Els aventurers de la llibreria

Hi ha una mena de lectors que tenen per costum entrar a les llibreries i deixar-se anar sense pressa pels passadissos i prestatgeries amb un objectiu en perill d'extinció: trobar un llibre que satisfaci les seves necessitats mentals i emotives del moment o de les acumulades per cultura, educació i lliure albir. La qüestió és trobar un llibre, comprar-lo, i sortir de la llibreria amb el somriure i la il·lusió del cercador de tresors, per a qui un llibre no és més que l'avantsala a la major de les aventures, perquè sap que després de viure una aventura sempre li n'espera una altra igual o millor en aquell planeta imaginari que només pot modular la lectura. Es poden identificar perquè mai pregunten per un llibre, simplement busquen un llibre. Fan silenci. No els importa romandre dues hores girant el coll a un costat o l'altre en funció del sentit en què s'inscriu el títol i l'autor al llom. Molt menys temps si és a la minsa secció de llibres en català. Pels llibreters és una espècie a protegir perquè algú passejant per la llibreria sempre és un pol d'atracció per a més clients. Qui entra en una botiga en la qual no hi ha ningú? De vegades a un cost menor, com ara que el client no sempre troba el llibre i surt sense comprar res, encara que també se sap que en una altra ocasió pot portar el cistell ple. També s'endevina que és un fervent defensor de la llibreria de paper i mai trobarà el mateix sentiment físic en una llibreria digital. Hi ha un ritual del lector que sent l'atracció d'un autor, un títol, un contingut que l'està esperant sense que ni l'un ni l'altre, lector i llibre, ho sàpiguen d'inici. Hi ha qui ho considera un joc en el qual no es perdrà molts diners i que té molt a veure amb l'addicció, la creació d'expectatives cap a un tema que li crida l'atenció i que activa la cèl·lula de lector que es mou per les entranyes fins a crear la necessitat de tornar a l'exemplar, agafar-lo, llegir la contra i saber que és un candidat a la lectura o la possessió, perquè de vegades no sempre hi ha temps per llegir tot el que es compra, però saber que es té, també forma part de l'itinerari i reserva del lector aventurer. Fuig dels best-sellers o almenys fins que deixen de ser-ho. No s'entreté a la secció de novetats sinó més aviat va directament al fons editorial, perquè és al fons on s'inicia la recerca, que és el lloc on es troben els tresors que els llibreters amaguen. I, sobretot, justifica l'existència de l'autor, perquè aquest llibre trobat serà tractat amb el màxim afecte i, en el cas de ser llegit, tindrà un reconeixement cap a qui el va escriure, i en el cas de satisfer, tindrà possibilitats de ser buscat pel nom en una nova aventura a la llibreria, encara que haurà de competir amb centenars d'autors desconeguts que, malgrat tot, tindran la seva oportunitat. I, finalment, aquest lector saluda en entrar i s'acomiada en sortir, per respecte al santuari dels llibres i als seus valedors a qui els esperen temps de competència digital. En el cas que el nou format acabi per copar el mercat, sisplau, que algú se'n recordi dels aventurers de la llibreria.


El Punt, Opinió, 31-12-2010

L'hivern no és trist

... L'hivern no és trist,
és una mica melanconiós,
d'una melanconia blanca i molt íntima.
L'hivern no és el fred i la neu:
És un oblidar la preponderància del verd,
un recomençar sempre esperançat.

Miquel Martí i Pol

                                                                       Mural Escola Estel

Hivern (Nova Antologia Poètica, Ed.62, Barcelona 2006)

Estimo la quietud dels jardins
i les mans inflades i vermelles dels manobres.

Estimo la tendresa de la pluja
i el pas insegur dels vells damunt la neu.

Estimo els arbres amb dibuixos de gebre
i la quietud dels capvespres vora l'estufa.

Estimo les nits inacabables
i la gent que s'apressa sortint del cinema.

L'hivern no és trist:
és una mica melanconiós,
d'una melanconia blanca i molt íntima.

L'hivern no és el fred i la neu:
és un oblidar la preponderància del verd,
un recomençar sempre esperançat.

L'hivern no és els dies de boira:
és una rara flexibilitat de la llum
damunt les coses.

L'hivern és el silenci,
és el poble en silenci,
és el silenci de les cases
i el de les cambres
i el de la gent que mira, rera els vidres,
com la neu unifica els horitzons
i ho torna tot
colpidorament pròxim i assequible.

Article antic que segueix sent actual quan s'acosten eleccions: Memòria contra abstenció

La seva dissort va començar quan el van allistar a la «quinta del biberó». Va fer els 18 anys en plena batalla de l'Ebre i després de la derrota republicana va triar el camí de l'exili per por a la represàlia franquista; el temps li va donar la raó. A França, per joventut i experiència de guerra, va seguir en la lluita. Més tard, va pensar que havia tingut sort quan va saber l'horror dels camps d'extermini nazi als quals hi havien enviat exiliats com ell. Aquesta vegada i després d'anys de guerra mundial en la resistència contra el feixisme, estava del costat dels vencedors. Innocent, va creure que la conseqüència immediata seria la caiguda del franquisme. Com que no va ser així, va fer suport als maquis com a darrer intent de fer veure als ulls d'Europa que al sud encara hi mancava llibertat. Això només li va valer per ser considerat gairebé com un delinqüent i cap democràcia europea patia mala consciència. Havia perdut la joventut fent les guerres i ara estava perdent l'edat adulta en una causa perduda. Amics seus, que van tornar després de la derrota en la guerra civil, també creien el mateix (els que no van ser afusellats), després de passar per la presó van fer el cap clot i gràcies. Va continuar vivint a França, tan a tocar del seu país enyorat que depenent de com bufava el vent el podia escoltar; el color de la terra era el mateix perquè només guerres d'altres segles l'havien dividit territorialment.

L'aixeta de l'esperança

Un gir diplomàtic va encetar temps d'amistat entre els Estats Units i l'Espanya de Franco i va tancar l'aixeta de l'esperança. Es va tornar malaltís. No podia viure tan a prop i alhora tan lluny, era una ànima en pena. Va triar un nou exili a Mèxic, al costat de molts altres exiliats que ja l'havien fet segona pàtria. Va refer la seva vida i en la distància va seguir bel·ligerant amb el seu ideari democràtic. Potser un dia, algú li ho sabria reconèixer. Mort Franco va sentir que havia arribat el moment. Llavors, li van fer saber que encara no, també els seus, que la transició obligava a mirar endavant. Després de tants anys, de tan lluny, de tanta melangia, de tanta fe per a un agnòstic, de tants somnis de futur, de tant torbament, ell, també, cap clot i gràcies. De fet, tampoc ja no recordava si havia de demanar alguna cosa: una medalla, una pensió, un monument, un respecte en els llibres de text, unes gràcies, un record per als que ja no podien demanar res? Amb el temps va anar refent una nova il·lusió i ho va verbalitzar a la seva família a la qual va reunir una tarda de diumenge per dir-los: «vull votar al meu país». Potser era una simple excusa o potser el gest que millor simbolitzava tants anys de sacrifici. Va preparar el retorn que havia de coincidir amb l'edat de jubilació, amb paciència, perquè ja no calia empenta i tampoc ningú l'esperava per dir-li no sé què. I finalment, un dia, al seu país, a l'escola, amb la seva minsa gent, sense esbombar-ho, amb tota la justícia moral, amb tots els records plegats per les arrugues, sense importar per qui votava ni quines eleccions se celebraven, va introduir una papereta dins l'urna. La llibertat. El gest no va passar indiferent perquè ho va fer amb un plor desconsolat i el cos tremolós. A la sala, joves de divuit anys votaven per primera vegada, com ell. Per un moment va tenir la vanitat de pensar que ell hi tenia alguna cosa a veure. Va morir abans de tenir una segona elecció, perquè un cos no pot resistir una vida amb la joventut robada. I si algun dia era digne de memòria, ja seria cosa dels seus néts, perquè la seva era criant malves.

Gest de llibertat

Hi ha molts moments en democràcia i al llarg del currículum d'un elector en què es valora la possibilitat de faltar a la cita electoral; per diferents raons: ideològiques, de conjuntura política, lúdiques, per negligència, per manipulació o simplement per desencís. Diuen que l'abstenció també és un gest de llibertat. Ningú no ho dubta. Aleshores, sorgeix la veu que ens recorda que n'hi ha molts que en vida no van tenir mai l'avinentesa d'exercir el simple dret de passar per les urnes, ni per abstenir-se. En record dels que mai van tenir l'oportunitat de votar, com a mínim, votem per ells si no som capaços de votar per nosaltres. Per fer-ho, només cal tenir memòria.

EL PUNT, Tribuna, 23-5-07

El gran carnaval

En l'art de la ficció, un dels principis que planegen sobre el dramaturg és que la realitat té més imaginació que la ficció i quan l'escriptor s'enfronta a una història real la dificultat principal és adaptar-la narrativament per fer-la creïble. Un accident aeri pot tenir un supervivent, però si és ficció, calen moltes explicacions perquè la gent entengui una probabilitat entre milions, per això quan passa acostuma a estar acotat al gènere de la ciència-ficció, en què tot és possible sense necessitat de gaires explicacions. Una altra cosa és que el succés real sigui de domini públic i si la seva narrativa és contemporània en el temps és de més fàcil persuasió perquè forma part de la memòria col·lectiva.

Quan un fet extraordinari es produeix i té tots els ingredients de l'aventura admirable com ho és la lluita per la supervivència, aquesta té un grau d'atracció innat per a la gent perquè té la capacitat de comprendre un drama que forma part del genoma humà i que es resumeix amb la necessitat més bàsica. No és estrany, doncs, que quan un grup humà lluita per la vida després d'un accident que el situa en el fil de la navalla entre la vida i la mort ens mostrem intensament identificats i preocupats per la sort dels accidentats i volem estar connectats amb la notícia per conèixer el minut a minut, tot i que aquesta es produeixi a milers de quilòmetres.

No és un programa amb guió i direcció dins l'anomenat espectacle del mitjans, tot i que hi reconeixem trets semblants com ara protagonistes tancats, conflictes bàsics d'amor i patiment, actuacions condicionades per la presència de la càmera i nous sentiments descoberts per una situació nova i amb l'expectativa que mai més torni a passar. En tot cas, però, no hi ha manipulació dels fets ni fer-los progressar o retardar en funció dels interessos narratius com el suspens i la sorpresa per conduir-los inevitablement a un final seguint els paràmetres que dicten les audiències. Entenem que aquesta ha estat una narració extraordinària desenvolupada de manera natural, que ha tingut els propis moments dramàtics com el detonant de l'accident a la mina que ha deixat en suspens la sort dels miners, que –sorpresa!– ha resultat que estaven vius però atrapats a centenars de metres de profunditat en unes condicions impossibles. Que el que semblava inversemblant ha passat i que, després d'unes setmanes d'incertesa, s'ha produït el rescat amb tecnologia bàsica i amb final feliç.

Però aquesta narració és incomplerta perquè ens ha estat explicada de manera indirecta; hem estat a la superfície però ens cal saber la part de les entranyes de la terra. I aquesta història és la que comença ara i que interrogarà els seus protagonistes i que té el perill de ser narrada en funció de l'espectacle mediàtic i els seus interessos comercials.

Si algun narrador s'hagués inventat la història tal com ha succeït, hagués estat posada en dubte perquè per fer-la probable hagués hagut d'introduir elements de credibilitat com ara menys gent atrapada, a menys profunditat, menys temps de rescat, algun o altre mort, així com l'ingredient de la manipulació de la notícia per afavorir interessos periodístics. Bé, de fet aquesta història ja existeix; es tracta de la pel·lícula El gran carnaval, dirigida i escrita, entre d'altres, per Billy Wilder, l'any 1951, i amb Kirk Douglas en el paper de periodista sense escrúpols que vol allargar el rescat d'un miner atrapat en una mina de Nou Mèxic per afavorir la seva vanitat. Realitat més imaginativa que la ficció, però potser aquesta amb més ingredients per a la reflexió sobre el poder i l'ambició.

Finalment, la història xilena ha estat convulsa social i políticament i ha tingut entre els seus herois gent que ha patit la dictadura i la repressió, però dins de la tragèdia en general els més recordats han estat fins ara els supervivents uruguaians de l'accident aeri de los Andes que ja han trobat el seu relleu en els supervivents del desert d'Atacama. Una dada impressionant és que l'accident aeri va succeir un 13 d'octubre del 1972 i el rescat miner també s'ha produït un 13 d'octubre. Paràgraf d'ingredients excepcionals i amb gran interès narratiu per si mateixos però també per trobar-hi un eix vital que els uneixi. Algú segurament ho intentarà per esbrinar una vegada més el valor extraordinari de la vida.

El Punt, Opinió, 28 de Novembre de 2010

Novel·la busca editor. L'estrany cas del guionista que va matar al director amb un colt 45

Una vegada més s'ha posat un punt i final a una novel.la.

Per l'escriptor és un moment d'alleujament i satisfacció encara que és ben sabut que en el fons mai s'arriba al punt final si no hi ha abans alguna cosa que ho provoca i és l'inici d'una altra novel·la, si no existís aquesta nova motivació l'escriptor mai deixaria d'escriure i reescriure la mateixa història fins a la completa satisfacció, és a dir, mai. Gràcies al calaix de possibles s'acumulen idees narratives que de tant en tant empenyen i treuen el cap i avisen al seu moment que ja estan llestes per la cursa. És llavors quan s'accelera i culmina l'obra que tens entre mans per complaure a algun dels embrions que amb cura o bogeria has germinat en el seu moment.
Però a l'alegria d'acabar i la necessitat de tornar a començar s'obre un abisme que els escriptors no professionals no saben com saltar. Es tracta de la recerca de l'editor que llegeixi el manuscrit i s'afanyi a que signis un contracte d'edició, si és possible millor que l'anterior i amb una bona promoció. Com aquest procés no és fàcil ni precipitat, encara que ja s'hagi publicat, per a l'escriptor és un viacrucis que desitjaria resoldre el més ràpidament possible i si no és així, amb la menor intrusió en la concentració de la nova novel.la. De vegades és millor esperar que el tema tingui el seu lloc en el mercat, en altres arriscar-se a presentar l'obra als premis literaris i iniciar una altra processó que es pot convertir en penitència, a les menys trobar un agent literari que inverteixi en ocupar el seu temps per trobar el millor editor de la teva obra i en les més iniciar el pelegrinatge personal o virtual per diferents editorials fins a trobar a la que et tracta bé que sol ser la que t'aprova el manuscrit i et col loca en la llista de publicables. També hi ha la versió de no deixar-se temptar per la vanitat que diu que el veritable escriptor escriu i no s'ha de preocupar a publicar, és més, que la publicació acaba sent la mort de l'escriptor perquè llavors només escriu per al públic i per vendre més. És clar que a aquesta opinió només arriben els que veritablement han publicat amb èxit de la mateixa manera que per als rics els diners no són el més important.
A la cruïlla s'obre un nou camí com és la incògnita de la publicació digital que tant temen els circuits habituals de l'edició ja que és una manera ràpida per a l'escriptor de saltar l'abisme sense por de caure en el seu fons perquè al cap i a la fi en el circuit tradicional sols acabar al fons editorial, en el fons de la llibreria, al cistell de llibreries de llibre vell i antic o en el pòsit de l'oblit que és on es troben la majoria d'escriptors. I els drets d'autor en tots aquests casos es converteixen en un títol honorífic que no permet deixar d'escriure els caps de setmana.

Veurem en un temps prudencial quin camí seguirà l'obra acabada, en tot cas serveixin aquestes línies com a anunci i, per afavorir l'aventura, unes quantes línies comercials:

-NOVEL·LA BUSCA EDITOR-
L'ESTRANY CAS DEL GUIONISTA QUE VA MATAR AL DIRECTOR AMB UN COLT 45

És una novel.la sobre el món del cinema.
Satírica.
Dedicada als que una vegada van ser gent del cinema i mai van deixar de ser-ho fora d'ell.
També als creadors del setè art de sèrie B.
En definitiva, la corrosiva novel.la sobre el cinema que tot espectador hauria de llegir i que tot professional del cinema negarà haver llegit.
Hi ha versió en castellà.

Novela busca editor. El extraño caso del guionista que mató al director con un colt 45

Una vez más se ha colocado un punto y final a una novela.

Para el escritor es un momento de alivio y satisfacción aunque es bien sabido que en el fondo nunca se llega al punto final si no hay antes algo que lo provoca y es el inicio de otra novela, si no existiera esa nueva motivación el escritor nunca dejaría de escribir y reescribir la misma historia hasta la completa satisfacción, es decir, nunca. Gracias al cajón de posibles se acumulan ideas narrativas que de vez en cuando empujan y asoman la cabeza y avisan en su momento que ya están listas para la carrera. Es entonces cuando se acelera y culmina la obra que tienes entre manos para complacer a alguno de los embriones que con esmero o locura has germinado en su momento.

Pero a la alegría de terminar y la necesidad de volver a empezar se abre un abismo que los escritores no profesionales no saben cómo saltar. Se trata de la búsqueda del editor que lea el manuscrito y se apresure a que firmes un contrato de edición, a ser posible mejor que el anterior y con una buena promoción. Como dicho proceso no es fácil ni apresurado, aunque ya se haya publicado, para el escritor es un viacrucis que desearía resolver lo más rápidamente posible y si no es así, con la menor intrusión en la concentración de la nueva novela. En ocasiones es mejor esperar a que el tema tenga su lugar en el mercado, en otras arriesgarse a presentar la obra a los premios literarios e iniciar otra procesión que puede convertirse en penitencia, en las menos encontrar un agente literario que invierta en ocupar su tiempo para encontrar al mejor editor de tu obra y en las más iniciar la peregrinación personal o virtual por distintas editoriales hasta encontrar a la que te trata bien que suele ser la que te aprueba el manuscrito y te coloca en la lista de publicables. También hay la versión de no dejarse tentar por la vanidad que dice que el verdadero escritor escribe y no debe preocuparse en publicar, es más, que la publicación acaba siendo la muerte del escritor porque entonces sólo escribe para el público y para vender más. Claro que a esa opinión sólo llegan los que verdaderamente han publicado con éxito de la misma manera que para los ricos el dinero no es lo más importante.

En la encrucijada se abre un nuevo camino como es la incógnita de la publicación digital que tanto temen los circuitos habituales de la edición pues es una manera rápida para el escritor de saltar el abismo sin miedo a caer en su fondo porqué al fin y al cabo en el circuito tradicional sueles acabar en el fondo editorial, en el fondo de la librería, en el cesto de librerías de libro viejo y antiguo o en el poso del olvido que es donde se encuentran la mayoría de escritores. Y los derechos de autor en todos esos casos se convierten en un título honorífico que no permite dejar de escribir los fines de semana.

Veremos en un tiempo prudencial que camino va a seguir la obra terminada, en todo caso sirvan estas líneas como anuncio y, para favorecer la aventura, unas cuantas líneas comerciales:


NOVELA BUSCA EDITOR
EL EXTRAÑO CASO DEL GUIONISTA QUE MATÓ AL DIRECTOR CON UN COLT 45

Es una novela sobre el mundo del cine.
Satírica.
Dedicada a los que una vez fueron gente del cine y nunca dejaron de serlo fuera de él.
También a los hacedores del séptimo arte de serie B.
En definitiva, la corrosiva novela sobre el cine que todo espectador debería leer y que todo profesional del cine negará haber leído.

El buscador de historias reales

Un guionista debe ser un enfermizo buscador de historias reales, de esas que se llaman universales porque ocurren en el Universo y se entiende que cualquiera que viva en el Universo es universal y las puede entender, aunque en realidad no sea por eso, sino porque uno siente de inmediato un nudo en el estómago –universal porqué todos tienen uno como mínimo- (en realidad el nudo será en el colon por su facilidad para anudarse porque el estómago tiene demasiado volumen para hacerlo) cuando se la cuentan por la radio, la tele, el periódico o cualquier otro medio, incluso vecinos (aunque más bien no les escuchamos porque siempre tenemos prisa, como cuando nos topamos con los vendedores de alfombras o utensilios varios en la entrada de los hipermercados para hacernos una demostración; ¡alguien debe atenderles para que sigan allí impertérritos!). Y no es que debamos creernos todo lo que dicen (los medios), pero en ocasiones antes de saber que son mentira ya hemos iniciado el trance y no hay vuelta atrás. Algunos incluso han matado a alguien antes de saber la exacta veracidad de los hechos, como el que se carga a su jefe por tener intención de despedirle y en realidad lo que quería era ascenderle, comprarle una casa y casarlo con su hija; meses después en la cárcel y mientras cumple una larga condena se auto persuade que no habría sido una buena idea casarse con su hija y que desgracia por desgracia, allí uno no debe preocuparse por hacer la comida o que le pare un vendedor.

Una vez escuchada una noticia espeluznante, sabemos que nos ha conmovido puesto que nos salta una lágrima o varias (un torrente más bien si es un nudo en ocho), damos por sentado que Dios no existe por permitir tamaña injusticia y si se le ocurre presentarse en ese momento puede que reciba una patada en el culo o le mandamos a cortar el césped para que haga algo de provecho. Si nos enteramos de noche en el prime time, salimos al exterior, miramos hacia las estrellas y comprendemos que los alienígenas no quieran acercarse a menos de dos galaxias. Y los etés que aterrizan por accidente y asustan o se comen algún terrícola, tienen toda nuestra comprensión.

Un ejemplo para ilustrar que hay hechos que sólo deberían existir en el más allá, porque en el más aquí le damos tantas vueltas que acabamos dándole un sentido, aunque sólo sea para entender la metáfora del nudo en el estómago.

Un profesor de instituto, ante el ataque sangriento e indiscriminado de un adolescente armado, protege a sus alumnos atrancando la puerta de la clase para dar tiempo a sus chicos a saltar por la ventana y alejarse del loco asesino, quién al final consigue entrar y acabar con la vida del profesor.

Otro ejemplo, igual de edificante, ahora para helar lo que antes se ha hervido.

Un profesor acompaña a sus alumnos hacia el crematorio del campo de exterminio y les engaña sobre el verdadero destino haciéndoles creer que forma parte de su aprendizaje; una mentira piadosa para evitar el atroz sufrimiento a tan jóvenes inocentes.

Y otro, más largo y con mayor profusión de detalles para conseguir lo imposible, helar y hervir la sangre al mismo tiempo.

En una riada un niño es arrastrado por las turbulentas aguas. Un adulto salta al río con intención de salvarle aunque más parece un suicidio por las pocas posibilidades que tienen ambos por sobrevivir. Logra alcanzarle y abrazados pueden llegar al pilar de un puente. El agua les empuja con fuerza y su resistencia se debilita. Al fin, un bombero se asegura al puente y puede tomar la mano del adulto que sostiene al niño con el otro brazo. Un maldito tronco flotante llega con ímpetu y les golpea con violencia. El chico es arrastrado hacia un mortal remolino. El adulto se desprende de la mano salvadora y nada de nuevo hasta alcanzar al chico y abrazarle con toda su ternura. Sucumben juntos metros después bajo las aguas. Cuando alguien consigue hablar con el bombero, que llora abatido en un rincón, sólo puede decir que aquel valiente, antes de desprenderse de su mano, ha dicho algo parecido a “no es justo que muera solo”, refiriéndose al niño.

Aunque para llegar hasta ese final, construir toda la historia no es tan fácil, no siempre es sencillo llegar a comprender porque hay seres humanos que proceden así. Y si uno no puede comprenderles, a duras penas se puede crear un personaje verosímil. Por muy reales que sean esas historias. Y también, porque no siempre los guiones deben ser trágicos.

El profesor Liviu Librescu, judío, rumano de nacimiento, huyó del horror nazi y después de emigrar a Israel, se instaló en Estados Unidos. En la universidad politécnica de Virginia, con 75 años, impidió atrancando la puerta que un joven enloquecido les matara lo que permitió que sus diez alumnos huyeran por la ventana. Poco después cayó a tiros al igual que perecieron treinta personas aquel día.

El polaco Janusz Korczak (1878-1942), pediatra y pedagogo, judío, dirigía un orfanato en Varsovia. Los nazis enviaron a sus desamparados al campo de exterminio de Treblinka. Cuando le ofrecieron salvarse, respondió:”No se debe dejar nunca sola en la oscuridad, a una criatura enferma”. Encabezó la marcha de doscientos niños hacia la muerte, que confiaban en su maestro y como huérfanos, también padre que les protegía de todo mal.

La tercera historia es inventada.

Hay quien prefiere la tercera, porque en las dos primeras salen judíos y la cota sionista ya está cubierta por Woody Allen y Steven Spielberg.

O podría haber manipulado la realidad convirtiendo a los dos profesores en comunistas, misioneras o en reporteros de denuncia para manipular el sentimiento, o al valiente sacrificado en el río en un enfermo terminal para llegar a comprender su sacrificio y liberar nuestra conciencia.

En fin, hay gente para todo, incluso los hay que no se lo creen hasta que no lo ven en pantalla, o previamente escrita. Sirva eso para dar importancia a la lectura y escritura; ya se sabe que la imagen puede engañar con tanta superabundancia de efectos especiales.

Aventura en la librería

Hay una especie de lectores que tienen por costumbre entrar en las librerías y dejarse llevar por los pasillos y estanterias con un objetivo poco común: encontrar un libro que satisfaga sus necesidades mentales y emotivas del momento o de las acumuladas por cultura, educación y libre albedrío. La cuestión es encontrar un libro, comprarlo, y salir de la libreria con la sonrisa e ilusión del buscador de tesoros para quién un libro no es más que la antesala a la mayor de las aventuras porqué sabe que después de vivir una aventura siempre se espera vivir otra mejor. Se pueden identificar porqué nunca preguntan por un libro, simplemente buscan un libro. Son silenciosos. No les importa permanecer dos horas girando el cuello a uno u otro lado en función del sentido en que se inscribe el título y autor en el lomo. Para los libreros es una especie a proteger porqué alguien paseando por la libreria siempre es un polo de atracción para más clientes. ¿Quién entra en una tienda en la que no hay nadie? A veces a un coste menor como que el cliente no siempre encuentra el libro y sale sin comprar nada, aunque también se sabe que en otra ocasión puede llevar el cesto lleno. También se sabe que es un ferviente defensor de la libreria de papel y nunca encontrará satisfacción en una libreria digital. Existe un ritual de lector que siente la atracción de un autor, un título, un contenido que le está esperando sin que uno u otro, lector y libro, lo sepan de inicio. Hay quién lo considera un juego en el que no se va a perder mucho dinero y que guarda mucho con la adicción, la creación de expectativas hacia un tema que le salta a la vista y que activa la célula de lector que se mueve por las entrañas hasta crear la necesidad de volver a él, tomarlo en las manos, leer la contra y saber que es un candidato a la lectura o a la posesión, porqué en ocasiones no siempre hay tiempo para leer todo lo que se compra, pero saber que se tiene, también forma parte del itinerario lector. Huye de los best-sellers o al menos hasta que dejan de serlo. No se entretiene en la sección de novedades sinó más bien va directamente al fondo editorial, porqué es en el fondo donde se inicia la búsqueda, que es el lugar donde se encuentran los tesoros que los libreros esconden. Y sobre todo justifica la existencia del autor, porque ese libro encontrado será tratado con el máximo cariño y, en el caso de ser leído, tendrá un reconocimiento hacia quién lo escribió, y en el caso de satisfacer, tendrá posibilidades de ser escogido en una nueva aventura en la libreria, aunque deberá competir con cientos de desconocidos que a pesar de todo tendrán su oportunidad.
Y finalmente, saluda al entrar y se despide al salir.

Hem fet el cim

El 28 d'agost del 1985 una expedició catalana va assolir per primera vegada el cim de l'Everest. Eren temps de convulsió a Catalunya per una regressió política conseqüència de l'intent de cop d'Estat de Tejero i que va diluir el terme nació en les nacionalitats de totes les regions d'Espanya. Moguts per la tradició catalana de fer dels símbols el material d'acció principal, l'eslogan Hem fet el cim, va representar un glop de moral en el cor de les identitats nacionals i un nou impuls per fer metàfora de les realitats; amb esforç, patiment i superació podrem assolir noves fites d'alçada. Els expedicionaris van ser rebuts amb concentració de masses la qual cosa va sorprendre als mateixos muntanyencs, encapçalats pel seu cap d'expedició, Conrad Blanch, i la resta d'herois entre els quals els que van fer cim, Óscar Cadiach, Carles Vallès i el ja desaparegut Toni Sors.
25 anys després tornem a la regressió política simbolitzada per la sentència del tribunal Constitucional vers l'Estatut de Catalunya i com si fos un recordatori generacional, s'ha promogut, tv3 i la FEEC, una celebració de la fita esportiva sota la denominació, fes el teu cim. Es tracta de fer cim el cap de setmana del 28 i 29 d'agost, el que tu vulguis d'una llista de 25 cims de Catalunya i Aragó de desigual dificultat, per tal de participar en la iniciativa.
Jo hi he participat i he fet el meu cim, El Pedraforca, i des del cim he comprovat una vegada més que el paisatge català és extraordinari tot i que cada vegada amb més ciment. També he constatat que Catalunya continua sent una barreja de gent i que els nouvinguts també s'afegeixen a la tradició catalana de fer cims els caps de setmana. Que abans o després d'un cim, hi ha manifestacions que continuen reivindicant que som una nació i que des de dalt, Espanya es veu molt lluny. També que abans l'excursionisme formava part d'una manera catalana de fer país, el coneixement del medi era un camí de formació d'identitats. Ara ha esdevingut una activitat més lligada a l'esport que no pas a la cultura. Molts dels que aquest dia assolien el cim no sabien res sobre la iniciativa ni la celebració dels 25 anys de fer l'Everest. Haurem d'esperar què passa d'aquí a 25 anys, però més que pensar en objectius nacionals, penso que estaria bé tenir força i salut per fer-hi cim en la vellesa. I tornar a baixar.

La invasió dels lladres de cossos

Passen coses estranyes a la comunitat. Els pacients diuen que les persones del seu entorn, siguin pares, parelles o nens no són els mateixos que abans. Dies més tard s’ho repensen i acaben dient que estaven equivocats. L’alarma ja ha pres i alguns habitants comencen a investigar fins a adonar-se’n que molta de la gent que coneixen tenen canvis de personalitat, són investits per conductes que els fan similars i mancats d’emocions. No tenen criteri individual i s’ajunten per unificar objectius marcats pels forasters. Els que conserven la consciencia descobreixen horroritzats que la població està sent víctima d’una invasió exterior. Unes plantes infecten els cossos i quan l’innocent s’adorm, les espores fan créixer una còpia del cos i destrueixen l’antic. Quan desperten, ja formen part d’una comunitat obedient, pensen i parlen igual i han estat infectats per una personalitat comuna. S’organitzen trobades per repartir plantes perquè els nous membres facilitin la mutació a familiars i amics mentre aquests dormen i així, al dia següent, tots obeiran per sempre més sense pensaments propis, ni sentiments diferents. Els que encara no formen part del nou ordre, s’han d’amagar o fer veure que ja formen part d’ells, dissimulant els seus sentiments i quan es mouen ho fan sense expressió. Així sobreviuen, però no poden saber qui està o no infectat, perquè tots són o fan veure que són iguals, i quan algú creu veure algú diferent, pot ser que per un simple gest es delati. Viuen atrapats en una comunitat de pensament únic sense poder mostrar-se diferents.

D’aquest referent de ciència ficció, Els lladres de cossos de Jack Finney (Invasion of the Body Snatchers) se n’han fet diferents adaptacions cinematogràfiques:La invasió dels lladres de cossos,1956; La invasió dels ultra cossos, 1978; Segrestadors de cossos,1993; i Invasió, 2007. La capacitat de l’argument per fer-ne lectures paral·leles ha estat la raó del seu èxit i de repetir-ne producció en funció de la preocupació de la època. Així, successivament ha avisat sobre l’amenaça comunista, denunciat del perill de les sectes, del poder del militarisme, per acabar alertant sobre les pandèmies i les psicosis col·lectives.

L’al·legoria també ens és propera.
Durant segles unes espores han estat infectant la població i lentament han homogeneïtzat les idees, han fet població submisa amb incapacitat per qüestionar el poder i amb pèrdua d’identitat. Pertànyer a la indivisible gran nació és la única sortida als problemes que la ment i el cor produeixen. I per molt que alguns cridin per avisar del perill de l’assimilació, els lladres de cossos continuen creant nous adeptes a la seva causa. No val la pena ser disconforme per un futur incert i la única amenaça es el localisme i la diferencia representada per un sentiment independent que pretén fer persones amb criteris individuals, emocions contrastades i pensament racional. Deixeu-se envair. No patireu. No us resistiu. Sereu més feliços. Dormireu més bé. Sereu indivisibles. Altres decidiran per vosaltres. Una sola llengua. Una sola bandera. Un sol poble. Ja no tindreu por. Per iguals.

Podíem haver triat un altre referent cinematogràfic el qual també hagués servit per aquest exercici d’interpretació, com La nit dels morts vivents, però calia trobar un acord de mínims per fer declaració de principis i és clar, estar viu és millor que estar mort, i la condició de viu és un motiu d’esperança.

José María Ricarte Bescós

Has muerto a los 77 años. Casi sin avisar, aunque tú dirías que es mejor así, porqué las malas noticias mejor de golpe y no poco a poco si el final va a ser el mismo. Pero estoy seguro de que hubieras preferido una muerte anunciada con el tiempo suficiente para ordenar tus papeles, o quizás, para rescatar en tu último aliento ese espíritu burlón que dejabas ir a cuentagotas y que se confundía casi siempre con una fina ironía.

Nos conocimos tardíamente y yo formé parte de los muchos ayudantes que entorpecían tus clases de creatividad a cambio de diálogo amable, profundo e inteligente, aunque a eso último, y a todo lo demás, ya te encargabas tu de poner en duda con algún que otro sarcasmo. Mutuas introversiones y una generación de por medio impidieron lo que se dice una reciprocidad más frecuente, pero aficiones cinéfilas,  circunstancias académicas y una cierta independencia hacia las cosas de palacio puntuaron con intensidad la relación, hasta el punto que cada nuevo encuentro era una complicidad más sobre un puñado de cosas. Por ello supe que tu currículum brillante en la publicidad y en la docencia universitaria era el éxito al que había llegado tu alter ego tras una vida de esfuerzo y sacrificio, y en esa trayectoria no sólo has dejado amigos y estudiantes que te lloran, sino también establecido paradigmas sobre la creatividad, empezando por teorizar que el concepto era asequible a todo el mundo, una forma de humanizar el conocimiento. Pero también que allí dentro había alguien más, un apasionado del cine que se había iniciado en la escritura de guiones y tras un periplo de juventud en la industria tuviste que elegir entre una vida incierta y apasionada o una vida más regulada. La publicidad te proporcionó una estabilidad que compaginaste durante años con el aire diferente de la enseñanza universitaria, y todos lo que te conocimos en uno u otro lugar no dudamos ni un momento que lo hacías con pasión, como así hubiera sido de elegir cualquier otro camino. Eras incapaz de hacer alguna cosa sin intensidad, y capaz de dotarlo de sentido si no lo tenía. Así es como todo el mundo te pedía cosas y tú, lo sabes, no sabías decir no. De vivir una placida jubilación a una de estresante. Hay cosas que matan y esa seguramente es una de ellas.

En una de nuestras últimas conversaciones sobre vida, cine y ficción  te insistí en que debías reservar tiempo de jubilación para desarrollar esa faceta de escritor que te permitiera revivir ese espíritu burlón para reflexionar sobre todo lo vivido, real o ficción, a través de ese tratamiento que tanto te gustaba, el más puro surrealismo sumado al filtro del humor. Asentías como valorando el poco tiempo que tenías, aunque ahora dirías que no esperabas que fuera tan poco.

En ese punto recuerdo como me contaste con tu peculiar estilo de buen narrador fragmentos de una película española, Amanece, que no es poco, que para ti era la más surrealista del cine sobre valores humanos, algunos diferentes, por ser españoles. Ahora sé que en el fondo hubieras suscrito muchas de sus escenas, como la que disertan el cura y el guardia civil sobre el libro albedrio; la reunión de las mujeres que sólo admiten a un hombre para que al final le puedan insultar libremente o los disparos del sargento de la guardia civil hacia el Sol porque éste había decidido aparecer por otro lugar.

La última vez que te vi fue un breve encuentro en el pasillo de la Facultad, nos abrazamos y quedamos en llamarnos para seguir debatiendo nuestros asuntos de escritor. Entraste en el ascensor y levantamos la mano con un gesto de hasta pronto. Las puertas se cerraron. No sé si subías o bajabas. Como tampoco que era la última vez que te iba a ver. A ti también, dirías.

Sí, José María, en realidad eras un independiente, un transgresor, un humorista, y un gran escritor. Espero que en algún lugar encontremos una muestra de ese verdadero José María que en varios momentos intuí. Si no es así, continuará siendo un secreto entre nosotros.

En cualquier caso, gracias por haberme considerado un amigo, aunque en este maldito momento no sé qué hacer con ello. Aunque sé que replicarías que son las cosas que tiene el libre albedrío.

Al hombre bueno, En tu recuerdo,
Amanece, que no es poco.

Perdidos en exceso

Perdidos en el primer acto. En la dramaturgia audiovisual se define como guionistas de primer acto a aquellos escritores que idean comienzos espectaculares, emocionantes e intrigantes pero después no pueden mantener el nivel inicial y se ven abocados a una huida hacia delante lo que hace subir el misterio a una cresta tan alta que es imposible hacer una lógica resolución en la bajada. Bien lo sabía el director del suspense Alfred Hitchcock que, ante un proyecto sobre la leyenda de un barco navegando en pleno Atlántico sin ningún signo de vida, no lo hizo debido a que nunca podría justificar un final a la altura del misterio inicial, como así se demostró años más tarde cuando otro director rodó Misterio en el barco perdido (1959), película que ni protagonistas y estrellas de la época como Gary Cooper y Charlton Heston pudieron salvar del naufragio resolutivo. Perdidos en la autoría. Los formatos televisivos de series de ficción continuada hacen de los guionistas los principales protagonistas de la producción, una especie de creativos al servicio de todos y no siempre al servicio de su propio equilibrio. Para empezar es imposible que la responsabilidad sea de un solo guionista y son muchos los que acaban interviniendo de manera parcial bajo la consigna de un editor de guiones que procura ligar el rompecabezas sin perder la razón por el camino. ¿Quién no ha vivido la dificultad de consensuar entre varias personas un simple texto?. Además, el equipo de guionistas se ve presionado por las intervenciones de otros factores televisivos como los productores, habitualmente impulsores del proyecto y la idea inicial, y los espectadores que a través del genérico audiencia, obliga a mover tramas y personajes al gusto de esta para que los ejecutivos mantengan el trabajo y la serie no sea cancelada rápidamente. También deben tener recursos para otorgar más papel a uno u otro personaje en función de si gusta más o por otro lado hacerlo desaparecer por excesivas reivindicaciones de un actor. A los guionistas de serie, no siempre identificados con los personajes y tramas que escriben, les queda el consuelo de saber que nunca caminarán solos. Perdidos en el género. Cuando se utiliza la convención género es para establecer unas reglas de la narración, una especie de contrato entre el autor y su destinatario para impulsar la unidad de las tramas y hacer creíbles los personajes en su tiempo y espacio. El Big bien televisivo hace que en un periodo corto de tiempo, por programación, cadenas o zapping, la narración audiovisual nos hace explorar formatos de gran contraste, el anuncio, la fantasía, el western, el policial, la intriga, el videoclip, el reality, el viaje en el tiempo, la comedia, las noticias, el videojuego ... Se entiende pues que el perfil del espectador actual está habituado a los impactos de todo género, lo que no se debe confundir en sí los sabe interpretar. Pero en una lectura retorcida de la situación se cree que ya que el espectador tiene esa capacidad para absorber material disperso, también sabrá comprender que si en una misma trama se le mezclan elementos de drama, comedia, fantasía, aventura, fantasmas, misterio, romanticismo, musical, religión, violencia, etc, aceptará como un cordero que ya que es abducido por lo imposible, no tiene por qué sentirse herido si no se cumplen todas las expectativas creadas.Pero en la confusión emocional del espectador éste aún conserva una cierta capacidad de raciocinio y ya no le sirve la excusa de que lo importante es el camino, qué bien nos lo pasamos, y no lo que nos espera al final, saber el porqué. Si hay que resignarse, al menos que no nos lo hagan pagar con excusas de mal narrador. El cerebro del espectador busca la estabilidad en la identificación de género al igual que el blanco es el equilibrio de los colores, y no la expiación del pecado en el acto televisivo. Perdidos en el final. La dramaturgia de los clásicos griegos también tenía por costumbre complicar tanto la vida a sus héroes que al final, incapaces de hacer que el protagonista resolviera por sí mismo el conflicto, hacían del arbitraje de los dioses la excusa perfecta para hacer finales a la medida . Como el formato de expresión era habitualmente el teatro, de esta intervención divina le llamaban Déus ex machina, por la maquinaria que hacía bajar hasta el escenario al intérprete del dios correspondiente que intercedió para resolver el conflicto humano. Un ejercicio habitual de los guionistas iniciados es plantear situaciones imposibles y encontrar la manera de salir de ellas sin perder el sentido ni la credibilidad. Quizá de esta práctica, que no siempre se resuelve favorablemente, en los últimos tiempos hay muchas series y películas que hacen que los muertos sean los protagonistas, aunque para no quemar todo en el primer acto, no lo sabemos hasta el final. Es el Déus ex machina actual. Perdidos siempre será el mejor calificativo para la aventura clásica de los náufragos en una isla desierta y que inmortalizaron Julio Verne y Daniel Defoe. Perdidos, por cierto, también es una serie televisiva de gran repercusión mundial. Pero esa es otra historia.


El Punt, Opinió, 10-06-2010

Perduts ben bé

Perduts en el primer acte. En la dramatúrgia audiovisual es defineix com a guionistes de primer acte  aquells escriptors que ideen començaments espectaculars, emocionants i intrigants però després no poden mantenir el nivell inicial i es veuen abocats a una fugida endavant, la qual cosa fa pujar el misteri a una cresta tan alta que és impossible fer-ne una lògica resolució en la baixada. Bé ho sabia el director del suspens Alfred Hitchcock, el qual, davant d’un projecte sobre la llegenda d’un vaixell navegant en ple Atlàntic sense cap signe de vida, no el va fer pel fet que mai podria justificar un final a l’altura del misteri inicial, com així es va demostrar anys més tard quan un altre director va rodar Misteri en el vaixell perdut (1959), pel•lícula que ni protagonistes i estrelles de la època com Gary Cooper i Charlton Heston van poder salvar del naufragi resolutiu.

Perduts en l’autoria. Els formats televisius de sèries de ficció continuada fan dels guionistes els principals protagonistes de la producció, una mena de creatius al servei de tothom i no sempre al servei del seu propi equilibri. Per començar és impossible que la responsabilitat sigui d’un sol guionista i són molts els que acaben intervenint de manera parcial sota la consigna d’un editor de guions que procura lligar el trencaclosques sense perdre la raó pel camí. Qui no ha viscut la dificultat de consensuar entre varies persones un simple text?. A més, l’equip de guionistes es veu pressionat per les intervencions d’altres factors televisius, com els productors, habitualment impulsors del projecte i la idea inicial, i els espectadors, que a través del genèric audiència obliga a moure trames i personatges al gust d’aquesta perquè els executius mantinguin la feina i la sèrie no sigui cancel•lada ràpidament. També han de tenir recursos per atorgar més paper a un o altre personatge en funció de si agrada més, o per altre banda fer-ne desaparèixer per excessives reivindicacions d’un actor. Als guionistes de sèrie, no sempre identificats amb els personatges i trames que escriuen, els hi queda el consol de saber que mai caminaran sols.

Perduts en el gènere. Quan s’utilitza la convenció gènere és per establir unes regles de la narració, una mena de contracte entre l’autor i el seu destinatari per impulsar la unitat de les trames i fer creïbles els personatges en el seu temps i espai. El Big ben televisiu fa que en un període curt de temps, per programació, cadenes o zàping, la narració audiovisual ens fa explorar formats de gran contrast: l’anunci, la fantasia, el western, el policíac, la intriga, el videoclip, el reality, el viatge en el temps, la comèdia, les noticies, el videojoc… S’entén doncs que el perfil de l’espectador actual està habituat als impactes de tot gènere, la qual cosa no s’ha de confondre en si els sap interpretar. Però en una lectura esbiegada de la situació es creu que, ja que l’espectador té aquesta capacitat per absorbir material dispers, també sabrà comprendre que si en una mateixa trama se li barregen elements de drama, comèdia, fantasia, aventura, fantasmes, misteri, romanticisme, musical, religió, violència, etc, acceptarà com un xai que, ja que és abduït per l’impossible, no té per què sentir-se ferit si no s’acompleixen totes les expectatives creades. Però dins la confusió emocional de l’espectador aquest encara conserva una certa capacitat de raciocini i ja no li serveix l’excusa de que allò important és el camí, que bé que ens ho passem, i no allò que ens espera al final, saber el perquè. Si ens hem de resignar, com a mínim que no ens ho facin pagar amb excuses de mal narrador. El cervell de l’espectador busca l’estabilitat en la identificació de gènere de la mateixa manera que el blanc és l’equilibri dels colors, i no l’expiació del pecat en l’acte televisiu.

Perduts en el final. La dramatúrgia dels clàssics grecs també tenia per costum complicar tant la vida als seus herois que al final, incapaços de fer que el protagonista resolgués per si mateix el conflicte, feien de l’arbitratge dels déus l’excusa perfecta per fer finals a la mida. Com el format d’expressió era habitualment el teatre, d’aquesta intervenció divina l’anomenaven Déus ex machina, per la maquinaria que feia baixar fins a l’escenari al intèrpret del déu corresponent que intercedia per resoldre el conflicte humà. Un exercici habitual dels guionistes iniciats és plantejar situacions impossibles i trobar la manera de sortir-ne sense perdre el sentit ni la credibilitat. Potser d’aquesta pràctica, que no sempre es resolt favorablement, en els darrers temps hi ha moltes sèries i pel•lícules que fan que els morts en siguin els protagonistes, tot i que per no cremar-ho tot en el primer acte, no ho sabem fins al final. És el Déus ex machina actual.
Perduts sempre serà el millor qualificatiu per a l’aventura clàssica dels nàufrags en una illa deserta i que van immortalitzar Jules Verne i Daniel Deföe.
Perduts, per cert, també és una sèrie televisiva de gran repercussió mundial. Però aquesta és una altra història.

El Punt, Opinió, 10-06-2010

L'anunci estrella de l'estiu

Un estiu més es renoven hits de marca per a la campanya estival al ritme de les noves, encara que siguin velles, estratègies que indiquen que la barreja de música enganxosa i imatge aventurera arriba amb un fort impacte a la ment dels indefensos consumidors que comproven el fàcil que és que, assegut al sofà, les cames es moguin i el seu cor bategui evocant una emoció que entra de ple en el món dels somnis de vigília, aquells que actuen amb nostàlgia del passat en alguns casos o amb expectatives de futur en altres, encara que l'intel·ligent espectador és conscient que seguirà enganxat al seu present sense canvis excessius en la seva aventura diària.
Potser provarà beure la seva cervesa directament de l'ampolla a l'ús més informal, tot i que aviat comprovarà que el ritme de vas d'escuma és més atractiu per a la sala d'estar i agafar l'ampolla amb la mà escalfa ràpidament el contingut. Aquesta rutina en trenta segons s'activarà a cada passada i per ser una experiència agradable es mantindrà durant un cert temps, el que reverteixi en la sensació d'enveja per no poder recórrer aquests bells indrets mediterranis a bord d'un veler i amb amics i amigues amants de la diversió i la cultura.

Estrella Damm amb el seu espot Mediterràniament relata el pont de Sant Joan que gaudeixen quatre joves per la festa tradicional catalana amb les seves fogueres i jocs artificials per seguir en veler de fàcil maneig cap a l'illa de Menorca i saltar pels seus carrers al ritme de la seva popular festa i recórrer les seves cales d'aigües verges per culminar en aquest altre racó paradisíac de la Costa Brava que és Cadaqués. Tot a ritme de la cançó Applejack del grup australià The Triangle i de la bona companyia de la cervesa Estrella Damm que propicia un final feliç amb petó inclòs.

Reconec que en el meu cas l'anunci m'ha impactat d'una forma extraordinària. En edat d'aquests personatges jo també vaig recórrer aquesta aventura estival i mediterrània, tot i que amb uns lleugers matisos. El nostre viatge a Menorca durava unes deu hores nocturnes en un lent vaixell de passatge i ens tocava la brisa perquè el bitllet de coberta era el més barat. A l'alba desembarcàvem i encara ens quedava un trajecte aventurer en vells autobusos de línia que creuaven l'illa fins a arribar al nostre destí a Ciutadella. Saltàvem davant dels cavalls sota el domini dels seus genets a la sorprenent festa local i bevíem de tot el que la nostra butxaca ens permetia, també cervesa, sense oblidar la pomada, la típica beguda de llimona i ginebra a la qual els nadius ens convidaven sovint . A la nit contemplàvem les estrelles durant tota la nit ja que fèiem bivac al camp de futbol regional, dur i amb matineres formigues a l'alba.
Més trams de bus i caminar per senders sempre amb la motxilla a coll fins arribar a les belles cales menorquines de tanga o nu en les més inaccessibles per submergir-nos amb aires de llibertat tot i que amb futur incert.

Cadaqués també formava part de l'itinerari, encara que per mitjans i transport no podia ser en dates properes com ens ho hagués permès un ràpid i petit veler. Allà solíem arribar també en bus o en èpoques millors en un atrotinat dos cavalls per gaudir d'una altra icona del paisatge i la cultura pròpia.

Per resumir l'itinerari en una peça de música amb imatges elegiríem Viatge a Itaca de Lluís Llach, una de les habituals en aquella època i que representaria millor que mai aquest tros de vida i joventut, encara que no seria un anunci per la seva llarga durada.

Pot ser que els creatius de la idea visquessin aquesta llarga experiència en la seva joventut i que l'única manera de concentrar-la en uns pocs segons és amb el recurs del veler, encara que, abans i ara, només uns pocs privilegiats poden donar-se aquesta selecta satisfacció. Identificar-nos amb la millor realitat o el somni d'altres també ens pot fer feliços. També és un missatge subliminal als seus descendents perquè es deixin de romanços i que està molt bé compartir les coses senzilles amb la gent que es vol, però l'aventura pot ser millor en condicions més confortables i amb vestuari variat.
I per dir alguna cosa més, estaria bé que quan es tracta d'endolcir marques amb retrats dels nostres costums i paisatges, no estaria de més utilitzar també la nostra música per donar més unitat al relat sense necessitat de recórrer als músics d'una illa gran com és Austràlia. Encara que potser és una bestreta del somni d'aventura de l'estiu de l'any proper per a enviar allà a tota la gent que en aquesta temporada haurà saturat Menorca i Cadaqués de joves somiadors amb l'anunci Estrella Damm.

Seguiran el missatge turístic de l'eslògan narrat en off sobre els tresors del paisatge mediterrani: a vegades el que busques està tan a prop que costa veure-ho, mentre dos dels joves descobreixen el seu amor. Que cadascú triï el seu sentit i felicitats pel qui pugui barrejar tots dos i a més ho faci en veler.

El anuncio estrella del verano

Un verano más se renuevan hits de marca para la campaña estival al ritmo de las nuevas, aunque sean viejas, estrategias que indican que la mezcla de música pegadiza  e imagen aventurera llega con un fuerte impacto a la mente de los indefensos consumidores que comprueban lo fácil que es que sentado en el sofá sus piernas se muevan y su corazón palpite evocando una emoción que entra de lleno en el mundo de los sueños de vigilia, aquellos que actúan con nostalgia del pasado en algunos casos o con expectativas de futuro en otros, aunque el inteligente espectador es consciente que seguirá pegado a su presente sin cambios excesivos en su aventura diaria.

Quizá probará  beber su cerveza  directamente de la botella al uso más informal, aunque pronto comprobará que el ritmo de vaso de espuma es más atractivo para la sala de estar y que coger la botella con la mano calienta rápidamente el contenido.

Dicha rutina en treinta  segundos se activará en cada pase y por ser una experiencia sin duda agradable se mantendrá durante un cierto tiempo, el que revierta en la sensación de envidia por no poder recorrer esos bellos lugares mediterráneos a bordo de un velero y con amigos y amigas amantes de la diversión y la cultura.

Estrella Damm  con su spot Mediterráneamente relata el puente de San Juan que disfrutan cuatro jóvenes por la fiesta tradicional catalana con sus hogueras y juegos artificiales para seguir en velero de fácil manejo hacia la isla de Menorca y saltar por sus calles al ritmo de su popular fiesta y recorrer sus calas de aguas vírgenes para culminar en ese otro rincón paradisiaco de la Costa Brava que es Cadaqués. Todo a ritmo de la canción Applejack del grupo australiano The Triangles y de la buena compañía de la cerveza Estrella Damm  que propicia un final feliz con beso incluido.

Reconozco que en mi caso el anuncio me ha impactado de una forma extraordinaria. En edad de esos personajes yo también recorrí esa aventura estival i mediterránea, si bien con unos ligeros matices. Nuestro viaje a Menorca duraba unas diez horas nocturnas en un lento barco de pasaje y nos tocaba la brisa porque el billete de cubierta era el más barato. Al amanecer desembarcábamos y aún nos quedaba un trayecto aventurero en viejos autobuses de línea que cruzaban la isla hasta llegar a nuestro destino en Ciutadella. Saltábamos delante de los caballos bajo el dominio de sus jinetes en la asombrosa Ciutadella y bebíamos de todo lo que nuestro bolsillo nos permitía, también cerveza, sin olvidar la pomada, la típica bebida de limón y ginebra a la que los nativos nos invitaban a menudo. Por la noche contemplábamos las estrellas durante toda la noche ya que hacíamos vivac en el campo de fútbol local, duro y con madrugadoras hormigas al amanecer.

Más tramos de bus y caminar por senderos siempre con la mochila a cuestas hasta llegar a las bellas calas menorquinas de tanga o desnudo en las más inaccesibles para sumergirnos con aires de libertad aunque con futuro incierto.

Cadaqués también formaba parte del itinerario, aunque por medios y transporte no podía ser en fechas próximas como nos lo hubiera permitido un veloz y pequeño velero. Allí solíamos llegar también en bus o en épocas mejores en un destartalado dos caballos para disfrutar de otra icona del paisaje y la cultura propia.

Para resumir el itinerario en una pieza de música con imágenes elegiríamos Viatge a Itaca de Lluis Llach, una de las habituales en aquella época y que representaría mejor que nunca ese trozo de vida y juventud, aunque no sería un anuncio por su larga duración.

Puede que los creativos de la idea vivieran esa larga experiencia en su juventud y que la única manera de concentrarla en unos pocos segundos era con el recurso del velero, aunque, antes y ahora,  sólo unos pocos privilegiados pueden darse esa selecta satisfacción. Identificarnos con la mejor realidad o el sueño de otros también nos puede hacer felices. También es un mensaje subliminal a sus descendientes para que se dejen de monsergas y que está muy bien compartir las cosas sencillas con la gente que se quiere, pero la aventura  puede ser mejor en condiciones más confortables y vestuario variado.

Y por decir algo más, estaría bien que cuando se trata de endulzar marcas con retratos de nuestras costumbres y paisajes, no estaría de más utilizar también nuestra música para dar mayor unidad al relato sin necesidad de recurrir a los músicos de una isla mayor como es Australia. Aunque quizá es un anticipo del sueño de aventura del verano del próximo año para enviar allí a toda la gente que en esta temporada habrá saturado Menorca y Cadaqués de jóvenes soñadores con el anuncio Estrella Damm. Seguirán el mensaje turístico del eslogan narrado en off sobre los tesoros del paisaje mediterráneo, A veces lo que buscas está tan cerca que cuesta verlo, mientras dos de los jóvenes descubren su amor. Que cada cual elija su sentido y felicidades para el que pueda mezclar ambos y además lo haga en velero.

Gaudi i el cinema

El català Antoni Gaudí, un dels millors i incompresos arquitectes a cavall dels segles XIX i XX, va dotar a la seva força creativa d'unes formes estructurals tortuoses, plàstiques i trencadisses que van trencar motlles i van crear l'estil Gaudí, les obres són d'obligada visita per tot aquell turista que disposi d'una mínima sensibilitat artística. Lamentablement els que no la tenen també les visiten, com la catedral inacabada de la Sagrada Família, que els barcelonins s'entesten a acabar, de manera que s'ha encunyat la frase popular "com La Sagrada Família" per a totes aquelles accions que no semblen tenir final i les torres en construcció segueixen acompanyades per les més altes grues. Si està interessat en estendre els seus coneixements sobre el tema vagi a una enciclopèdia o a qualsevol web que els aficionats a l'artista li han dedicat a les seves múltiples facetes, incloses la mística, la religiosa i la tràgica, com ho va ser la seva mort, atropellat per un veloç tramvia , i el seu post-mortem, quan finalment la seva obra va ser reconeguda i va acabar amb la injusta ignorància que se li va aplicar en vida; actualment la mínima referència a l'artista descriu que va ser una figura principal del moviment modernista, que ha estat el màxim arquitecte que ha tingut Espanya i una de les primeres figures mundials de l'art del segle XIX. Només la fe en la reencarnació pot justificar que el mateix artista pugui veure la veneració cap a la seva obra, encara que si la reencarnació és en una altra persona, potser no recordi el que va ser en el passat i per desconeixement no es pugui aplicar una justa venjança. I què té a veure Gaudí amb el cinema? Estimat lector, es podrien escriure centenars de llibres per a respondre a aquesta pregunta, però per anar ràpid, són poques les pel lícules que es roden a Barcelona que no recullin per acció u omissió alguna de les seves obres, per no parlar dels milers d'imatges lliures de drets d'autor que guarden en les seves càmeres els turistes al seu pas per la ciutat. Un dels edificis més característics de la seva arquitectura és el conjunt de dues cases de veïns, la casa Milà, més coneguda per La Pedrera, monument nacional i declarada per la UNESCO patrimoni de la humanitat, amb la singular façana artística ondulant més fotografiada del continent i amb una de les terrasses arquitectòniques més impressionants en el món de l'art. El seu àtic d'estranyes però belles i sinuoses xemeneies, va veure a la parella impossible Jack Nicholson i Maria Schneider rodar el 1974 El reporter, del director italià Michelangelo Antonioni. Trenta-tres anys més tard, l'estiu de l'any 2007, Woody Allen va rodar en aquesta mateixa terrassa amb la parella, també impossible, Scarlett Johansson i Javier Bardem, en el mateix mes en què va morir Antonioni als 94 anys, en el mateix dia hagués estat massa (i extra exagerat en el mateix lloc), però per als aficionats a les arts paranormals podria existir un bon filó. Potser Gaudí comença a estar fart de que tants s'aprofitin del seu nom, els turistes trepitgin la seva obra sense respecte o profanin les seves formes en actes d'amor impur, encara que sigui en la ficció. La venjança de Gaudí, després d'una vida sense glòria ni diners.

Antonio Gaudí y el cine

El catalán Antoni Gaudí, uno de los mejores e incomprendidos arquitectos a caballo de los siglos XIX y XX, dotó a su fuerza creativa de unas formas estructurales tortuosas y plásticas quebradizas que rompieron moldes y crearon el estilo Gaudí, cuyas obras son de obligada visita para todo aquel turista que disponga de una mínima sensibilidad artística. Lamentablemente los que no la tienen también las visitan, como la catedral inacabada de La Sagrada Familia, que los barceloneses se empeñan en terminar, con lo que se ha acuñado la frase popular “como La Sagrada Familia” para todas aquellas acciones que no parecen tener final y cuyas torres en construcción siguen acompañadas por las altas grúas. Si está interesado en extender sus conocimientos sobre el tema acuda a una enciclopedia o a cualquier Web que los aficionados al artista han dedicado a sus múltiples facetas, incluidas la mística, la religiosa y la trágica, como lo fue su muerte, atropellado por un veloz tranvía, y su post-mortem, cuando finalmente su obra fue reconocida y acabó con la injusta ignorancia que se le aplicó en vida; actualmente la mínima referencia al artista describe que fue una figura principal del movimiento modernista, que ha sido el máximo arquitecto que ha tenido España y una de las primeras figuras mundiales del arte del siglo XIX. Sólo la fe en la reencarnación puede justificar que el propio artista pueda ver la veneración hacia su obra, aunque si la reencarnación es en otra persona, quizá no recuerde lo que fue en el pasado y por desconocimiento no se pueda aplicar una justa venganza. ¿Y qué tiene que ver Gaudí con el cine? Querido lector, se podrían escribir cientos de libros para responder a esa pregunta, pero para ir rápido, son pocas las películas que se ruedan en Barcelona que no recojan por acción u omisión alguna de sus obras, por no hablar de las miles de imágenes libres de derechos de autor que guardan en sus cámaras los turistas a su paso por la ciudad. Uno de los edificios más característicos de su arquitectura es el conjunto de dos casas de vecinos, la casa Milà, más conocida por La Pedrera, monumento nacional y declarada por la Unesco patrimonio de la humanidad, con la singular  fachada artística ondulante más fotografiada del continente y con una de las terrazas arquitectónicas más impresionantes en el mundo del arte. Su ático de extrañas pero bellas y sinuosas chimeneas, vio a la pareja imposible Jack Nicholson y Maria Schneider rodar en 1974 El reportero, del director italiano Michelangelo Antonioni. Treinta y tres años más tarde, en el verano del año 2007, Woody Allen rodó en esa misma terraza con la pareja, también imposible, Scarlett Johansson y Javier Bardem, en el mismo mes en que murió Antonioni a los 94 años; en el mismo día hubiera sido demasiado (y extra exagerado en el mismo lugar), pero para los aficionados a las artes paranormales podría existir un buen filón. Quizá Gaudí empieza a estar harto de que tantos se aprovechen de su nombre, los turistas pisen su obra sin respeto o profanen sus formas en actos de amor impuro, aunque sea en la ficción. La venganza de Gaudí, después de una vida sin gloria ni dinero.

Spaghetti Western

El western siempre fue un género de muy buena acogida en España, tanto en espectadores como en productores, y por más increíble que parezca la película española más taquillera de la historia del cine español es un western, La muerte tenía un precio (1965). ¿Les suena? Fue después del catalogado el año anterior como primer western Por un puñado de dólares que bautizó la serie spaghetti. La segunda parte fue en buena lógica Por unos dólares más, pero siguiendo la creativa tradición española por traducir y doblar, se inventaron el famoso título que sólo se conoce en España porque en el extranjero las referencias son Per qualche Dollaro in piu, For a few dollars more, Für ein para Dollar mehr,  Et pour quelques dollars de plus, cuya traducción literal se parece poco al título español. Esa es la razón por la que durante generaciones los aficionados españoles se han hecho un lio con ambas bandas sonoras compuestas por Morricone ya que son muchos los temas referentes  a Dólares y ninguno a que la Muerte tiene un precio. Pero por fin la gente ha entendido la honestidad de los traductores al avanzarse a los tiempos y darnos a entender una metáfora sobre el dinero que en el cine se conoce como subtexto y subliminal en publicidad.

Fueron varios los paisajes de la rica geografía ibérica que sirvieron de escenarios naturales a las luchas entre indios y el séptimo de caballería, entre vaqueros y campesinos, entre forajidos y hombres de la ley, entre el pistolero bueno y el pistolero malo en la no menos ineludible escena del duelo al principio, medio o final. Fueron tiempos de gloria anónima para los cineastas españoles a quienes por tradición y lejanía física, histórica y temática, se les negaba el género cinematográfico más genuino y auténtico. ¿Quién podría creerse un western español y encima pagar para verlo? Es en el cine y no en la religión donde se producen los milagros y las dos variables tuvieron lugar. Después de un titubeante inicio en base al spanish western, se aprovechó un tirón del cine italiano en 1964 con la referida Por un puñado de dólares interpretada por el actor norteamericano Clint Eastwood y dirigida por el italiano Sergio Leone. El sorprendente éxito bautizó el subgénero como “spaghetti western” y abrió un campo libre como las propias llanuras del Oeste norteamericano. Ante el inesperado triunfo, Italia alcanzó a ser la primera fábrica del cine en Europa. España se lo tomó en serio y vio en el horizonte una cierta manera de libertad que relanzó una industria sólo alimentada por la regia dictadura y que impulsó el milagro de muchos cineastas españoles que cumplieron su sueño realizando western y escapando de las maltrechas redes de la censura. Parajes de geografía agreste en la provincia de Almería se hicieron famosos como núcleo principal de los rodajes en regímenes de producción diversa entre industrias tan dispares como la española, norteamericana, alemana  e italiana. Allí se alzaron los pueblos del Oeste cinematográfico  Fraile y Juan García, en el desierto de Tabernas, y el de Tecisa, en Gérgal. También en Hoyo de Manzanares, al norte de Madrid en la que se rodó Por un puñado de dólares. Y el más desconocido de todos, Esplugas City, un decorado en las afueras de Esplugues del Llobregat, población situada a tan solo unos kilómetros de la ciudad de Barcelona y actualmente en continuidad urbana.

                Después de años de auge en el western, la disminución del éxito del género junto a la presión urbanística y fiscal, hizo desaparecer físicamente el poblado, siendo incendiado para el rodaje de una última película, Le llamaban Calamidad (1972). Balcázar, la productora impulsora del milagro spanish-spaghetti-western siguió sobreviviendo con la explotación de servicios audiovisuales como los platós y el doblaje, así como con el rodaje de subproductos eróticos, para acabar cerrando en 1988.

Spaghetti Western

El western sempre va ser un gènere de molt bona acollida a Espanya, tant en espectadors com en productors, i per més increïble que sembli la pel•lícula espanyola més taquillera de la història del cinema espanyol és un western, La mort tenia un preu (1965). ¿Els sona? Va ser després del catalogat l'any anterior com a primer western Per un grapat de dòlars que va batejar la sèrie spaghetti. La segona part va ser en bona lògica Per uns dòlars més, però seguint la creativa tradició espanyola per traduir i doblar, es van inventar el famós títol que només es coneix a Espanya perquè a l'estranger les referències són Per qualche Dollaro in piu, For a few dollars more, Für ein per Dollar mehr, Et pour quelques dollars de plus, la traducció literal s'assembla poc al títol espanyol. Aquesta és la raó per la que durant generacions els aficionats espanyols s'han fet un embolic amb les dues bandes sonores compostes per Morricone ja que són molts els temes referents a Dòlars i cap al fet que la Mort té un preu. Però per fi la gent ha entès l'honestedat dels traductors al avançar-se als temps i donar-nos a entendre una metàfora sobre els diners que en el cinema es coneix com a subtext i subliminal en publicitat.

Van ser diversos els paisatges de la rica geografia ibèrica que van servir d'escenaris naturals a les lluites entre indis i el setè de cavalleria, entre texans i camperols, entre malfactors i homes de la llei, entre el pistoler bo i el pistoler dolent en la no menys ineludible escena del duel al principi, mig o final. Van ser temps de glòria anònima per als cineastes espanyols als que per tradició i llunyania física, històrica i temàtica, se'ls negava el gènere cinematogràfic més genuí i autèntic. Qui podria creure's un western espanyol i a sobre pagar per veure-ho? És en el cinema i no en la religió on es produeixen els miracles i les dues variables van tenir lloc. Després d'un titubejant inici en base a l’spanish western, es va aprofitar una estirada del cinema italià el 1964 amb la referida Per un grapat de dòlars interpretada per l'actor nord-americà Clint Eastwood i dirigida per l'italià Sergio Leone. El sorprenent èxit va batejar el subgènere com "spaghetti western" i va obrir un camp lliure com les pròpies planes de l'Oest nord-americà. Davant l'inesperat triomf, Itàlia va arribar a ser la primera fàbrica del cinema a Europa. Espanya s'ho va prendre seriosament i va veure en l'horitzó una certa manera de llibertat que va rellançar una indústria només alimentada per la règia dictadura i que va impulsar el miracle de molts cineastes espanyols que van complir el seu somni realitzant western i escapant de les malmeses xarxes de la censura . Paratges de geografia agrest a la província d'Almeria es van fer famosos com a nucli principal dels rodatges en règims de producció diversa entre indústries tan dispars com l'espanyola, nord-americana, alemanya i italiana. Allà es van alçar els pobles de l'Oest cinematogràfic Fraile i Juan García, al desert de Tabernas, i el de Tecisa, a Gérgal. També a Hoyo de Manzanares, al nord de Madrid en què es va rodar Per un grapat de dòlars.

I el més desconegut de tots, Esplugues City, un decorat als afores d'Esplugues de Llobregat, població situada a pocs quilòmetres de la ciutat de Barcelona i actualment en continuïtat urbana. Després d'anys d'auge en el western, la disminució de l'èxit del gènere al costat de la pressió urbanística i fiscal, va fer desaparèixer físicament el poblat, i va ser incendiat per al rodatge d'una última pel•lícula, Li deien Calamitat (1972). Balcázar, la productora impulsora del miracle spanish-spaghetti-western va seguir sobrevivint amb l'explotació de serveis audiovisuals com els platós i el doblatge, així com amb el rodatge de subproductes eròtics, per acabar tancant el 1988.

Barça: el triomf en la derrota

Els que hem practicat el futbol amb una certa intensitat en formats aficionats som conscients de la capacitat que té una pilota per crear addicció. Veus una pilota en qualsevol circumstància i les cames s’escapen per, ni que sigui un instant, fer-ne un toc o un xut, tot i que aquest acabi penjant la bimba, trencant un gerro o provocant un esquinç. El cervell activa paràmetres que podem considerar irracionals per bé que potser hauríem de valorar que la bimba és una prova de foc per la conducta de vés a saber quina cosa dins el nostre cap que connecta d’una manera màgica amb un dels nostres peus, i excepcionalment, amb els dos. Bé, la cosa no és tan fàcil i això de fer una passada en condicions o fer-la arribar a la xarxa contrària, és bastant complicat. Tant, que els professionals que s’entrenen cada dia i competeixen cada pocs dies no sempre fan bé les dues coses. I si hi ha un equip contrari que pretén el mateix, la cosa es complica molt més.
Com suposo que és tan difícil de comprendre els mecanismes de la fantàstica connexió, així com que el talent innat només és a l’abast d’uns pocs privilegiats, la majoria de futbolistes i aficionats ja en tenim prou que uns pocs cops en 90 minuts es facin passades de mèrit o funcioni una relació d’equip que a més acabi en gol. Com són fets habitualment excepcionals, l’aficionat al futbol ho és també per altres mecanismes irracionals, com ser aficionat a un club, esperar tenir la sort de veure alguna jugada de talent i si pot ser acompanyada del gol, però si no ho pots veure en directe, tan fa, perquè en un minut televisiu veus totes les jugades que s’han produït. En fi, que no t’has perdut res i si alguna cosa positiva ha de tenir la partida és saber si el teu equip ha guanyat. Això converteix el futbol en un patiment, vols que guanyi el teu equip i quan ho fa voldries que ho fes fent un bon futbol. La historia del futbol ha demostrat molt sovint que el fet de guanyar no necessàriament és condició indispensable la de jugar bé.
Els futbolistes, com viuen de la seva professió, deuen tenir moltes crisis existencialistes pel fet de preguntar-se com és que tocant la pilota tantes vegades al dia no s’aconsegueixi dominar-la. Això es un fet empíric perquè molts equips d’élite tenen uns jugadors que no volen tenir la pilota en ple joc, cosa ben contradictòria però que ens té habituats i ho racionem dient allò de: són coses del futbol.
Per complicar una mica més la filosofia del joc, de tant en tant apareix algun equip que pensa que si és un joc de pilota, lògicament s’ha de saber dominar, tenir, combinar amb els companys i assolir l’objectiu primari de fer gol per després assolir la meta de la victòria.
El Barça ha aconseguit anar a contracorrent de moltes generacions resultadistes en el futbol i ha volgut aplicar l’estil ideal de domini del joc, amb la bellesa del toc i combinació a més d’aconseguir resultats. Històricament era conscient que no era un equip guanyador tot i ser més que un club. Sense entrar en la pressió dictatorial de tota una època que el va perseguir a tort i a dret per afavorir al club del règim, només li quedava l’aposta del joc, precisament perquè en el seu cas es demostrava que només podia guanyar jugant bé, perquè fent un joc raquític o només buscant el resultat, no guanyava mai.
Pel que jo puc recordar la cosa va començar a fer el tom amb l’arribada de Johann Cruyff, primer com a jugador i després com entrenador. El procés va ser lent i llarg perquè la cosa comencés a donar fruits. La manera de jugar bé a futbol ja era un signe d’identitat barcelonista que amb molts alts i baixos va anar arrelant en els aficionats i aplicat amb millor criteri pels deixebles de l’holandès.
Actualment veure un partit del Barça fa entendre el futbol com espectacle a l’hora que es reconeix que el criteri fa augmentar el contrast amb la resta d’equips. El Barça vol la pilota, vol jugar-la, vol dominar, combinar i fer gol, a més d’espectacle. I al davant, els equips només volen la pilota per llançar-la endavant, sorprendre al contraatac i, si es veuen molt inferiors, destruir el joc i el talent.
Malauradament quan es combinen diferents circumstàncies com lesions, cansament, i permissivitat arbitral, els equips que no juguen a futbol, també poden guanyar. I això que també entra dintre de les possibilitats estadístiques es torna irracional quan això es considera una gesta, una heroïcitat i un treure pit que només té la visió curta d’aquell, futbolista o aficionat, que ha renunciat al futbol i aquest s’ha convertit en un joc de destrucció.
El Barça ha perdut una semifinal de la lliga de campions amb l’Inter de Milà. Mentre l’afició culé sent orgull pel seu equip perquè no ha renunciat al seu estil, la majoria de seguidors aliens al Barça aplaudeixen el no joc de l’altre equip.
Destruir és més fàcil que crear.
Com només uns pocs s’arrisquen a crear i cerquen de manera incansable la manera de fer-ho, els altres creuen que destruir no només pot formar part del joc, sinó que és la única manera d’entendre’l, per incapacitat de construcció. Un pensament que ha fet del futbol un joc gris animat per periodistes, professionals i aficionats fanàtics que estan convertint aquest joc irracional que busca un sentit superior en un esport mediocre.
Gràcies Barça, per no renunciar al teu estil i no caure en el pou de la vulgaritat.

L'escriptor i la mare que va parir el drac per Sant Jordi

Per la tradicional festa de Sant Jordi també és tradicional obrir amb una trobada informal dels integrants del Club dels Escriptors de la lletra I, lletra en majúscula que permet als associats anomenar-se com vulguin sempre que respectin la primera lletra, així hi tenen cabuda els inclassificats, Informals, Insensats, Inconseqüents, Inconstants, Irresponsables, Irregulars, Imberbes, Irritables, Impublicats… en fi, un altre dia farem la llista complerta. Avui ens ocupa la inaguantable Festa de Sant Jordi pels escriptors associats al club de la I, naturalment. Davant del típic entrepà de truita de dos ous, crueta, porró de vi i assortit d’olives amb pinyol, negres i verdes, comencen a desvariar i explicar anècdotes dispars sobre la relació d’amor i odi amb la diada que sempre comença amb l’habitual gràcia de fer la pregunta: ¿El Drac s’ha cruspit Sant Jordi?, i davant la negativa resposta amb crit unànime, ¿crit de guerra?, comencen a narrar històries sota el títol de L’escriptor i la mare que va parir el drac. I per evitar masclismes, queda clar que el genèric escriptor inclou també a les escriptores, per no haver de fer servir la bajanada d'anar dient escriptor/escriptora en cada entrada.

L’escriptor que l’any anterior va encapçalar la llista dels més venuts i que enguany no té llibre nou i veu de manera incomprensible com en tota la jornada no hi ha ningú que el recordi, ni troba un lector que l’hagi llegit i el més Inri és que quan entre la massa lectora sobresurt algú que el crida, és per confondre’l amb un altre autor.
L’escriptor que té la mala sort d’anar a parar a la taula de signatures propera al tradicional autor mediàtic i que la cua només és una i tots van a parar al costat. Abans dels migdia diu amb veu avergonyida, vaig a prendre un cafè, i no torna més a la taula, ni per fer contents als quatre coneguts que el venen a saludar amb l’esperança que els hi regali un exemplar.
L’escriptor de fons editorial que es passa el dia tafanejant per totes les parades i llibreries i ha estat incapaç de trobar un dels seus llibres quan des de l’editorial sempre li diuen que no té gaire sortida. ¿Com no n’ha de tenir si ni aquest dia surt a l’aparador?
L'escriptor tardà que sempre havia cregut que publicar era sinònim de lligar i ara els que se l'insunuen, no n'hi ha cap del seu perfil, més joves.
L’escriptor que fa una investigació de camp i després d’escollir aleatòriament un dels seus compradors, de fet ha fet una mica de trampa perquè ha triat algú que li fa el pes físicament, en aquest cas una noia, la segueix durant tot el dia i fa llista exhaustiva de tot el que fa per fer-se una idea del perfil del seu lector. Al llarg del dia es va desinflant perquè no hi ha res amb el que pugui coincidir. Cap al tard la noia es troba amb el seu xicot i fan intercanvi tradicional, el noi li regala la rosa (pansida, el molt carallot l’ha comprat a primera hora i l’arrossegat per tot arreu) i la noia li regala el seu llibre. L’escriptor respira, per un llarg moment s’havia sentit lluny del seu lector. Quan el noi desembolica i mira la portada fa un gest visual Imperceptible per la xicota i per l’Univers però no per l’autor que sap al cent per cent que aquell exemplar mai serà llegit.
L’escriptor mediàtic amb vocació d’escriptor que després de fer incompatible la feina davant la càmera i les hores alternatives d’escriptor, aconsegueix culminar la seva obra. Es passeja per tots els mitjans aprofitant el corporativisme i insisteix una i altra vegada que la seva gran vocació és escriure. Tothom el saluda i es fa un fart de signar llibres, fins i tot té un instant d’aflicció per l’escriptor del costat que no té ningú i que al poc desapareix sense fer soroll. L’eufòria és indescriptible. A la fi tants anys de sacrifici han tingut recompensa. No ha tornat a publicar. No s’ha pogut treure l’etiqueta d’escriptor mediàtic i la critica no ha tingut pietat amb ell per ser-ho. També deu ser cosa de corporativisme.
L'escriptor adaptat al cinema que ha vist desaparèixer la portada original pel fotograma cinematogràfic i que quan se li adrecen, li pregunten pel director. És el que té vendre's l'ànima, el seu titol ja serà un referent lligat al director i no a l'autor original.
L’escriptor que s’ha editat a si mateix i que ha muntat la seva paradeta amb els cinc-cents exemplar de la tirada que s’ha pogut pagar. No només no ha fet ni cinc de calaix, sinó que els exemplars exposats han estat tan tocats que no els podrà aprofitar.
L'escriptor sense publicar que té sentiments tan enfrontats que personifica com ningú la figura de l'escriptor fantasma.
Per contrast, l’altre escriptor poeta d’edició pròpia i tirada també curta que els ven tots pel matí i que es passa el dia preguntant-se el que hagués passat si n’hagués tingut el doble o vint vegades més. Un hipotètic èxit que no arriba a ser una notícia breu.
L'escriptor polític que per cada llibre que signa es pregunta quants vots a favor representa.
L'escriptor negre (aquell que escriu pel demés) que veu l'èxit del seu llibre que ha signat un altre.
L'escriptor negre (de color) que maleeix al que es va inventar el terme metafòric i que ha d'aguantar la gracieta habitual, !Ah, ets tu el negre¡
L'escriptor plagiador que viu amb el cor encongit perquè no es descobreixi el seu secret.
L'escriptor mort, que mai havia tingut èxit de viu i ara és una llegenda que fins i tot escriuen sobre la seva figura. I per més sorneguera, els hereus es barallen pels seus drets. La immortalitat té aquestes contradiccions, noves edicions incloses.
I l’escriptor digital que ha venut virtualment el seu llibre digital i que es passeja fantasmagòricament amunt i avall sense un exemplar per signar, sense que ningú el reconegui, el més contradictori dels anonimats.

Els escriptors del Club de la I diuen que han d’acabar amb la trobada informal. Un altre dia continuaran amb les narracions. S’han d’afanyar perquè volen dedicar la jornada impresentable a escriure perquè així no ho sigui tant. Es diuen adéu i cadascú paga la seva part, menys el que es diu Jordi, perquè només és un, a qui tots conviden.
Perquè no es digui que són Hipòcrites s’amaguen darrera la H i aprofiten la resta de la jornada per comprar llibres i roses, seguir lectors, signar, lamentar no signar, somniar amb l’èxit i el fracàs i en definitiva desitjar que el Drac no acabi mai amb Sant Jordi. Barrejar-se amb la gent que els llegeix i potser no coneguin mai. Sentir-se acompanyats un dia, perquè la resta de l’any ja ho estan de sols. Perquè escriuen.