La manipulació religiosa

El Papa de Roma ha visitat Madrid per protagonitzar una Jornada Mundial de la Joventut (JMJ). Ha aconseguit reunir un milió de joves en una eucaristia ja anomenada campament de la fe.

Sense treure raons als que consideren que en el món actual ens falta fe, també s’ha de considerar que la fe no només ha de ser religiosa i que quan la fe té nom i cognoms, segurament ja podem començar a dubtar. Les imatges que s’han emès han mostrat una joventut exaltada, fervent, animada, cridanera, pancartera, fidel… amb un punt de forofisme que hom havia de contextualitzar l’esdeveniment per no confondre’l amb el concert de rock de torn o el partit de futbol al màxim nivell. Amb gran escepticisme he pogut seguir la noticia amb una certa recança i preocupació. Quan des de unes posicions cristianes es té por del fonamentalisme islàmic en termes de religió, em pregunto si no s’està contra programant un fonamentalisme de l’església catòlica.

Com serà que si cada vegada la vocació sacerdotal va a menys, no surten d’aquestes trobades milers de joves disposats al sacrifici de fe per sempre més? Quin problema genera que d’aquesta cantera no surtin els professionals que han de fer omplir esglésies de fidels i transmetre la paraula de Déu amb fervor i convenciment?

Sense entrar en detalls que desconec voluntàriament, intueixo que amb el temps el desencís o la descoberta de la veritat fa obrir els ulls a la joventut. En una paraula, manipulació.

El joves en formació no es poden aïllar de l’entorn familiar, cultural i educatiu en el que han nascut. És així que en països amb molta cultura religiosa i amb un cert poder polític, és més fàcil que l’educació religiosa sigui sectària i recondueixi les ànimes als objectius de fe. D’aquesta manera va passar amb el franquisme amb les esglésies plenes, assignatures de formació religiosa catòlica (cap alternativa), eucaristies periòdiques, confessions obligades per no anar a l’infern i, en definitiva una formació en la fe que en realitat era la por de Déu. Quan per un costat arriba la democràcia i per l’altre els joves tenen accés a altres realitats de llibertat, es produeix el fenomen tan habitual de renegar d’allò que t’han ensenyat per una raó molt especial, has obert els ulls i analitzes que durant els teus millors anys d’adolescència i joventut t’han intentat manipular.

És molt possible que el perfil d’aquest milió de joves no sigui unificat, o ja faria por de debò, però si que alguns trets característics poden ajudar a entendre la seva fe. Alguns venen de països totalitaris o de poca tradició democràtica, amb  la qual cosa tenen tots els números per ser conduits fora dels camins de la llibertat personal. Altres viuen en entorns familiars rígids en les normes i en conseqüència també tenen limitada la seva llibertat individual. Més ho són en àmbits d’educació en escoles religioses on la fe té més valor que la ciència i, per si no n’hi ha prou, els espais lúdics també estan influïts per la presencia religiosa.

El que sobta és que en un món amb xarxa, es mantinguin aquestes situacions de manipulació,la qual cosa ens fa deduir que les xarxes no serveixen per conèixer i obrir-se a altres opinions i arguments, sinó que són utilitzades per reafirmar els propis valors buscant aquells que pensen com tu i rebutjant d’entrada els que no estan a la teva onda. No hi ha lloc per la reflexió i el diàleg de les idees. Simplement la reafirmació del jo, del que no és possible que m’hagin manipulat i “amb mantindré fidel al meu àmbit perquè el que fa por és la llibertat, perquè està plena de dubtes i incerteses i en el món que m’han educat, que té la avantatge de tenir les coses clares,  només hi ha un Déu, que ho ha fet tot a la seva semblança, que la seva església només em deixa cardar per procrear, que em prohibeix el preservatiu tot i que pugui transmetre malalties, que em dicta normes de matrimoni sense que ells les practiquin, que silencia la pederàstia dels sacerdots, i que en definitiva em fa la vida més fàcil perquè altres pensen per mi”.

Afortunadament hi ha milers de joves que quan tenen una oportunitat de trencar el seu cercle viciós en la fe, s’acosten al laïcisme perquè des de una posició neutral s’està més proper a la fe, per molt contradictori que sembli des de posicions religioses establertes. Però mentre això no passi poden passar anys i segurament el seu vot polític tindrà connotacions conservadores que són les que han impedit durant segles que viatgem a altres planetes, i que només ho puguem fer amb la imaginació que , segons la seva opinió, també és un valor que hauríem de reprimir.

La tendenciosa realización de un partido de fútbol: cómo hacerlo

Cuando un espectador contempla ante el televisor la retransmisión de un partido de fútbol debería saber que una realización nunca es objetiva por muchas que sean las cámaras que recojan la acción en directo. El grado de empatía o fanatismo que tenga el espectador por uno de los contendientes puede llegar a dejar anulada su capacidad analítica frente al medio dando por hecho que lo tenga, que es mucho suponer ante la clara falta de alfabetización de la mayoría del público televisivo. Si uno es capaz de observar ciertas pautas en una realización futbolística podrá fácilmente indicar si dicha dirección televisiva ha favorecido los intereses de su público fiel o hacia unos determinados colores. Habitualmente cuando el forofo se indigna por una realización que ha favorecido al equipo contrario, es porque considera que algo ha pasado para no sentirse satisfecho del tratamiento, con lo que en cierta manera el espectador es más analítico cuando la corriente le va a la contra, está más alerta, que cuando rema a favor.

Hay muchas formas de tratar la información y hay muchos factores que complican una producción en directo, pero cuando se suman en una determinada dirección, no hay lugar a dudas que la realización ha sido manipulada.

1.- La emisora de producción

Las cadenas responsables de la señal televisiva y de la producción tienen sus antecedentes, ya sean políticos, comerciales o de influencia geográfica y ya se da por hecho en la mayoría de ocasiones que parten con un subyacente favoritismo hacia el equipo local. Al ser consciente de ello, las cadenas competidoras que compran la señal procuran tener sus propias cámaras, cuando tienen permiso o contrato para ello, que de manera autónoma capturan imágenes independientes para que en el tratamiento posterior de la información puedan elaborar reportajes con acciones que la retransmisión oficial no ha recogido. Incluso en retransmisiones de excepción por su importancia como una final o un campeonato del mundo, hay acuerdos para que en la misma retransmisión en directo la cadena compradora pueda pinchar en un determinado instante una de sus cámaras autónomas, como entrevistas a los suyos o repeticiones desde un ángulo diferente. No fiarse del emisor es lo que hace que otros emisores procuren cubrirse las espaldas para obtener material inédito por si el principal emisor ha influenciado en la realización o simplemente ha tenido un mal día.

2.- Tradición democrática.

Si por casualidad la emisión se produce desde un país totalitario o con poca cultura democrática, se puede poner la mano en el fuego que cualquier tratamiento de la información no tendrá ninguna intención objetiva y no sólo para favorecer al equipo local, sino también para ensalzar valores patrios que mezclen con mayor interés el deporte con la política.

3.- El equipo de realización.

Los profesionales televisivos también tienes sus colores y puede que se dejen llevar por su simpatía hacia uno de los equipos, habitualmente el local, y aunque se entiende que tienen una alta responsabilidad hacia la información que transmiten, la realidad demuestra cada día que uno de los tratamientos más subjetivos se da cuanto más cercano está el comunicador del entorno natural.

4.- La audiencia

El emisor tiene su público natural al que se dirige y gracias a su fidelidad puede obtener publicidad por sus índices de audiencia. Y ese público es fiel porque ve y escucha lo que quiere ver y escuchar. Por ello tiene sus preferencias por unas emisoras y no ve otras. Si la emisora en cuestión no tuviera presente las características de su audiencia estaría tirando piedras a su propio tejado. Es hasta cierto punto natural que se admite un cierto grado de manipulación siempre que vaya a favor, aunque ello contradice los principios éticos de la base del periodismo, aunque no los de las propias estrategias comerciales.

Ser consciente de esos cuatro principios primarios protege mejor la capacidad observadora del espectador antes de sentarse en su butaca y asistir a la propia realización televisiva que también suma sus propios factores de tratamiento.

5.- No siempre mayor cantidad de cámaras indica mayor objetividad, más bien al contrario. Una sola cámara en continuidad cubriría mucho mejor el principio de objetividad y si el ángulo de cobertura fuera general, todavía más, si bien el espectáculo televisivo sería pobre y no utilizaría todas las propiedades del lenguaje del medio. Utilizar una gran cantidad de cámaras permite al realizador enriquecer la retransmisión para recoger mayor número de detalles y seguir la acción desde diferentes ángulos, pero también le da a su responsable la posibilidad de seleccionar la información a su criterio y éste puede ser influido por sus afectos, cuando no por la filosofía de la emisora.

6.- La distribución y cobertura de las cámaras ya puede facilitar una selección especial. Como más cámaras dirigidas al público local, a sus dirigentes, a su banquillo y a las acciones de su entrenador. En su proporción desigual da al realizador más probabilidades de pinchar a favor del local.

7.- Ocultar repeticiones de jugadas conflictivas del equipo local y mostrar con todo detalle las del equipo oponente. A pesar de la generosa cobertura televisiva, curiosamente no siempre se da la mejor imagen cuando va contra los propios intereses. Las jugadas de fuera de juego son las más representativas. Para demostrar la infracción la cámara está en línea con el infractor; para sembrar la duda el ángulo está desplazado y no puede asegurarse que se infrinja la regla. O simplemente no repetirla o hacerlo insistentemente según interés. La facilidad tecnológica de la cámara lenta permite mayor demostración de los lances del juego que adquieren dramatismo ante la falta del jugador contrario.

8.- Las pausas en el juego permiten el acercamiento al detalle, a lances paralelos o alternativos del juego. Mostrar el enfado del entrenador, del público o de los jugadores hacia decisiones del arbitraje, y recuperar imágenes que no se han visto sobre la actitud negativa de los jugadores adversarios, como faltas, llegando a transmitir la sensación que el equipo contrario ha cometido muchas más infracciones de las que ha sido penalizado.

9.- Utilizar elementos característicos del lenguaje de la imagen. Ángulos en picado para minimizar al adversario y en contrapicado para ensalzar al propio. Uso de los primeros planos para favorecer la personalidad del local y mostrar con planos más abiertos, alejar, al adversario.

10.- Y finalmente, y no menos importante, el equipo de comentaristas, uno de los factores de manipulación más evidentes y que demuestran hasta qué punto es un valor determinante. Por ello muchos espectadores silencian los comentarios y eligen el canal dual, cuando es posible, con comentaristas más favorables o supuestamente objetivos frente a la narración. También la opción de escuchar la locución radiofónica favorita  mientras se ve la televisión es una opción muy habitual.

Los comentaristas analizan las jugadas con desigual acierto y para dar muestras de supuesta objetividad invitan a profesionales en activo o ex futbolistas para que les ayuden en las apreciaciones, si bien es en estos casos cuando más se demuestra el grado de fervor hacia uno de los equipos por la parcialidad de los comentarios, que minimizan la falta propia y acentúan la ajena.

No obstante la objetividad es un valor relativo y damos por sabido que nuestros sentimientos no son ajenos al tratamiento y observación de la información, aunque si el profesional y el espectador tiene conocimiento de los factores que le hacen manipulador y manipulable, estaremos más cerca del justo valor del análisis que no debe ser otro que juzgar con la misma regla a ambos adversarios lo cual permite indagar en razones sin que ello impida que nuestras alegrías tengan color y por todo ello seremos respetados. Si no se es capaz de ello, al menos que no forme parte de surrealistas tertulias o deje por escrito opiniones de dudoso valor; su silencio sería de agradecer.

La biblioteca de los libros perdidos

La buena costumbre de invertir un cierto tiempo en pasear por las librerías de libros, nuevos o antiguos, permite de vez en cuando encontrar obras inclasificables pero de gran interés y el mérito debe atribuirse en un principio al escritor pero también al editor que con ello contribuye a engrandecer su labor a pesar de disminuir sus ingresos por la edición de libros de dudoso valor para el gran público. Y también agradecer a los libreros que, aunque con pocos ejemplares, ocupa un lugar de la estantería que bien podría reservar a un libro mediático y de mayor porcentaje en la ganancia.
En esta ocasión la joya es "La biblioteca de los libros perdidos" del autor alemán Alexander Pechmann y que inicia su relato apoyado en la frase de José Luis Borges "Basta que un libro sea posible para que exista".
El concepto del relato es la de dar explicaciones en el porqué hay libros perdidos, indagando en la imaginativa suposición de aquellos libros de los grandes escritores que nunca vieron la luz seguramente porque nunca fueron escritos pero dando muestras por carácter y contexto que bien pudieron ser. Así nos sumerge en la relación de títulos y argumentos perdidos de autores como Hemingway, Mary Shelley, Melville o Kafka entre muchos otros.
La propuesta laberíntica que toma a un bibliógrafo como narrador de las vicisitudes de su biblioteca de los libros perdidos, también reflexiona sobre esos otros libros que a pesar de ser publicados han sucumbido físicamente al tiempo o a su olvido, así como aquellos que permanecieron perdidos en los cajones del escritor y sólo fueron descubiertos con su muerte, o, paradójicamente, autores que nunca vieron publicada su obra y, algunos, ni después de fallecer. Un sinfín de matices sobre los libros perdidos.
Por no decir la de aquellos manuscritos de lenguas indescifrables o ilegibles que están allí para ser descifrados y descubierto su significado, como el manuscrito descubierto por Wilfried Voynich y nunca descifrado que permanece en la Rare Book and Manuscrit Library en la Universidad de Yale. El códice Voynich es precisamente el inspirador de la novela "El origen" de Michael Cordy, que narra su desencriptación y la aventura para confirmar su realidad que no es otra que el hallazgo del árbol de la vida.
Y para los que aun no se deciden a correr en busca de "la biblioteca de los libros perdidos" para que alimente su imaginación y fantasía cultural, una breve cita aparecida en un dietario perdido que recoge frases como: "Anoche tuve el sueño más hermoso de mi vida, soñé que tenia a lady Castlemaine entre mis brazos y podía hacer con ella todo cuanto me apeteciera. Qué suerte sería que pudiéramos tener sueños semejantes en nuestras tumbas...ya no necesitaríamos temerle a la muerte"

Un libro que puede no formar parte de los libros perdidos, una suerte para el inquieto lector y material imprescindible para el escritor, esté o no perdido en su imaginación, en su éxito o en su fracaso, en su lenta o rápida caída a los infiernos en los que espera encontrar a los lectores que no le han leído, a los editores que no le han publicado y a los amigos y familiares que nunca creyeron en él, aunque tiene la esperanza de no encontrarse a sí mismo.


La biblioteca de los libros perdidos.
Alexander Pechmann.
Edhasa, Barcelona 2011.

Els barrufets no barrufen en català

Seguint els paràmetres habituals de pel·lícules doblades al català, la proporció continua en la línia de sempre, una minsa mostra per confirmar la regla. La cosa té una anàlisi preocupant quan el que es tracta és de doblar una pel·lícula infantil. Entenent que va dirigida als nens i nenes que a Catalunya han seguit la immersió a l'escola i per tant que la llengua vehicular ha estat el català com a llengua pròpia i a segons quina edat encara no dominen el castellà, tret de famílies de llengua castellana, se suposa que la majoria de nens escolaritzats a Catalunya entenen el català i no tots ho fan encara en castellà, amb la qual cosa la lògica seria que hi hagués més oportunitats de veure una versió catalana que no pas castellana. Però el seny topa amb el cinema i les polítiques de protecció al castellà ni que sigui per defecte. Quan s'estrena una pel·lícula infantil alguns pares catalans ja tremolen perquè com no es compleix la llei de repartiment equitatiu de còpies en les dues llengües oficials, els caldrà fer una peregrinació per anar a la sala on es projecta la versió en català. Aquest cop l'oferta sembla que arribi a mans del barrufet pocavergonya que s'oblida que a Catalunya "Els pitufos" s'han vist televisivament amb la seva versió catalana i els nens estan avesats a escoltar-los en català. Doncs bé, les dades són aquestes a tot Catalunya: 92 còpies, 85 en castellà i 7 en català. En percentatges, 92,4% en front del 7,6% del doblatge en català. A la capital catalana, 19 còpies en castellà i 1 en català. I, també, que hi ha una versió en 3D que només s'ofereix en castellà.
Vista la discriminació que continuen patint els nens catalans i els seus pares que no tenen la corresponent equidistància d'oferta en idioma que tant promulguen els defensors del bilingüisme que curiosament només fan servir una llengua i aquesta és la castellana, no els queda un altra remei que agafar el cotxe i fer uns quants quilòmetres. Potser caldria obrir debat sobre la necessitat de subvencionar aquestes excursions culturals i d'oci.
De totes maneres, tot i que aquesta política de doblatge no seria admesa de cap de les maneres per l'estat i els seus mitjans de propaganda si la proporció fos a l'inrevés, sembla que ens haguem d'alegrar quan les enquestes diuen (Baròmetre de la Comunicació i la Cultura) que el 64% dels catalans prefereixen la versió doblada a la original i que dels primers un 46% ho prefereix en castellà i un 18% en català. Sembla doncs que tot i que la proporció de còpies és testimonial en català, encara no ha desaparegut la preferència d'uns pocs en veure la còpia en català. Per els mitjans de Madrid és un èxit perquè demostra que Catalunya segueix la seva lenta però imparable castellanització. Aquí ens ho mirem amb lupa i patèticament hem de tenir esperances perquè en el nostre país que practica la immersió i que tots els nens acaben la seva etapa escolar amb el domini del català i el castellà, hi ha un 18% que opta per la versió en català. Sí, és veritat que som diferents, perquè en un altre lloc això no seria admès i les polítiques que es farien per corregir-ho no serien considerades atemptats a la llibertat. Barrufem mentre poguem. Per cert, el corrector ortogràfic no admet el verb barrufar. Es clar que tampoc pitufar, siguem justos.

El camí cap el "Asilo"

Les generacions més grans han viscut amb la idea de que quan s'arriba a una edat més o menys atrotinada pels anys, hi ha la possibilitat de ser ingressat en el que abans en deien Asilo i ara passa per Residència perquè el primer terme ha assolit connotacions negatives com a refugi i empara d'immigrants, discapacitats,  refugiats, exiliats i, naturalment, vells; cada cosa en la seva particular circumstància temporal, econòmica, política i, sobretot, familiar.

Els nuclis familiars ja no són els habituals on trobar convivint sota el mateix sostre diferents generacions d'una mateixa família i, quan això passa, sol aparèixer un conflicte quan el vell exigeix molta dependència i no hi ha ningú que tingui temps per fer-se'n càrrec, o també quan arriben les vacances i existeix incompatibilitat generacional al projecte d'esbarjo. Una de les pràctiques singulars és agafar l'avi o iaia de torn i  deixar-la davant d'un hospital que ja sabrà què fer-ne i que quan localitzin a la família, aquesta ja haurà enllestit el temps d'oci o estarà a prop d'acabar-se. També n'hi ha que són més radicals i aprofitant que van a posar benzina li diuen al iaio que surti a estirar les cames i així que posa els peus a terra, el cotxe surt espitat. El més normal, però, és fer reserva en una Residència temporal i pagar més que en un hotel de categoria, però a canvi allà el cuidaran i els beneficiaris podran torrar-se al sol o a la muntanya sense patir excessivament. I quan tornin potser convenceran l'avi de que aquelles vacances temporals podrien esdevenir permanents i que no es preocupi que ja el visitaran sovint mentre mantingui la capacitat de comptar els dies que passen sense rebre visites.

Per fer prevenció del conflicte alguns avis expliquen en qualsevol sobretaula com aquell que no fa la cosa la faula del fill que porta el seu pare al Asilo i quan baixen del transport públic i enfilen a peu el camí ombrejat pels plataners, l'home gran s'atura a descansar i seu en una roca del camí. Allà comenta que encara se'n recorda quan ell mateix hi va portar al seu pare i aquest es va parar allà mateix a descansar. Quina coincidència. Quan és hora de marxar, el fill l'agafa pel braç i li diu, apa, pare, tornem cap a casa. I quan el vell li pregunta perquè, el jove li contesta: no vull que quan arribi el dia jo hagi d'explicar el mateix al meu fill en aquesta mateixa roca.

El Periódico i La Vanguardia, manipulació per omissió a la independència.

Fa un any (10 de juliol) milers de catalans van sortir al carrer per mostrar un estat d’ànim entre la indignació, la protesta, la reivindicació i la tristor respecte a una situació de Catalunya sotragada per la crisi econòmica, social i dividida en identitats. En qualsevol cas, la maldada situació va fer sortir a totes les forces socials i polítiques per fer evident el menyspreu que alguns poders estatals mantenien i intensificaven periòdicament sobre estructures i essències catalanes. La xifra d’un milió era un símbol per exemplificar el sentiment de dir: Prou. La opinió publicada destacava en les seves portades tot tipus de raons pel bé de la causa i les editorials argumentaven la indiscutible necessitat de sortir al carrer.

Un any després tot continua igual però una part d’aquest milió ha cregut que hi ha coses que no s’han d’oblidar i que la reivindicació ha de continuar en gran mesura perquè les coses ni han millorat ni hi ha perspectives de fer-ho en el futur. Una part d’aquest milió sempre ha cregut que no hi ha res a fer amb L’Estat Español que mai ha cregut una altra cosa que una Catalunya lliure és la que es deixa dominar pel centralisme en termes de súbdit alienat i generós amb els seus impostos.

La gran diferencia entre la convocatòria actual i l’anterior és que la Catalunya oficial no s’hi ha apuntat, entre altres motius perquè la consigna no és diluïda i és més ferma que mai, Pel nostre futur: independència.

La qual cosa clarifica coses com que la majoria segueix fidel a la idea d’Espanya i una Catalunya com la província que l’alimenta i accepta el maltractament a que és sotmesa, potser per la por històrica a que les coses podrien ser pitjors.

El fet que el sentiment d’independència va creixent i això pot fer trontollar la línea de fer veure que som molt catalans, estem molt emprenyats, hem de dir prou, no els hi deixem fer el que vulguin, hem d’acabar amb l’espoli fiscal… mentre això no ens separi d’Espanya, qualsevol creixement de valor per la independència és una línea que s’ha de desmuntar, com argumentar el desastre social i econòmic al que es veuria abocada Catalunya si fos independent.

Una mostra subtil de la qüestió és que dos dels grans diaris de més tirada a Catalunya i que aglutina el boc gros de la dreta catalana (La Vanguardia) i l’esquerra catalana i espanyola (El Periódico), molt bel·ligerants en la convocatòria del 10 de juliol del 2010, han fet mutis pel forro en la convocatòria del 9 de juliol del 2011. No només no n’han fet portada el mateix dia, sinó que la única referència a la independència en les seves pàgines interiors ha estat la noticia sobre la independència i la creació d’un Estat nou al Sudan, que cal recordar que es troba a l’Àfrica. És a dir, la independència a milers de quilòmetres de la Plaça Catalunya té com a mínim el criteri periodístic de selecció noticiable, i quan ciutadans de Catalunya surten al carrer per demanar una cosa tan inofensiva actualment com demanar la independència del  nostre país, o simplement per recordar que un any abans tots tenien la pell fina per Catalunya, ara no es mereix ni una línea de notícia ni d’opinió.

Trista noticia per a la credibilitat dels dos mitjans que, tot i que ja se sap, confirmen que el poder periodístic esta sotmès als seus propis interessos, socials i econòmics, naturalment, però també ideològics. I convé recordar-ho sobretot quan vulguin recordar que són mitjans independents.

Trist també pels professionals del periodisme de les seves plantilles que han traït la ètica periodística en el seu primer nivell, el dret a la informació dels seus lectors considerant que una convocatòria de manifestació independentista a Catalunya al centre de la seva capital i commemorant una anterior que va ocupar no només pàgines sinó dies d’interès periodístic, no es mereix ni una línea.

Alguns d’aquests periodistes també són professors en facultats de comunicació. Sort en tenen que les classes s’han acabat perquè podrien passar vergonya davant dels seus alumnes.

Crònica d'una càrrega policial

Diversos grups de joves, en nombre reduït, esperaven el moment idoni. Els comerços havien tancat les portes de ferro davant la possibilitat de qualsevol destrossa. Gent gran creuava amb nerviosisme la calçada i es perdien pels carrers adjacents. Hi havia tensió tot i les falses rialles que algun grupet deixava sentir. Sabien que moments després la policia faria acte de presència i l'experiència en aquests casos servia de molt poc. La manifestació era una fuita en la qual es vomitava amb consignes tot allò que feia mal, que es creia injust.
La sang corria per les venes colpejant rítmicament el cor. Aviat, les pulsacions es dispararien a favor d'una tremenda excitació fruit d'una barreja d'angoixa i esperança amb la qual, per uns moments, se sentirien lliures, encara que després els recordessin que no era així. Correrien i tractarien d'evitar el perill i quan aquest hagués passat, es deixaria entreveure mig somriure amb la qual cosa s'expressaria un sentiment de victòria en la ja contínua derrota. Algun dia tot seria diferent. Ells ho haurien manifestat i desitjat.
Ell i ella van arribar en el moment just en què els grups s'ajuntaven ocupant el carrer i avançant cap amunt, al centre de la ciutat. Les pancartes desplegades exposaven les reivindicacions estudiantils que, com a éssers humans, consideraven justes i necessàries, però que per contrarestar les opinions dels grans del país, no eren tingudes en compte.
Les primeres consignes es van barrejar amb l'aire, primer feblement, després amb energia, però les seves pròpies orelles no les escoltaven, s'estava pendent de la veu d'alerta que comuniqués l'arribada de la policia que per ser tan esperada, no era ben rebuda.
No lluny d'allà, deu ordenats jeeps policials (rateres), esperaven ordres de marxa. Asseguts a la part posterior de cada un d'ells, diversos homes d'uniforme gris sostenien amb una mà el casc de visera i amb l'altra acariciaven la porra unida a la cintura. Parlaven poc. Tots pendents de l'ordre d'acció. La resta, ja ho sabien.
Transcorreguts quinze minuts de l'inici de la manifestació, un cert dubte va recórrer les ments de diversos joves. Aquella aparent tranquil·litat no era normal en aquell tipus d'esdeveniment.
- Això no m'agrada - va dir ell -. Rares vegades ens han deixat caminar tant.
- Potser la selectivitat no sigui motiu suficient per actuar - va creure raonable ella.
- Han actuat per coses que en teoria tenien molta menys importància.
Ningú es va adonar de l'arribada d'uns vint nois, vestits amb pantalons clar i samarretes molt similars que, en dispersar-se, es van situar estratègicament al llarg i ample de la manifestació, formada en aquells instants per unes quatre-centes persones. Tenien una missió per complir.
Ell no corejava les consignes, tampoc les escoltava. Els ulls es perdien més enllà dels últims caps dels companys intuint veure el que ningú veia. Algun sector s'estava confiant i era el pitjor que podia passar.
Els exaltats es creien cada vegada més forts i només faltava que algú els empenyés cap a la provocació.
Veus contra el règim es van deixar sentir.
Veus contra el dictador.
Veus contra el Govern.
Veus agitadores.
Veus.

Les noves consignes ja eren massivament corejades quan van arribar a la plaça de l'Ajuntament i el que va començar com una concentració reivindicativa, prenia canals directes d'atac als màxims responsables del país, amb la figura del Cap de l'Estat al davant.
Un jeep els va barrar el pas. L'avís va córrer. Els últims manifestants van fer mitja volta i van intentar córrer. Un nou jeep feia la seva aparició i desplegava als seus homes a l'ample del carrer. Es va voler fugir per les diferents embocadures que confluïen a la plaça. Totes tenien les mateixes característiques que les anteriors. Havien caigut en una ingènua trampa, però ja no importava. Estaven acorralats.
La policia els observava sense actuar, darrere de les viseres.
Aviat va fer la seva aparició la dotació dels deu jeeps per la mateixa direcció que la dels manifestants. Les portes del darrere es van obrir i els seus ocupants van saltar a terra; es van col·locar els cascs protectors al mateix temps que tancaven les mans en aquells objectes allargats i contundents que aviat copejarien durament els indefensos cossos d'aquells nois, ja que havien gosat confondre la justícia amb la injustícia , la veritat amb la mentida, la llibertat amb els seus crits. La insolència tenia ja la seva sentència i els que més, notarien allà mateix la seva perfecta execució.
- Ens faran farinetes - va cridar un menor d'edat amb les faccions espantades.
Ell la va agafar a ella per la mà i la va arrossegar cap a una petita rotllana en què es trobava un company seu.
- Heu pensat en alguna cosa?
- Ens hem d’abalançar sobre el cap de carrer menys guarnit, és l'única forma d'escapar d’aquesta trampa.
Diversos joves es van unir al grup que intentaria obrir el pas a la gran majoria, abans que la policia complís la seva equivocat deure.
Anem! - va cridar algú.
Van començar a córrer formant una compacta massa de vint cossos cap a aquells vuit grisos tot i que cobrien perfectament els dotze metres d'amplada de la seva única via d'escapament.
La resta de manifestants van comprendre l'alternativa i van córrer també, seguint als seus companys, realitzant espontàniament un segon front, aquesta vegada molt més nombrós i al qual la policia havia començat a causar baixes en la seva rereguarda.
Emparats en el pànic del moment, els infiltrats van desaparèixer darrera dels jeeps.
El cercle policial es reduïa de forma efectiva. El primer grup va xocar contra els policies, aquests van aixecar les porres i fent anar un xiulet en l'aire, les van llançar amb força sobre aquella massa que intentava esmorteir els cops cobrint-se les parts més elevades amb braços i mans.
La col·lisió va ser terrible.
Ens pegaven sense parar i vaig veure caure als primers, el que va fer que ens uníssim més. Vaig rebre un fort cop al braç i a l'esquena i ella en una espatlla, però no va ser suficient per fer-nos perdre l'equilibri. Continuem.
L'ímpetu amb què van arribar va empènyer a tres policies que, al costat dels primers joves, van caure a terra. Un dels policies es va veure materialment atropellat i rabiosament colpejat per les cames que fugien cap a la possible salvació.
Es feia de nit.
El cap de la policia, en adonar-se de la desesperada i estratègica acció, va ordenar reforçar la zona amb més homes per impedir per tots els mitjans - ¡disparin si és necessari! -, l'èxit de la maniobra. Els homes, sense dubtar-ho, van córrer veloçment cap al lloc que suportava tota l'atenció. Tenien l'arma a la mà.
S'havia aconseguit obrir un passadís. Sis van quedar a terra amb mostres visibles de dolor, els altres, lleument contusionats, seguien endavant.
Vaig mirar al capdavant i no vaig veure cap policia. Tornava a renéixer en mi l'esperança de la qual havia dubtat. Vaig estrènyer amb nervi la mà de la meva amiga i junts com fins ara, vam córrer més que mai.
El segon front va veure tancar-se la il·lusió i augmentar l'angoixa i desesperació. Els reforços ja taponaven el cap de carrer i la contundència del nou xoc va ser desigual, desunits per complet. Tenien lloc inútils carreres cap a una possible salvació o miracle en el qual ja ningú creia.
La policia estava complint i la sang ja apuntava en algun rostre demacrat pel dolor. Tot va ser molt ràpid i es van rebre noves ordres. Ara s'aturava a uns quants i el que no podia pujar al jeep pel seu propi peu, era llançat com sac de patates. S’empenyia violentament als que quedaven en peu. Amb un megàfon s'indicava la conveniència que els nois es dispersessin i no tornessin a reagrupar-se; per més que ho haguessin volgut, no haguessin pogut. Era absurd pensar-ho. Algun que altre policia s'acarnissava amb la seva víctima que, als seus peus, rebia un càstig que assenyadament no tenia perquè admetre, però la violència no era escortada per la raó.
Es va donar ordre de retirada.
L'únic grup que va poder escapar va ser seguit per quatre policies que corrien com lleons a la recerca de la seva presa. Ja era nit fosca i els carrers estaven il·luminades. Ell i ella es van separar de la resta doblant la primera cantonada i avançant pel centre del carrer. Alguns fanals es trobaven apagats, que en aquelles circumstàncies els afavoria.
Un va disparar i es va deixar sentir.
Vaig sentir un fort coïssor a la cama dreta, a l'altura de la cuixa. Vaig llançar una maledicció en caure a terra i deixar-li anar la mà. Li vaig dir que m'havien tocat i que no podia continuar i ella com a resposta m'ajudava a arrossegar-me darrera dels cotxes aparcats sobre la vorera. Allà mateix hi havia una casa amb doble portal i sense pensar-ho, no hi havia temps, vàrem empènyer la primera porta i vam entrar.
Van tancar la porta i van romandre en la foscor en absolut silenci, només de tant en tant se sentia un lleuger moviment originat per la mà que fregava la cuixa per esmorteir el dolor causat per aquella bala de goma. Aguditzaven el sentit de l'oïda.
Les veus de dos policies van trencar el silenci. Estaven a prop.
- Ha caigut per aquí i s'ha refugiat entre els cotxes.
- Potser en un portal. Jo miraré per aquest costat, tu fes-ho per l'altre.
Es van separar i aviat uns passos van cruixir contra el terra. L'amagatall els va semblar poc segur i encara més quan es va obrir la porta.
Vaig notar la meva sang i se sentia bategar el cor de la meva amiga que igual que el meu i per la rapidesa en que ho feien, semblaven anar al mateix compàs. Vaig mirar al policia sense mirar-lo. Ens va observar uns instants en la penombra. Ens enfonsem. Ja només calia esperar maltractaments i poca educació.
- Hi ha alguna cosa? - va preguntar l'altre policia mentre s'acostava.
Va tancar la porta abans que el seu company pogués veure-hi i va respondre:
- No, res. Segur que han trucat en alguna casa i els han deixat entrar. Tornem a la plaça, allò ha d'haver acabat.
Triguem uns quants minuts en sortir-ne. La por que vam passar encara no havia desaparegut i abans de res desitjàvem tranquil·litzar-nos. Pensem en l'actuació del policia, tan inesperada i providencial. Havia esdevingut en còmplice circumstancial.
Van sortir. Ella es va interessar per la cama adolorida.
- Una mica millor. Aquestes bales de goma, a més de fer mal, tallen la respiració.
Recolzat en ella, el caminar no li va ser tan tortuós i van seguir una direcció totalment oposada al lloc dels fets. Poc després, s'asseien en un banc de fusta, situat en una petita plaça, sense gairebé il·luminació, la qual cosa els va permetre observar les estrelles i veure aparèixer la lluna que equilibrava la nit sense saber que, en aquella zona, molt pocs la contemplaven ; tampoc crec que li sabés greu.
Ell seguia fregant. Ella estava molt cansada. Els dos callaven.
Per fi, en veu baixa, ell va expressar els pensaments que contínuament es barrejaven amb el seu estat d'ànim.
Ha estat tot molt dur, inclosa l'acció del nostre policia benefactor; ha fet dubtar per uns instants la meva opinió sobre ells. Només és l'excepció a la regla. A la plaça han d'haver fet el seu agost amb les seves rebutjables accions que tant els agrada practicar, i després que no diguin que només complien ordres. Si algú amb autoritat els diu que hem de morir per ser el que som, ho fan i potser després ho celebrin.
Ha estat estúpid per la nostra part caure en aquest parany que ens han tendit els provocadors que potser estaven d'acord amb la policia. No seria estrany que fos així. No, res. Fins i tot pot ser cert, sinó, per què esperar tant a actuar? Per què ho van fer quan la manifestació es va convertir en un acte clarament provocador i no abans?
Imagino el que estarien pensant mentre colpejaven, paraules que havien d'actuar sobre ells com esperons. ¡Comunistes, comunistes!; ¡Vermells maçons!, ¡Clars desestabilitzadors de la seguretat de la nació!, Segons ells. També pot ser que cridessin per dins: Joves, joves!, Perquè per al nostre estimadíssim dictador, nosaltres som un perill per al país, el món i la humanitat sencera. Potser només sigui un sentiment d'enveja a les nostres idees, a les nostres il·lusions i esperances. Potser no vol que tinguem el que ell no va poder tenir en la seva joventut: la llibertat, potser la va tenir i no li va agradar.
Volia el seu concepte de llibertat.
Quan pel matí li comuniquin el que aquí ha passat, les seves velles galtes es ruboritzar d'alegria, si és que encara li queda color, i dibuixarà un somriure. Potser m'equivoqui i siguin unes llàgrimes despreses dels seus enfonsats ulls, les que canviïn l'aspecte del seu rostre. Potser plori per aquesta maltractada joventut que no segueix els seus consells convertits en lleis fonamentals. El més segur és que ni se n'assabenti. Potser en el fons ens estimi i per això desitjaria la nostra mort, abans que en la nostra ment es formin idees contràries a les seves. Potser en el fons desitgi equivocadament el millor per a nosaltres, però tant de bo es mori aviat i ens deixi en pau per sempre!
L'odi i el dolor li van impedir plorar. Ella no es va atrevir en cap moment a trencar el monòleg del seu amic que, mentre parlava, mirava a l'infinit de la seva consciència. El silenci va seguir. Era un període en què les paraules, de ser pronunciades, moririen en la mateixa boca, en què les orelles eren sordes i els ulls molt llunyans. Eren moments en què havia de renovar l'esperança, ambicionar nous temps, creure que allò canviària. Eren moments que molta gent d'aquell país, vivia diàriament. Eren uns moments ...
Mig miler de joves en edats compreses entre els 17 i 20 anys, van ser protagonistes ahir a la nit, d'una manifestació d'estudiants que va tenir lloc entre el passeig i la plaça de l'Ajuntament. En arribar a aquesta última, clars crits antipatriotes van ser pronunciats pels manifestants, i tot seguit van cridar consignes en què s'atacava a la figura del Cap de l'Estat.
Arribat a aquest punt, un nombrós contingent policial es va presentar al lloc obligant els manifestants a dispersar-se, sent necessària la utilització de mètodes antiavalots. Es van produir diverses detencions.
La direcció superior de policia ha publicat la següent nota:
Posats sobre avís respecte a una manifestació il·legal que s'estava desenvolupant en la plaça de l'Ajuntament de la nostra ciutat i en la qual els manifestants entorpien el desenvolupament normal de la vida ciutadana, es va prendre la decisió de portar al lloc dels fets una dotació de policia antiavalots. Pacíficament se'ls va demanar que es dispersessin i, incomprensiblement, es va contestar amb crits en contra de la institució policial, així com a la figura i màxim representant de l'Estat. També cal destacar el llançament de pedres que van seguir a aquests crits, produint lesions a la cara, de pronòstic reservat, a un dels funcionaris policials que va haver de ser traslladat d'urgència a una clínica de la ciutat.
Davant la gravetat del succés, es va carregar contra els manifestants i aquests van respondre amb clares mostres d'hostilitat, agredint a diversos policies. Va ser necessària una segona càrrega per dissoldre la concentració i retornar la seguretat als ciutadans.
Foren detinguts vint joves, tots ells estudiants que, després de les primeres diligències policials, van confessar, sis d'ells, tenir afiliació comunista. Els altres van ser posats en llibertat a les poques hores.
Davant els rumors que ahir nit circulaven per la ciutat, hem d'aclarir que són del tot infundats, ja que en cap moment es van ocasionar ferides contundents als nois i molt menys amb ferides de sang. L'origen d'aquests rumors es troba en aquells que pretenen crear el desconcert i la por entre els conciutadans i enfrontar-los a les forces de seguretat pública.

Amics (fragment de novel·la inèdita)
Crònica d'un grup de joves a finals de la dictadura.

Crónica de una carga policial

Varios grupos de jóvenes, en número reducido, esperaban el momento idóneo. Los comercios habían cerrado sus puertas de hierro ante la posibilidad de cualquier destrozo. Personas mayores cruzaban con nerviosismo la calzada y se perdían por las calles adyacentes. Había tensión a pesar de las falsas risas que algún grupito dejaba sentir. Sabían que momentos después la policía haría acto de presencia y la experiencia en estos casos servía de muy poco. La manifestación era un escape en el que se vomitaba con consignas, todo aquello que hacía daño, que se creía injusto.
La sangre corría por las venas golpeando rítmicamente el corazón. Pronto, las pulsaciones se dispararían en pos de una tremenda excitación fruto de una mezcla de angustia y esperanza con la que, por unos momentos, se sentirían libres, aunque después les recordaran que no era así. Correrían y tratarían de evitar el peligro y cuando éste hubiera pasado, se dejaría entrever media sonrisa con la que se expresaría un sentimiento de victoria, en la ya continua derrota. Algún día todo sería diferente. Ellos así lo habrían manifestado y deseado.
Él y ella llegaron en el momento justo en que los grupos se juntaban ocupando la calle y avanzando hacia arriba, al centro de la ciudad. Las pancartas desplegadas exponían las reivindicaciones estudiantiles que, como seres humanos, consideraban justas y necesarias, pero que por contrarrestar las opiniones de los grandes del país, no eran tenidas en cuenta.
Las primeras consignas se mezclaron con el aire, primero débilmente, luego con energía, pero sus propios oídos no las escuchaban, se estaba pendiente de la voz de alerta que comunicara la llegada de la policía que por ser tan esperada, no era bien recibida.
No lejos de allí, diez ordenados jeeps policiales (ratoneras), esperaban órdenes de marcha. Sentados en la parte posterior de cada uno de ellos, varios hombres de uniforme gris, sostenían con una mano el casco de visera y con la otra acariciaban la cachiporra unida a la cintura. Hablaban poco. Todos pendientes de la orden de acción. El resto, ya lo sabían.
Transcurridos quince minutos del inicio de la manifestación, una cierta duda recorrió las mentes de varios jóvenes. Aquella aparente tranquilidad no era normal en aquel tipo de acontecimiento.
- Esto no me gusta - dijo él -. Rara vez nos han dejado caminar tanto.
- Quizá la selectividad no sea motivo suficiente para actuar - creyó razonable ella.
- Han actuado por cosas que en teoría tenían mucha menos importancia.
Nadie se dio cuenta de la llegada de unos veinte muchachos, vestidos con pantalón claro y camisetas muy similares que, al dispersarse, se situaron estratégicamente a lo largo y ancho de la manifestación, formada en aquellos instantes por unas cuatrocientas personas. Tenían una misión por cumplir.
Él no coreaba las consignas, tampoco las escuchaba. Los ojos se perdían más allá de las últimas cabezas de los compañeros intuyendo ver lo que nadie veía. Algún sector se estaba confiando y era lo peor que podía ocurrir.
Los exaltados se creían cada vez más fuertes y sólo faltaba que alguien les empujara hacia la provocación.
Voces contra el régimen se dejaron oír.
Voces contra el dictador.
Voces contra el Gobierno.
Voces agitadoras.
Voces.
Las nuevas consignas ya eran masivamente coreadas cuando llegaron a la plaza del Ayuntamiento y lo que empezó como una concentración reivindicativa, tomaba canales directos de ataque a los máximos responsables del país, con la figura del Jefe del Estado a la cabeza.
Un jeep les cerró el paso. El aviso corrió. Los últimos manifestantes dieron media vuelta e intentaron correr. Un nuevo jeep hacía su aparición y desplegaba a sus hombres a lo ancho de la calle. Se quiso huir por las diferentes bocacalles que confluían en la plaza. Todas tenían las mismas características que los dos anteriores. Habían caído en una ingenua trampa, pero ya no importaba. Estaban acorralados.
La policía les observaba sin actuar, detrás de las viseras.
Pronto hizo su aparici6n la dotación de los diez jeeps por la misma dirección que la de los manifestantes. Las puertas traseras se abrieron y sus ocupantes saltaron a tierra; se colocaron los cascos protectores a la vez que cerraban las manos en aquellos objetos alargados y contundentes que pronto golpearían duramente los indefensos cuerpos de aquellos muchachos, pues habían osado confundir la justicia con la injusticia, la verdad con la mentira, la libertad con sus gritos. La insolencia tenía ya su sentencia y los que más, notarían allí mismo su perfecta ejecuci6n.
- Nos van a hacer papilla - gritó un menor de edad con las facciones asustadas.
Él la cogió a ella por la mano y la arrastró hacia un pequeño corro en el que se encontraba un compañero suyo.
- ¿Habéis pensado en algo?
- Hemos de abalanzarnos sobre la bocacalle menos guarnecida, es la única forma de escapar a esta encerrona.
Varios jóvenes se unieron al grupo que iba a intentar abrir el paso a la gran mayoría, antes de que la policía cumpliera su equivocado deber.
¡Vamos! – gritó alguien.
Comenzaron a correr formando una compacta masa de veinticinco cuerpos hacia aquellos ocho grises ti que cubrían perfectamente los doce metros de anchura de su única vía de escape.
El resto de manifestantes comprendieron la alternativa y corrieron también, siguiendo a sus compañeros, realizando espontáneamente un segundo frente, esta vez mucho más numeroso y al que la policía había empezado a causar bajas en su retaguardia.
Amparados en el pavor del momento, los infiltrados desaparecieron tras los jeeps.
El círculo policial se reducía de forma efectiva. El primer grupo chocó contra los policías, estos levantaron las porras y haciendo escapar un silbido en el aire, las lanzaron con fuerza sobre aquella masa que intentaba amortiguar los golpes cubriéndose las partes más elevadas con brazos y manos.
La colisión fue terrible.
Nos pegaban sin cesar y vi caer a los primeros, lo que hizo que nos uniéramos más. Recibí un fuerte golpe en el brazo y en la espalda y ella en un hombro, pero no fue suficiente para hacernos perder el equilibrio. Continuamos.
El ímpetu con que llegaron empujó a tres policías que, junto a los primeros jóvenes, cayeron al suelo. Uno de los policías se vio materialmente atropellado y rabiosamente golpeado por las piernas que huían hacia la posible salvación.
Se hacía de noche.
El jefe de la policía, al darse cuenta de la desesperada y estratégica acción, ordenó reforzar la zona con más hombres para impedir por todos los medios -¡disparen si es necesario! -, el éxito de la maniobra. Los hombres, sin dudarlo, corrieron velozmente hacia el lugar que soportaba toda la atención. Tenían el arma en la mano.
Se había conseguido abrir un pasillo. Seis quedaron en el suelo con muestras visibles de dolor; los demás, levemente contusionados, seguían adelante.
Miré al frente y no vi ningún policía. Volvía a renacer en mí la esperanza de la que había dudado. Apreté con nervio la mano de mi amiga y juntos como hasta ahora, corrimos más que nunca.
El segundo frente vio cerrarse la ilusión y aumentar la angustia y desesperación. Los refuerzos ya taponaban la bocacalle y la contundencia del nuevo choque fue desigual, desuniéndolos por completo. Tenían lugar inútiles carreras hacia una posible salvación o milagro en el que ya nadie creía.
La policía estaba cumpliendo y la sangre ya asomaba en algún rostro demacrado por el dolor. Todo fue muy rápido y se recibieron nuevas órdenes. Ahora se detenía a unos cuantos y el que no podía subir al jeep por su propio pie, era lanzado como saco de patatas. Se empujaba violentamente a los que quedaban en pie. Con un megáfono se indicaba la conveniencia de que los muchachos se dispersaran y no volvieran a reagruparse - por más que lo hubieran querido, no hubieran podido -.Era absurdo pensarlo. Algún que otro policía se ensañaba con su víctima que, a sus pies, recibía un castigo que juiciosamente no tenia porque admitir, pero la violencia no era escoltada por la razón.
Se dio orden de retirada.
El único grupo que pudo escapar fue seguido por cuatro policías que corrían como leones en busca de su presa. Ya era noche oscura y las calles estaban iluminadas. Él y ella se separaron del resto doblando la primera esquina y avanzando por el centro de la calle. Algunas farolas se hallaban apagadas, lo que en aquellas circunstancias les favorecía.
Un disparó se dejó oír.
Sentí un fuerte escozor en la pierna derecha, a la altura del muslo. Lancé una maldición al caer al suelo y soltarle la mano. Le dije que me habían dado y que no podía continuar y ella como respuesta me ayudaba a arrastrarme tras los coches aparcados sobre la acera. Allí mismo había una casa con doble portal y sin pensarlo - no había tiempo -, empujamos la primera puerta y entramos.
Cerraron la puerta y permanecieron en la oscuridad en absoluto silencio; sólo de vez en cuando se oía un ligero movimiento originado por la mano que frotaba el muslo para amortiguar el dolor causado por aquella bala de goma. Agudizaban el sentido del oído.
Las voces de dos policías rompieron el silencio. Estaban cerca.
- Ha caído por aquí y se ha refugiado tras los coches.
- Quizá en un portal. Yo miraré por este lado, tú hazlo por el otro.
Se separaron y pronto unos pasos crujieron contra el suelo. El escondite les pareció poco seguro y aún más cuando se abrió la puerta.
Noté mi sangre y se oía latir el corazón de mi amiga que al igual que el mío y por la rapidez en que manchaban, parecían ir al mismo compás. Miré al policía sin mirarle. Nos observó unos instantes en la penumbra. Nos hundimos .Ya sólo cabía esperar malos tratos y poca educación.
- ¿Hay algo? - preguntó el otro policía mientras se acercaba.
Cerró la puerta antes que su compañero pudiera ver y respondió:
- No, nada. Seguro que han llamado en alguna casa y les han dejado entrar. Volvamos a la plaza, aquello debe haber terminado.
Tardamos varios minutos en salir de allí. El miedo que pasamos aún no había desaparecido y ante todo deseábamos tranquilizarnos. Pensamos en la actuación del policía, tan inesperada y providencial. Se había constituido en cómplice circunstancial.
Salieron. Ella se interesó por la pierna dolorida.
- Un poco mejor. Esas balas de goma, además de doler, cortan la respiración.
Apoyado en ella, el caminar no le fue tan tortuoso y siguieron una dirección totalmente opuesta al lugar de los hechos. Poco después, se sentaban en un banco de madera, situado en una pequeña plaza, carente casi de iluminación, lo que les permitió observar las estrellas y ver aparecer la luna que equilibraba la noche sin saber que, en aquella zona, muy pocos la contemp1aban; tampoco creo que le importase.
Él seguía frotándose. Ella estaba muy cansada. Los dos callaban.
Al fin, en voz baja, él expresó los pensamientos que continuamente se mezclaban en su estado de ánimo.
Ha sido todo muy duro, incluida la acción de nuestro policía benefactor; ha hecho dudar por unos instantes mi opinión sobre ellos. Sólo es la excepción a la regla. En la plaza deben haber hecho su agosto con sus repudiables acciones que tanto les gusta practicar; y luego que no digan que sólo cumplían órdenes. Si alguien con autoridad les dice que debemos morir por ser lo que somos, lo hacen y quizá después lo celebren.
Ha sido estúpido por nuestra parte caer en esa trampa que nos han tendido los provocadores que quizá estaban de acuerdo con la policía. No sería extraño que fuera así. No, nada. Incluso puede ser cierto, sino ¿Por qué esperaron tanto en actuar? ¿Por qué lo hicieron cuando la manifestación se convirtió en un acto claramente provocador y no antes?
Imagino lo que estarían pensando mientras golpeaban, palabras que debían actuar sobre ellos como acicates. ¡Comunistas, comunistas!; ¡rojos masones!, ¡claros desestabilizadores de la seguridad de la nación!, según ellos. También puede que gritaran en su interior: ¡Jóvenes, j6venes!, porqué para nuestro queridísimo dictador, nosotros somos un peligro para el país, el mundo y la humanidad entera. Quizá sólo sea un sentimiento de envidia a nuestras ideas, a nuestras ilusiones y esperanzas. Quizá no quiere que tengamos lo que él no pudo tener en su juventud: la libertad; quizá la tuvo y no le gust6.
Quería su concepto de libertad.
Cuando mañana le comuniquen lo que aquí ha pasado, sus viejas mejillas se ruborizarán de alegría, si es que aún le queda color, y una sonrisa asomará en la boca. Quizá me equivoque y sean unas lágrimas desprendidas de sus hundidos ojos, las que cambien el aspecto de su rostro. Puede que llore por esa maltratada juventud que no sigue sus consejos convertidos en leyes fundamentales. Lo más seguro es que ni se entere. Puede que en el fondo nos ame y por ello desearía nuestra muerte, antes de que en nuestra mente se formen ideas contrarias a las suyas. Puede que en el fondo desee equivocadamente lo mejor para nosotros, pero ¡ojalá se muera pronto y nos deje en paz para siempre!
El odio y el dolor le impidieron llorar. Ella no se atrevió en ningún momento a romper el monólogo de su amigo que, mientras hablaba, miraba al infinito de su consciencia. El silencio siguió. Era un periodo en que las palabras, de ser pronunciadas, morirían en la misma boca, en que los oídos eran sordos y los ojos muy lejanos. Eran momentos en los que había de renovar la esperanza, ambicionar nuevos tiempos, creer en que aquello cambiaria. Eran momentos que mucha gente de aquel país, vivía diariamente. Eran unos momentos…
Medio millar de jóvenes en edades comprendidas entre los 17 y 20 años, fueron protagonistas en la noche de ayer, de una manifestación de estudiantes que tuvo lugar entre el paseo y la plaza del Ayuntamiento. Al llegar a ésta última, claros gritos antipatriotas fueron pronunciados por los manifestantes, para a continuación gritar consignas en las que se atacaba a la figura del Jefe del Estado.
Llegado a este punto, un numeroso contingente policial se personó en el lugar obligando a los manifestantes a dispersarse, siendo necesaria la utilización de métodos antidisturbios. Se produjeron varias detenciones.
La jefatura superior de policía ha publicado la siguiente nota:
Puestos sobre aviso con respecto a una manifestación ilegal que se estaba desarrollando en la plaza del Ayuntamiento de nuestra ciudad y en la que los manifestantes entorpecían el desarrollo normal de la vida ciudadana, se tomó la decisión de llevar al lugar de los hechos, una dotación de policía antidisturbios. Pacíficamente se les pidió que se dispersaran, a lo que, incomprensiblemente, se contestó con claros gritos en contra de la institución policial, así como a la figura y máximo representante del Estado. También es de destacar el lanzamiento de piedras que siguieron a esos gritos, produciendo lesiones en el rostro, de pronóstico reservado, a uno de los funcionarios policiales que tuvo que ser trasladado de urgencia a una clínica de la ciudad.
Ante la gravedad del suceso, se cargó contra las manifestantes y éstos respondieron con claras muestras de hostilidad, agrediendo a varios policías. Fue necesaria una segunda carga para disolver la concentración y devolver la seguridad a los ciudadanos.
Fueran detenidos veinte jóvenes, todos ellos estudiantes que, tras las primeras diligencias policiales, confesaron, seis de ellos, tener afiliación comunista. Los demás fueron puestos en libertad a las pocas horas.
Ante los rumores que ayer noche circulaban por la ciudad, hemos de aclarar que son del todo infundados, pues en ningún momento se ocasionaron heridas contundentes a los muchachos y mucho menos con desprendimiento de sangre. El origen de esos rumores se halla en aquellos que pretenden crear el desconcierto y el temor entre los conciudadanos y enfrentarlos a las fuerzas de seguridad pública.


Amigos (fragmento de novela inédita)
Crónica de un grupo de jóvenes a finales de la dictadura.

Indignaos también...

Cuando escupimos en la calle.
Cuando no saludamos.
Cuando no somos puntuales.
Cuando gritamos sin estar heridos.
Cuando nos enfadamos sólo en horas de trabajo
Cuando nuestra frustración la tienen que pagar los demás.
Cuando hacemos esperar vehículos en el paso de cebra o cuando no los respetamos cuando somos conductores.
Cuando decimos que el precio del peaje es demasiado caro, y continuamos pagando.
Cuando hay que pagar para ver a los hijos.
Cuando los corruptos siguen ganando votos y no vamos a votar.
Cuando el cemento se come el verde.
Cuando queremos especular con nuestra propiedad.
Cuando aceleramos en la autopista para no facilitar el acceso al que se incorpora desde el lateral.
Cuando los discapacitados no tienen escuela integrada.
Cuando explicamos nuestra vida por el móvil y no respetamos el silencio de los demás.
Cuando abren una caja más en el Super y de ser últimos pasamos a ser primeros sin respetar el orden.
Cuando tenemos perro y dejamos la calle sucia.
Cuando hacemos un rato de cola y cuando nos llega el turno todavía tenemos que preparar los papeles.
Cuando ante el estante de productos no sabemos si es el A o el B y tenemos que llamar a la pareja para que nos lo diga.
Cuando seguimos comprando los productos que se publicitan en programas de televisión indignos.
Cuando idolatramos deportistas sin ética y valores sólo porque nos hacen ganar.
Cuando te rebajan lo que previamente han subido.
Cuando nos hacen confundir un patrocinio con una carrera de coches.
Cuando hay medios que viven de fabricar mentiras y después crear opinión sobre ellas.
Cuando no sabemos nunca cuál es el contrato de móvil que tenemos.
Cuando el paisaje urbano es publicidad.
Cuando compramos la misma tecnología una y otra vez porque ya no se repara.
Cuando nos destrozan el paisaje de mar y montaña pero queremos todos los servicios in situ cuando vamos.
Cuando te has vendido el patrimonio de tus abuelos.
Cuando no querías escuchar las batallitas de tus abuelos y ahora ya no te las pueden explicar.
Cuando los padres y los abuelos te han de visitar porque tú no lo haces.
Cuando nos indignamos con lo que hacen los demás y no valoramos lo que hacemos nosotros para que se indignen.

Indigneu-vos també...

Indigneu-vos també…

Quan  escopim al carrer.

Quan no saludem.

Quan no som puntuals.

Quan cridem sense que estiguem ferits.

Quan ens enfadem només en hores de feina

Quan la nostra frustració l’han de pagar els altres.

Quan fem esperar els cotxes en el pas de zebra o quan no els respectem quan som conductors.

Quan diem que el preu del peatge és massa car, i continuem pagant.

Quan s’ha de pagar per veure els fills.

Quan els corruptes segueixen guanyant vots i no anem a votar.

Quan el ciment es menja el verd.

Quan volem especular amb la nostra propietat.

Quan accelerem a l’autopista per no facilitar l’accés al que hi accedeix des del lateral.

Quan els discapacitats no tenen escola integrada.

Quan expliquem la nostra vida pel mòbil  i no respectem el silenci del demés.

Quan obren una caixa més al Super i de ser últims passem a ser primers sense respectar l’ordre.

Quan tenim gos i deixem el carrer brut.

Quan fem una estona de cua i quan ens arriba el torn encara hem de preparar els papers.

Quan davant el prestatge de productes no sabem si és l’A o el B i hem de trucar a la parella perquè ens ho digui.

Quan seguim comprant els productes que es publiciten en programes de televisió indignes.

Quan enlairem esportistes sense ètica i valors només perquè ens fan guanyar.

Quan et rebaixen el que prèviament han pujat.

Quan ens fan confondre un patrocini per una carrera de cotxes.

Quan hi ha mitjans que viuen de fabricar mentides i després de crear-ne opinió.

Quan no sabem mai quin és el contracte de mòbil que tenim.

Quan el paisatge urbà és publicitat.

Quan comprem la mateixa tecnologia una i altra vegada perquè ja no s’arregla.

Quan ens destrossen el paisatge de mar i muntanya però volem tots els serveis a tocar quan hi anem.

Quan t’has venut el patrimoni dels  teus avis.

Quan no volies escoltar les batalletes del teus avis i ara ja no te les poden explicar.

Quan els pares i els avis t’han de visitar perquè tu no ho fas.

Quan ens indignem amb el que fan els altres i no valorem el que fem nosaltres per indignar-los.

Los soñadores de aventuras

Percey-Fawcett

Hay más soñadores de aventuras que aventureros. Durante siglos el mundo estaba lleno de lugares por descubrir,el afán de aventura hacia lo desconocido y los mismos sueños por los logros conquistados y las ganancias posteriores de fama, éxito y beneficios, hacían emerger un perfil de personas dispuestas a hacer de su vida una aventura que en ningún caso podía encontrar en dicha civilización. También es verdad que si bien los pioneros eran gente vinculada a una cierta burguesía y tenían al alcance recursos para invertir o bien sabían donde los podían encontrar, hay que decir que el grueso de aventureros que muchas veces estaban bajo las órdenes de primeros, eran gente humilde y desgraciada para los que la aventura era una salida digna a sus problemas, al igual que lo era hacerse soldado, pero no todo el mundo era partidario de asociar la aventura con matar personas.
En la medida que los lugares más inalcanzables han sido descubiertos o han perdido su virginidad, la aventura se está convirtiendo en competición, ya no es subir el Everest, lo es subir sin oxígeno y si ya se ha hecho , subir en solitario y si ya se ha hecho, subir por la cara virgen o elegir las peores condiciones atmosféricas. Nada que ver con los pioneros de la aventura que si bien tenían también sus porqués personales, el hito más importante era el descubrimiento de un lugar desconocido por el mundo civilizado. América ya estaba descubierta por sus habitantes antes de que llegara Colón. Y también estaba ligado a la cartografía, el hecho de elaborar un mapa detallado donde antes había la palabra  desconocido.
Los soñadores de las aventuras de los grandes aventureros formamos un gran grupo de seguidores que devoramos material bibliográfico de las mil y una aventuras que se han forjado en los últimos doscientos años, desde los aventureros de los polos, los del desierto, las selvas o los mares que han mitificado personajes y que han formado parte de la cultura y que han confirmado que el ser humano está hecho de una materia increíble, porque no puede ser de otra manera que alguien que ha sobrevivido a un infierno, cuando se recupera, vuelve a hacer lo imposible para volver, como así ha ocurrido reiteradamente.
Nombres que se han convertido exploradores de lo imposible, referido a los lugares exteriores, pero también los más interiores o intangibles como el alma, porque donde no llega el cuerpo, la mente ha sido protagonista del peor momento de la aventura.Para los que no están habituados al tema o quieran introducirse, recuerden nombres como Herzog, Shackleton, Amundsen, Scott, Burton, Speke, Stanley, Livingston, Heyerdahl, Fawcett ... y espacios como el Himalaya, la Antártida, el Polo Norte , el Polo Sur, las fuentes del Nilo, la isla de Pascua, el Amazonas ...
De este último, el explorador británico Percy Fawcett, desaparecido en el Amazonas en 1925 en su enésimo intento de localizar el mito de El Dorado, es una de las aventuras que más fascinó en su época y si no ha tenido más eco lo es porque su desenlace se convirtió en un misterio sin resolver, no sólo para averiguar su desdicha, sino también si había llegado a encontrar El Dorado. El misterio se ha alargado desde entonces por varios especialistas y ha fomentado que un puñado de exploradores se aventuraran en diferentes expediciones con el objetivo de responder a las preguntas abiertas y, como no debe ser diferente, buscar el éxito y la fama. La mayoría de estas expediciones no sólo fracasaron, sino que vieron desaparecer también a sus miembros en la selva, formando parte casi de una maldición.
Un periodista de la revista The New Yorker, David Granna, ha publicado "La ciudad perdida de Z", en el que explica toda la historia de Percy Fawcett así como su propio intento de meterse en el Amazonas y seguir la misma ruta del desaparecido con el fin, más de 80 años después, de desvelar el misterio.
Una nueva perla bibliográfica por soñadores de aventuras.
Para terminar decir que indirectamente la figura del explorador Percy Fawcett no es desconocida por el gran público, porque fue inspiradora del gran personaje y explorador de ficción Indiana Jones, como también lo fue para Arthur Conan Doyle, autor de Sherlock Holmes, que escribió El mundo perdido, sobre la existencia de un mundo prehistórico en el Amazonas, que después de muchos reciclajes se convirtió en Jurásico Park. Y lo que tienen estas cosas, no siempre incluyen las fuentes originales.

LA CIUDAD PERDIDA DE Z. DAVID GRANNA.
GRANDES EXPLORACIONES GEOGRÁFICAS. PAUL HERRMANN.
PIONEROS DE LO IMPOSIBLE. JAVIER JAYME.

Els somniadors d'aventures

  Percy-Fawcett

Hi ha més somniadors d’aventures que aventurers. Durant segles el món estava ple de llocs per descobrir i l’afany d’aventura vers el desconegut i els mateixos somnis per les fites conquerides i els guanys posteriors de fama, èxit i beneficis, feien emergir un perfil de persones disposades a fer de la seva vida una aventura que en cap cas podia trobar a la dita civilització. També és veritat que si bé els pioners eren gent vinculada a una certa burgesia i tenien a l’abast recursos per invertir o bé sabien on els podrien trobar, s’ha de dir que el gruix d’aventurers que moltes vegades estaven sota les ordres dels primers, eren gent humil i desgraciada pels quals l’aventura era una sortida digna als seus problemes, de la mateixa manera que ho era fer-se soldat, però no tothom era partidari d’associar l’aventura amb matar persones.

En la mesura que els indrets més inabastables han estat descoberts o han perdut la seva virginitat, l’aventura s’està convertint en competició, ja no és pujar l’Everest, ho és pujar-hi sense oxigen i si ja s’ha fet, pujar-hi en solitari i si ja s’ha fet, pujar-hi per la cara verge o triar les pitjors condicions atmosfèriques. Res a veure amb els pioners de l’aventura que si bé tenien també els seus perquès personals, la fita més important era la descoberta d’un indret desconegut pel món civilitzat. Amèrica ja estava descoberta pels seus habitants abans que hi arribés Colom. I també estava lligat a la cartografia, el fet d’elaborar un mapa detalla t on abans hi havia el mot de desconegut.

Els somniadors de les aventures dels grans aventurers formem un gran grup de seguidors que devorem material bibliogràfic de les mil i una aventures que s’han forjat en els darrers dos-cents anys, des dels aventurers dels pols, els del desert, les selves o els mars que han mitificat personatges i que han format part  de la cultura i que han confirmat que l’ésser humà està fet d’una matèria increïble, perquè no pot ser d’altre manera que algú que ha sobreviscut a un infern, quan es recupera, torna a fer l’impossible per tornar-hi, com així ha passat reiteradament.

Noms que han esdevingut exploradors de l’impossible, referit als indrets exteriors, però també els més interiors o intangibles com l’ànima, perquè on no arriba el cos, la ment ha estat protagonista del pitjor moment de l’aventura. Pels que no estan avesats al tema o vulguin introduir-se, recordin noms com Herzog, Shackleton, Amundsen, Scott, Burton, Speke, Stanley, Livingston,  Heyerdahl, Fawcett…i espais com l’Himàlaia, l’Antàrtica, el Pol Nord, el Pol Sud, les fonts del Nil, l’illa de Pasqua, l’Amazones…

D’aquest últim, l’explorador  britànic Percy Fawcett, desaparegut a l’Amazones l’any 1925 en el seu enèsim intent de localitzar el mite de El Dorado, és una de les aventures que més va fascinar en la seva època i si no ha tingut més ressò ho és perquè el seu desenllaç va esdevenir un misteri sense resoldre, no només per esbrinar la seva dissort, sinó també si havia arribat a trobar El Dorado. El misteri s’ha allargat des de llavors pels més especialistes i ha fomentat que un grapat d’exploradors s’aventuressin en diferents expedicions amb l’objectiu de respondre a les preguntes obertes i, com no ha de ser diferent, buscar l’èxit i la fama. La majoria d’aquestes expedicions no només van fracassar, sinó que van veure desaparèixer també als seus membres dins la selva,formant part gairebé d’una maledicció.

Un periodista de la revista The New Yorker, David Grann, ha publicat “La ciudad perdida de Z”, en el qual explica tota la historia de Percy Fawcett així com el seu propi intent  de ficar-se a l’Amazones i seguir la mateixa ruta del desaparegut amb la finalitat, més de 80 anys després, de desvelar el misteri.

Una nova perla bibliogràfica pels somniadors d’aventures.

Per acabar dir que indirectament la figura de l’explorador Percy Fawcett no és desconeguda pel gran públic, perquè va ser inspiradora del gran personatge i explorador de ficció Indiana Jones, com també ho va ser per Arthur Conan Doyle, autor de Sherlock Holmes, que va escriure El món perdut, sobre l’existència d’un món prehistòric a l’Amazones, que després de molts reciclatges va esdevenir Juràssic Park. I el que tenen aquestes coses, no sempre inclouen les fonts originals.

LA CIUDAD PERDIDA DE Z. DAVID GRANN.

GRANDES EXPLORACIONES GEOGRÁFICAS. PAUL HERRMANN.

PIONEROS DE LO IMPOSIBLE. JAVIER JAYME.

La manipulación de la imagen

       El beso en Hôtel de Ville, Robert Doisneau, 1950

La manipulación de las imágenes no es un tema nuevo en el debate sobre la objetividad en la interpretación de la realidad. El principal ámbito sobre el que se basa es en la percepción de credibilidad de las imágenes por parte del receptor y la incapacidad de éste para hacer una lectura analítica, es decir, su capacidad crítica sobre lo que ve, una disposición activa para recibir e interpretar el bombardeo de informaciones visuales que le llegan. Forma parte de un alfabetismo de la imagen que tiene una prioridad relativa en las líneas educativas más preocupadas en erradicar el analfabetismo de lectura. Nos daremos cuenta de que si a pesar de los esfuerzos los índices de lectura son preocupantes, que no pasará con el sector imagen donde no basta verlas para entenderlas y valorar su contexto. Valga decir aquí que los esfuerzos personales de los educadores para corregir este parámetro son envidiables pero el sistema siempre va a remolque de la realidad.
Una imagen se puede manipular de muchas maneras. Desde el mismo momento de captura por parte del fotógrafo cuando selecciona el tema, el encuadre y punto de vista.Forma parte de una interpretación personal del autor que aplica su subjetividad a un instante de la realidad reproducida por la objetividad de la técnica fotográfica. También existe la posibilidad de que el fotógrafo intervenga en este momento para hacer venir bien los hechos a sus intereses. Ve una imagen que en una circunstancia podría existir pero no se ha producido ante la cámara. Por lo tanto, fabrica una puesta en escena para construir esta realidad, ya sea "el beso" de enamorados en Paris (Robert Doisneau) o la muerte de un miliciano en la guerra civil española (Robert Capa). Y fieles al ente de la imagen, siempre serán imágenes reales.
Otra variable es cuando esta imagen llega a la redacción y otros responsables intervienen en la selección de imágenes, re encuadres, pies de foto, redacción textual y compaginación, es decir, la interpretación por parte de otros que en cierto modo hacen un manejo de la imagen siguiendo intereses periodísticos, ideológicos, de mercado o de empresa. Y aquí una imagen se puede interpretar de manera diferente a la realidad o también no publicarla por intereses comerciales, como podría ser para no herir la sensibilidad de un anunciante del medio.
Por lo tanto, cuando llega al lector, la imagen ya ha sido cocinada a conveniencia.Entendemos que bajo su complicidad y aprobación, porque para eso compra o ve un determinado medio más cercano a su manera de entender las cosas y no otro, que hará interpretaciones diferentes a su pensamiento. Los lectores más críticos procuran valorar la misma información en diferentes medios y en consecuencia formar su propia opinión. Como requiere conocimiento, voluntad, tiempo y dinero, hacemos confianza a "nuestros medios" y firmamos lo acepto.
Este proceso que existe de siempre, se renueva con la incorporación de la era digital, la facilidad de captura de imágenes, la proliferación de medios digitales, la facilidad de manipulación de imágenes en edición, el acceso del aficionado a la red, y el colgar directamente las imágenes y hacer su interpretación. Todo lo que sigue en manos de los profesionales puede tener una línea paralela por parte de la gente digital que creyendo que tiene el mundo en sus manos, digamos red, sale de su anonimato y se convierte en autor entrando de lleno en el proceso. La multiplicación de fuentes, imágenes, interpretaciones y manipulaciones se multiplica a la enésima potencia y produce un ruido que contamina el habitual proceso de producción de la imagen. Cuando este ruido se rebaje, volveremos a confiar en nuestros medios para que nos cocinen las imágenes siguiendo la manipulación tradicional y no aquella fabricada por aficionados.
El problema viene cuando muchos de estos profesionales quieren competir con los aficionados y manipulan de manera burda imágenes para servir a los intereses editoriales y de sus lectores que, fieles a sus medios, mantienen la credibilidad. Es aquí cuando curiosa y afortunadamente los aficionados de la red forman la vanguardia para desenmascararlos porque, y esto es más preocupante, un cierto corporativismo impide a los mismos profesionales levantar alfombras. Seguramente porque tienen claro que nadie es libre de pecado y la mejor terapia es hacer caricatura, o porque la mayoría se produce dentro del ámbito deportivo o en los llamados medios amarillos y estos son una excelente cortina de humo, que dentro el ámbito comunicativo es la manera como se conoce la táctica de desviar la atención, como repetir obsesivamente Por qué?
También es cierto que el concepto de manipulación es interpretable y es la mala intención lo que lo hace despreciable. Tan sencillo como encontrar a alguien que lo reconozca.

La manipulació de la imatge

El petó de l'Hôtel de Ville, Robert Doisneau,1950

La manipulació de les imatges no és un tema nou en el debat sobre la objectivitat en la interpretació de la realitat. El principal àmbit sobre el que es basa és en la percepció de credibilitat de les imatges per part del receptor i la incapacitat d’aquest per fer-ne una lectura analítica, és a dir, la seva capacitat crítica sobre el que veu, una disposició activa per rebre i interpretar el bombardeig d’informacions visuals que li arriben. Forma part d’un alfabetisme de la imatge que té una prioritat relativa en les línies educatives més preocupades en eradicar l'analfabetisme de lectura. Ens adonarem que si malgrat els esforços els índex de lectura són preocupants, què no passarà amb el sector imatge on no n’hi ha prou veure-les per entendre-les i valorar-ne el seu context. Valgui dir aquí que els esforços personals dels educadors per corregir aquest paràmetre són envejables però el sistema sempre va a remolc de la realitat.

Una imatge es pot manipular de moltes maneres. Des del mateix moment de captura per part del fotògraf quan selecciona el tema, l’enquadrament i punt de vista. Forma part d’una interpretació personal de l’autor que aplica la seva subjectivitat a un instant de la realitat reproduïda per la objectivitat de la tècnica fotogràfica. També existeix la possibilitat de que el fotògraf intervingui en aquest moment per fer venir bé els fets als seus interessos. Veu una imatge que en una circumstància podria existir però no s’ha produït davant la càmera. Per tant, fabrica una posta en escena per construir aquesta realitat, ja sigui “el petó” d’enamorats a Paris (Robert Doisneau) o la mort d’un milicià en la guerra civil espanyola (Robert Capa). I fidels a l’ens de la imatge, sempre seran imatges reals.

Una altre variable és quan aquesta imatge arriba a la redacció i altres responsables intervenen en la selecció d’imatges, re enquadraments, peus de foto, redacció textual i compaginació, és a dir, la interpretació per part d’altres que en certa manera fan un maneig de la imatge seguint interessos periodístics, ideològics, de mercat o d’empresa. I aquí una imatge es pot interpretar de manera diferent a la realitat o també no publicar-la per interessos comercials, com podria ser per no ferir la sensibilitat d’un anunciant del mitjà.

Per tant, quan arriba al lector, la imatge ja ha estat cuinada a conveniència. Entenem que sota la seva complicitat i aprovació, perquè per això compra o veu un determinat mitjà més proper a la seva manera d’entendre les coses i no un altre, que farà interpretacions diferents al seu pensament. Els lectors més crítics procuren valorar la mateixa informació en diferents mitjans i en conseqüència formar la seva pròpia opinió. Com requereix coneixement, voluntat, temps i diners, fem confiança als “nostres mitjans” i signem ho accepto.

Aquest procés que existeix de sempre, es renova amb la incorporació de la era digital, la facilitat de captura d’imatges, la proliferació de mitjans digitals, la facilitat de manipulació d’imatges en edició, l’accés de l’aficionat a la xarxa, i el penjar directament les imatges i fer-ne la seva interpretació. Tot allò que segueix en mans dels professionals pot tenir una línea paral·lela per part de la gent digital que creient que té el món a les seves mans, diguem xarxa, surt dels seu anonimat i esdevé autor  entrant de ple en el procés. La multiplicació de fonts, imatges, interpretacions i manipulacions es multiplica a l’enèsima potencia i produeix un soroll que contamina l’habitual procés de producció de la imatge. Quan aquest soroll es rebaixi, tornarem a confiar en els nostres mitjans perquè ens cuinin les imatges seguint la manipulació tradicional i no aquella fabricada per aficionats.

El problema ve quan molts d’aquests professionals volen competir amb els aficionats i manipulen de manera barroera imatges per servir als interessos editorials i dels seus lectors que, fidels als seus mitjans, hi mantenen la credibilitat. És aquí quan curiosa i afortunadament els aficionats de la xarxa formen l’avantguarda per desemmascarar-los perquè, i això és més preocupant, un cert corporativisme impedeix als mateixos professionals aixecar catifes. Segurament perquè tenen clar que ningú és lliure de pecat i la millor teràpia és fer-ne caricatura, o perquè la majoria es produeix dins l’àmbit esportiu o en els anomenats mitjans grocs i aquests són una excel·lent cortina de fum, que dins l’àmbit comunicatiu és la manera com es coneix la tàctica de desviar l’atenció, com repetir obsessivament Per què?

També és cert que el concepte de manipulació és interpretable i és la mala intenció el que el fa menyspreable. Tant senzill com trobar algú que ho reconegui.

Parada a to

Authentic Tapas Barcelona

Paisatge Urbà

Els clàssics no cansen mai

Bé per casualitat, bé per polítiques de programació, quan arriba setmana santa trobem que a les teles es repeteixen un nombre de pel·lícules de les anomenades religioses o si es mira des d'un altre punt de vista, de romans. Naturalment no és la invasió de fa uns anys que gairebé totes tenien temàtiques directa o indirectament relacionades amb la passió de Crist o en l'època, cent anys amunt o avall de l'inici del nostre calendari romà, que no de la vida humana a la terra. O vides de sants i els seus miracles. Ara hi ha més varietat i trobem des de comèdies a pel·lícules de por, fruit de la diversificació televisiva i de la cada vegada més laica, agnòstica o multireligiosa societat. Bé que per la tradició cristiana seguim sent fidels a una cultura, que no seguiment, religiosa que en els nostres anys més manipulables no ens deixaven en pau. De tot plegat hom ha acabat reconeixent que la història de Crist té el seu valor dramàtic i han estat molts professionals de la ficció els que també s'han vist atrets per la seva passió, per molt distorsionada de la realitat o de la seva interpretació al llarg dels segles. El domini romà sobre l'antiga civilització i el domini religiós dels símbols de Déu i el seu fill, són històries que ens han arribat amb tota la força i atractiu narratiu que ha fet que fossin reescrites centenars de vegades per la via escrita o fílmica. I si les dues històries funciones per separat, ho és més quan s'ajunten una de romans i la vida de Jesús. Reconec que he estat un cinèfil d'aquest tipus de pel·lícules segurament perquè els professionals que les filmaven tenien un do especial per construir-les i fer-les interessants, quan no obres mestres del cinema. Hom es va educar en les pelis de romans de cinema de barri, els coneguts peplums italians sense variacions religioses, és a dir, gladiadors directament. Per altra part la forçada educació d'escola religiosa em va fer també expert de les històries de Déu i ramificacions. Per això, quan les dues s'ajuntaven, hi havia un especial doble interès. No cal dir que no hi ha res més segur que fer-se agnòstic que tenir una educació amb capellans de mestres. De la mateixa manera que hom es torna antibel·licista sense pal·liatius quan es torna del servei militar. Per això, lliure de culpa, es pot gaudir d'una autèntica història de romans i de cristians gaudint de la narració en la seva forma més pura.
Quan arriba Setmana Santa ja és un clàssic esperar els clàssics i si bé la majoria d'ocasions el seguiment és desigual, em trobo en dos casos que coincideixen amb reflexions. El cas és que són pel·lícules que he vist moltes vegades i tot i així quan la començo a veure o bé l'enganxo començada, ja no les puc deixar fins el final i segueixo amb una intensitat especial, la de saber què passarà i a més no poder deixar de fruir cada escena, per realització, llum, interpretació, ritme... I això és el que tenen els clàssics, les pots veure cent vegades que no per això et cansaran. És més, quan acabo de veure'n un sempre em dic: Com és que ja no es fan pel·lícules com abans. Bé, aquest any m'ha passat amb Ben-Hur, que a més m'ha fet repetir la frase anterior i també afegir-ne una altra, que tot seria més fàcil si es tingués una fe per compartir i no només personal. Però en el moment que la fe es comparteix, deixa de tenir gràcia a més de ser manipuladora per part de qui hi posa les regles. L'altra pel·lícula que també té el do del clàssic és Spartacus, que aquest any també ha estat programada, i que té la coincidència de la recent programació en antena de una sèrie del mateix nom però farcida d'efectes digitals i sang i fetge a dojo a més de les habituals escenes de sexe que ens  ha fet recordar que si en realitat en aquella època només es pensava en satisfer les necessitats més animals, no és estrany que l'imperi no durés fins els nostres dies. Per desintoxicar de la sèrie recomano veure el clàssic que amb la durada d'un parell dels capítols televisius, ja ens ha explicat tota la història amb la categoria del clàssic, excel·lència en cada escena.
Per acabar afegir un altre títol que m'és impossible deixar una vegada començat, La filla de Ryan, si bé reconec que aquest  ha estat un clàssic no d'entrada, s'ha anat fent i creixent en cada visió, la qual cosa la fa meritòria per insistència. Naturalment n'hi ha d'altres que segurament encapçalen la meva llista personal de clàssics, però és en aquestes tres on coincideix la impossibilitat de deixar-les una vegada les he començat a veure.
En homenatge, recordar alguns noms que segurament als joves d'avui no els hi sonen de res, la qual cosa també confirma que el cinema està molt malament i l'espectador, també.
Stanley Kubrick, William Wyler, David Lean, Kirk Douglas, Robert Michum, Charlton Heston, Dalton Trumbo, Laurence Olivier, Jean Simmons, Charles Laughton, Peter Ustinov, Tony Curtis, Alex North, Karl Tunberg, Jack Hawkins, Sam Jaffe, Miklós Rózsa, Robert Bolt, Trevor Howard, John Mills, Sarah Miles, Maurice Jarre, ...


Ben-Hur, http://www.imdb.es/title/tt0052618/
Spartacus,  http://www.imdb.es/title/tt0054331/
La hija de Ryan, http://www.imdb.es/title/tt0066319/

Fotografía personal, el caso de Vivian Maier

Vivian Maier nació en Nueva York en 1926. Trabajó de niñera y era muy reservada. A menudo llevaba chaqueta y zapatos de hombre y siempre iba con sombrero. Hacía fotos sin parar y no las enseñaba a nadie. Así la describe John Maloof, su descubridor,cuando compró una caja llena de negativos en una subasta con la intención de buscar fotos antiguas para un proyecto de libro. Finalmente reunió más de cien mil negativos. Después de algunas investigaciones sobre la autoría de las fotografías,descubrió que se trataba de Vivian Maier y que ésta había muerto un 21 de abril de 2009, dos días antes de conocer su nombre. Con el material creó un blog para exponer el trabajo de Maier y no permitir que las fotografías continuaran desaparecidas en un cajón, aunque esta vez con un nombre de referencia.
Una vida de artista puro que quizá preservaba su obra de contaminaciones, como podría ser la de ser conocida y entonces influenciada en su trabajo. O quizás la incomprensión de la época y de su condición femenina no le permitieron hacerse un lugar en la profesión. Quizá por eso también guardaba con desazón muchos carretes sin revelar. En cualquier caso, una injusticia artística que dejará de serlo gracias al esfuerzo de Maloof y también del experto en arte Jeff Goldstein, que hacen de protectores de la obra de la artista. Una vida anónima en vida. Una vida descubierta y reconocida después de su muerte.
Hay una teoría sobre que algunos fotógrafos tienen en el acto de disparar el momento supremo del arte fotográfico, al instante más emotivo, la milésima de segundo capturada de una acción de vida iluminada por la luz. Después de este momento sublime vivido en directo, el resto del proceso fotográfico es un instante menor que sólo puede alimentar vanidades y éstas van contra la pureza del alma, artística, se entiende.

http://vivianmaier.blogspot.com/