a dir, la independència a milers de quilòmetres de la Plaça Catalunya té com a mínim el criteri periodístic de selecció noticiable, i quan ciutadans de Catalunya surten al carrer per demanar una cosa tan inofensiva actualment com demanar la independència del  nostre país, o simplement per recordar que un any abans tots tenien la pell fina per Catalunya, ara no es mereix ni una línea de notícia ni d’opinió.

Trista noticia per a la credibilitat dels dos mitjans que, tot i que ja se sap, confirmen que el poder periodístic esta sotmès als seus propis interessos, socials i econòmics, naturalment, però també ideològics. I convé recordar-ho sobretot quan vulguin recordar que són mitjans independents.

Trist també pels professionals del periodisme de les seves plantilles que han traït la ètica periodística en el seu primer nivell, el dret a la informació dels seus lectors considerant que una convocatòria de manifestació independentista a Catalunya al centre de la seva capital i commemorant una anterior que va ocupar no només pàgines sinó dies d’interès periodístic, no es mereix ni una línea.

Alguns d’aquests periodistes també són professors en facultats de comunicació. Sort en tenen que les classes s’han acabat perquè podrien passar vergonya davant dels seus alumnes.

Crònica d'una càrrega policial

Diversos grups de joves, en nombre reduït, esperaven el moment idoni. Els comerços havien tancat les portes de ferro davant la possibilitat de qualsevol destrossa. Gent gran creuava amb nerviosisme la calçada i es perdien pels carrers adjacents. Hi havia tensió tot i les falses rialles que algun grupet deixava sentir. Sabien que moments després la policia faria acte de presència i l'experiència en aquests casos servia de molt poc. La manifestació era una fuita en la qual es vomitava amb consignes tot allò que feia mal, que es creia injust.
La sang corria per les venes colpejant rítmicament el cor. Aviat, les pulsacions es dispararien a favor d'una tremenda excitació fruit d'una barreja d'angoixa i esperança amb la qual, per uns moments, se sentirien lliures, encara que després els recordessin que no era així. Correrien i tractarien d'evitar el perill i quan aquest hagués passat, es deixaria entreveure mig somriure amb la qual cosa s'expressaria un sentiment de victòria en la ja contínua derrota. Algun dia tot seria diferent. Ells ho haurien manifestat i desitjat.
Ell i ella van arribar en el moment just en què els grups s'ajuntaven ocupant el carrer i avançant cap amunt, al centre de la ciutat. Les pancartes desplegades exposaven les reivindicacions estudiantils que, com a éssers humans, consideraven justes i necessàries, però que per contrarestar les opinions dels grans del país, no eren tingudes en compte.
Les primeres consignes es van barrejar amb l'aire, primer feblement, després amb energia, però les seves pròpies orelles no les escoltaven, s'estava pendent de la veu d'alerta que comuniqués l'arribada de la policia que per ser tan esperada, no era ben rebuda.
No lluny d'allà, deu ordenats jeeps policials (rateres), esperaven ordres de marxa. Asseguts a la part posterior de cada un d'ells, diversos homes d'uniforme gris sostenien amb una mà el casc de visera i amb l'altra acariciaven la porra unida a la cintura. Parlaven poc. Tots pendents de l'ordre d'acció. La resta, ja ho sabien.
Transcorreguts quinze minuts de l'inici de la manifestació, un cert dubte va recórrer les ments de diversos joves. Aquella aparent tranquil·litat no era normal en aquell tipus d'esdeveniment.
- Això no m'agrada - va dir ell -. Rares vegades ens han deixat caminar tant.
- Potser la selectivitat no sigui motiu suficient per actuar - va creure raonable ella.
- Han actuat per coses que en teoria tenien molta menys importància.
Ningú es va adonar de l'arribada d'uns vint nois, vestits amb pantalons clar i samarretes molt similars que, en dispersar-se, es van situar estratègicament al llarg i ample de la manifestació, formada en aquells instants per unes quatre-centes persones. Tenien una missió per complir.
Ell no corejava les consignes, tampoc les escoltava. Els ulls es perdien més enllà dels últims caps dels companys intuint veure el que ningú veia. Algun sector s'estava confiant i era el pitjor que podia passar.
Els exaltats es creien cada vegada més forts i només faltava que algú els empenyés cap a la provocació.
Veus contra el règim es van deixar sentir.
Veus contra el dictador.
Veus contra el Govern.
Veus agitadores.
Veus.

Les noves consignes ja eren massivament corejades quan van arribar a la plaça de l'Ajuntament i el que va començar com una concentració reivindicativa, prenia canals directes d'atac als màxims responsables del país, amb la figura del Cap de l'Estat al davant.
Un jeep els va barrar el pas. L'avís va córrer. Els últims manifestants van fer mitja volta i van intentar córrer. Un nou jeep feia la seva aparició i desplegava als seus homes a l'ample del carrer. Es va voler fugir per les diferents embocadures que confluïen a la plaça. Totes tenien les mateixes característiques que les anteriors. Havien caigut en una ingènua trampa, però ja no importava. Estaven acorralats.
La policia els observava sense actuar, darrere de les viseres.
Aviat va fer la seva aparició la dotació dels deu jeeps per la mateixa direcció que la dels manifestants. Les portes del darrere es van obrir i els seus ocupants van saltar a terra; es van col·locar els cascs protectors al mateix temps que tancaven les mans en aquells objectes allargats i contundents que aviat copejarien durament els indefensos cossos d'aquells nois, ja que havien gosat confondre la justícia amb la injustícia , la veritat amb la mentida, la llibertat amb els seus crits. La insolència tenia ja la seva sentència i els que més, notarien allà mateix la seva perfecta execució.
- Ens faran farinetes - va cridar un menor d'edat amb les faccions espantades.
Ell la va agafar a ella per la mà i la va arrossegar cap a una petita rotllana en què es trobava un company seu.
- Heu pensat en alguna cosa?
- Ens hem d’abalançar sobre el cap de carrer menys guarnit, és l'única forma d'escapar d’aquesta trampa.
Diversos joves es van unir al grup que intentaria obrir el pas a la gran majoria, abans que la policia complís la seva equivocat deure.
Anem! - va cridar algú.
Van començar a córrer formant una compacta massa de vint cossos cap a aquells vuit grisos tot i que cobrien perfectament els dotze metres d'amplada de la seva única via d'escapament.
La resta de manifestants van comprendre l'alternativa i van córrer també, seguint als seus companys, realitzant espontàniament un segon front, aquesta vegada molt més nombrós i al qual la policia havia començat a causar baixes en la seva rereguarda.
Emparats en el pànic del moment, els infiltrats van desaparèixer darrera dels jeeps.
El cercle policial es reduïa de forma efectiva. El primer grup va xocar contra els policies, aquests van aixecar les porres i fent anar un xiulet en l'aire, les van llançar amb força sobre aquella massa que intentava esmorteir els cops cobrint-se les parts més elevades amb braços i mans.
La col·lisió va ser terrible.
Ens pegaven sense parar i vaig veure caure als primers, el que va fer que ens uníssim més. Vaig rebre un fort cop al braç i a l'esquena i ella en una espatlla, però no va ser suficient per fer-nos perdre l'equilibri. Continuem.
L'ímpetu amb què van arribar va empènyer a tres policies que, al costat dels primers joves, van caure a terra. Un dels policies es va veure materialment atropellat i rabiosament colpejat per les cames que fugien cap a la possible salvació.
Es feia de nit.
El cap de la policia, en adonar-se de la desesperada i estratègica acció, va ordenar reforçar la zona amb més homes per impedir per tots els mitjans - ¡disparin si és necessari! -, l'èxit de la maniobra. Els homes, sense dubtar-ho, van córrer veloçment cap al lloc que suportava tota l'atenció. Tenien l'arma a la mà.
S'havia aconseguit obrir un passadís. Sis van quedar a terra amb mostres visibles de dolor, els altres, lleument contusionats, seguien endavant.
Vaig mirar al capdavant i no vaig veure cap policia. Tornava a renéixer en mi l'esperança de la qual havia dubtat. Vaig estrènyer amb nervi la mà de la meva amiga i junts com fins ara, vam córrer més que mai.
El segon front va veure tancar-se la il·lusió i augmentar l'angoixa i desesperació. Els reforços ja taponaven el cap de carrer i la contundència del nou xoc va ser desigual, desunits per complet. Tenien lloc inútils carreres cap a una possible salvació o miracle en el qual ja ningú creia.
La policia estava complint i la sang ja apuntava en algun rostre demacrat pel dolor. Tot va ser molt ràpid i es van rebre noves ordres. Ara s'aturava a uns quants i el que no podia pujar al jeep pel seu propi peu, era llançat com sac de patates. S’empenyia violentament als que quedaven en peu. Amb un megàfon s'indicava la conveniència que els nois es dispersessin i no tornessin a reagrupar-se; per més que ho haguessin volgut, no haguessin pogut. Era absurd pensar-ho. Algun que altre policia s'acarnissava amb la seva víctima que, als seus peus, rebia un càstig que assenyadament no tenia perquè admetre, però la violència no era escortada per la raó.
Es va donar ordre de retirada.
L'únic grup que va poder escapar va ser seguit per quatre policies que corrien com lleons a la recerca de la seva presa. Ja era nit fosca i els carrers estaven il·luminades. Ell i ella es van separar de la resta doblant la primera cantonada i avançant pel centre del carrer. Alguns fanals es trobaven apagats, que en aquelles circumstàncies els afavoria.
Un va disparar i es va deixar sentir.
Vaig sentir un fort coïssor a la cama dreta, a l'altura de la cuixa. Vaig llançar una maledicció en caure a terra i deixar-li anar la mà. Li vaig dir que m'havien tocat i que no podia continuar i ella com a resposta m'ajudava a arrossegar-me darrera dels cotxes aparcats sobre la vorera. Allà mateix hi havia una casa amb doble portal i sense pensar-ho, no hi havia temps, vàrem empènyer la primera porta i vam entrar.
Van tancar la porta i van romandre en la foscor en absolut silenci, només de tant en tant se sentia un lleuger moviment originat per la mà que fregava la cuixa per esmorteir el dolor causat per aquella bala de goma. Aguditzaven el sentit de l'oïda.
Les veus de dos policies van trencar el silenci. Estaven a prop.
- Ha caigut per aquí i s'ha refugiat entre els cotxes.
- Potser en un portal. Jo miraré per aquest costat, tu fes-ho per l'altre.
Es van separar i aviat uns passos van cruixir contra el terra. L'amagatall els va semblar poc segur i encara més quan es va obrir la porta.
Vaig notar la meva sang i se sentia bategar el cor de la meva amiga que igual que el meu i per la rapidesa en que ho feien, semblaven anar al mateix compàs. Vaig mirar al policia sense mirar-lo. Ens va observar uns instants en la penombra. Ens enfonsem. Ja només calia esperar maltractaments i poca educació.
- Hi ha alguna cosa? - va preguntar l'altre policia mentre s'acostava.
Va tancar la porta abans que el seu company pogués veure-hi i va respondre:
- No, res. Segur que han trucat en alguna casa i els han deixat entrar. Tornem a la plaça, allò ha d'haver acabat.
Triguem uns quants minuts en sortir-ne. La por que vam passar encara no havia desaparegut i abans de res desitjàvem tranquil·litzar-nos. Pensem en l'actuació del policia, tan inesperada i providencial. Havia esdevingut en còmplice circumstancial.
Van sortir. Ella es va interessar per la cama adolorida.
- Una mica millor. Aquestes bales de goma, a més de fer mal, tallen la respiració.
Recolzat en ella, el caminar no li va ser tan tortuós i van seguir una direcció totalment oposada al lloc dels fets. Poc després, s'asseien en un banc de fusta, situat en una petita plaça, sense gairebé il·luminació, la qual cosa els va permetre observar les estrelles i veure aparèixer la lluna que equilibrava la nit sense saber que, en aquella zona, molt pocs la contemplaven ; tampoc crec que li sabés greu.
Ell seguia fregant. Ella estava molt cansada. Els dos callaven.
Per fi, en veu baixa, ell va expressar els pensaments que contínuament es barrejaven amb el seu estat d'ànim.
Ha estat tot molt dur, inclosa l'acció del nostre policia benefactor; ha fet dubtar per uns instants la meva opinió sobre ells. Només és l'excepció a la regla. A la plaça han d'haver fet el seu agost amb les seves rebutjables accions que tant els agrada practicar, i després que no diguin que només complien ordres. Si algú amb autoritat els diu que hem de morir per ser el que som, ho fan i potser després ho celebrin.
Ha estat estúpid per la nostra part caure en aquest parany que ens han tendit els provocadors que potser estaven d'acord amb la policia. No seria estrany que fos així. No, res. Fins i tot pot ser cert, sinó, per què esperar tant a actuar? Per què ho van fer quan la manifestació es va convertir en un acte clarament provocador i no abans?
Imagino el que estarien pensant mentre colpejaven, paraules que havien d'actuar sobre ells com esperons. ¡Comunistes, comunistes!; ¡Vermells maçons!, ¡Clars desestabilitzadors de la seguretat de la nació!, Segons ells. També pot ser que cridessin per dins: Joves, joves!, Perquè per al nostre estimadíssim dictador, nosaltres som un perill per al país, el món i la humanitat sencera. Potser només sigui un sentiment d'enveja a les nostres idees, a les nostres il·lusions i esperances. Potser no vol que tinguem el que ell no va poder tenir en la seva joventut: la llibertat, potser la va tenir i no li va agradar.
Volia el seu concepte de llibertat.
Quan pel matí li comuniquin el que aquí ha passat, les seves velles galtes es ruboritzar d'alegria, si és que encara li queda color, i dibuixarà un somriure. Potser m'equivoqui i siguin unes llàgrimes despreses dels seus enfonsats ulls, les que canviïn l'aspecte del seu rostre. Potser plori per aquesta maltractada joventut que no segueix els seus consells convertits en lleis fonamentals. El més segur és que ni se n'assabenti. Potser en el fons ens estimi i per això desitjaria la nostra mort, abans que en la nostra ment es formin idees contràries a les seves. Potser en el fons desitgi equivocadament el millor per a nosaltres, però tant de bo es mori aviat i ens deixi en pau per sempre!
L'odi i el dolor li van impedir plorar. Ella no es va atrevir en cap moment a trencar el monòleg del seu amic que, mentre parlava, mirava a l'infinit de la seva consciència. El silenci va seguir. Era un període en què les paraules, de ser pronunciades, moririen en la mateixa boca, en què les orelles eren sordes i els ulls molt llunyans. Eren moments en què havia de renovar l'esperança, ambicionar nous temps, creure que allò canviària. Eren moments que molta gent d'aquell país, vivia diàriament. Eren uns moments ...
Mig miler de joves en edats compreses entre els 17 i 20 anys, van ser protagonistes ahir a la nit, d'una manifestació d'estudiants que va tenir lloc entre el passeig i la plaça de l'Ajuntament. En arribar a aquesta última, clars crits antipatriotes van ser pronunciats pels manifestants, i tot seguit van cridar consignes en què s'atacava a la figura del Cap de l'Estat.
Arribat a aquest punt, un nombrós contingent policial es va presentar al lloc obligant els manifestants a dispersar-se, sent necessària la utilització de mètodes antiavalots. Es van produir diverses detencions.
La direcció superior de policia ha publicat la següent nota:
Posats sobre avís respecte a una manifestació il·legal que s'estava desenvolupant en la plaça de l'Ajuntament de la nostra ciutat i en la qual els manifestants entorpien el desenvolupament normal de la vida ciutadana, es va prendre la decisió de portar al lloc dels fets una dotació de policia antiavalots. Pacíficament se'ls va demanar que es dispersessin i, incomprensiblement, es va contestar amb crits en contra de la institució policial, així com a la figura i màxim representant de l'Estat. També cal destacar el llançament de pedres que van seguir a aquests crits, produint lesions a la cara, de pronòstic reservat, a un dels funcionaris policials que va haver de ser traslladat d'urgència a una clínica de la ciutat.
Davant la gravetat del succés, es va carregar contra els manifestants i aquests van respondre amb clares mostres d'hostilitat, agredint a diversos policies. Va ser necessària una segona càrrega per dissoldre la concentració i retornar la seguretat als ciutadans.
Foren detinguts vint joves, tots ells estudiants que, després de les primeres diligències policials, van confessar, sis d'ells, tenir afiliació comunista. Els altres van ser posats en llibertat a les poques hores.
Davant els rumors que ahir nit circulaven per la ciutat, hem d'aclarir que són del tot infundats, ja que en cap moment es van ocasionar ferides contundents als nois i molt menys amb ferides de sang. L'origen d'aquests rumors es troba en aquells que pretenen crear el desconcert i la por entre els conciutadans i enfrontar-los a les forces de seguretat pública.

Amics (fragment de novel·la inèdita)
Crònica d'un grup de joves a finals de la dictadura.

Crónica de una carga policial

Varios grupos de jóvenes, en número reducido, esperaban el momento idóneo. Los comercios habían cerrado sus puertas de hierro ante la posibilidad de cualquier destrozo. Personas mayores cruzaban con nerviosismo la calzada y se perdían por las calles adyacentes. Había tensión a pesar de las falsas risas que algún grupito dejaba sentir. Sabían que momentos después la policía haría acto de presencia y la experiencia en estos casos servía de muy poco. La manifestación era un escape en el que se vomitaba con consignas, todo aquello que hacía daño, que se creía injusto.
La sangre corría por las venas golpeando rítmicamente el corazón. Pronto, las pulsaciones se dispararían en pos de una tremenda excitación fruto de una mezcla de angustia y esperanza con la que, por unos momentos, se sentirían libres, aunque después les recordaran que no era así. Correrían y tratarían de evitar el peligro y cuando éste hubiera pasado, se dejaría entrever media sonrisa con la que se expresaría un sentimiento de victoria, en la ya continua derrota. Algún día todo sería diferente. Ellos así lo habrían manifestado y deseado.
Él y ella llegaron en el momento justo en que los grupos se juntaban ocupando la calle y avanzando hacia arriba, al centro de la ciudad. Las pancartas desplegadas exponían las reivindicaciones estudiantiles que, como seres humanos, consideraban justas y necesarias, pero que por contrarrestar las opiniones de los grandes del país, no eran tenidas en cuenta.
Las primeras consignas se mezclaron con el aire, primero débilmente, luego con energía, pero sus propios oídos no las escuchaban, se estaba pendiente de la voz de alerta que comunicara la llegada de la policía que por ser tan esperada, no era bien recibida.
No lejos de allí, diez ordenados jeeps policiales (ratoneras), esperaban órdenes de marcha. Sentados en la parte posterior de cada uno de ellos, varios hombres de uniforme gris, sostenían con una mano el casco de visera y con la otra acariciaban la cachiporra unida a la cintura. Hablaban poco. Todos pendientes de la orden de acción. El resto, ya lo sabían.
Transcurridos quince minutos del inicio de la manifestación, una cierta duda recorrió las mentes de varios jóvenes. Aquella aparente tranquilidad no era normal en aquel tipo de acontecimiento.
- Esto no me gusta - dijo él -. Rara vez nos han dejado caminar tanto.
- Quizá la selectividad no sea motivo suficiente para actuar - creyó razonable ella.
- Han actuado por cosas que en teoría tenían mucha menos importancia.
Nadie se dio cuenta de la llegada de unos veinte muchachos, vestidos con pantalón claro y camisetas muy similares que, al dispersarse, se situaron estratégicamente a lo largo y ancho de la manifestación, formada en aquellos instantes por unas cuatrocientas personas. Tenían una misión por cumplir.
Él no coreaba las consignas, tampoco las escuchaba. Los ojos se perdían más allá de las últimas cabezas de los compañeros intuyendo ver lo que nadie veía. Algún sector se estaba confiando y era lo peor que podía ocurrir.
Los exaltados se creían cada vez más fuertes y sólo faltaba que alguien les empujara hacia la provocación.
Voces contra el régimen se dejaron oír.
Voces contra el dictador.
Voces contra el Gobierno.
Voces agitadoras.
Voces.
Las nuevas consignas ya eran masivamente coreadas cuando llegaron a la plaza del Ayuntamiento y lo que empezó como una concentración reivindicativa, tomaba canales directos de ataque a los máximos responsables del país, con la figura del Jefe del Estado a la cabeza.
Un jeep les cerró el paso. El aviso corrió. Los últimos manifestantes dieron media vuelta e intentaron correr. Un nuevo jeep hacía su aparición y desplegaba a sus hombres a lo ancho de la calle. Se quiso huir por las diferentes bocacalles que confluían en la plaza. Todas tenían las mismas características que los dos anteriores. Habían caído en una ingenua trampa, pero ya no importaba. Estaban acorralados.
La policía les observaba sin actuar, detrás de las viseras.
Pronto hizo su aparici6n la dotación de los diez jeeps por la misma dirección que la de los manifestantes. Las puertas traseras se abrieron y sus ocupantes saltaron a tierra; se colocaron los cascos protectores a la vez que cerraban las manos en aquellos objetos alargados y contundentes que pronto golpearían duramente los indefensos cuerpos de aquellos muchachos, pues habían osado confundir la justicia con la injusticia, la verdad con la mentira, la libertad con sus gritos. La insolencia tenía ya su sentencia y los que más, notarían allí mismo su perfecta ejecuci6n.
- Nos van a hacer papilla - gritó un menor de edad con las facciones asustadas.
Él la cogió a ella por la mano y la arrastró hacia un pequeño corro en el que se encontraba un compañero suyo.
- ¿Habéis pensado en algo?
- Hemos de abalanzarnos sobre la bocacalle menos guarnecida, es la única forma de escapar a esta encerrona.
Varios jóvenes se unieron al grupo que iba a intentar abrir el paso a la gran mayoría, antes de que la policía cumpliera su equivocado deber.
¡Vamos! – gritó alguien.
Comenzaron a correr formando una compacta masa de veinticinco cuerpos hacia aquellos ocho grises ti que cubrían perfectamente los doce metros de anchura de su única vía de escape.
El resto de manifestantes comprendieron la alternativa y corrieron también, siguiendo a sus compañeros, realizando espontáneamente un segundo frente, esta vez mucho más numeroso y al que la policía había empezado a causar bajas en su retaguardia.
Amparados en el pavor del momento, los infiltrados desaparecieron tras los jeeps.
El círculo policial se reducía de forma efectiva. El primer grupo chocó contra los policías, estos levantaron las porras y haciendo escapar un silbido en el aire, las lanzaron con fuerza sobre aquella masa que intentaba amortiguar los golpes cubriéndose las partes más elevadas con brazos y manos.
La colisión fue terrible.
Nos pegaban sin cesar y vi caer a los primeros, lo que hizo que nos uniéramos más. Recibí un fuerte golpe en el brazo y en la espalda y ella en un hombro, pero no fue suficiente para hacernos perder el equilibrio. Continuamos.
El ímpetu con que llegaron empujó a tres policías que, junto a los primeros jóvenes, cayeron al suelo. Uno de los policías se vio materialmente atropellado y rabiosamente golpeado por las piernas que huían hacia la posible salvación.
Se hacía de noche.
El jefe de la policía, al darse cuenta de la desesperada y estratégica acción, ordenó reforzar la zona con más hombres para impedir por todos los medios -¡disparen si es necesario! -, el éxito de la maniobra. Los hombres, sin dudarlo, corrieron velozmente hacia el lugar que soportaba toda la atención. Tenían el arma en la mano.
Se había conseguido abrir un pasillo. Seis quedaron en el suelo con muestras visibles de dolor; los demás, levemente contusionados, seguían adelante.
Miré al frente y no vi ningún policía. Volvía a renacer en mí la esperanza de la que había dudado. Apreté con nervio la mano de mi amiga y juntos como hasta ahora, corrimos más que nunca.
El segundo frente vio cerrarse la ilusión y aumentar la angustia y desesperación. Los refuerzos ya taponaban la bocacalle y la contundencia del nuevo choque fue desigual, desuniéndolos por completo. Tenían lugar inútiles carreras hacia una posible salvación o milagro en el que ya nadie creía.
La policía estaba cumpliendo y la sangre ya asomaba en algún rostro demacrado por el dolor. Todo fue muy rápido y se recibieron nuevas órdenes. Ahora se detenía a unos cuantos y el que no podía subir al jeep por su propio pie, era lanzado como saco de patatas. Se empujaba violentamente a los que quedaban en pie. Con un megáfono se indicaba la conveniencia de que los muchachos se dispersaran y no volvieran a reagruparse - por más que lo hubieran querido, no hubieran podido -.Era absurdo pensarlo. Algún que otro policía se ensañaba con su víctima que, a sus pies, recibía un castigo que juiciosamente no tenia porque admitir, pero la violencia no era escoltada por la razón.
Se dio orden de retirada.
El único grupo que pudo escapar fue seguido por cuatro policías que corrían como leones en busca de su presa. Ya era noche oscura y las calles estaban iluminadas. Él y ella se separaron del resto doblando la primera esquina y avanzando por el centro de la calle. Algunas farolas se hallaban apagadas, lo que en aquellas circunstancias les favorecía.
Un disparó se dejó oír.
Sentí un fuerte escozor en la pierna derecha, a la altura del muslo. Lancé una maldición al caer al suelo y soltarle la mano. Le dije que me habían dado y que no podía continuar y ella como respuesta me ayudaba a arrastrarme tras los coches aparcados sobre la acera. Allí mismo había una casa con doble portal y sin pensarlo - no había tiempo -, empujamos la primera puerta y entramos.
Cerraron la puerta y permanecieron en la oscuridad en absoluto silencio; sólo de vez en cuando se oía un ligero movimiento originado por la mano que frotaba el muslo para amortiguar el dolor causado por aquella bala de goma. Agudizaban el sentido del oído.
Las voces de dos policías rompieron el silencio. Estaban cerca.
- Ha caído por aquí y se ha refugiado tras los coches.
- Quizá en un portal. Yo miraré por este lado, tú hazlo por el otro.
Se separaron y pronto unos pasos crujieron contra el suelo. El escondite les pareció poco seguro y aún más cuando se abrió la puerta.
Noté mi sangre y se oía latir el corazón de mi amiga que al igual que el mío y por la rapidez en que manchaban, parecían ir al mismo compás. Miré al policía sin mirarle. Nos observó unos instantes en la penumbra. Nos hundimos .Ya sólo cabía esperar malos tratos y poca educación.
- ¿Hay algo? - preguntó el otro policía mientras se acercaba.
Cerró la puerta antes que su compañero pudiera ver y respondió:
- No, nada. Seguro que han llamado en alguna casa y les han dejado entrar. Volvamos a la plaza, aquello debe haber terminado.
Tardamos varios minutos en salir de allí. El miedo que pasamos aún no había desaparecido y ante todo deseábamos tranquilizarnos. Pensamos en la actuación del policía, tan inesperada y providencial. Se había constituido en cómplice circunstancial.
Salieron. Ella se interesó por la pierna dolorida.
- Un poco mejor. Esas balas de goma, además de doler, cortan la respiración.
Apoyado en ella, el caminar no le fue tan tortuoso y siguieron una dirección totalmente opuesta al lugar de los hechos. Poco después, se sentaban en un banco de madera, situado en una pequeña plaza, carente casi de iluminación, lo que les permitió observar las estrellas y ver aparecer la luna que equilibraba la noche sin saber que, en aquella zona, muy pocos la contemp1aban; tampoco creo que le importase.
Él seguía frotándose. Ella estaba muy cansada. Los dos callaban.
Al fin, en voz baja, él expresó los pensamientos que continuamente se mezclaban en su estado de ánimo.
Ha sido todo muy duro, incluida la acción de nuestro policía benefactor; ha hecho dudar por unos instantes mi opinión sobre ellos. Sólo es la excepción a la regla. En la plaza deben haber hecho su agosto con sus repudiables acciones que tanto les gusta practicar; y luego que no digan que sólo cumplían órdenes. Si alguien con autoridad les dice que debemos morir por ser lo que somos, lo hacen y quizá después lo celebren.
Ha sido estúpido por nuestra parte caer en esa trampa que nos han tendido los provocadores que quizá estaban de acuerdo con la policía. No sería extraño que fuera así. No, nada. Incluso puede ser cierto, sino ¿Por qué esperaron tanto en actuar? ¿Por qué lo hicieron cuando la manifestación se convirtió en un acto claramente provocador y no antes?
Imagino lo que estarían pensando mientras golpeaban, palabras que debían actuar sobre ellos como acicates. ¡Comunistas, comunistas!; ¡rojos masones!, ¡claros desestabilizadores de la seguridad de la nación!, según ellos. También puede que gritaran en su interior: ¡Jóvenes, j6venes!, porqué para nuestro queridísimo dictador, nosotros somos un peligro para el país, el mundo y la humanidad entera. Quizá sólo sea un sentimiento de envidia a nuestras ideas, a nuestras ilusiones y esperanzas. Quizá no quiere que tengamos lo que él no pudo tener en su juventud: la libertad; quizá la tuvo y no le gust6.
Quería su concepto de libertad.
Cuando mañana le comuniquen lo que aquí ha pasado, sus viejas mejillas se ruborizarán de alegría, si es que aún le queda color, y una sonrisa asomará en la boca. Quizá me equivoque y sean unas lágrimas desprendidas de sus hundidos ojos, las que cambien el aspecto de su rostro. Puede que llore por esa maltratada juventud que no sigue sus consejos convertidos en leyes fundamentales. Lo más seguro es que ni se entere. Puede que en el fondo nos ame y por ello desearía nuestra muerte, antes de que en nuestra mente se formen ideas contrarias a las suyas. Puede que en el fondo desee equivocadamente lo mejor para nosotros, pero ¡ojalá se muera pronto y nos deje en paz para siempre!
El odio y el dolor le impidieron llorar. Ella no se atrevió en ningún momento a romper el monólogo de su amigo que, mientras hablaba, miraba al infinito de su consciencia. El silencio siguió. Era un periodo en que las palabras, de ser pronunciadas, morirían en la misma boca, en que los oídos eran sordos y los ojos muy lejanos. Eran momentos en los que había de renovar la esperanza, ambicionar nuevos tiempos, creer en que aquello cambiaria. Eran momentos que mucha gente de aquel país, vivía diariamente. Eran unos momentos…
Medio millar de jóvenes en edades comprendidas entre los 17 y 20 años, fueron protagonistas en la noche de ayer, de una manifestación de estudiantes que tuvo lugar entre el paseo y la plaza del Ayuntamiento. Al llegar a ésta última, claros gritos antipatriotas fueron pronunciados por los manifestantes, para a continuación gritar consignas en las que se atacaba a la figura del Jefe del Estado.
Llegado a este punto, un numeroso contingente policial se personó en el lugar obligando a los manifestantes a dispersarse, siendo necesaria la utilización de métodos antidisturbios. Se produjeron varias detenciones.
La jefatura superior de policía ha publicado la siguiente nota:
Puestos sobre aviso con respecto a una manifestación ilegal que se estaba desarrollando en la plaza del Ayuntamiento de nuestra ciudad y en la que los manifestantes entorpecían el desarrollo normal de la vida ciudadana, se tomó la decisión de llevar al lugar de los hechos, una dotación de policía antidisturbios. Pacíficamente se les pidió que se dispersaran, a lo que, incomprensiblemente, se contestó con claros gritos en contra de la institución policial, así como a la figura y máximo representante del Estado. También es de destacar el lanzamiento de piedras que siguieron a esos gritos, produciendo lesiones en el rostro, de pronóstico reservado, a uno de los funcionarios policiales que tuvo que ser trasladado de urgencia a una clínica de la ciudad.
Ante la gravedad del suceso, se cargó contra las manifestantes y éstos respondieron con claras muestras de hostilidad, agrediendo a varios policías. Fue necesaria una segunda carga para disolver la concentración y devolver la seguridad a los ciudadanos.
Fueran detenidos veinte jóvenes, todos ellos estudiantes que, tras las primeras diligencias policiales, confesaron, seis de ellos, tener afiliación comunista. Los demás fueron puestos en libertad a las pocas horas.
Ante los rumores que ayer noche circulaban por la ciudad, hemos de aclarar que son del todo infundados, pues en ningún momento se ocasionaron heridas contundentes a los muchachos y mucho menos con desprendimiento de sangre. El origen de esos rumores se halla en aquellos que pretenden crear el desconcierto y el temor entre los conciudadanos y enfrentarlos a las fuerzas de seguridad pública.


Amigos (fragmento de novela inédita)
Crónica de un grupo de jóvenes a finales de la dictadura.