http://www.cazarabet.com/conversacon/fichas/fichas1/pelliculespaper.htm
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Escriptor. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Escriptor. Mostrar tots els missatges
11.5.21
PEL·LÍCULES DE PAPER, diccionari dels capítols.
De la novel·la sobre el cinema
PEL·LÍCULES DE PAPER
Un
guionista escriu un guió basat en fets que ha viscut i que el poden inculpar com el principal sospitós d’un homicidi.
Els
títols dels capítols tenen referències cinematogràfiques que poden ajudar al
lector a fer-ne un context.
Heus
aquí, doncs,
Diccionari,
per
analogies, que no els continguts,
dels
capítols.
El muntatge del director
De l’anglès Director’s Cut,
és la versió de muntatge del director. Ens recorda que són molts els productors
que es fan responsables del muntatge final i no deixen que ho facin els
directors per la seva tendència a fer muntatges o massa llargs o poc
entenedors. Per això, quan passats uns anys els directors poden recuperar els seus
drets, revisen el muntatge final al seu gust inicial i en les reestrenes
apareix com a frase reclam “Director’s Cut”. Llavors, per uns apareix el
dubte del perquè el director no n’era el responsable en l’estrena, i per uns
altres, donar la raó al productor.
La part contractant de la primera
part
Fragment d’un dels millors
diàlegs còmics de la història del cinema. El protagonitzen els germans Marx,
Groucho i Chico, a la pel·lícula “Una nit a l`òpera” (A Night at the
Opera, 1935) i desenvolupen el sarcàstic diàleg en una escena parodia sobre
els contractes artístics i administratius i en extensió a les seves
interminables clàusules, gairebé totes prescindibles.
Somnis de cinema
Referència poètica que considera
el cinema com una projecció onírica que pot ajudar a fer millor la vida de
l’espectador, per la qual cosa també la producció cinematogràfica rep el nom de
la fàbrica de somnis. En la versió burlesca, els directors i guionistes abusen
de les escenes de somnis per explicar-ho tot o fer-ne un malson.
Pel·lícules de paper
Denominació metafòrica als guions
des del punt de vista del guionista. Vol deixar clar que ell també fa
pel·lícules que comencen sobre el paper de la màquina d’escriure, no obstant
són moltes més les que no assoleixen el cel·luloide.
Acció!
Ordre operativa dels directors a l’inici del rodatge de cada pla, essència del cinema i que coordina i impulsa a tots els professionals que hi intervenen.
Denominació que va fer fortuna
com un sinònim de la Conquesta de l’Oest, centrant-se en la dura colonització
del mig oest dels Estats Units, poblat per indis, búfals i amb immenses praderies
per alimentar el bestiar, fer avançar caravanes
i veure cavalcar l’exèrcit i llegendaris cowboys. Amb aquest nom: The
conquest of the prairie, va batejar l’artista Irving Reuben Bacon el seu
fresc a l’oli que representava una escena de praderia amb herois protagonistes
de la seva èpica, com Buffalo Bill, colons i indis. La gran pintura va decorar
durant molts anys el vestíbul de l’hotel Irma propietat de Buffalo Bill i
batejat amb el nom de la seva filla a la localitat de Cody (Wyoming). La
pintura és al Buffalo Bill Center of the West, a prop de Yelowstone i l’Hotel
segueix actiu ple de referències al seu mític heroi.
Spanish western
Els primers westerns
europeus rodats a Espanya, principalment
a Madrid, abans que el cinema italià en fes ús dels seus paisatges per
rebatejar la marca com spaguetti western. També van ser nomenats despectivament
“chorizo western”, com una manera de reivindicar l’embotit espanyol en
front de la pasta italiana.
Els que no perdonen
Western romàntic, The
Unforgiven (1960) dirigit per John Huston i amb els actors Burt Lancaster i
Audrey Hepburn, que relata un setge dels indis a una família de ranxers que no
només defensa la propietat sinó també el secret d’una filla índia adoptada a
qui els veïns escarneixen pel seu origen.
Fosa en negre
Recurs cinematogràfic que de la
imatge fon a negre per tancar escenes, també utilitzat per finalitzar la
pel·lícula. Transició tècnica que tanca progressivament una o més parts
importants de la narració. Contraposa a la fosa de negre que obre escenes o la
pel·lícula. Fade to Black (1980) també va de cinema i utilitza el gènere
de comèdia de terror on un psicòpata cinèfil comet assassinats basats en els
personatges de les seves pel·lícules predilectes. Més adient cinèfila amb el mateix títol, 2007, un episodi biogràfic de la vida del director Orson Welles en una ficció d'intriga criminal.
Res no és el que sembla
Georges Méliès, director i
il·lusionista francès, precursor dels efectes especials en el cinema que en els
seus curts mostrava trucs visuals increïbles per a sorpresa dels espectadors,
com els viatges extraordinaris inspirats en els relats de Jules Verne. Fou anomenat
mag del cinema per adaptar en el nou mitjà el concepte del il·lusionista: res
no és el que sembla, que també ha estat el concepte dels efectes especials.
George Méliès i el seu Viatge a la Lluna
Que continuï l’espectacle!
El món del espectacle, per la
seva complexitat, sempre ha estat subjecte a accidents o contratemps que han
fet perillar la seva continuïtat però s’han fet forts a que cap motiu ha d’interrompre
l’espectacle. I si la mort fa acte de presència, un nou actor el substitueix i si
és la mort d’un familiar directe no ha de ser aquesta raó suficient com per
ajornar la representació. Mostra d’aquesta idea és la pel·lícula All That
Jazz (1979) del director Bob Fosse on un coreògraf (Roy Scheider) de Hollywood segueix obsessivament
amb el seu show tot i l’atac de cor que
el manté entre la vida i la mort.
Una jornada particular
Una giornata particolare, 1977, pel·lícula italiana dirigida per Ettore Scola, amb Sophia Loren i Marcello Mastroianni. Una mestressa casada i amb fills i un intel·lectual homosexual confrontaran les seves solituds veïnals i marginals mentre tothom assisteix a la trobada històrica de Hitler i Mussolini per confirmar la seva aliança feixista. Al final de la jornada ella tornarà a la vida convencional sotmesa al marit i a la família i ell serà detingut per dissident amb la causa.
Spaghetti western
Westerns europeus rodats als anys
60 i 70 majoritàriament en coproducció espanyola i italiana, bona part rodats a
Espanya, si bé per la proliferació de directors italians van ser coneguts com Spaghetti
Western. Amb més acció i violència que
els originals nord-americans. Els baixos pressupostos conferien a paisatges,
decorats, personatges i vestimenta una degradació que s’aproximava més a la
realitat de l’oest americà. L’ús prominent de la música per destacar l’acció,
el paisatge i les mirades, va ser un element molt característic que va conferir
personalitat al subgènere gràcies a la influència del compositor Ennio
Morricone. El director italià Sergio Leone amb la seva trilogia del dòlar i amb
actors nord-americans va ser considerat l’iniciador dels Spaghetti Western. No
obstant es considera que el primer va ser un western de 1961 rodat a Espanya en
la coproducció hispano americana Tierra brutal (The savage guns),
dirigida pel britànic Michael Carreras i Richard Basehart com a protagonista.
Els principals paisatges dels Spaghetti Western han estat a Madrid, Almeria i
Esplugas City. Únicament Almeria ha mantingut
decorats permanents per actuacions turístiques i ha eclipsat la història dels
altres poblats i decorats.
Horitzons llunyans
Un western del 1952 amb l’estrella
James Stewart i el director Anthony Mann. Un regenerat pistoler és el
responsable d’una caravana que es vol establir a les terres altes d’Oregó. Els
indis i un triangle amorós esdevindran els conflictes principals. El títol
original era Bend of the River (Revolt del riu), poc atractiu pels distribuïdors
espanyols. El mateix director i actor van repetir dos anys després amb un títol
semblant, Terres llunyanes, la qual cosa ha provocat més d’una confusió.
Esplugas City
La productora dels germans Balcázar
van crear uns estudis de producció i doblatge a Esplugues del Llobregat, a l’àrea
metropolitana de Barcelona. Un decorat exterior recreava un poblat permanent de
l’oest dissenyat per Juan Alberto Soler, on es van rodar molts Spaghetti Western
entre els anys 60 i 70, el primer Pistoleros de Arizona dirigit per Alfonso
Balcázar. El poblat va ser conegut com Esplugas City en dues etapes. La ficció
de la tercera és la que relata la novel·la.
Arrels profundes
Amb el títol original de Shane
(Raíces profundes, 1953), dirigida per George Steven, i amb les estrelles de l’època
Alan Ladd, Jean Arthur i Van Heflin, va esdevenir una trama model sobre el
pistoler de passat incert que ajuda a una família de colons de l’assetjament
per part de propietaris corruptes. La formula ha estat imitada posteriorment
amb desigual fortuna en els Spaguetti Western. El remake més conegut és Pale
Rader (El jinete pálido,1985) de Clint Eastwood, en uns anys de revifada
del western americà.
La crida d’un turó llunyà
L’èxit de Shane va
propiciar també el triomf de la seva banda sonora amb la peça anomenada La
crida d’un turó llunyà, composada per Victor Young, un dels compositors més
nominats a l’Oscar de Hollywood. La creació ha esdevingut un títol imprescindible
en qualsevol recopilatori sobre música de western i essencial en el repertori
de la música d’orquestra.
Els usurpadors
The Spoilers (1942) combina dos temes molt atractius en un western, les terres
d’Alaska i els llaciments d’or. Dos antagonistes, el buscador d’or i un
empresari s’enfrontaran no només pel metall sinó també per la bella cantant de
cabaret. Irresistibles protagonistes John Wayne, Marlene Dietrich i Randolph Scott.
La senda dels herois
Producció americana del 1940 amb
el nom de Trail of the Vigilantes. Un agent de la llei s’infiltra en la
banda d’un lladre de bestiar per acumular proves en contra. La inclusió de gags
còmics ha fet que la crítica la considerés més comèdia que western.
Dos homes i un destí
Els dos homes són Butch Cassidy and the Sundance Kid (Paul Newman i Robert Redford, 1969) i el destí letal que els espera pels seus robatoris, no obstant abans Katharine Ross els fa creure en un destí romàntic a ritme de balada de Burt Bacharach, un altre tema imprescindible en les músiques d’orquestra, amb més divisió d’opinions sobre la seva classificació com a música de western.
El funeral
Un clan de mafiosos enterra al
menor dels seus membres i espera començar la venjança contra el clan enemic
després del funeral. The Funeral, 1996, amb Christopher Walken, Benicio del Toro, Chris
Penn i Isabella Rossellini.
Tot i que el funeral més divertit
no hi ha dubte que és Death at a Funeral, 2007, pel·lícula britànica que
relata un funeral del pare de família que causarà un enrenou considerable quan
es descobreixen els seus secrets.
Però pel que fa als funerals de
pel·lícula, cal destacar Fedora, 1978, on tot comença amb el funeral d’una
actriu que vivia de secrets que el seu productor (William Holden) voldrà
descobrir com a causa de la seva mort. Dirigida per Billy Wilder; o, la més
coneguda, The Barefoot Contessa (La condesa descalza, 1954) que també
comença amb el funeral d’una famosa actriu (Ava Gardner) a qui un director de
cinema (Humphrey Bogart) recorda des de que la va descobrir ballant en discoteques.
Els cementiris de la gent del cinema
formen part de tours turístics que rendeixen homenatge a un temps on per les
estrelles del cinema els espectadores feien hores de cua, atenció!, per veure’ls
en una pantalla.
La incineració no era una bona
opció de màrqueting.
Una noia angelical
The Good Fairy, 1935, relata els embolics d’una
jove, Margaret Sullavan, a qui han contractat com acomodadora en una sala de
cinema, per escapar de l’empresari que la pretén i del que vol desempallegar-se’n
fent creure que està casada. Comèdia romàntica que ens mostra l’esplendor de
les sales de cinema quan eren temples d’arquitectura amb capacitat per a milers
d’espectadors.
Si bé en la història del cinema la
més angelical de les actrius ha estat Audrey Hepburn.
Sospitosos
Quan les pantalles no s’omplen d’enamorats, el recurs més a mà són els sospitosos, de crims, de corrupció, d’adulteri, de no estimar prou, de mala praxis professional, de fer pel·lícules per adolescents o d’escriure guions mediocres. El sospitós alimenta la trama i enforteix els personatges que s’aniran eliminant al llarg del metratge excepte si és una intriga Agatha Christie. El més conegut pel títol és Sospitosos habituals, (The Usual Suspects, 1995), que va esdevenir un thriller molt innovador, Oscar al millor guió original, a partir de la detenció de cinc sospitosos habituals i un embolic de trama difícil de recordar, la qual cosa la fa ideal per veure-la més d’una vegada com si fos la primera, a diferència d’Alfred Hitchcock capaç de combinar sospita i amor amb dosis suficient de suspens com per fer-ne repetides sessions continues.
Els insaciables
The Carpetbaggers,1963, adaptació del best seller de Harold Robbins
sobre la creació d’un gran imperi cinematogràfic amb tots els ingredients dels
diners i l’ambició dels seus protagonistes, un d’ells inspirat en el magnat
Howard Hughes. En un dels capítols de la novel·la s’explica la vida d’un dels productors que en
la seva joventut es va convertir en un expert pistoler per venjar la mort dels
seus pares a mans d’uns bandits. Aquesta història es va convertir en el western
Nevada Smith, 1966, amb Steve McQueen, de més èxit que l’anterior pel carisma
del seu protagonista i la obsessiva venjança.
Punt de vista
Subjectiva interpretació d’uns
fets reals o inventats sobre els quals se sosté una opinió o una manera d’entendre-ho
que determinen la intenció del narrador en la seva exposició. El fet
cinematogràfic fa que comenci pel guionista en termes temàtics i d’acció, continuï
el director amb una concreció visual de l’enquadrament i la posta en escena,
segueixi amb l’emotivitat del compositor i culmini amb el muntador fent-ne el
compendi de tot plegat. Són molts autors per un únic punt de vista comú si a
més hi hem d’afegir la del productor que, si no hi està d’acord, té la decisió extrema
que en altres temps passava per “empaperar” la pel·lícula, terme subtil per dir
que la llençava a les escombraries; altres maneres de fer-ho és amb una pèssima
distribució o convertir-la amb una tvmovie de matinada. De totes maneres la
darrera paraula la té l’espectador amb el seu punt de vista, que com no és
singular, la pluralitat dels punts de vista tanca el cercle cinematogràfic no
sempre amb l’agraïment dels seus autors que continuen fidels a una idea
mundana, fer-se productors com a màxima autoritat del punt de vista.
Accident sense empremta
Pel·lícula francesa del 1969, Que
la bête meure, dirigida per Claude Chabrol, s’endinsa en el tema de la
venjança a partir de la mort d’un jove per atropellament en la qual el
conductor no s’ha aturat. El pare de la víctima inicia una investigació per
trobar el culpable. Demostració que el cinema francès també sap dominar el
misteri en la figura d’un dels millors representants del moviment de la “nouvelle
vague”, cineastes que volien revolucionar el cinema trencant esquemes clàssics
de narració.
L’última sessió
Last Picture Show,1971, en blanc i negre, gira al
voltant d’uns joves i les seves problemàtiques de finals d’adolescència en una
petit poble de Texas a mitjans del segle XX on el tancament de l’únic cinema
serà una al·legoria a les seves inseguretats. Per l’American Film Institut, una
de les 100 millors pel·lícules de la història. La mitificació de la pel·lícula,
2 Oscar de 9 candidatures, va fer que el seu director, Peter Bogdanovich i
intèrprets principals amb carrera consolidada, Jeff Bridges i Cybill Shepherd,
recuperessin trenta anys després la nostàlgia del passat i les noves
inseguretats de l’edat adulta, amb Texasville (1990).
Tomba per a un malfactor
Tumba para un forajido, un dels primers Spaguetti Western, 1965, amb producció totalment espanyola, que explora la relació de dos germans amb destins enfrontats, un d’ells sheriff i l’altre un bandit. No va ser una producció dels germans Balcázar, però sí rodada en els seus estudis.
Clímax
Dita de la part narrativa de més
intensitat on es resolt el conflicte principal que en el western s’identifica
amb l’enfrontament en un duel dels antagonistes. En els Spaguetti Western diuen
que l’allarguen tant que el compositor viu dels clímax. I sí, hi ha una
pel·lícula francesa moderna amb aquest nom que ni és un western ni segueix els
preceptes de la narració clàssica que relata una llarga festa de ballarins i alcohol
que acaba sense que l’espectador hi hagi trobat el clímax, una provocació de
cinema.
El gran duel
Quan el títol ja fa referència al
clímax és que el guionista ha començat escrivint l’enfrontament final i quan
això passa els motius pels quals s’arriba no sempre estan a l’alçada del moment
i poden acabar amb la paciència de l’espectador. A Gunfight, 1970, dos
veterans pistolers venen entrades per presenciar el seu duel com un gran
espectacle. Malauradament la personalitat dels actors, Kirk Douglas i Johnny
Cash, supera la dels personatges, i l’única
intriga és qui es quedarà la recaptació. No seria lògic que la referència al
principal clímax del western fos exclusiva d’una sola pel·lícula, així que el
duel el podem trobar amanit de moltes maneres, a la matinada, a OK corral, al sol,
a l’Alta Serra, i, naturalment, mortal. El més famós duel de Spaghetti Western
i que ha esdevingut també el de referència mundial és a tres pistolers, immortalitzat per Sergio Leone i banda sonora
de Ennio Morricone. El bo, el lleig i el dolent (1966), l’última de la
trilogia del dòlar on Leone va culminar també la trilogia de l’escena del duel
amb una nota excel·lent quan ja venia de notables alts amb les dues anteriors (Per
un grapat de dòlars i La mort tenia un preu).
Resolució
Però com acaba el duel en l’escena de clímax? S’ha de resoldre per satisfer l’ansietat de l’espectador que ja ha creat expectatives sobre la resolució. Que el bo en surti viu des dels primers westerns ha permès la supervivència del gènere que no hagués consentit mai esdevenir un gènere de terror, per tant, no sempre allò important no és el què sinó el com i des de llavors que sorprendre les expectatives dels clients ha estat l’objectiu dels guionistes que no han dubtat repetidament a deixar malferit el vencedor com acte de penediment a un passat tèrbol.
Epíleg
En una clau de volta i, sobretot
en resolucions impactants, l’espectador necessita un temps narratiu per sortir
del relat amb un ajustament de la vida dels protagonistes responent a un: i
després què?, i evitar així les decepcions de les segones parts, excepte The
Godfather (El Padrí, segona part). També és útil en trames rocambolesques per
explicar de què ha anat tot plegat sense que l’espectador tingui la sensació de
presa de pèl, que si ho és quan hi ha un epíleg després dels crèdits.
Després dels crèdits
Només queda anar-se’n pels pocs
que no ho han fet després de l’epíleg.
Forma part del Muntatge del
Director que inclou en una nova edició material exclòs en el primer
muntatge i que no deixa de ser una frase de màrqueting per atreure antics
espectadors que equivocadament creuen que hi trobaran novetats extraordinàries,
la més confirmada acostuma a ser que en efecte el final és més llarg.
5.2.19
Los enemigos, de Pablo Neruda. Poema de 1950
"Los Enemigos"
Pablo Neruda
Ellos aquí trajeron los fusiles repletos
De pólvora, ellos mandaron el acerbo exterminio,
Ellos aquí encontraron un pueblo que cantaba,
Un pueblo por deber y por amor reunido,
Y la delgada niña cayó con su bandera,
Y el joven sonriente rodó a su lado herido,
Y el estupor del pueblo vio caer a los muertos
Con furia y con dolor.
Entonces, en el sitio
Donde cayeron los asesinados,
Bajaron las banderas a empaparse de sangre
Para alzarse de nuevo frente a los asesinos.
Por esos muertos, nuestros muertos,
Pido castigo.
Para los que de sangre salpicaron la patria,
Pido castigo.
Para el verdugo que mandó esta muerte,
Pido castigo.
Para el traidor que ascendió sobre el crimen,
Pido castigo.
Para el que dio la orden de agonía,
Pido castigo.
Para los que defendieron este crimen,
Pido castigo.
No quiero que me den la mano empapada con nuestra sangre.
Pido castigo.
No los quiero de embajadores,
Tampoco en su casa tranquilos,
Los quiero ver aquí juzgados
En esta plaza, en este sitio.
Quiero castigo.
25.4.18
L'escriptor nàufrag a la Virreina
L'escriptor nàufrag per Sant Jordi surt temporalment de la seva illa per fer acte de presència a l'esmorzar literari que organitza l'Ajuntament de Barcelona al Palau de la Virreina per celebrar la diada del llibre i la rosa.
El pati del Palau es va atapeint d’escriptors que eleven el murmuri per confirmar que el bla, bla, bla és una onomatopeia real. Els nàufrags, per la seva doble vessant de solitaris i escriptors, busquen refugi a la taula gastronòmica de coques i varietat de cafè i es reconeixen entre si perquè ningú els identifica i tenen la mirada perduda. De sobte un munt de càmeres es concentren sobre els seus motius que algú ha identificat amb un revelador: "han arribat els polítics”. El protocòl comença a fer tria i convida cares conegudes a dirigir-se a l’entramat escalonat on es farà la foto oficial. Els nàufrags, per la seva condició de supervivents, intueixen que no seran convidats però per la mateixa raó aprofiten la primera disbauxa per enfilar-se fins a les darreres files. Des de la privilegiada situació podem veure el pati ple darrera de les càmeres i els polítics ja prenen posició al davant. Ja s’avisa que es farà més d’una fotografia per atemperar els ànims i deixar que l’alcaldessa digui les paraules protocolàries per inaugurar la jornada lectivo-festiva prenent el protagonisme a la Generalitat per absència d’aquesta per repressió d’estat. Algú fa la gracieta de que hi ha més escriptors que lectors, però després de recordar que la trobada també és de editors i llibreters, es calcula que només hi ha el 10 per cent d’escriptors, com els seus drets d’autor. El garbuix és considerable entre els que volen baixar i els que volen pujar. Entremig els mitjans busquen declaracions de cares conegudes i els polítics es deixen estimar amb selfies. Arribats al clímax i sabent que no l’escriurem nosaltres, és l’hora dels adéus. Els nàufrags ens acomiadem amb la mirada i aprofitem per arreplagar una mica més de coca, per la tornada.
Més tard, a l’illa de Bellaterra, tot té més sentit i calma.
22.4.18
L'escriptor nàufrag per Sant Jordi
Per la tradicional festa de Sant Jordi també és tradicional fer atenció a la tipologia (incomplerta) dels escriptors/es per Sant Jordi.
Així trobem:
L’escriptor que l’any anterior va encapçalar la llista dels més venuts i que enguany no té llibre nou i veu de manera incomprensible com en tota la jornada no hi ha ningú que el recordi, ni troba un lector que l’hagi llegit i el més anecdòtic és que quan entre la massa lectora sobresurt algú que el crida, és per confondre’l amb un altre autor.
L’escriptor que té la mala sort d’anar a parar a la taula de signatures propera al tradicional autor mediàtic que també s'endú tota la cua. Abans dels migdia va a prendre un cafè i no torna més a la taula, ni per fer contents als quatre coneguts que el venen a saludar amb l’esperança que els hi regali un exemplar.
L’escriptor de fons editorial que es passa el dia tafanejant per totes les parades i llibreries i ha estat incapaç de trobar un dels seus llibres quan des de l’editorial sempre li diuen que no té gaire sortida. Com no n’ha de tenir si ni aquest dia surt a l’aparador?
L'escriptor tardà que sempre havia cregut que publicar era sinònim de lligar i ara...potser el proper.
L’escriptor que observa la noia compradora quan li regala el llibre al seu xicot i capta el gest visual decebedor del futur lector que no ho serà.
L’escriptor mediàtic amb vocació d’escriptor que aconsegueix culminar la seva obra. Es passeja per tots els mitjans aprofitant el corporativisme i insisteix una i altra vegada que la seva gran vocació és escriure. Tothom el saluda i es fa un fart de signar llibres, fins i tot té un instant d’aflicció per l’escriptor del costat que no en té ningú i que al poc desapareix sense fer soroll. L’eufòria és indescriptible. Finalment tants anys de sacrifici tenen recompensa. No ha tornat a publicar. No s’ha pogut treure l’etiqueta d’escriptor mediàtic i la critica no ha tingut pietat amb ell per ser-ho. També deu ser cosa de corporativisme.
L'escriptor adaptat al cinema que ha vist desaparèixer la portada original pel fotograma cinematogràfic i que, quan se li adrecen, li pregunten pel director o els actors. És el que té vendre's l'ànima, el seu títol ja serà un referent però no lligat a l'autor original.
L’escriptor que s’ha editat a si mateix i que ha muntat la seva paradeta amb els tres-cents exemplar de la tirada que s’ha pogut pagar. No només no ha fet ni cinc de calaix, sinó que els exemplars exposats han estat tan tocats que els haurà d’oferir de segona mà.
L'escriptor sense publicar que té sentiments tan enfrontats que personifica com ningú la figura de l'escriptor fantasma.
Per contrast, l’altre escriptor, poeta d’edició pròpia i tirada també curta que els ven tots pel matí i que es passa el dia preguntant-se el que hagués passat si n’hagués tingut el doble o vint vegades més. Un hipotètic èxit que no arriba a ser una notícia breu.
L'escriptor polític que per cada llibre que signa es pregunta quants vots a favor representa.
L'escriptor negre (aquell que escriu pel demés) que veu com l'èxit del seu llibre l'ha signat un altre.
L'escriptor negre (de color) que maleeix al que es va inventar el terme metafòric i que ha d'aguantar la gracieta habitual: Ah, ets tu el negre!
L'escriptor de plagi que viu amb el cor encongit per si es descobreix el seu secret.
L'escriptor mort, que mai havia tingut èxit de viu i ara és una llegenda que fins i tot escriuen sobre la seva figura. I per més sorneguera, els hereus es barallen pels seus drets. La immortalitat té aquestes contradiccions, noves edicions incloses les que els vius escriuen amb el seu nom.
L’escriptor digital, venedor virtual del seu llibre digital i que es passeja fantasmagòricament amunt i avall sense un exemplar per signar, sense que ningú el reconegui, el més contradictori dels anonimats.
…..
Però tots han coincidit en algun moment en utilitzar la metàfora de l'escriptor nàufrag, aquell abandonat en una illa deserta que introdueix la seva novel·la dins una ampolla i deixa que les onades l'arrosseguin fins un destí indeterminat, un lector que el descobreixi. Llavors, l'escriptor somnia en solitud en aquest èxit. Podia haver introduït un missatge d'auxili, però havia de triar, o ell o la seva novel·la. Coses d’escriptor.
Aquest any he ficat una novel·la dins l'ampolla. Es diu EL FORASTER DEL CONGOST. Ha rebut un premi, XXIII premi de novel·la Valldaura-memorial Pere Calders. UAB i Ajuntament de Cerdanyola.
I és el relat de...millor que ho deixi com una sorpresa pel lector que la rescati.
Bona diada de Sant Jordi, escriptors, lectors i llibreters.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)