Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Personal. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Personal. Mostrar tots els missatges

12.1.19

La mirada INCREÏBLE

LA MIRADA  INCREÏBLE

Tot plegat es resumeix en  una mirada.



La mirada curiosa davant l´experiència, sempre diferent, de transmetre i rebre coneixements, amb un punt de neguit recíproc sobre si la cosa funcionarà, com si fos una píndola de la formació. Però en el prospecte són moltes les variables que intervenen en l’operatiu, des del mateix escenari, les llums, el material, l’hora, la durada i, imprescindible, les particularitats dels alumnes. I és en aquests últims on rau el perquè de tot plegat d’aquesta experiència, perquè incorpora una mirada especial, la de la gent d’Ampans que configuren un ventall de mirades brillants que enlluernen com la llum i això els fa compartir analogies, perquè és la llum el tema principal.
Per situar al lector sobre la mirada objectiu, es tracta d’una  formació sobre la imatge i la gestió creativa per organitzar i realitzar futurs reportatges dins el projecte ja en viu d’Ampans Tv, amb expectatives de creixement amb nous creadors al davant i al darrera d’una càmera.

D’entrada, detecto una mirada increïble. La formació de la imatge, primer fotogràfica i després en moviment, és com un espectacle de màgia que deixa bocabadats al espectador, similar al primer que va veure fa segles formar-se una imatge a la paret d’una habitació tancada. Només un petit forat deixava passar la llum i aquesta projectava sobre l’altre paret una imatge, reproducció invertida d’un paisatge real. La caixa fosca. Comprendre això és complicat, pertany a la disciplina de la física de la llum que per si mateixa forma part d’un increïble fenomen diari, la llum que ens arriba del sol no només és creadora de vida, sinó que ha permès l’invent màgic de la fotografia, el cinema i la televisió, de no gaire més d’un segle, i sense els quals ara mateix estaríem més limitats en la comunicació. I complicat també entendre que tot és possible perquè la llum es desplaça a una velocitat de 300.000 quilòmetres per segon, tan fàcil com imaginar-se un viatge a la lluna en un segon. Quina meravella. De totes maneres la física, pels comunicadors, no sempre ens ha anat bé i acceptem disciplinàriament que hi ha coses que són així i no hi posarem pegues, ja ens va bé entendre els mínims per poder fer fotografies sense entrar en tractats de la física i també de la química per fer còpies en paper. I per si no en teníem prou, ara la informàtica transforma la reproducció i fa pensar que per formar-se en imatge ens caldrà ser també enginyers. La cosa millora si entenem que la ciència en ajuda i ens fa les coses més senzilles, com els automatismes que ens fan creure que vivim una fantasia,  que les bones imatges les fem nosaltres quan en realitat les ha fet la càmera, nosaltres només hem actuat sobre un botó per fer un homenatge constant a la il·lusió dels primers inventors.

Sí, la mirada increïble és una mirada engrescadora i relaxant, perquè ens permet gaudir sense necessitat de saber més. Què caram, no estem pas sols i altres arriben on nosaltres no podem. I si algú va inventar el fet automàtic, serà per alguna cosa, com per exemple, fer la mirada increïble.

Veig que la majoria accepten encantats la tesi sobre la mirada increïble. Per alguna cosa serà que la paraula té dos punts sobre la ï, com una analogia de dos ulls observadors. 

En la mirada espurna ja es delata qui vol traspassar el llindar de la màgia per dominar el truc i l’escenari i ho acompanya amb tímides accions sobre la càmera, l’objecte encantador, que mostra per una diminuta pantalla el desig de ser-ne partícip.

La mirada tranquil·la i inquieta m’avisa que cal engrescar més si hem d’activar més mirades espurna.

Anem doncs per la mirada comunicativa amb la qual descobrim l’amor per la càmera, és a dir, trobar-se bé apareixen en pantalla, i que no sempre reben afalacs dels seus detractors que fan extensiu el terme popular de “xuclar càmera”, en el fons  envejat pels que voldrien tenir aquest emmirallat valor. Ara ja podem formar mirades complementaries, que ve a ser com l’amor glamur entre el/la càmera i l’artista, una atracció recíproca d’un per l’altre, una manera romàntica de fer el pla d’imatge interminable si no fos per la mirada del realitzador que no s’està d’orgues ni de petons. Cal anar per feina, establir enquadraments, ordenar l’escena, dirigir assajos i controlar totes les mirades que també hi volen dir la seva; com la mirada literària del guionista sobre el paper i que el caos del rodatge vol transformar o com la mirada artística de qui vol que l’ambientació sigui una atmosfera que abraci la imatge com un regal o com el pintor de les llums que voldrà que les ombres siguin també brillants per contrast.

Ja podem formar equip, totes les mirades hi són presents.

Només cal la mirada ordenada que planifica, organitza i connecta amb les diferents mirades per fer-les respectar i emergir amb visions conjuntes per adaptar-se al temps i exigències de la producció. La mirada preventiva i impulsora del/la productora és per alguns l’ànima que unirà els esperits i conduirà l’equip del somni a la realitat. I que tot i saber que al final el somni era massa ambiciós i que la realitat no és més que una nova sensació, ja comença a preparar el proper somni per alimentar mirades increïbles.

Silenci, càmera, Ampans TV en acció.


Crèdits:
Gràcies a les mirades d’en (per ordre alfabètic)
Belén, Meritxell, Montse, Montse, Pablo, Pau, Rosa, Rosita i Rubén

A la Pilar per la mirada preventiva, tranquil·la, inquieta i confident.
Al Jordi pel muntatge.
A l’equip de comunicació d’Ampans per l’oportunitat, atenció i simpatia.

A tothom per no demanar notes, però teniu la meva mirada excel·lent.


Gabriel Martínez i Surinyac
Narrador


El curs es va desenvolupar en 4 sessions del mes de juny del 2018 a les instal·lacions d' Ampans a Santpedor.

Article publicat a la revista AMPANS, número 41, desembre 2018.


1.9.17

Literalment mitja vida

Fa tres dècades hi vaig entrar com a professor més un plus com alumne i ara en surto de la mateixa manera, a peu (que no amb els peus endavant, que ja és bo). Literalment mitja vida que és poc quan ja vaig cap als 100 i fins llavors penso ocupar el temps amb més temps, persones i projectes que espero gaudir amb la mateixa intensitat, compromís i somni que he fet sempre.
Salut a tothom i fins ara.
(no es convida particularment)

7.8.17

Josep Manel Casanova, un mal acudit

Hem compartit en temps universitaris bones històries, magnifics somriures i surrealistes rebeldies. Fa poc en Joan Puig ja l'ha va fer gran i ara tu. Noi, diries, és el meu acudit més dolent.

http://www.mundodeportivo.com/futbol/20170807/43405381048/fallece-josep-manel-casanova-de-un-infarto.html?utm_campaign=botones_sociales&utm_source=facebook&utm_medium=social

3.8.17

Neymar, una mil·lèsima de mirada


Era el 4 de gener del 2014. En Llorenç estava ingressat per una crisi autista d'adolescent al Hospital infantil de Sant Joan de Déu. La planta de psiquiatria estava inquieta. Corrien rumors que jugadors del Barça arribarien a l'Hospital en la clàssica visita solidària en la setmana de Reis. No sabien quants ni quins jugadors, ni si es mourien per tot l'Hospital, però un neguit s'havia instal·lat: hi serien en Messi i en Neymar? Alguns pacients eren conscients de la magnitud de la notícia i esperaven amb il·lusió la visita i amb alegria quan es va confirmar que un dels jugadors pujaria a la planta, altres seguien atents més per l'enrenou que trencava la rutina hospitalària que no pas pel que allò pogués tenir d'especial en el seu món interior. En Llorenç, observador i somrient quan hi ha moviment de gent, seguia les instruccions de les infermeres en quant saber esperar, la qual cosa no era fàcil, però en aquest cas obedient sabent que els pares també hi eren ajornant per uns minuts el passeig diari programat fora de l'Hospital. Tot i que en Llorenç havia vist jugar Messi al Camp Nou, no entenia el joc ni les alegries d'un gol o una victòria amb una pilota, ni molt menys el perquè tothom volia donar-hi cops amb el peu. Per tant, tota aquella moguda en cap cas podia relacionar-la amb l'esport, el Barça o uns jugadors estrella i milionaris, ni tot plegat ni el significat de cada una de les paraules. Es movia per sensacions i no es podia negar que allò creava sensació.
En la mesura que s'acostava el moment, la planta sumava pacients d'altres dependències així com personal sanitari i administratiu. Als nens se'ls va situar en semicercle en una sala i la majoria d'adults van quedar fora. Els mòbils càmera a punt i més d'un va maleir la minsa senyal de la bateria.
I va arribar. Neymar. El cerimonial va ser ràpid i programat, va saludar als nens i els hi va oferir obsequis especials per l'ocasió, pòster de la plantilla temporada 2013-2014, fotos de Neymar amb la seva signatura, gorra i braçalet del Barça. Va estar simpàtic i somrient. Jo em vaig colar entre la gent i em vaig posar darrera en Llorenç tot empenyent-lo per acostar-lo al crack i fer-hi una foto. Finalment van coincidir i en Llorenç i Neymar es van mirar. Mai sabré el que va pensar cadascú d'ells, si és que realment van pensar alguna cosa, però hi va haver una mirada atenta, profunda, comprensiva, transparent...d'en Neymar, com si per una mil·lèsima d'instant s'hagués produït una connexió entre ells dos. Vaig reconèixer la oportunitat i en Neymar, potser encara corprès per la mirada dulls clars daquell nen especial, va atendre les meves ràpides instruccions per fer la foto que il·lustra aquestes lletres. Una foto especial per un instant especial.
Lencant va transmutar en les mans del cerimonial i es va allunyar per atendre altres peticions. He daclarir que sóc un Messi dependent i mai vaig creure en un Neymar com hereu del millor jugador de tots el temps, però des daquell dia no he pogut seguir el brasiler sense afegir-hi el valor daquell dia.
En Llorenç des de llavors va tenir aquesta foto emmarcada a la seva habitació, més per interès de pare que no pas perquè mho hagués demanat. I quan jugava per la tele li explicava al meu fill que era Neymar, el jugador que havia conegut al hospital i que shavia fet una foto amb ell. Bé, ja us he avançat que mai sabré el que pensa sobre allò, però sí que va tenir una sensació, tant especial com sé que la va tenir en Neymar. El meu fill no expressa si sen recorda o no, però avui que he sentit que en Neymar deixa el Barça, he tingut la necessitat dexplicar-ho. I he tingut una sensació i un desig. La sensació que aquell instant va ser important pel meu fill i el desig que també ho fos per en Neymar. No dubto que tots els calés del món són una bona sensació, però també ho és una mil·lèsima de mirada dun especial. Gràcies, Neymar, de part dun pare i en nom del meu fill Llorenç. Reconec que jo esperava Messi, però ara celebro que fossis tu.


Gabriel Martínez i Surinyac
Pare d’en Llorenç

Professor i escriptor


6.2.15

Llorenç, 18 anys

Llorenç,
18 anys, Rialler, Parlador, Murri, Fort, Caminador, Fotogènic, Carinyós, Copilot, Matiner, Expectant, Atemporal, Simpàtic, Especial, Dependent, Autista, Imprescindible



14.1.15

In memoriam Mireia Pujols González

Per tot el temps que vas dedicar als altres, en Llorenç entre ells

19.3.14

Papa tweeter

Papa, com diu en aqell quadre de quan era petita, ets el millor de tots!! (però ja no ens assemblem a aqells dibuixos barroers..)

Laura Martínez

16.3.14

Avi

L'avi Martínez era de Múrcia. Va tenir dues dones i 6 fills. 4 fills nascuts en primer d'any.

Imatge d'enllaç permanent incrustada

Marató aniversari

Fa 29 anys de la meva primera Marató. Fa 29 anys de la meva última Marató. 3 hores 54 minuts a les dues
Imatge d'enllaç permanent incrustada

8.4.13

Llorenç a la cursa


Pels nens especials hi ha també jornades especials. Com ell, molts discapacitats també van fer la cursa del corte inglés i van participar amb entusiasme en una cursa tan singular, multitudinària i integradora. Distancia de 10Km 766 metres. Temps real: 1 hora 53 minuts. Participants: Més de 74000 "corredors".

1.4.13

Paco Elvira, una mort natural.

Paco,
avui, 1 d'abril,  han trobat el teu cos despenyat a La Falconera, un conegut penya-segat de les costes del Garraf. Feia dos dies que havies desaparegut en direcció al teu projecte diari: la fotografia. Per molta gent, un accident, però tu saps prou bé que si la mort t'arriba mentre fas el que vols, t'agrada i t'apassiona, no deixa de ser una mort natural. I aquesta podia haver estat en qualsevol dels molts viatges que un periodista amb càmera com tu va fer arreu del món, però principalment com un foto-periodista free-lance als principals conflictes bèl·lics europeus. Com natural era la teva extraordinària personalitat, afable, sincera, atrevida, creativa i tímida. Així s'entén que per la teva increïble trajectòria t'allunyessis del que per un altre podria haver estat trampolí per un fotògraf mediàtic, no obstant, la fama per tu era la fidelitat dels teus amics, companys, alumnes i els milers de seguidors del teu original blog, un diari d'un valor inigualable on el teu relat era la teva vida de fotògraf, o dit d'altre manera, ni un dia sense fer una fotografia. Un blog emocional, capdavanter, participatiu, en el qual imparties crítica i reflexió, protesta i reivindicació, anècdota i relat, denúncia i veritat. I no només amb imatges, també amb una redacció acurada. Com tots els tímids guardaves un secret que fa poc es va desvelar. Tenies també una passió per la ficció de gènere negre, però que anava més enllà com escriptor. I quina manera més natural que ajuntar les teves principals passions en una novel·la amb investigació periodística, la més propera a la detectivesca, que et permetés l'acció i la reflexió sobre la teva professió; la primera i no menys important que no només són periodistes els redactors, sinó que igual ho són els foto-periodistes  però que per reivindicar-se han de demostrar els seus dots amb l'escriptura. I així ho vas fer. I amb el gènere més difícil: la novel·la. Amb quin entusiasme i orgull vas publicar la novel·la UN DIA DE MAYO ara fa dos anys. La teva timidesa et va impedir ser-ne el protagonista, però vas fer servir el truc del narrador i ho vas fer amb un protagonista alter ego, Marc Altés, el periodista barcelonès que investiga una xarxa de tràfic d'armes. I entre els paisatges inspiradors, aquelles mateixes fotografies que tu mateix arreu del món havies fet i que quedaven descrites en alguns paràgrafs de la novel·la com un fil conductor soterrat. No te'n vas amagar i a la presentació ho vas fer amb l'exposició d'aquestes fotografies, realitat i ficció, quina gran màgia. Però en la teva mort has tancar el cercle que tu mateix vas escriure en l'epíleg: La vida de les persones és com un cercle. Comença a formar-se des del mateix moment que naixem i es tanca amb la mort.
Potser per això, sense voler-ho, sense casualitat, has tancat el cercle en un dels teus paisatges favorits que també era paisatge de la novel·la, La Falconera. I un dia 30, com el teu naixement.
I ho vas fer sol, el camí i destí del fotògraf.
Voldria saber quin era el teu nou projecte de novel·la.
Voldria saber quin va ser el teu darrer enquadrament.
Voldria saber quin va ser el teu darrer pensament.
Voldria saber perquè has hagut de morir amb tanta vida pel davant.
Voldria saber...
Paco, amb paraules i sense, un dia d'abril, ha començat la teva llegenda, només accessible als millors.


                                                                                   Foto: Andrea Elvira

Paco Elvira, fotògraf, periodista, professor i escriptor.
Barcelona 30-10-1948/El Garraf 30-3-2013

23.2.13

Mario Herreros Arconada


Et vaig conèixer al començament de curs de l’any 1980 de quart de Publicitat. Érem pocs els alumnes i en una vintena de cadires formàvem una aula. Això propiciava l’atenció i el coneixement entre professors i alumnes. Segurament fora de l’aula comentaries que érem un grup de nois i noies molt macos. Això ho deies sempre, vaig saber més tard. Fins i tot quan les aules es van massificar. Perquè el bon tracte, l’educació, el transmetre el saber, la confiança amb els teus alumnes eren la base del bon mestre. El teu parlar moderat en el to, pausat en el ritme i estructurat en el coneixement es barrejaven intencionadament amb el teu estil narrador que s’acostava al contista que juga amb les paraules per hipnotitzar la seva audiència que sense voler-ho no li fa res demanar que li ho tornis a explicar, tant fa que ja sapiguem què dirà, però ja ens atreu la manera de dir-ho. Han passat trenta tres anys. Amb la perspectiva del temps i en un intent de fer un relat de la nostra relació, puc interpretar que em vas agafar de la mà quan vaig entrar, com has fet milers de vegades en la teva trajectòria, i no me la vas deixar tampoc quan vaig passar a ser company i si alguna vegada vam desencaixar ho va ser temporalment i no pas per culpa teva, més aviat pels rampells del jove que es vol fer independent. Però no, hi ha acadèmics de mena i de valor inqüestionable, i era jo qui tornava per demanar-te altre cop la mà. I si no vas ser amic era perquè en aquesta terra sabem que els amics són contats i han de compartir més temps i sentiments fora dels afers acadèmics.
Som molts els que tenim de tu el referent principal de la nostra feina, que quan et vas jubilar no vam saber trobar qui et podria substituir. Perquè el teu coneixement i la teva personalitat ens donava valor i fortalesa. Quan sorgia un problema i tu eres per allà, ens relaxàvem perquè sabíem que el teu lideratge era suficient per agafar les regnes i indicar la velocitat i la direcció. Però també no només demanaves respecte, sinó participació, complicitat i equip. No sé si la Facultat de Ciències de la Comunicació de Bellaterra et posarà un nom a una aula o a un passadís, tampoc crec que la idea et pugui entusiasmar (potser una teranyina afegiries tu irònicament) però si que t’he de dir que per a mi, i crec que per molts estudiants i professors, has estat com un pare acadèmic i en aquest sentit et trobarem a faltar perquè de pares només n’hi ha un. La mort t’ha agafat per sorpresa. Molts es sorprenen de la teva edat perquè el teu esperit jove també conservava el teu físic, la qual cosa  influïa per superar murs generacionals. Els dos érem cinèfils i qui sap si per això vam començar a congeniar, també ens agrada escriure, la muntanya i l’esport. I quan coincidíem en tribunals, eres com un bon amfitrió que sabia triar la ruta, el restaurant i el vi i, a més, eres un magnífic tertulià de temes, anècdotes i filosofia de la vida.  T’he de dir que la teva família i amics t’han fet un bon comiat, amb paraules sentides i amor profund. T’hagués agradat. Per meteorologia, ha nevat el dia del teu funeral, una imatge poètica de cinema que tu també has tingut. A més en un 23 f, com un cop de puny a la manca de llibertat.
Vas néixer un 1 de gener i has mort als 81 anys. El meu pare també.
Adéu, Mario, el meu pare acadèmic. Sempre, de la teva mà.
Mario Herreros Arconada
1-1-1932/21-2-2013
Catedràtic 
Facultat de Ciències de la Comunicació
Bellaterra

30.1.13

Laura.18


Laura.18

T’has fet gran
és l’expressió sublim,
l’arribada a l’horitzó
que tant has estat esperant
perquè et deixin de dir nena.
Has trepitjat la línia
que els adults, plens de dèries,
han dibuixat.
Ho podien haver fet abans!
No hi fa res,
la ment fa mesos que l’ha trepitjat,
tot i així has seguit caminant.
Aquest no aturar-se t’ha fet pensar
que al cap i a la fi no és un destí,
és una estació de pas.
Ja hi ets.
Eufòria.
Sentiment.
Felicitat...s.
Per un moment mires enrere,
de nena a jove,
de jove a no tant jove,
que n'és de ràpid el passat!
Serà igual per endavant?
Primer pensament adult.
No cal fer-hi cabòries,
el més important
és que l’horitzó es fa cada dia.
Cada pas és una espurna.
Cada direcció una incògnita.
A cada cim,
n'hi ha un de més alt,
i pujar i baixar és el que toca.
Sola o en companyia
la decisió serà teva.
Has de triar els teus cims i
ocasionalment,
fer els dels altres
per saber el que és compartir.
Recorda comença per R
Resoldre, també.
i Raonar
i Responsabilitat.
Riure i un munt d'erres per davant.
Papa, ara Pare, no et ratllis,
que em faràs l’abecedari.
OK, filla, veig que has lligat caps.
Benvinguda al món.
Bon viatge i
Per damunt de tot
No deixis mai de somniar.
Felicitats.

4.7.12

Aigüestortes



Pirineus.
Un espai protegit.
Natural.
Pics de dos mil metres i puntes de tres mil.
Panoràmiques de cim inoblidables.
Encantats de llegenda.
Parets impressionants per escalar.
Tarteres de pedra gran que fan perillosa i feixuga la marxa.
Geleres sempre tardanes.
Núvols del blanc al gris més fosc de tempesta.
Arbres tocats i recargolats pel llamp.
Prats salvatges i florits.
Mantell blanc de blancs quan és hivern.
Avets i pins fan verd del verd.
Centenars d’estanys d’aigües pintades de blaus fora de norma.
Rierols i fonts esquitxen les valls entre un cim i un altre.
Aigües que des de l’altura són tortes.
Aigües que a tocar són dolces i clares.
Benvingut el noble visitant.
Esplendor i relleu de l’alta muntanya.
Regne per l’isard i el trencalòs.
Aigua de cristall per la truita.
Respecte per l’escurçó.
Art en estat pur.
Museu de la vida i del goig per la natura.
Milers de caminants el travessen.
Grup excursionista.
Fotògraf neguitós.
Caminant solitari.
Esportista sense alè.
El turista,també.
L’estranger em diu: mai he vist el color i la llum de la natura com aquí.
Espai de vida.
També de mort.
Fora de lloc no es compren.
Deixar les comoditats per l’aventura.
Dir adéu als fills per sentir la crida de la natura.
I fer-ho sol.
No ha de passar res diem quan fem el pas.
I el repetim regularment.
Allà sentim quelcom diferent.
És la muntanya.
És la vida.
Respirem vida.
Tornem més vius.
Però passa.
L’accident.
Quantes vegades hi hem estat a punt.
Però ens en hem sortit.
Ho expliquem o ho silenciem.
Per tornar-hi sense la por dels altres.
Aigüestortes.
Estones plenes de vida.
I si la mort ens sorprèn.
Colpidor moment.
Per sempre més vida i mort.
Allà dalt hi ha vida.
Però avui recordem la mort.
Aigüestortes.



A Toni Nadal (1971-2012)

8.6.12

S'ha mort un amic: parlem de la mort


Així de sobte, sobte. Et deixa immòbil, sense capacitat de reaccionar. Voldries plorar, però no pots. Crides, però no et surt la veu. Vols buscar un culpable i no n’hi ha. Ahir tan viu, avui tan mort. Incomprensible. Penses en la família i els fills. Si a tu no et cap al cap, què pensaran ells? Pitjor, què sentiran? Una angoixa terrible, un pou sense fons, el malson més terrorífic. Per què ell? Per què a nosaltres? Tot plegat una tragèdia. Així és la mort. I davant el buit, tots el volen omplir per compartir, parlar-ne amb uns i els altres, donar consols, fer safareig de com va ser per poder completar l’acció de la mort. Estava sol?, feia alguna cosa en concret?, va patir?, va veure-la venir?, es va poder acomiadar?, va ser conscient que no hi hauria un demà?, amb qui o què va pensar en el darrer instant? O pitjor per alguns i millor per altres: no ho va saber. Va jeure, va tancar els ulls i tot a la merda. Silenci. I pensem què ens agradaria per nosaltres: poder acomiadar-nos, fer visites al passat i al present per dir ja no em veureu més, plorar amb cada abraçada de comiat, tenir una frase final en cada cas per ser recordat com algú valent davant la mort. Potser un darrer intent de voler vèncer la mort després de mort, és a dir, ser recordat. Però això és ni més ni menys una qüestió de temps. Primer dolor, després nostàlgia i més endavant oblit. És el pas del temps. Potser per això és bo pensar que aquell moment inconsolable per no dominar el plor és el moment més intens i proper a la mort de l’altre. És l’instant que el sentiment no pot ser controlat. És la sinceritat del teu amor per l’altre, del nivell de relació establerta en vida. És el darrer moment més proper al difunt. Després vindrà la reflexió, el tirar endavant, el voler reviure amb els seus objectes, les seves cartes, les seves fotografies, fins que tot plegat comença a ser un record. I més endavant et sents culpable perquè ja no el recordes cada dia, només de tant en tant i fins i tot arribarà el dia que si no fos per aquella fotografia, potser no li sabries recordar el rostre. Alguns diran que això és la creu de la mort, però potser en realitat és la cara de la vida.
No ens agrada la mort dels altres perquè ens fa sentir sols, sense respostes, sense fe, amb ràbia quan més joves són, amb ira quan més propers són, amb fúria quan són inseparables. Potser el pensament d’un més enllà ens ho pot fer més transparent, però no és el cas. No cal omplir altres mons només pel fet de ser una resposta imaginativa a la mort.
No ens agrada la mort dels altres perquè també ens fa pensar en la nostra i fins i tot en aquests moments et sents culpable de ser tan egoista. Hi haurà gent al funeral? Algú plorarà per tu? Desconsoladament, vull dir. Dins el taüt quedaré bé? El recordatori serà imaginatiu? La frase o el poema seran originals o formarà part del catàleg de la funerària? La selecció musical serà animada? No, és clar, podria semblar irrespectuosa. Hi haurà article necrològic? I un epitafi? Potser caldria pensar-hi i deixar escrit el guió del teu funeral, no fos cas que passi desapercebut. Així d’inhumana és la mort que ens permet fer alguna gràcia. Humor negre, en diuen, perquè el negre és el color preferit dels vius quan pensen en la mort.
Segons el mort però, d’aquestes coses no caldria parlar-ne per no ferir sensibilitats. Jo m’he permès la llicencia perquè sé que en vida eres dels que se’n riuen del mort i de qui el vetlla tot i que ens referim als vius, naturalment. Segurament  hauries fet més gràcia si el mort hagués estat jo. Però has de ser comprensiu i has d’entendre que la mort té aquestes coses, no et deixa fer ni canviar res.
Permet-te’m no ser original. Adéu amic, et recordaré mentre sigui viu.

A Joan Puig i Rovira (1960-2012)

16.3.11

L'esquela del primer amor


No havia esdevingut una obsessió, més aviat una curiositat sobre les coincidències i sense fer-ne una tesi, sí havia considerat que hi ha energies que fan que hi ha coses que es produeixen per convergir en un punt o més aviat en uns punts suspensius que mai més acaben per ser un punt i apart.
Va començar feia molts anys quan va assistir al tanatori per un funeral i va descobrir el seu nom en una de les sales, és clar que la coincidència només era en el nom i el primer cognom,però era un detall que oblidava el segon cognom en el panell principal d’identificació de les sales. Segurament una premonició d’una defunció que tret de ser immortal havia de passar tard o d’hora i si alguna cosa l’amoïnava era que passés més d’hora que tard. Des de llavors havia jugat a les coincidències vitals sense fer-ne el dia a dia ni molt menys una dèria, simplement fer-ho constar com un misteri més de la vida. Potser també va influir el fet familiar del seu pare nascut un primer de gener igual que dos germans més i per donar-hi més valor sumar-hi un germanastre en la mateixa data; naturalment tots els casos en anys diferents. O també el cas del seu pare mort als vuitanta-un anys, la mateixa edat que el seu quan va morir. A la seva cartera van trobar que portava l’esquela del seu pare mort trenta anys abans, potser allò de les esqueles ja era una tradició familiar.
Vist els antecedents i la seva innata curiositat per aquesta mena d’atzar, es va sorprendre un dia fent una lectura de les esqueles d’un diari. El fet aïllat es va convertir en habitual quan comprava el diari. És clar que no tots els diaris eren exhaustius en relacionar els difunts, però dos o tres cops per setmana, de la mateixa manera que iniciava la lectura per la contraportada i els esports, la tercera part eren les esqueles; no totes, només les de la població on havia nascut. La seva filla ho va notar i la resposta era que hi havia amics de joventut als quals havia perdut la relació i li sabria greu no saber-ho i que la noticia li fos anunciada anys després. Li va sonar una resposta raonada i la va mantenir, la qual cosa va fer que l’acció esdevingués un fet natural de lector de diaris. Potser els seus amics feien el mateix, i això el va reconfortar, si esdevenia el cas, no caldria fer la invitació particular i algú altre el recordaria, ni que fos per un instant. Només faltava fer coincidir l’esquela amb el dia que es llegia el diari. Formava part del fet atzarós i si succeïa, era naturalment la variable que la convertia en coincidència.
Aquell dia va tenir un diari a les mans, un que no portava esqueles generals  i que també comprava de tant en tant. En el darrer instant va decidir comprar-ne un altre, l’habitual de les esqueles. Va fer la contra i els esports i com el dia presentava feina el va deixar per després. Va tenir moments al llarg del dia per fer-li un repàs però no ho va fer. I va arribar la nit. La lectura va ser des del principi i no va arribar a les esqueles fins al final. Llavors va sentir com si aquell parell de línies sobresortissin de la pàgina i li colpegessin l’ànima. El seu nom i els cognoms eren clars i per descartar l’equivoc també hi havia l’edat, la mateixa que tenia ell i que bé ho sabia. La cerimònia funerària havia tingut lloc a la mateixa tarda la qual cosa li va estalviar al menys la tortura d’haver de decidir la seva assistència. Per fer vàlid el tòpic va entrar en estat de xoc i mil imatges de quan eren joves el van colpir. El plor va arribar més tard, ja entrada la matinada i assegut a la mateixa butaca de la qual havia estat incapaç d’aixecar-se.
S’havien estimat de joves, havien descobert junts els sentiments i s’havien barallat i reconciliat mil vegades. Tothom els veia com la parella ideal i compartien somnis de futur, incert en infinitat de facetes, però clarificadora en el sentit de fer el camí junts. Potser eren massa joves i es van confiar. I la vida va començar a crear dubtes, marcar diferències i infringir ferides d’amor. Van intentar resistir fent valer l’amistat, però havien arribat tant lluny en la passió, que qualsevol relació inferior els hi feia més mal. I la lliçó de vida va arribar, es podien estimar com mai, però no podien compartir la vida. Es van seguir veien un temps, per xerrar i esbrinar si hi havia alguna esperança. Després van acordar seguir per camins diferents. Però no es podien oblidar i això es feia palès en les trobades casuals fruit de viure a la mateixa ciutat. Cadascú va formar la seva família i  encara se seguien trobant en coincidències de l’esplai dels fills. I si bé els sentiments havien madurat i s’havien fet més racionals, quina contradicció, van adonar-se que sempre seguirien pendents un de l’altre però que això podria perjudicar les noves vides. Sense dir-s’ho, van coincidir en evitar les casualitats per respectar els presents. Van fer broma que potser quan fossin vells podrien recuperar la tranquil·litat i es podrien explicar com els hi havia anat la vida i valorar llavors el que havia representat el seu amor. Feia anys que no es veien. Ell era present a la xarxa però ella no i per tant no en sabia res de com li anaven les coses. Ell confiava que ella el llegís a la xarxa o a les publicacions, perquè en certa manera ella havia estat musa i aquesta inspiració sempre havia estat activa.
Per tot això quan va llegir l’esquela va adonar-se’n que el destí havia fet que aquell dia llegís el diari, perquè havia de ser el mateix dia que ell prengués consciència que el compromís de vells ja no podria ser i que un nou sentiment d’angoixa s’apropiava de la seva ànima i que potser no sabria com controlar. El que sí sabia era que potser l’amor no era etern, però el que sí que ho era, era el primer amor. El primer amor havia mort i mai hagués pensat que tot i la distancia fos una experiència tan dolorosa i magnificada.  Havia de marcar un abans i un després en no se sap què de l’esperit, perquè amb ningú més el podria compartir. Perquè ningú més el podria entendre, perquè es pot estimar més vegades, però de primer amor només n’hi ha un.
A “M” (R.I.D.), 15-3-2011.

30.1.11

16 anys


16 anys
És l’edat on tot sembla començar de nou.
Vens d’uns anys primerencs d’absoluta dependència on va desfilant la descoberta innocent i l’estima de qui tens al voltant, els pares, el germà neguitós, la família llarga i la curta, i de mica en mica, mes a mes, tot va agafant el ser de les coses i, també, que n’hi ha que no s’acaben d’entendre. Per tal d’equilibrar els sentits s’espera amb desig l’arribada de l’edat fantàstica, aquella que ja et sents gran, què caram, sóc gran!, una mica independent, un xic rebel,un pols de raonament, i amb sentiments valorats. Ja saps que n’hi ha que s’han gastat, altres desapareguts i alguns oblidats, això et fa començar a pensar que potser això és la vida,però l’energia de viure et fa repensar que altres s’han renovat i n’hi ha de nous i meravellosos, potser el primer amor, o el desig d’abraçar el món, o que ell t’abraci a tu, i també de fer més justes les coses, perquè ja t’has adonat que no tot és joc net.
És l’edat que encara no et permet volar sola, però l’esperit sí que ho fa i és en aquest on es forgen els somnis, la il·lusió, la independència, l’esperança, el bé – i també el mal per fer-ho tot una mica més complicat – i que la raó no sempre és la primera pensada.
És l’edat de qui comença a viure amb uns quants anys d’experiència.
I si bé després es deixa enrere l’edat, llei de vida, diuen, és l’edat que mai s’oblida, perquè és l’edat en que hem deixat de ser infants i encara no som adults, i aquest coixí nebulós ens embolcalla per anar descobrint amb més valor el sentit de la vida que no és altra que… bé, cadascú el seu perquè amb això no valen experiències alienes, però sí que sigui quin sigui, l’hem de trobar cada dia en la llibertat, la justícia, el sentiment, i si un dia és dolent, l’altre pot ser millor. Sentir-se viu i fer sentir vius als altres.
És l’edat màgica dels setze anys.
Als setze anys comença la gran aventura de la vida.
Felicitats, Laura.

12.1.11

Roses per un funeral



Vaig entrar a la floristeria. La dependenta, una dona de mitjana edat, va sortir de les dependències interiors amb un semblant seriós. La demanda també ho era. Un ram de flors, roses, i per precisar que no eren per un gerro, vaig especificar que havien de ser per un funeral i per damunt d’un taüt. Ella ho va entendre perfectament, un ram amb les flors cavalcades verticalment, per no ocupar espai horitzontal, i no gaire alt, de manera que no hi hagués problemes d’espai sobre la limitada fusta o per compartir amb altres rams. Cinc roses eren el número idoni va dir ella per aquest volum. A cinc euros la rosa. No hauria quedat bé demanar rebaixa o preguntar si hi havia alguna oferta. En algunes situacions s’ha de ser formal per no semblar pocasolta. Mentre la dona sense dir res més entrava en el taller per elaborar el ram, vaig entretenir-me a pensar si dins el vocabulari floral hi havia una denominació per aquell tipus d’ornamentació; potser de funeral, de taüt, de mort…o més poètic, de trànsit. Amb el terme precís m’hagués estalviat explicacions suplementàries. Era un ram per acompanyar un mort i no obstant només era un adornament per un funeral present de vius. El seu destí seria marcir-se al costat del nínxol o bé, i aquest era el cas, retirat per algun familiar abans no veure desaparèixer el taüt dins la cinta del crematori. Així, potser, sí que calia que fos per un gerro, però no, perquè el primer destí era el d’una cerimònia i no pensat per un segon reciclatge. En tot cas, és un símbol de reconeixement i homenatge a la llarga vida d’un familiar amb la pinzellada de color pels que encara han de continuar. El so del telèfon de la botiga va aturar la pensada. La dona va creuar el taulell per entrar en una habitació on va atendre la trucada. La porta va quedar ajustada i vaig escoltar que la conversa era personal i dramàtica doncs la dona va esclatar en un plor continuat i amb referències a un recent drama proper. Per omissió vaig intentar reconstruir la qüestió però la dona va ser conscient que estava atenent un client i així ho va dir al seu intercomunicador prometent tornar la trucada així que acabés. La dona va sortir i va tornar al taller no sense demanar disculpes, encara amb plors, per la interrupció. Com a referència va fer sentir un, és que s’ha mort la meva germana. Per un moment vaig sentir-me un intrús dins la desgràcia aliena i vaig estar per dir que el ram no era el més important, però la dona ja estava enllestint i va sortir d’immediat, encara amb plors, amb un acurat, distingit i discret ram de cinc roses cavalcades en vertical. Un ram de taüt que va quedar damunt del mostrador i que no m’atrevia a agafar, impressionat per la situació. La dona em va veure colpit i tot seguit va interpretar que jo havia entès que la trucada era per comunicar-li la mala notícia. No, va dir ella, sí que s’havia mort la seva germana, però era una mal tràngol de feia quatre dies, de fet era el primer dia després de la tragèdia que obria la botiga, però és que no podia quedar-se a casa. Perquè en efecte era una tragèdia. La seva germana s’havia tirat al tren i ella no podia entendre el motiu, tot i que n’hi havia, com un fill sordmut, ja gran, i que pel que vaig entendre entre sanglots, la mare mai havia assumit i se n’havia sentit culpable. Una pena que no sempre havia compartit i que ara la seva germana també se’n feia creus que potser tampoc havia fet prou per ella. Un laberint de culpa. Res feia pensar que això havia de passar. El matrimoni havia decorat la casa per Nadal, fins i tot ja havien comprat els regals. La dona havia sortit de casa per anar a passejar, va dir, però va sortir sense bolso,  potser amb una idea fixada, deixar de patir. Va anar fins a l’estació i el tren la va atropellar. Sí, ningú ho va confirmar, sempre quedarà el dubte si va ser un accident o un suïcidi. Però sortir de casa sense claus era una manera de dir les coses. El meu pensament va fer una giragonsa i vaig pensar que les coses no són casuals. M’havia costat trobar aparcament i vaig estar a punt de desistir i buscar una floristeria de més fàcil accés, però no sé perquè vaig fer mitja volta i vaig buscar aparcament per anar a aquella floristeria. Ara li vaig poder donar una mostra de dol i comprensió a la seva situació. El tiet que enterràvem  també va tenir un pare que va morir atropellat pel tren; no és un accident habitual, i segurament sempre havia viscut amb el dubte sobre la circumstància de la seva mort. Em vaig acomiadar agafant les mans de la dona i intentant transmetre el meu sentiment de dol i per un moment la dona ho va agrair deixant de plorar. El moment de recolliment i emoció continguda es podia haver trencar pel comiat comercial, pagar el ram, però ho vam fer tan discretament que ningú se n’hagués adonat.
Més tard, mentre el funeral seguia el seu curs, no vaig poder estar de mirar el ram damunt del taüt i pensar amb aquella connexió de la persona que l’havia fet amb el meu tiet dins el taüt:  el drama de viure la mort d’un familiar mort pel tren i sobre la incertesa del perquè d’algunes morts, sentiment que molts vius han hagut de patir amb silenci, amb molt silenci.