Submicroscòpic i letal. Ja ens ho havia explicat H.G.Wells
a La guerra dels mons. Un virus aliat amb els humans per acabar amb una
invasió alienígena. Quina inventiva! A finals del segle XIX va ser el que ara
en dirien Trending tòpic. Noves generacions van invertir la trama, la
supremacia humana no podia permetre deixar-se dominar per un submón que només
entenia la ciència. Aleshores, van fer del
virus un extraterrestre que amenaçava
acabar amb l’espècie. Calia però que es
desenvolupés per fer-lo visible i la ciència ficció audiovisual el va fer mutar
en embrions que esclataven dins d’hostes humans i creixien fins esdevenir
monstres que justificaven l’acció militar, dels tres exèrcits si calia i alguna
que altre bomba atòmica. En altres alternatives podien clonar humans i feia
necessari la intervenció de psicòlegs i investigadors per esbrinar qui és qui.
Una forma molt reeixida era la capacitat per matar ràpidament i transformar a
mort vivent. Els zombis encara són la millor metàfora de que tot es pot
capgirar en un instant, convertint la teva família, amics i veïns en un
potencial enemic que cal exterminar. De l’amor a la mort en un simple contagi.
Quan ho deixaven en la seva imperceptible forma original, només podia veure’s l’efecte
com una plaga que feia emmalaltir fins a la mort de milions de persones i abans
no trobar la vacuna es feia imprescindible evitar el contagi.
En qualsevol cas ciència ficció, la realitat de la
qual només podia succeir en territoris poc desenvolupats del subestimat tercer
món i que el primer món sabria aturar arribats el moment. Doncs bé, ja hi som.
Davant la primera sorpresa de sentir-nos enganyats, ràpidament hem assolit consciència
que potser també ens hi va la vida. Del desconcert polític hem aprés que
l’aïllament és la fórmula més efectiva de prevenció a costa d’experimentar un
trastorn mental al respecte, la solitud. Bé és cert que no s’entén com una
cel·la d’aïllament de 2 x 2 metres (ara sabem què és sentir la conjunció
empresonament i innocència), però sí que actua sobre els nostres pensaments i
accions segons les circumstàncies en que s’hagi plantejat el “Em quedo a
casa”. Tancats amb la família o separats d’ella és relativament important
per mantenir un cert esperit de resistència o de descoratjament.
Al igual que els personatges de ficció
catastròfica, desenvolupem rols desconeguts dins la nostra turmentada ment.
L’heroi/heroïna, està reservat al sistema sanitari,
hospitals i investigadors, i als més propers Centres d’Atenció Primària i la
farmàcia. Quan tornem a la normalitat ja no hi haurà queixes perquè se’n
retardi una visita o una intervenció. Conscients d’això ja avancem aplaudiments
als balcons per reconèixer aquest sacrifici, per altra part mal pagat. També ho
és en valor el sector d’atenció als discapacitats i a la gent gran,
habitualment molt poc reconeguda i deixada majoritàriament a la iniciativa
privada. La tendència humana a ser reconeguts i a ser solidaris impulsa
iniciatives del sector de serveis que ens asseguren subministrament de
productes de primera necessitat. Em resisteixo a Incloure en aquesta figura a
l’exèrcit i cossos de seguretat per la seva tendència a resoldre-ho a la força,
collons i bandera, i que erren sovint en definir la víctima.
El malpensat, que no es creu res i que es queixa
contra tot i tots. Fa servir les xarxes per descarregar la seva ira i és
conscient que ell té una solució que no acaba de plantejar mai o podria entrar
en contradiccions. És el típic a qui el monstre es menja primer.
L’espavilat, neguitós si no manté la seva
autoestima i que fa el possible per actuar per demostrar el seu instint de
supervivència. No dubtarà a comprar un gos per sortir a passejar o acumularà
menjar en una habitació meritori d’un refugi atòmic. És el que ens ha buidat
l’estanteria de paper higiènic que s’endú a la segona residència el cap de
setmana. Candidat a iniciar el mercat negre.
L’hipocondríac, que també acumula productes, en
aquest cas farmacèutics. Té tots els diferents models de termòmetre, receptes
sense data d’antibiòtics, aspirines i paracetamol com per subministrar a tot el
veïnat. No cal dir que està ben servit d’alcohol,
mascaretes i gel higiènic. No es contagiarà, però satura el telèfon
d’emergències al primer esternut. Recomano visitar la seva biblioteca de
prospectes amb una secció especial de parafarmàcia.
L’humorista, que de tot en fa un acudit fins i tot
en les situacions més dramàtiques. Un suplici si s’ha quedat atrapat amb la
família perquè ja no li riuen les gràcies i si està sol es passa el dia al mòbil
esperant escoltar una rialla dels seus amics. Poca esperança de vida si
finalment el virus també es transmet per la línia telefònica.
El manetes, competent per fer una mascareta o un
respirador casolà, també arregla qualsevol aparell d’enginyeria mecànica. El
seu fill també és competent en informàtica. Ambdós asseguren el perfecte
funcionament de la llar si no fos perquè no viuen junts.
El cuiner, feliç d’estar tot el dia a la cuina.
Sempre és el primer a la cua del supermercat per fer-se amb el producte fresc.
Mal vist a la tenda perquè és el primer que sap si el producte és o no del dia
anterior. El dia abans del confinament va comprar un congelador industrial per
acumular tapers. Ho congela tot, però no està segur si el fred mata el virus o
només el congela.
El conspirador, que no dubta que tot plegat és
fruit d’una conxorxa dels poders econòmics mundials per reduir població i
fomentar la riquesa d’uns pocs. I, sobretot, amb l’objectiu de dominar el
futur, que és com les guerres pacifiquen, per por, gana, mort i exili.
El delator, el més dominat per la inquietud i el
terror de la situació, no dubtarà a delatar a qui se salti les normes de
confinament i alarma. No actuarà fins que les autoritats ofereixin recompenses
per la delació.
El futurista, els més optimista de tots, que no
deixa de pensar en el què farà quan tot hagi passat. Vacances, restaurants,
sol, platja i molt de sexe. És el somniador que sempre té un somriure per cada
situació. Quan torni a la oficina, seguirà pensant el mateix seguint la
consigna del: no és bo aconseguir el que desitges.
L’infectat, que sabent que té els símptomes, a
d’esperar a fer-se lloc a l’hospital i només rep prescripcions via telefònica.
No diu res a la família per no espantar-los i viu la seva penitència, sobretot
si creu en Déu, en miserable solitud. És
dels que quan acabi el confinament trobaran mort a casa davant la tele.
El creient. Amen.
Si la situació s’allarga molt, potser tindrem
temps de tastar cada un dels estadis del personatge i segurament recordarem la mitologia
grega de Pandora, que va obrir per curiositat la caixa que li van regalar els
déus, tot i l’advertiment de no fer-ho, i va deixar escapar tots els mals de la
humanitat, excepte l’esperança.
Nosaltres tenim l’esperit de Pandora, la
curiositat ens ha fet obrir la caixa, però no una vegada sinó moltes, tantes que segurament l’esperança també s’ha
escapat, no com la primera vegada que hi va quedar confinada. Però els deus
també són personatges de ficció, què sabran ells de les nostres pors?
Salut i confinament
https://elmon.cat/bellaterradiari/opinio/38083/pandora-2020
