Els somniadors d'aventures

  Percy-Fawcett

Hi ha més somniadors d’aventures que aventurers. Durant segles el món estava ple de llocs per descobrir i l’afany d’aventura vers el desconegut i els mateixos somnis per les fites conquerides i els guanys posteriors de fama, èxit i beneficis, feien emergir un perfil de persones disposades a fer de la seva vida una aventura que en cap cas podia trobar a la dita civilització. També és veritat que si bé els pioners eren gent vinculada a una certa burgesia i tenien a l’abast recursos per invertir o bé sabien on els podrien trobar, s’ha de dir que el gruix d’aventurers que moltes vegades estaven sota les ordres dels primers, eren gent humil i desgraciada pels quals l’aventura era una sortida digna als seus problemes, de la mateixa manera que ho era fer-se soldat, però no tothom era partidari d’associar l’aventura amb matar persones.

En la mesura que els indrets més inabastables han estat descoberts o han perdut la seva virginitat, l’aventura s’està convertint en competició, ja no és pujar l’Everest, ho és pujar-hi sense oxigen i si ja s’ha fet, pujar-hi en solitari i si ja s’ha fet, pujar-hi per la cara verge o triar les pitjors condicions atmosfèriques. Res a veure amb els pioners de l’aventura que si bé tenien també els seus perquès personals, la fita més important era la descoberta d’un indret desconegut pel món civilitzat. Amèrica ja estava descoberta pels seus habitants abans que hi arribés Colom. I també estava lligat a la cartografia, el fet d’elaborar un mapa detalla t on abans hi havia el mot de desconegut.

Els somniadors de les aventures dels grans aventurers formem un gran grup de seguidors que devorem material bibliogràfic de les mil i una aventures que s’han forjat en els darrers dos-cents anys, des dels aventurers dels pols, els del desert, les selves o els mars que han mitificat personatges i que han format part  de la cultura i que han confirmat que l’ésser humà està fet d’una matèria increïble, perquè no pot ser d’altre manera que algú que ha sobreviscut a un infern, quan es recupera, torna a fer l’impossible per tornar-hi, com així ha passat reiteradament.

Noms que han esdevingut exploradors de l’impossible, referit als indrets exteriors, però també els més interiors o intangibles com l’ànima, perquè on no arriba el cos, la ment ha estat protagonista del pitjor moment de l’aventura. Pels que no estan avesats al tema o vulguin introduir-se, recordin noms com Herzog, Shackleton, Amundsen, Scott, Burton, Speke, Stanley, Livingston,  Heyerdahl, Fawcett…i espais com l’Himàlaia, l’Antàrtica, el Pol Nord, el Pol Sud, les fonts del Nil, l’illa de Pasqua, l’Amazones…

D’aquest últim, l’explorador  britànic Percy Fawcett, desaparegut a l’Amazones l’any 1925 en el seu enèsim intent de localitzar el mite de El Dorado, és una de les aventures que més va fascinar en la seva època i si no ha tingut més ressò ho és perquè el seu desenllaç va esdevenir un misteri sense resoldre, no només per esbrinar la seva dissort, sinó també si havia arribat a trobar El Dorado. El misteri s’ha allargat des de llavors pels més especialistes i ha fomentat que un grapat d’exploradors s’aventuressin en diferents expedicions amb l’objectiu de respondre a les preguntes obertes i, com no ha de ser diferent, buscar l’èxit i la fama. La majoria d’aquestes expedicions no només van fracassar, sinó que van veure desaparèixer també als seus membres dins la selva,formant part gairebé d’una maledicció.

Un periodista de la revista The New Yorker, David Grann, ha publicat “La ciudad perdida de Z”, en el qual explica tota la historia de Percy Fawcett així com el seu propi intent  de ficar-se a l’Amazones i seguir la mateixa ruta del desaparegut amb la finalitat, més de 80 anys després, de desvelar el misteri.

Una nova perla bibliogràfica pels somniadors d’aventures.

Per acabar dir que indirectament la figura de l’explorador Percy Fawcett no és desconeguda pel gran públic, perquè va ser inspiradora del gran personatge i explorador de ficció Indiana Jones, com també ho va ser per Arthur Conan Doyle, autor de Sherlock Holmes, que va escriure El món perdut, sobre l’existència d’un món prehistòric a l’Amazones, que després de molts reciclatges va esdevenir Juràssic Park. I el que tenen aquestes coses, no sempre inclouen les fonts originals.

LA CIUDAD PERDIDA DE Z. DAVID GRANN.

GRANDES EXPLORACIONES GEOGRÁFICAS. PAUL HERRMANN.

PIONEROS DE LO IMPOSIBLE. JAVIER JAYME.

La manipulación de la imagen

       El beso en Hôtel de Ville, Robert Doisneau, 1950

La manipulación de las imágenes no es un tema nuevo en el debate sobre la objetividad en la interpretación de la realidad. El principal ámbito sobre el que se basa es en la percepción de credibilidad de las imágenes por parte del receptor y la incapacidad de éste para hacer una lectura analítica, es decir, su capacidad crítica sobre lo que ve, una disposición activa para recibir e interpretar el bombardeo de informaciones visuales que le llegan. Forma parte de un alfabetismo de la imagen que tiene una prioridad relativa en las líneas educativas más preocupadas en erradicar el analfabetismo de lectura. Nos daremos cuenta de que si a pesar de los esfuerzos los índices de lectura son preocupantes, que no pasará con el sector imagen donde no basta verlas para entenderlas y valorar su contexto. Valga decir aquí que los esfuerzos personales de los educadores para corregir este parámetro son envidiables pero el sistema siempre va a remolque de la realidad.
Una imagen se puede manipular de muchas maneras. Desde el mismo momento de captura por parte del fotógrafo cuando selecciona el tema, el encuadre y punto de vista.Forma parte de una interpretación personal del autor que aplica su subjetividad a un instante de la realidad reproducida por la objetividad de la técnica fotográfica. También existe la posibilidad de que el fotógrafo intervenga en este momento para hacer venir bien los hechos a sus intereses. Ve una imagen que en una circunstancia podría existir pero no se ha producido ante la cámara. Por lo tanto, fabrica una puesta en escena para construir esta realidad, ya sea "el beso" de enamorados en Paris (Robert Doisneau) o la muerte de un miliciano en la guerra civil española (Robert Capa). Y fieles al ente de la imagen, siempre serán imágenes reales.
Otra variable es cuando esta imagen llega a la redacción y otros responsables intervienen en la selección de imágenes, re encuadres, pies de foto, redacción textual y compaginación, es decir, la interpretación por parte de otros que en cierto modo hacen un manejo de la imagen siguiendo intereses periodísticos, ideológicos, de mercado o de empresa. Y aquí una imagen se puede interpretar de manera diferente a la realidad o también no publicarla por intereses comerciales, como podría ser para no herir la sensibilidad de un anunciante del medio.
Por lo tanto, cuando llega al lector, la imagen ya ha sido cocinada a conveniencia.Entendemos que bajo su complicidad y aprobación, porque para eso compra o ve un determinado medio más cercano a su manera de entender las cosas y no otro, que hará interpretaciones diferentes a su pensamiento. Los lectores más críticos procuran valorar la misma información en diferentes medios y en consecuencia formar su propia opinión. Como requiere conocimiento, voluntad, tiempo y dinero, hacemos confianza a "nuestros medios" y firmamos lo acepto.
Este proceso que existe de siempre, se renueva con la incorporación de la era digital, la facilidad de captura de imágenes, la proliferación de medios digitales, la facilidad de manipulación de imágenes en edición, el acceso del aficionado a la red, y el colgar directamente las imágenes y hacer su interpretación. Todo lo que sigue en manos de los profesionales puede tener una línea paralela por parte de la gente digital que creyendo que tiene el mundo en sus manos, digamos red, sale de su anonimato y se convierte en autor entrando de lleno en el proceso. La multiplicación de fuentes, imágenes, interpretaciones y manipulaciones se multiplica a la enésima potencia y produce un ruido que contamina el habitual proceso de producción de la imagen. Cuando este ruido se rebaje, volveremos a confiar en nuestros medios para que nos cocinen las imágenes siguiendo la manipulación tradicional y no aquella fabricada por aficionados.
El problema viene cuando muchos de estos profesionales quieren competir con los aficionados y manipulan de manera burda imágenes para servir a los intereses editoriales y de sus lectores que, fieles a sus medios, mantienen la credibilidad. Es aquí cuando curiosa y afortunadamente los aficionados de la red forman la vanguardia para desenmascararlos porque, y esto es más preocupante, un cierto corporativismo impide a los mismos profesionales levantar alfombras. Seguramente porque tienen claro que nadie es libre de pecado y la mejor terapia es hacer caricatura, o porque la mayoría se produce dentro del ámbito deportivo o en los llamados medios amarillos y estos son una excelente cortina de humo, que dentro el ámbito comunicativo es la manera como se conoce la táctica de desviar la atención, como repetir obsesivamente Por qué?
También es cierto que el concepto de manipulación es interpretable y es la mala intención lo que lo hace despreciable. Tan sencillo como encontrar a alguien que lo reconozca.

La manipulació de la imatge

El petó de l'Hôtel de Ville, Robert Doisneau,1950

La manipulació de les imatges no és un tema nou en el debat sobre la objectivitat en la interpretació de la realitat. El principal àmbit sobre el que es basa és en la percepció de credibilitat de les imatges per part del receptor i la incapacitat d’aquest per fer-ne una lectura analítica, és a dir, la seva capacitat crítica sobre el que veu, una disposició activa per rebre i interpretar el bombardeig d’informacions visuals que li arriben. Forma part d’un alfabetisme de la imatge que té una prioritat relativa en les línies educatives més preocupades en eradicar l'analfabetisme de lectura. Ens adonarem que si malgrat els esforços els índex de lectura són preocupants, què no passarà amb el sector imatge on no n’hi ha prou veure-les per entendre-les i valorar-ne el seu context. Valgui dir aquí que els esforços personals dels educadors per corregir aquest paràmetre són envejables però el sistema sempre va a remolc de la realitat.

Una imatge es pot manipular de moltes maneres. Des del mateix moment de captura per part del fotògraf quan selecciona el tema, l’enquadrament i punt de vista. Forma part d’una interpretació personal de l’autor que aplica la seva subjectivitat a un instant de la realitat reproduïda per la objectivitat de la tècnica fotogràfica. També existeix la possibilitat de que el fotògraf intervingui en aquest moment per fer venir bé els fets als seus interessos. Veu una imatge que en una circumstància podria existir però no s’ha produït davant la càmera. Per tant, fabrica una posta en escena per construir aquesta realitat, ja sigui “el petó” d’enamorats a Paris (Robert Doisneau) o la mort d’un milicià en la guerra civil espanyola (Robert Capa). I fidels a l’ens de la imatge, sempre seran imatges reals.

Una altre variable és quan aquesta imatge arriba a la redacció i altres responsables intervenen en la selecció d’imatges, re enquadraments, peus de foto, redacció textual i compaginació, és a dir, la interpretació per part d’altres que en certa manera fan un maneig de la imatge seguint interessos periodístics, ideològics, de mercat o d’empresa. I aquí una imatge es pot interpretar de manera diferent a la realitat o també no publicar-la per interessos comercials, com podria ser per no ferir la sensibilitat d’un anunciant del mitjà.

Per tant, quan arriba al lector, la imatge ja ha estat cuinada a conveniència. Entenem que sota la seva complicitat i aprovació, perquè per això compra o veu un determinat mitjà més proper a la seva manera d’entendre les coses i no un altre, que farà interpretacions diferents al seu pensament. Els lectors més crítics procuren valorar la mateixa informació en diferents mitjans i en conseqüència formar la seva pròpia opinió. Com requereix coneixement, voluntat, temps i diners, fem confiança als “nostres mitjans” i signem ho accepto.

Aquest procés que existeix de sempre, es renova amb la incorporació de la era digital, la facilitat de captura d’imatges, la proliferació de mitjans digitals, la facilitat de manipulació d’imatges en edició, l’accés de l’aficionat a la xarxa, i el penjar directament les imatges i fer-ne la seva interpretació. Tot allò que segueix en mans dels professionals pot tenir una línea paral·lela per part de la gent digital que creient que té el món a les seves mans, diguem xarxa, surt dels seu anonimat i esdevé autor  entrant de ple en el procés. La multiplicació de fonts, imatges, interpretacions i manipulacions es multiplica a l’enèsima potencia i produeix un soroll que contamina l’habitual procés de producció de la imatge. Quan aquest soroll es rebaixi, tornarem a confiar en els nostres mitjans perquè ens cuinin les imatges seguint la manipulació tradicional i no aquella fabricada per aficionats.

El problema ve quan molts d’aquests professionals volen competir amb els aficionats i manipulen de manera barroera imatges per servir als interessos editorials i dels seus lectors que, fidels als seus mitjans, hi mantenen la credibilitat. És aquí quan curiosa i afortunadament els aficionats de la xarxa formen l’avantguarda per desemmascarar-los perquè, i això és més preocupant, un cert corporativisme impedeix als mateixos professionals aixecar catifes. Segurament perquè tenen clar que ningú és lliure de pecat i la millor teràpia és fer-ne caricatura, o perquè la majoria es produeix dins l’àmbit esportiu o en els anomenats mitjans grocs i aquests són una excel·lent cortina de fum, que dins l’àmbit comunicatiu és la manera com es coneix la tàctica de desviar l’atenció, com repetir obsessivament Per què?

També és cert que el concepte de manipulació és interpretable i és la mala intenció el que el fa menyspreable. Tant senzill com trobar algú que ho reconegui.

Parada a to

Authentic Tapas Barcelona

Paisatge Urbà

Els clàssics no cansen mai

Bé per casualitat, bé per polítiques de programació, quan arriba setmana santa trobem que a les teles es repeteixen un nombre de pel·lícules de les anomenades religioses o si es mira des d'un altre punt de vista, de romans. Naturalment no és la invasió de fa uns anys que gairebé totes tenien temàtiques directa o indirectament relacionades amb la passió de Crist o en l'època, cent anys amunt o avall de l'inici del nostre calendari romà, que no de la vida humana a la terra. O vides de sants i els seus miracles. Ara hi ha més varietat i trobem des de comèdies a pel·lícules de por, fruit de la diversificació televisiva i de la cada vegada més laica, agnòstica o multireligiosa societat. Bé que per la tradició cristiana seguim sent fidels a una cultura, que no seguiment, religiosa que en els nostres anys més manipulables no ens deixaven en pau. De tot plegat hom ha acabat reconeixent que la història de Crist té el seu valor dramàtic i han estat molts professionals de la ficció els que també s'han vist atrets per la seva passió, per molt distorsionada de la realitat o de la seva interpretació al llarg dels segles. El domini romà sobre l'antiga civilització i el domini religiós dels símbols de Déu i el seu fill, són històries que ens han arribat amb tota la força i atractiu narratiu que ha fet que fossin reescrites centenars de vegades per la via escrita o fílmica. I si les dues històries funciones per separat, ho és més quan s'ajunten una de romans i la vida de Jesús. Reconec que he estat un cinèfil d'aquest tipus de pel·lícules segurament perquè els professionals que les filmaven tenien un do especial per construir-les i fer-les interessants, quan no obres mestres del cinema. Hom es va educar en les pelis de romans de cinema de barri, els coneguts peplums italians sense variacions religioses, és a dir, gladiadors directament. Per altra part la forçada educació d'escola religiosa em va fer també expert de les històries de Déu i ramificacions. Per això, quan les dues s'ajuntaven, hi havia un especial doble interès. No cal dir que no hi ha res més segur que fer-se agnòstic que tenir una educació amb capellans de mestres. De la mateixa manera que hom es torna antibel·licista sense pal·liatius quan es torna del servei militar. Per això, lliure de culpa, es pot gaudir d'una autèntica història de romans i de cristians gaudint de la narració en la seva forma més pura.
Quan arriba Setmana Santa ja és un clàssic esperar els clàssics i si bé la majoria d'ocasions el seguiment és desigual, em trobo en dos casos que coincideixen amb reflexions. El cas és que són pel·lícules que he vist moltes vegades i tot i així quan la començo a veure o bé l'enganxo començada, ja no les puc deixar fins el final i segueixo amb una intensitat especial, la de saber què passarà i a més no poder deixar de fruir cada escena, per realització, llum, interpretació, ritme... I això és el que tenen els clàssics, les pots veure cent vegades que no per això et cansaran. És més, quan acabo de veure'n un sempre em dic: Com és que ja no es fan pel·lícules com abans. Bé, aquest any m'ha passat amb Ben-Hur, que a més m'ha fet repetir la frase anterior i també afegir-ne una altra, que tot seria més fàcil si es tingués una fe per compartir i no només personal. Però en el moment que la fe es comparteix, deixa de tenir gràcia a més de ser manipuladora per part de qui hi posa les regles. L'altra pel·lícula que també té el do del clàssic és Spartacus, que aquest any també ha estat programada, i que té la coincidència de la recent programació en antena de una sèrie del mateix nom però farcida d'efectes digitals i sang i fetge a dojo a més de les habituals escenes de sexe que ens  ha fet recordar que si en realitat en aquella època només es pensava en satisfer les necessitats més animals, no és estrany que l'imperi no durés fins els nostres dies. Per desintoxicar de la sèrie recomano veure el clàssic que amb la durada d'un parell dels capítols televisius, ja ens ha explicat tota la història amb la categoria del clàssic, excel·lència en cada escena.
Per acabar afegir un altre títol que m'és impossible deixar una vegada començat, La filla de Ryan, si bé reconec que aquest  ha estat un clàssic no d'entrada, s'ha anat fent i creixent en cada visió, la qual cosa la fa meritòria per insistència. Naturalment n'hi ha d'altres que segurament encapçalen la meva llista personal de clàssics, però és en aquestes tres on coincideix la impossibilitat de deixar-les una vegada les he començat a veure.
En homenatge, recordar alguns noms que segurament als joves d'avui no els hi sonen de res, la qual cosa també confirma que el cinema està molt malament i l'espectador, també.
Stanley Kubrick, William Wyler, David Lean, Kirk Douglas, Robert Michum, Charlton Heston, Dalton Trumbo, Laurence Olivier, Jean Simmons, Charles Laughton, Peter Ustinov, Tony Curtis, Alex North, Karl Tunberg, Jack Hawkins, Sam Jaffe, Miklós Rózsa, Robert Bolt, Trevor Howard, John Mills, Sarah Miles, Maurice Jarre, ...


Ben-Hur, http://www.imdb.es/title/tt0052618/
Spartacus,  http://www.imdb.es/title/tt0054331/
La hija de Ryan, http://www.imdb.es/title/tt0066319/

Fotografía personal, el caso de Vivian Maier

Vivian Maier nació en Nueva York en 1926. Trabajó de niñera y era muy reservada. A menudo llevaba chaqueta y zapatos de hombre y siempre iba con sombrero. Hacía fotos sin parar y no las enseñaba a nadie. Así la describe John Maloof, su descubridor,cuando compró una caja llena de negativos en una subasta con la intención de buscar fotos antiguas para un proyecto de libro. Finalmente reunió más de cien mil negativos. Después de algunas investigaciones sobre la autoría de las fotografías,descubrió que se trataba de Vivian Maier y que ésta había muerto un 21 de abril de 2009, dos días antes de conocer su nombre. Con el material creó un blog para exponer el trabajo de Maier y no permitir que las fotografías continuaran desaparecidas en un cajón, aunque esta vez con un nombre de referencia.
Una vida de artista puro que quizá preservaba su obra de contaminaciones, como podría ser la de ser conocida y entonces influenciada en su trabajo. O quizás la incomprensión de la época y de su condición femenina no le permitieron hacerse un lugar en la profesión. Quizá por eso también guardaba con desazón muchos carretes sin revelar. En cualquier caso, una injusticia artística que dejará de serlo gracias al esfuerzo de Maloof y también del experto en arte Jeff Goldstein, que hacen de protectores de la obra de la artista. Una vida anónima en vida. Una vida descubierta y reconocida después de su muerte.
Hay una teoría sobre que algunos fotógrafos tienen en el acto de disparar el momento supremo del arte fotográfico, al instante más emotivo, la milésima de segundo capturada de una acción de vida iluminada por la luz. Después de este momento sublime vivido en directo, el resto del proceso fotográfico es un instante menor que sólo puede alimentar vanidades y éstas van contra la pureza del alma, artística, se entiende.

http://vivianmaier.blogspot.com/

Fotografia personal, el cas de Vivian Maier

Vivian Maier va néixer a Nova York el 1926. Va treballar de mainadera i era molt reservada. Sovint portava jaqueta i sabates d'home i sempre anava amb barret. Feia fotos sense parar i no les ensenyava a ningú. Així la descriu John Maloof, el seu descobridor, quan va comprar una caixa plena de negatius en una subhasta amb la intenció de buscar fotos antigues per un projecte de llibre. Finalment va reunir més de cent mil negatius. Després d'algunes investigacions sobre l'autoria de les fotografies, va descobrir que es tractava de Vivian Maier i que aquesta havia mort un 21 d'abril del 2009, dos dies abans de conèixer el seu nom. Amb el material va crear un bloc per exposar el treball de Maier i no permetre que les fotografies continuessin desaparegudes en un calaix, tot i que aquesta vegada, amb un nom de referència.
Una vida d'artista pur que potser preservava la seva obra de contaminacions, com ho podria ser la de ser coneguda i aleshores influenciada en el seu treball. O potser la incomprensió de l'època i de la seva condició femenina no li van permetre fer-se un lloc en la professió. Potser per això també guardava amb neguit molts carrets sense revelar. En qualsevol cas, una injustícia artística que deixarà de ser-ho gràcies a l'esforç de Maloof i i també de l'expert en art Jeff Goldstein, que fan de protectors de l'obra de l'artista. Una vida anònima en vida. Una vida descoberta i reconeguda després de la seva mort.
Hi ha una teoria sobre que alguns fotògrafs tenen en l'acte de disparar el moment suprem de l'art fotogràfic, l'instant més emotiu, la mil·lèsima de segon capturada d'una acció de vida il·luminada per la llum. Després d'aquest moment sublim viscut en directe, la resta del procés fotogràfic és un instant menor que només pot alimentar vanitats i aquestes van contra la puresa de l'ànima, artística, s'entén.
http://vivianmaier.blogspot.com/

El escritor ambulante

Una parte de escritores, por no decir la mayoría, no tienen en la promoción de sus obras una parte activa. En ocasiones porque quieren preservar su imagen pública para seguir siendo una cara poco conocida y así poder ir al cine, al restaurante o al super sin que te molesten. Entendemos aquellos escritores profesionales que viven de la escritura, lo que significa que han alcanzado cierta posición entre los mortales escritores y gozan de cierto reconocimiento en el mercado. Porque ser conocido y saludado por serlo puede tener unos inconvenientes que si bien al principio del escritor sí los busca para alimentar su vanidad, después pasan a ser exigentes para mantenerse en el podio de la popularidad y eso puede llegar a crear inquietud creativa por no decir crisis directamente. También los hay que prefieren alimentar su alma pública más que su alma literaria, y pueden publicar poco y estar más presentes en los medios hasta llegar al punto que por su fama es conocido pero nadie sabría decir qué ha escrito. Los escritores en general sueñan en escribir en paz, hacer presentaciones y promociones cortas y volver al porche para recuperar el espíritu de escribir, que es un espíritu contradictorio con respecto a lo que se escribe, que puede ser una especie de relación de amor y odio, pero por eso es adictivo. Incluso cada escritor podría representar en una gráfica su ritmo de escritor con unas líneas de coordenadas de electrocardiograma normal para ver cómo se alteran al final de la escritura, la publicación, la promoción y llegan al climax con la crítica de la obra para devolver a su estado habitual. Y podrían poner tiempo en la coordenada horizontal para saber si el ciclo se cumple en un año, un lustro o una década. Todo ello para reiterar que el escritor, una vez hecho la que considera su trabajo, escribir, prefiere que otros se encarguen de la promoción, pero a poder ser sin ellos, salvo que lo exija el contrato, que también son cláusulas que los editores interesa incluir. Por eso es de admirar que un escritor con un mercado muy potente y consolidado de lectores, haya accedido (si la idea no es suya sería más admirable) a subir en un Bus promocional con su imagen y la de su libro y se dedique a pasear por España para comentar su obra y tratar directamente con lectores o futuros lectores de la novedad editorial. Una especie de escritor ambulante que monta su puesto en cada pueblo y ciudad y muestra el género que pone a la venta. Esto durante semanas y recorriendo miles de kilómetros. Una gran idea que acabaría siendo redonda si el conductor fuera el editor.En tiempos de tecnología digital, volver al contacto directo de la mercancía, es dar al libro de papel un toque original, una nueva oportunidad y un homenaje. Admiración por Javier Sierra y su "El ángel perdido".

L'escriptor ambulant

Una part d'escriptors, per no dir la majoria, no tenen en la promoció de les seves obres una part activa. En ocasions perquè volen preservar la seva imatge pública per seguir sent una cara poc coneguda i així poder anar al cinema, al restaurant o al super sense que et molestin. Entenem aquells escriptors professionals que viuen de l'escriptura, la qual cosa vol dir que han assolit una certa posició entre els mortals escriptors i gaudeixen d'un cert reconeixement en el mercat. Perquè ser conegut i saludat per ser-ho pot tenir uns inconvenients que si bé al principi de l'escriptor sí que els busca per alimentar la seva vanitat d'escriptor, després passen a ser exigents per mantenir-se en el podi de la popularitat i això pot arribar a crear neguit creatiu per no dir crisi directament. També n'hi ha que prefereixen alimentar la seva ànima pública més que la seva ànima literària, i poden publicar poc i estar més presents en els mitjans fins arribar al punt que per la seva fama és conegut però ningú en sabria dir que ha escrit. Els escriptors en general somnien en escriure en pau, fer presentacions i promocions curtes i tornar al porxo per recuperar l'esperit d'escriure, que és un esperit contradictori pel que fa a allò que s'escriu, que pot ser una mena de relació d'amor i odi, però per això té la seva adicció. Fins i tot cada escriptor podria representar en una gràfica el seu ritme d'escriptor amb unes línies de coordenades d'electrocardiograma normal per veure com s'alteren al final de l'escriptura, la publicació, la promoció i arriben al clímax amb la crítica de la obra per retornar al seu estat habitual. I podrien posar temps en la coordenada horitzontal per saber si el cicle es compleix en un any, un lustre o una dècada. Tot plegat per reiterar que l'escriptor, una vegada feta la que considera la seva feina, escriure, prefereix que altres s'encarreguin de la promoció, però a poder ser sense ells, tret que ho exigeixi el contracte, que també són clàusules que als editors interessa incloure. Per això és d'admirar com un escriptor amb un mercat molt potent i consolidat de lectors, hagi accedit (si la idea no és seva seria més admirable) a pujar dalt d'un Bus promocional amb la seva imatge i la del seu llibre i es dediqui a voltar per Espanya per comentar la seva obra i tractar directament amb lectors o futurs lectors de la novetat editorial. Una mena d'escriptor ambulant que munta la seva parada en cada poble i ciutat i mostra el gènere que posa a la venda. Això durant setmanes i recorrent milers de quilòmetres. Una gran idea que acabaria sent rodona si el conductor fos l'editor. En temps de tecnologia digital, tornar al contacte directe de la mercaderia, és donar al llibre de paper una nova oportunitat i un homenatge. Admiració per Javier Sierra i el seu "El ángel perdido".

Paul Preston publica "L'holocaust espanyol"

"Franco i els franquistes van aplicar una inversió de terror per exterminar el màxim nombre possible de republicans i deixar el poble terroritzat. El règim, fins a la mort de Franco, va viure de les rendes d'aquella inversió. No feia falta seguir matant a la mateixa escala. Un dels problemes de la recuperació de la memòria històrica és que la gent estava tan aterrida que no parlava. A penes hi havia resistència passiuva. Per això el moviment de memòria històrica és impulsat pels néts, no pels fills. Els fills van ser criats en el silenci."
Paul Preston, entrevistat a El Periódico per Iosu de la Torre, 17 d'abril, 2011, en la publicació de la seva nova investigació "L'holocaust espanyol".
El silenci per la por o el terror és un dels mecanismes més miserables que han practicat els terroristes d'estat i que hem hagut de viure en les famílies dels vençuts durant tot el franquisme i que incomprensiblement s'ha mantingut durant la transició i la democracia. I els fills i néts de la dreta no volen recordar, com diu també  Preston, que en el llibre fa un perfil sobre aquelles figures que durant el franquisme van practicar l'extermini dels enemics de la seva Espanya. Un llibre per recuperar memòria històrica quan des de dins continuem enfrontats amb el silenci. 

Cursa de Bombers, 2011

Mundo Deportivo

Una any més la Cursa de Bombers de Barcelona ha batut el record de participació amb 20.000 atletes de totes les categories. I si aquest número no hagués estat el límit d'inscripció, uns quants milers més. L'aposta, però, està esdevenint una gran operació de marketing d'algunes marques comercials i al capdavant la més especialista de l'esport com és Nike, l'organitzadora de l'esdeveniment. Quan la cursa va començar ara fa uns quants anys, l'aspecte competitiu i de circuit ràpid, feia que només s'atrevissin els corredors populars habituals. El pas dels anys i l'aspecte festiu de la competició ha fet augmentar el nombre d'inscripcions que en poc temps ha esdevingut una prova clàssica de Barcelona. Però posats a millorar futures edicions estaria bé rebaixar el preu de la inscripció donat que no deixen de ser marques comercials les que impulsen la cursa i per qualsevol empresa tenir un llistat de possibles usuaris dels seus productes té el seu preu en or. És veritat que el preu és un filtre perquè no s'apunti tothom, però aquest any s'ha vist que no n'hi ha prou. Són molts els atletes populars que esperen aquesta cursa com un test personal de millorar la seva millor marca personal, i perquè qualsevol cursa popular és un repte contra un mateix. Però el límit d'inscripcions i l'expectativa de participar i viure una emoció esportiva, fa que molts atletes molt ocasionals s'apuntin a la cursa i deixin sense plaça a altres més permanents en això de les curses populars. Com que les inscripcions s'acaben aviat, molts no volen renunciar i corren sense semarreta dorsal. Potser s'haurà de començar a limitar per temps i mantenir la competició com esportiva i més important de les curses populars pel nivell dels seus atletes, els quals es motiven amb la seva preparació. Els que vulguin començar amb això de les curses que comencin per exemple amb la cursa del Corte Inglés, que també és una gran festa i també es pot fer sense preparació o fins i tot a peu. Veure com molts participants de la Cursa dels Bombers combinaven el córrer amb l'anar a peu, pot ser una imatge festiva, però no esportiva d'alt nivell popular, una de les fites amb les que va començar l'esperit de la Cursa del Bombers. I quan això sigui així, potser serà hora de retirar-me o entrenar-me més per no fer un discret temps de 68 minuts, però el que sí vaig tenir clar és que si per un moment les cames o la respiració o la gran acalorada per la temperatura ambiental em feien aturar un instant per refer-me, aquest moment seria per abandonar, per ser honest amb mi mateix i amb l'organització. I aquest cop em va anar d'un pél i més quan en el quilòmetre 8 vaig passar pel costat del cotxe aparcat. La temptació em va fer baixar el ritme i no vaig poder superar la marca de l'any anterior. És clar que al meu favor està el fet que tinc un any més i certes facultats minven.

Coordinació d'alçada

Trevanian, un seudónimo

En el mundo de la literatura abundan los casos de autores que publican bajo un seudónimo. No se debe confundir con la intención de un autor de tener un nombre literario de la misma manera que en el mundo del espectáculo se bautizan nombres artísticos que literalmente hacen desaparecer los nombres de verdad hasta llegar a las necrológicas, que a modo de anécdota hacen referencia a los nombres de nacimiento del fallecido, pero que en ningún caso quiere decir que el autor no muestre su imagen o haga una vida social pública y reconocida. En literatura en ocasiones los seudónimos se utilizan para preservar su anonimato cuando se trata de presentar obras a premios literarios, práctica recomendada o exigida por las bases del concurso y así el autor tiene posibilidades de ir presentando la misma obra en diferentes premios y con seudónimos diferentes. También hay autores que abundan diferentes estilos de escritura y preservan algunos de ellos bajo seudónimo para hacerse destacar en uno solo bajo su nombre de verdad.Pero la razón más curiosa y sorprendente es aquel seudónimo utilizado para quedar en el anonimato más absoluto, porque se entiende que un autor quiere adquirir un cierto reconocimiento público de su obra y en extensión, y a veces como prioridad, más reconocimiento para el escritor, por lo que no siempre se llega a entender esta necesidad por no ser conocido y mantener una gran distancia entre el autor y la publicación de su obra e, incluso, de su éxito. Y no es, hasta su muerte, que los editores o los lectores averiguan y descubren el auténtico escritor escondido detrás del seudónimo.Trevanian es el seudónimo del escritor americano Rodney Whitaker, nacido en Nueva York en 1931 y muerto en Inglaterra el año 2005. Fue profesor de cine en la Universidad Austin de Texas y vivió varios años en el país vasco francés. De manera paralela y bajo su seudónimo, desarrolló una carrera de éxito literario con millones de libros vendidos y traducido a 14 idiomas. Y aún así mantuvo oculta su identidad y se desconocen sus razones porque tampoco lo dejó escrito ni concedió entrevistas.Se hizo popular, el seudónimo, porque de una de sus obras se hizo una adaptación cinematográfica de  cierto éxito y también porque fue protagonizada por la estrella de cine Clint Eastwood. Sanción en el Eiger, película del año 1975 conocida en España con el título de Licencia para matar, narraba la acción de la monótona vida de un profesor de arte universitario que para aumentar su colección privada de obras de arte, se alquilaba como asesino a organismos paraoficiales que le encargaban drásticas sanciones a espías descarrilados. Una doble vida mucho más intensa que la propia de Trevanian que en todo caso alternaba las más pacificas de profesor y escritor. Quizá para comprender mejor el personaje una de las dos debía ser anónima.No sé si en la misma época el autor fue traducido en España, pero ahora Roca Editorial ha hecho una edición en castellano de tres de sus obras más conocidas, Sanción en el Eiger, de 1972, La sanción de Loo, de 1973 y Shibumi, de 1979. Las dos primeras tienen por protagonista al reconocido profesor de arte Jonathan Hemlock que en sus acciones mercenarias al servicio del espionaje americano en la primera y británico en la segunda, realiza las sanciones llamadas en los títulos y que le llevarán al conocimiento y horror de lo peor de las acciones de espionaje y sus consecuencias. Son dos obras trepidantes con la mejor narrativa de suspense y sorpresa que puede deparar este tipo de género. Por sí mismas ya merecen un lugar destacado en la literatura de espionaje. Pero sólo son una muestra de lo que estaba por llegar. Sin abandonar el estilo de mercenario a sueldo, ahora el protagonista es el misterioso Nicholai Hei, que en un perfil extremo de iniciado con las artes de la filosofía oriental, deberá combatir y también sancionar la red más siniestra del espionaje internacional haciendo valer su estado de perfección conocido como Shibumi. De esta obra se utiliza una frase comercial contundente, la novela de espías de culto, pero para los aficionados al género no es sólo un eslogan. En verdad de su lectura se desprende un gozo, una experiencia sensorial de increíbles vibraciones no sólo por la trama, también por la narrativa descriptiva e impactante de cada una de sus páginas. Una auténtica obra maestra.Una recomendación para los que quieran entrar en una experiencia única de lectura. Y mejor hacerlo con la progresión de su autor empezando por las dos primeras sanciones y culminar con, Shibumi, una auténtica sanción para el sentimiento del lector y un homenaje a un verdadero autor con seudónimo.

Trevanian, pseudònim

En el món de la literatura sovintegen els casos d’autors que publiquen sota un pseudònim. No s’ha de confondre amb la intenció d’un autor de tenir un nom literari de la mateixa manera que en el món de l’espectacle es bategen noms artístics que literalment fan desaparèixer el noms de veritat fins gairebé les necrològiques, que a modus d’anècdota fan referència als noms de naixement del finat, però que en cap cas vol dir que l’autor no mostri la seva imatge o faci una vida social pública i reconeguda. En literatura en ocasions els pseudònims s’utilitzen per preservar el seu anonimat quan es tracta de presentar obres a premis literaris, pràctica recomanada o exigida per les bases del concurs perquè així l’autor té possibilitats d’anar presentant la mateixa obra en diferents premis i amb pseudònims diferents. També hi ha autors que sovintegen diferents estils d’escriptura i preserven alguns d’ells sota pseudònim per fer-se destacar en un de sol sota el seu nom de veritat.

Però la raó més curiosa i sorprenent és aquell pseudònim que ho fa per restar en l’anonimat més absolut, perquè s’entén que un autor vol adquirir un cert reconeixement públic de la seva obra i en extensió, i de vegades com a prioritat, més reconeixement per l’escriptor, per la qual cosa no sempre s’arriba a entendre aquesta necessitat per no ser conegut i mantenir una gran distancia entre l’autor i la publicació de la seva obra i, fins i tot, del seu èxit. I no és, fins a la seva mort, que els editors o els lectors esbrinen i descobreixen l’autèntic escriptor amagat darrera del pseudònim.

Trevanian és el pseudònim de l’escriptor  americà Rodney Whitaker, nascut a Nova York l’any 1931 i mort a Anglaterra l’any 2005. Va ser professor de cinema a la Universitat Austin de Texas i va viure uns quants anys al país basc francès. De manera paral·lela i sota el seu pseudònim, va desenvolupar una carrera d’èxit literari amb milions de llibres venuts i traduït a 14 idiomes. I tot i així va mantenir oculta la seva identitat i es desconeixen les seves raons perquè tampoc ho va deixar escrit ni va concedir entrevistes.

Es va fer popular, el pseudònim, perquè d’una de les seves obres se’n va fer una adaptació cinematogràfica d’un cert èxit i també perquè va ser protagonitzada per l’estrella de cinema Clint Eastwood. Sanció a l’Eiger, pel·lícula de l’any 1975 coneguda a Espanya amb el títol de Llicència per matar, narrava l’acció de la monòtona vida d’un professor d’art universitari que per augmentar  la seva col·lecció privada d’obres d’art, es llogava com assassí a organismes paraoficials que li encarregaven dràstiques sancions a espies descarrilats. Una doble vida molt més intensa que la pròpia de Trevanian que en tot cas alternava les més pacifiques de professor i escriptor. Potser per comprendre millor el personatge una de les dues havia de ser anònima.

No sé si en la mateixa època l’autor va ser traduït a Espanya, però ara Roca Editorial n’ha fet una edició en castellà de tres de les seves obres més conegudes, Sanción en el Eiger, de 1972, La sanción de Loo, de 1973 i Shibumi, de 1979. Les dues primeres tenen per protagonista al reconegut professor d’art Jonathan Hemlock que en les seves accions mercenàries al servei de l’espionatge americà en la primera i britànic en la segona, realitza les sancions anomenades en els títols i que el portaran al coneixement i l’horror del pitjor de les accions d’espionatge i les seves conseqüències. Són dues obres trepidants amb la millor narrativa de suspens i sorpresa que pot deparar aquest tipus de gènere. Per si mateixes ja es mereixen un lloc destacat en la literatura d’espionatge. Però només són un tast del que havia d’arribar. Sense abandonar l’estil de mercenari a sou, ara el protagonista és el misteriós Nicholai Hei, que en un perfil extrem de iniciat amb les arts de la filosofia oriental, haurà de combatre i també sancionar la xarxa més sinistra de l’espionatge internacional fent valer el seu estat de perfecció conegut com Shibumi. D’aquesta obra es fa servir una frase comercial contundent, la novel·la d’espies de culte, però que pels aficionats al gènere no és només un eslògan. En veritat de la seva lectura es desprèn un gaudi, una experiència sensorials d’increïbles vibracions no només per la trama, també per la narrativa descriptiva i impactant de cada una de les seves pàgines. Una autèntica obra mestre.

Una recomanació pels que vulgueu entrar en una experiència única de lectura. I millor fer-ho amb la progressió del seu autor començant per les dues primeres sancions i culminar amb, Shibumi, una autèntica sanció pel sentiment del lector i un homenatge a un veritable autor amb pseudònim.

L'esquela del primer amor

No havia esdevingut una obsessió, més aviat una curiositat sobre les coincidències i sense fer-ne una tesi, sí havia considerat que hi ha energies que fan que hi ha coses que es produeixen per convergir en un punt o més aviat en uns punts suspensius que mai més acaben per ser un punt i apart.

Va començar feia molts anys quan va assistir al tanatori per un funeral i va descobrir el seu nom en una de les sales, és clar que la coincidència només era en el nom i el primer cognom,però era un detall que oblidava el segon cognom en el panell principal d’identificació de les sales. Segurament una premonició d’una defunció que tret de ser immortal havia de passar tard o d’hora i si alguna cosa l’amoïnava era que passés més d’hora que tard. Des de llavors havia jugat a les coincidències vitals sense fer-ne el dia a dia ni molt menys una dèria, simplement fer-ho constar com un misteri més de la vida. Potser també va influir el fet familiar del seu pare nascut un primer de gener igual que dos germans més i per donar-hi més valor sumar-hi un germanastre en la mateixa data; naturalment tots els casos en anys diferents. O també el cas del seu pare mort als vuitanta-un anys, la mateixa edat que el seu quan va morir. A la seva cartera van trobar que portava l’esquela del seu pare mort trenta anys abans, potser allò de les esqueles ja era una tradició familiar.

Vist els antecedents i la seva innata curiositat per aquesta mena d’atzar, es va sorprendre un dia fent una lectura de les esqueles d’un diari. El fet aïllat es va convertir en habitual quan comprava el diari. És clar que no tots els diaris eren exhaustius en relacionar els difunts, però dos o tres cops per setmana, de la mateixa manera que iniciava la lectura per la contraportada i els esports, la tercera part eren les esqueles; no totes, només les de la població on havia nascut. La seva filla ho va notar i la resposta era que hi havia amics de joventut als quals havia perdut la relació i li sabria greu no saber-ho i que la noticia li fos anunciada anys després. Li va sonar una resposta raonada i la va mantenir, la qual cosa va fer que l’acció esdevingués un fet natural de lector de diaris. Potser els seus amics feien el mateix, i això el va reconfortar, si esdevenia el cas, no caldria fer la invitació particular i algú altre el recordaria, ni que fos per un instant. Només faltava fer coincidir l’esquela amb el dia que es llegia el diari. Formava part del fet atzarós i si succeïa, era naturalment la variable que la convertia en coincidència.

Aquell dia va tenir un diari a les mans, un que no portava esqueles generals  i que també comprava de tant en tant. En el darrer instant va decidir comprar-ne un altre, l’habitual de les esqueles. Va fer la contra i els esports i com el dia presentava feina el va deixar per després. Va tenir moments al llarg del dia per fer-li un repàs però no ho va fer. I va arribar la nit. La lectura va ser des del principi i no va arribar a les esqueles fins al final. Llavors va sentir com si aquell parell de línies sobresortissin de la pàgina i li colpegessin l’ànima. El seu nom i els cognoms eren clars i per descartar l’equivoc també hi havia l’edat, la mateixa que tenia ell i que bé ho sabia. La cerimònia funerària havia tingut lloc a la mateixa tarda la qual cosa li va estalviar al menys la tortura d’haver de decidir la seva assistència. Per fer vàlid el tòpic va entrar en estat de xoc i mil imatges de quan eren joves el van colpir. El plor va arribar més tard, ja entrada la matinada i assegut a la mateixa butaca de la qual havia estat incapaç d’aixecar-se.

S’havien estimat de joves, havien descobert junts els sentiments i s’havien barallat i reconciliat mil vegades. Tothom els veia com la parella ideal i compartien somnis de futur, incert en infinitat de facetes, però clarificadora en el sentit de fer el camí junts. Potser eren massa joves i es van confiar. I la vida va començar a crear dubtes, marcar diferències i infringir ferides d’amor. Van intentar resistir fent valer l’amistat, però havien arribat tant lluny en la passió, que qualsevol relació inferior els hi feia més mal. I la lliçó de vida va arribar, es podien estimar com mai, però no podien compartir la vida. Es van seguir veien un temps, per xerrar i esbrinar si hi havia alguna esperança. Després van acordar seguir per camins diferents. Però no es podien oblidar i això es feia palès en les trobades casuals fruit de viure a la mateixa ciutat. Cadascú va formar la seva família i  encara se seguien trobant en coincidències de l’esplai dels fills. I si bé els sentiments havien madurat i s’havien fet més racionals, quina contradicció, van adonar-se que sempre seguirien pendents un de l’altre però que això podria perjudicar les noves vides. Sense dir-s’ho, van coincidir en evitar les casualitats per respectar els presents. Van fer broma que potser quan fossin vells podrien recuperar la tranquil·litat i es podrien explicar com els hi havia anat la vida i valorar llavors el que havia representat el seu amor. Feia anys que no es veien. Ell era present a la xarxa però ella no i per tant no en sabia res de com li anaven les coses. Ell confiava que ella el llegís a la xarxa o a les publicacions, perquè en certa manera ella havia estat musa i aquesta inspiració sempre havia estat activa.

Per tot això quan va llegir l’esquela va adonar-se’n que el destí havia fet que aquell dia llegís el diari, perquè havia de ser el mateix dia que ell prengués consciència que el compromís de vells ja no podria ser i que un nou sentiment d’angoixa s’apropiava de la seva ànima i que potser no sabria com controlar. El que sí sabia era que potser l’amor no era etern, però el que sí que ho era, era el primer amor. El primer amor havia mort i mai hagués pensat que tot i la distancia fos una experiència tan dolorosa i magnificada.  Havia de marcar un abans i un després en no se sap què de l’esperit, perquè amb ningú més el podria compartir. Perquè ningú més el podria entendre, perquè es pot estimar més vegades, però de primer amor només n’hi ha un.

A “M” (R.I.D.), 15-3-2011.

16 anys

16 anys

És l’edat on tot sembla començar de nou.

Vens d’uns anys primerencs d’absoluta dependència on va desfilant la descoberta innocent i l’estima de qui tens al voltant, els pares, el germà neguitós, la família llarga i la curta, i de mica en mica, mes a mes, tot va agafant el ser de les coses i, també, que n’hi ha que no s’acaben d’entendre. Per tal d’equilibrar els sentits s’espera amb desig l’arribada de l’edat fantàstica, aquella que ja et sents gran, què caram, sóc gran!, una mica independent, un xic rebel,un pols de raonament, i amb sentiments valorats. Ja saps que n’hi ha que s’han gastat, altres desapareguts i alguns oblidats, això et fa començar a pensar que potser això és la vida,però l’energia de viure et fa repensar que altres s’han renovat i n’hi ha de nous i meravellosos, potser el primer amor, o el desig d’abraçar el món, o que ell t’abraci a tu, i també de fer més justes les coses, perquè ja t’has adonat que no tot és joc net.

És l’edat que encara no et permet volar sola, però l’esperit sí que ho fa i és en aquest on es forgen els somnis, la il·lusió, la independència, l’esperança, el bé – i també el mal per fer-ho tot una mica més complicat – i que la raó no sempre és la primera pensada.

És l’edat de qui comença a viure amb uns quants anys d’experiència.

I si bé després es deixa enrere l’edat, llei de vida, diuen, és l’edat que mai s’oblida, perquè és l’edat en que hem deixat de ser infants i encara no som adults, i aquest coixí nebulós ens embolcalla per anar descobrint amb més valor el sentit de la vida que no és altra que… bé, cadascú el seu perquè amb això no valen experiències alienes, però sí que sigui quin sigui, l’hem de trobar cada dia en la llibertat, la justícia, el sentiment, i si un dia és dolent, l’altre pot ser millor. Sentir-se viu i fer sentir vius als altres.

És l’edat màgica dels setze anys.

Als setze anys comença la gran aventura de la vida.

Felicitats, Laura.

Roses per un funeral

Vaig entrar a la floristeria. La dependenta, una dona de mitjana edat, va sortir de les dependències interiors amb un semblant seriós. La demanda també ho era. Un ram de flors, roses, i per precisar que no eren per un gerro, vaig especificar que havien de ser per un funeral i per damunt d’un taüt. Ella ho va entendre perfectament, un ram amb les flors cavalcades verticalment, per no ocupar espai horitzontal, i no gaire alt, de manera que no hi hagués problemes d’espai sobre la limitada fusta o per compartir amb altres rams. Cinc roses eren el número idoni va dir ella per aquest volum. A cinc euros la rosa. No hauria quedat bé demanar rebaixa o preguntar si hi havia alguna oferta. En algunes situacions s’ha de ser formal per no semblar pocasolta. Mentre la dona sense dir res més entrava en el taller per elaborar el ram, vaig entretenir-me a pensar si dins el vocabulari floral hi havia una denominació per aquell tipus d’ornamentació; potser de funeral, de taüt, de mort…o més poètic, de trànsit. Amb el terme precís m’hagués estalviat explicacions suplementàries. Era un ram per acompanyar un mort i no obstant només era un adornament per un funeral present de vius. El seu destí seria marcir-se al costat del nínxol o bé, i aquest era el cas, retirat per algun familiar abans no veure desaparèixer el taüt dins la cinta del crematori. Així, potser, sí que calia que fos per un gerro, però no, perquè el primer destí era el d’una cerimònia i no pensat per un segon reciclatge. En tot cas, és un símbol de reconeixement i homenatge a la llarga vida d’un familiar amb la pinzellada de color pels que encara han de continuar. El so del telèfon de la botiga va aturar la pensada. La dona va creuar el taulell per entrar en una habitació on va atendre la trucada. La porta va quedar ajustada i vaig escoltar que la conversa era personal i dramàtica doncs la dona va esclatar en un plor continuat i amb referències a un recent drama proper. Per omissió vaig intentar reconstruir la qüestió però la dona va ser conscient que estava atenent un client i així ho va dir al seu intercomunicador prometent tornar la trucada així que acabés. La dona va sortir i va tornar al taller no sense demanar disculpes, encara amb plors, per la interrupció. Com a referència va fer sentir un, és que s’ha mort la meva germana. Per un moment vaig sentir-me un intrús dins la desgràcia aliena i vaig estar per dir que el ram no era el més important, però la dona ja estava enllestint i va sortir d’immediat, encara amb plors, amb un acurat, distingit i discret ram de cinc roses cavalcades en vertical. Un ram de taüt que va quedar damunt del mostrador i que no m’atrevia a agafar, impressionat per la situació. La dona em va veure colpit i tot seguit va interpretar que jo havia entès que la trucada era per comunicar-li la mala notícia. No, va dir ella, sí que s’havia mort la seva germana, però era una mal tràngol de feia quatre dies, de fet era el primer dia després de la tragèdia que obria la botiga, però és que no podia quedar-se a casa. Perquè en efecte era una tragèdia. La seva germana s’havia tirat al tren i ella no podia entendre el motiu, tot i que n’hi havia, com un fill sordmut, ja gran, i que pel que vaig entendre entre sanglots, la mare mai havia assumit i se n’havia sentit culpable. Una pena que no sempre havia compartit i que ara la seva germana també se’n feia creus que potser tampoc havia fet prou per ella. Un laberint de culpa. Res feia pensar que això havia de passar. El matrimoni havia decorat la casa per Nadal, fins i tot ja havien comprat els regals. La dona havia sortit de casa per anar a passejar, va dir, però va sortir sense bolso,  potser amb una idea fixada, deixar de patir. Va anar fins a l’estació i el tren la va atropellar. Sí, ningú ho va confirmar, sempre quedarà el dubte si va ser un accident o un suïcidi. Però sortir de casa sense claus era una manera de dir les coses. El meu pensament va fer una giragonsa i vaig pensar que les coses no són casuals. M’havia costat trobar aparcament i vaig estar a punt de desistir i buscar una floristeria de més fàcil accés, però no sé perquè vaig fer mitja volta i vaig buscar aparcament per anar a aquella floristeria. Ara li vaig poder donar una mostra de dol i comprensió a la seva situació. El tiet que enterràvem  també va tenir un pare que va morir atropellat pel tren; no és un accident habitual, i segurament sempre havia viscut amb el dubte sobre la circumstància de la seva mort. Em vaig acomiadar agafant les mans de la dona i intentant transmetre el meu sentiment de dol i per un moment la dona ho va agrair deixant de plorar. El moment de recolliment i emoció continguda es podia haver trencar pel comiat comercial, pagar el ram, però ho vam fer tan discretament que ningú se n’hagués adonat.

Més tard, mentre el funeral seguia el seu curs, no vaig poder estar de mirar el ram damunt del taüt i pensar amb aquella connexió de la persona que l’havia fet amb el meu tiet dins el taüt:  el drama de viure la mort d’un familiar mort pel tren i sobre la incertesa del perquè d’algunes morts, sentiment que molts vius han hagut de patir amb silenci, amb molt silenci.

Els aventurers de la llibreria

Hi ha una mena de lectors que tenen per costum entrar a les llibreries i deixar-se anar sense pressa pels passadissos i prestatgeries amb un objectiu en perill d'extinció: trobar un llibre que satisfaci les seves necessitats mentals i emotives del moment o de les acumulades per cultura, educació i lliure albir. La qüestió és trobar un llibre, comprar-lo, i sortir de la llibreria amb el somriure i la il·lusió del cercador de tresors, per a qui un llibre no és més que l'avantsala a la major de les aventures, perquè sap que després de viure una aventura sempre li n'espera una altra igual o millor en aquell planeta imaginari que només pot modular la lectura. Es poden identificar perquè mai pregunten per un llibre, simplement busquen un llibre. Fan silenci. No els importa romandre dues hores girant el coll a un costat o l'altre en funció del sentit en què s'inscriu el títol i l'autor al llom. Molt menys temps si és a la minsa secció de llibres en català. Pels llibreters és una espècie a protegir perquè algú passejant per la llibreria sempre és un pol d'atracció per a més clients. Qui entra en una botiga en la qual no hi ha ningú? De vegades a un cost menor, com ara que el client no sempre troba el llibre i surt sense comprar res, encara que també se sap que en una altra ocasió pot portar el cistell ple. També s'endevina que és un fervent defensor de la llibreria de paper i mai trobarà el mateix sentiment físic en una llibreria digital. Hi ha un ritual del lector que sent l'atracció d'un autor, un títol, un contingut que l'està esperant sense que ni l'un ni l'altre, lector i llibre, ho sàpiguen d'inici. Hi ha qui ho considera un joc en el qual no es perdrà molts diners i que té molt a veure amb l'addicció, la creació d'expectatives cap a un tema que li crida l'atenció i que activa la cèl·lula de lector que es mou per les entranyes fins a crear la necessitat de tornar a l'exemplar, agafar-lo, llegir la contra i saber que és un candidat a la lectura o la possessió, perquè de vegades no sempre hi ha temps per llegir tot el que es compra, però saber que es té, també forma part de l'itinerari i reserva del lector aventurer. Fuig dels best-sellers o almenys fins que deixen de ser-ho. No s'entreté a la secció de novetats sinó més aviat va directament al fons editorial, perquè és al fons on s'inicia la recerca, que és el lloc on es troben els tresors que els llibreters amaguen. I, sobretot, justifica l'existència de l'autor, perquè aquest llibre trobat serà tractat amb el màxim afecte i, en el cas de ser llegit, tindrà un reconeixement cap a qui el va escriure, i en el cas de satisfer, tindrà possibilitats de ser buscat pel nom en una nova aventura a la llibreria, encara que haurà de competir amb centenars d'autors desconeguts que, malgrat tot, tindran la seva oportunitat. I, finalment, aquest lector saluda en entrar i s'acomiada en sortir, per respecte al santuari dels llibres i als seus valedors a qui els esperen temps de competència digital. En el cas que el nou format acabi per copar el mercat, sisplau, que algú se'n recordi dels aventurers de la llibreria.


El Punt, Opinió, 31-12-2010