http://www.cazarabet.com/conversacon/fichas/fichas1/pelliculespaper.htm
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Cinema i tv. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Cinema i tv. Mostrar tots els missatges
11.5.21
PEL·LÍCULES DE PAPER, diccionari dels capítols.
De la novel·la sobre el cinema
PEL·LÍCULES DE PAPER
Un
guionista escriu un guió basat en fets que ha viscut i que el poden inculpar com el principal sospitós d’un homicidi.
Els
títols dels capítols tenen referències cinematogràfiques que poden ajudar al
lector a fer-ne un context.
Heus
aquí, doncs,
Diccionari,
per
analogies, que no els continguts,
dels
capítols.
El muntatge del director
De l’anglès Director’s Cut,
és la versió de muntatge del director. Ens recorda que són molts els productors
que es fan responsables del muntatge final i no deixen que ho facin els
directors per la seva tendència a fer muntatges o massa llargs o poc
entenedors. Per això, quan passats uns anys els directors poden recuperar els seus
drets, revisen el muntatge final al seu gust inicial i en les reestrenes
apareix com a frase reclam “Director’s Cut”. Llavors, per uns apareix el
dubte del perquè el director no n’era el responsable en l’estrena, i per uns
altres, donar la raó al productor.
La part contractant de la primera
part
Fragment d’un dels millors
diàlegs còmics de la història del cinema. El protagonitzen els germans Marx,
Groucho i Chico, a la pel·lícula “Una nit a l`òpera” (A Night at the
Opera, 1935) i desenvolupen el sarcàstic diàleg en una escena parodia sobre
els contractes artístics i administratius i en extensió a les seves
interminables clàusules, gairebé totes prescindibles.
Somnis de cinema
Referència poètica que considera
el cinema com una projecció onírica que pot ajudar a fer millor la vida de
l’espectador, per la qual cosa també la producció cinematogràfica rep el nom de
la fàbrica de somnis. En la versió burlesca, els directors i guionistes abusen
de les escenes de somnis per explicar-ho tot o fer-ne un malson.
Pel·lícules de paper
Denominació metafòrica als guions
des del punt de vista del guionista. Vol deixar clar que ell també fa
pel·lícules que comencen sobre el paper de la màquina d’escriure, no obstant
són moltes més les que no assoleixen el cel·luloide.
Acció!
Ordre operativa dels directors a l’inici del rodatge de cada pla, essència del cinema i que coordina i impulsa a tots els professionals que hi intervenen.
Denominació que va fer fortuna
com un sinònim de la Conquesta de l’Oest, centrant-se en la dura colonització
del mig oest dels Estats Units, poblat per indis, búfals i amb immenses praderies
per alimentar el bestiar, fer avançar caravanes
i veure cavalcar l’exèrcit i llegendaris cowboys. Amb aquest nom: The
conquest of the prairie, va batejar l’artista Irving Reuben Bacon el seu
fresc a l’oli que representava una escena de praderia amb herois protagonistes
de la seva èpica, com Buffalo Bill, colons i indis. La gran pintura va decorar
durant molts anys el vestíbul de l’hotel Irma propietat de Buffalo Bill i
batejat amb el nom de la seva filla a la localitat de Cody (Wyoming). La
pintura és al Buffalo Bill Center of the West, a prop de Yelowstone i l’Hotel
segueix actiu ple de referències al seu mític heroi.
Spanish western
Els primers westerns
europeus rodats a Espanya, principalment
a Madrid, abans que el cinema italià en fes ús dels seus paisatges per
rebatejar la marca com spaguetti western. També van ser nomenats despectivament
“chorizo western”, com una manera de reivindicar l’embotit espanyol en
front de la pasta italiana.
Els que no perdonen
Western romàntic, The
Unforgiven (1960) dirigit per John Huston i amb els actors Burt Lancaster i
Audrey Hepburn, que relata un setge dels indis a una família de ranxers que no
només defensa la propietat sinó també el secret d’una filla índia adoptada a
qui els veïns escarneixen pel seu origen.
Fosa en negre
Recurs cinematogràfic que de la
imatge fon a negre per tancar escenes, també utilitzat per finalitzar la
pel·lícula. Transició tècnica que tanca progressivament una o més parts
importants de la narració. Contraposa a la fosa de negre que obre escenes o la
pel·lícula. Fade to Black (1980) també va de cinema i utilitza el gènere
de comèdia de terror on un psicòpata cinèfil comet assassinats basats en els
personatges de les seves pel·lícules predilectes. Més adient cinèfila amb el mateix títol, 2007, un episodi biogràfic de la vida del director Orson Welles en una ficció d'intriga criminal.
Res no és el que sembla
Georges Méliès, director i
il·lusionista francès, precursor dels efectes especials en el cinema que en els
seus curts mostrava trucs visuals increïbles per a sorpresa dels espectadors,
com els viatges extraordinaris inspirats en els relats de Jules Verne. Fou anomenat
mag del cinema per adaptar en el nou mitjà el concepte del il·lusionista: res
no és el que sembla, que també ha estat el concepte dels efectes especials.
George Méliès i el seu Viatge a la Lluna
Que continuï l’espectacle!
El món del espectacle, per la
seva complexitat, sempre ha estat subjecte a accidents o contratemps que han
fet perillar la seva continuïtat però s’han fet forts a que cap motiu ha d’interrompre
l’espectacle. I si la mort fa acte de presència, un nou actor el substitueix i si
és la mort d’un familiar directe no ha de ser aquesta raó suficient com per
ajornar la representació. Mostra d’aquesta idea és la pel·lícula All That
Jazz (1979) del director Bob Fosse on un coreògraf (Roy Scheider) de Hollywood segueix obsessivament
amb el seu show tot i l’atac de cor que
el manté entre la vida i la mort.
Una jornada particular
Una giornata particolare, 1977, pel·lícula italiana dirigida per Ettore Scola, amb Sophia Loren i Marcello Mastroianni. Una mestressa casada i amb fills i un intel·lectual homosexual confrontaran les seves solituds veïnals i marginals mentre tothom assisteix a la trobada històrica de Hitler i Mussolini per confirmar la seva aliança feixista. Al final de la jornada ella tornarà a la vida convencional sotmesa al marit i a la família i ell serà detingut per dissident amb la causa.
Spaghetti western
Westerns europeus rodats als anys
60 i 70 majoritàriament en coproducció espanyola i italiana, bona part rodats a
Espanya, si bé per la proliferació de directors italians van ser coneguts com Spaghetti
Western. Amb més acció i violència que
els originals nord-americans. Els baixos pressupostos conferien a paisatges,
decorats, personatges i vestimenta una degradació que s’aproximava més a la
realitat de l’oest americà. L’ús prominent de la música per destacar l’acció,
el paisatge i les mirades, va ser un element molt característic que va conferir
personalitat al subgènere gràcies a la influència del compositor Ennio
Morricone. El director italià Sergio Leone amb la seva trilogia del dòlar i amb
actors nord-americans va ser considerat l’iniciador dels Spaghetti Western. No
obstant es considera que el primer va ser un western de 1961 rodat a Espanya en
la coproducció hispano americana Tierra brutal (The savage guns),
dirigida pel britànic Michael Carreras i Richard Basehart com a protagonista.
Els principals paisatges dels Spaghetti Western han estat a Madrid, Almeria i
Esplugas City. Únicament Almeria ha mantingut
decorats permanents per actuacions turístiques i ha eclipsat la història dels
altres poblats i decorats.
Horitzons llunyans
Un western del 1952 amb l’estrella
James Stewart i el director Anthony Mann. Un regenerat pistoler és el
responsable d’una caravana que es vol establir a les terres altes d’Oregó. Els
indis i un triangle amorós esdevindran els conflictes principals. El títol
original era Bend of the River (Revolt del riu), poc atractiu pels distribuïdors
espanyols. El mateix director i actor van repetir dos anys després amb un títol
semblant, Terres llunyanes, la qual cosa ha provocat més d’una confusió.
Esplugas City
La productora dels germans Balcázar
van crear uns estudis de producció i doblatge a Esplugues del Llobregat, a l’àrea
metropolitana de Barcelona. Un decorat exterior recreava un poblat permanent de
l’oest dissenyat per Juan Alberto Soler, on es van rodar molts Spaghetti Western
entre els anys 60 i 70, el primer Pistoleros de Arizona dirigit per Alfonso
Balcázar. El poblat va ser conegut com Esplugas City en dues etapes. La ficció
de la tercera és la que relata la novel·la.
Arrels profundes
Amb el títol original de Shane
(Raíces profundes, 1953), dirigida per George Steven, i amb les estrelles de l’època
Alan Ladd, Jean Arthur i Van Heflin, va esdevenir una trama model sobre el
pistoler de passat incert que ajuda a una família de colons de l’assetjament
per part de propietaris corruptes. La formula ha estat imitada posteriorment
amb desigual fortuna en els Spaguetti Western. El remake més conegut és Pale
Rader (El jinete pálido,1985) de Clint Eastwood, en uns anys de revifada
del western americà.
La crida d’un turó llunyà
L’èxit de Shane va
propiciar també el triomf de la seva banda sonora amb la peça anomenada La
crida d’un turó llunyà, composada per Victor Young, un dels compositors més
nominats a l’Oscar de Hollywood. La creació ha esdevingut un títol imprescindible
en qualsevol recopilatori sobre música de western i essencial en el repertori
de la música d’orquestra.
Els usurpadors
The Spoilers (1942) combina dos temes molt atractius en un western, les terres
d’Alaska i els llaciments d’or. Dos antagonistes, el buscador d’or i un
empresari s’enfrontaran no només pel metall sinó també per la bella cantant de
cabaret. Irresistibles protagonistes John Wayne, Marlene Dietrich i Randolph Scott.
La senda dels herois
Producció americana del 1940 amb
el nom de Trail of the Vigilantes. Un agent de la llei s’infiltra en la
banda d’un lladre de bestiar per acumular proves en contra. La inclusió de gags
còmics ha fet que la crítica la considerés més comèdia que western.
Dos homes i un destí
Els dos homes són Butch Cassidy and the Sundance Kid (Paul Newman i Robert Redford, 1969) i el destí letal que els espera pels seus robatoris, no obstant abans Katharine Ross els fa creure en un destí romàntic a ritme de balada de Burt Bacharach, un altre tema imprescindible en les músiques d’orquestra, amb més divisió d’opinions sobre la seva classificació com a música de western.
El funeral
Un clan de mafiosos enterra al
menor dels seus membres i espera començar la venjança contra el clan enemic
després del funeral. The Funeral, 1996, amb Christopher Walken, Benicio del Toro, Chris
Penn i Isabella Rossellini.
Tot i que el funeral més divertit
no hi ha dubte que és Death at a Funeral, 2007, pel·lícula britànica que
relata un funeral del pare de família que causarà un enrenou considerable quan
es descobreixen els seus secrets.
Però pel que fa als funerals de
pel·lícula, cal destacar Fedora, 1978, on tot comença amb el funeral d’una
actriu que vivia de secrets que el seu productor (William Holden) voldrà
descobrir com a causa de la seva mort. Dirigida per Billy Wilder; o, la més
coneguda, The Barefoot Contessa (La condesa descalza, 1954) que també
comença amb el funeral d’una famosa actriu (Ava Gardner) a qui un director de
cinema (Humphrey Bogart) recorda des de que la va descobrir ballant en discoteques.
Els cementiris de la gent del cinema
formen part de tours turístics que rendeixen homenatge a un temps on per les
estrelles del cinema els espectadores feien hores de cua, atenció!, per veure’ls
en una pantalla.
La incineració no era una bona
opció de màrqueting.
Una noia angelical
The Good Fairy, 1935, relata els embolics d’una
jove, Margaret Sullavan, a qui han contractat com acomodadora en una sala de
cinema, per escapar de l’empresari que la pretén i del que vol desempallegar-se’n
fent creure que està casada. Comèdia romàntica que ens mostra l’esplendor de
les sales de cinema quan eren temples d’arquitectura amb capacitat per a milers
d’espectadors.
Si bé en la història del cinema la
més angelical de les actrius ha estat Audrey Hepburn.
Sospitosos
Quan les pantalles no s’omplen d’enamorats, el recurs més a mà són els sospitosos, de crims, de corrupció, d’adulteri, de no estimar prou, de mala praxis professional, de fer pel·lícules per adolescents o d’escriure guions mediocres. El sospitós alimenta la trama i enforteix els personatges que s’aniran eliminant al llarg del metratge excepte si és una intriga Agatha Christie. El més conegut pel títol és Sospitosos habituals, (The Usual Suspects, 1995), que va esdevenir un thriller molt innovador, Oscar al millor guió original, a partir de la detenció de cinc sospitosos habituals i un embolic de trama difícil de recordar, la qual cosa la fa ideal per veure-la més d’una vegada com si fos la primera, a diferència d’Alfred Hitchcock capaç de combinar sospita i amor amb dosis suficient de suspens com per fer-ne repetides sessions continues.
Els insaciables
The Carpetbaggers,1963, adaptació del best seller de Harold Robbins
sobre la creació d’un gran imperi cinematogràfic amb tots els ingredients dels
diners i l’ambició dels seus protagonistes, un d’ells inspirat en el magnat
Howard Hughes. En un dels capítols de la novel·la s’explica la vida d’un dels productors que en
la seva joventut es va convertir en un expert pistoler per venjar la mort dels
seus pares a mans d’uns bandits. Aquesta història es va convertir en el western
Nevada Smith, 1966, amb Steve McQueen, de més èxit que l’anterior pel carisma
del seu protagonista i la obsessiva venjança.
Punt de vista
Subjectiva interpretació d’uns
fets reals o inventats sobre els quals se sosté una opinió o una manera d’entendre-ho
que determinen la intenció del narrador en la seva exposició. El fet
cinematogràfic fa que comenci pel guionista en termes temàtics i d’acció, continuï
el director amb una concreció visual de l’enquadrament i la posta en escena,
segueixi amb l’emotivitat del compositor i culmini amb el muntador fent-ne el
compendi de tot plegat. Són molts autors per un únic punt de vista comú si a
més hi hem d’afegir la del productor que, si no hi està d’acord, té la decisió extrema
que en altres temps passava per “empaperar” la pel·lícula, terme subtil per dir
que la llençava a les escombraries; altres maneres de fer-ho és amb una pèssima
distribució o convertir-la amb una tvmovie de matinada. De totes maneres la
darrera paraula la té l’espectador amb el seu punt de vista, que com no és
singular, la pluralitat dels punts de vista tanca el cercle cinematogràfic no
sempre amb l’agraïment dels seus autors que continuen fidels a una idea
mundana, fer-se productors com a màxima autoritat del punt de vista.
Accident sense empremta
Pel·lícula francesa del 1969, Que
la bête meure, dirigida per Claude Chabrol, s’endinsa en el tema de la
venjança a partir de la mort d’un jove per atropellament en la qual el
conductor no s’ha aturat. El pare de la víctima inicia una investigació per
trobar el culpable. Demostració que el cinema francès també sap dominar el
misteri en la figura d’un dels millors representants del moviment de la “nouvelle
vague”, cineastes que volien revolucionar el cinema trencant esquemes clàssics
de narració.
L’última sessió
Last Picture Show,1971, en blanc i negre, gira al
voltant d’uns joves i les seves problemàtiques de finals d’adolescència en una
petit poble de Texas a mitjans del segle XX on el tancament de l’únic cinema
serà una al·legoria a les seves inseguretats. Per l’American Film Institut, una
de les 100 millors pel·lícules de la història. La mitificació de la pel·lícula,
2 Oscar de 9 candidatures, va fer que el seu director, Peter Bogdanovich i
intèrprets principals amb carrera consolidada, Jeff Bridges i Cybill Shepherd,
recuperessin trenta anys després la nostàlgia del passat i les noves
inseguretats de l’edat adulta, amb Texasville (1990).
Tomba per a un malfactor
Tumba para un forajido, un dels primers Spaguetti Western, 1965, amb producció totalment espanyola, que explora la relació de dos germans amb destins enfrontats, un d’ells sheriff i l’altre un bandit. No va ser una producció dels germans Balcázar, però sí rodada en els seus estudis.
Clímax
Dita de la part narrativa de més
intensitat on es resolt el conflicte principal que en el western s’identifica
amb l’enfrontament en un duel dels antagonistes. En els Spaguetti Western diuen
que l’allarguen tant que el compositor viu dels clímax. I sí, hi ha una
pel·lícula francesa moderna amb aquest nom que ni és un western ni segueix els
preceptes de la narració clàssica que relata una llarga festa de ballarins i alcohol
que acaba sense que l’espectador hi hagi trobat el clímax, una provocació de
cinema.
El gran duel
Quan el títol ja fa referència al
clímax és que el guionista ha començat escrivint l’enfrontament final i quan
això passa els motius pels quals s’arriba no sempre estan a l’alçada del moment
i poden acabar amb la paciència de l’espectador. A Gunfight, 1970, dos
veterans pistolers venen entrades per presenciar el seu duel com un gran
espectacle. Malauradament la personalitat dels actors, Kirk Douglas i Johnny
Cash, supera la dels personatges, i l’única
intriga és qui es quedarà la recaptació. No seria lògic que la referència al
principal clímax del western fos exclusiva d’una sola pel·lícula, així que el
duel el podem trobar amanit de moltes maneres, a la matinada, a OK corral, al sol,
a l’Alta Serra, i, naturalment, mortal. El més famós duel de Spaghetti Western
i que ha esdevingut també el de referència mundial és a tres pistolers, immortalitzat per Sergio Leone i banda sonora
de Ennio Morricone. El bo, el lleig i el dolent (1966), l’última de la
trilogia del dòlar on Leone va culminar també la trilogia de l’escena del duel
amb una nota excel·lent quan ja venia de notables alts amb les dues anteriors (Per
un grapat de dòlars i La mort tenia un preu).
Resolució
Però com acaba el duel en l’escena de clímax? S’ha de resoldre per satisfer l’ansietat de l’espectador que ja ha creat expectatives sobre la resolució. Que el bo en surti viu des dels primers westerns ha permès la supervivència del gènere que no hagués consentit mai esdevenir un gènere de terror, per tant, no sempre allò important no és el què sinó el com i des de llavors que sorprendre les expectatives dels clients ha estat l’objectiu dels guionistes que no han dubtat repetidament a deixar malferit el vencedor com acte de penediment a un passat tèrbol.
Epíleg
En una clau de volta i, sobretot
en resolucions impactants, l’espectador necessita un temps narratiu per sortir
del relat amb un ajustament de la vida dels protagonistes responent a un: i
després què?, i evitar així les decepcions de les segones parts, excepte The
Godfather (El Padrí, segona part). També és útil en trames rocambolesques per
explicar de què ha anat tot plegat sense que l’espectador tingui la sensació de
presa de pèl, que si ho és quan hi ha un epíleg després dels crèdits.
Després dels crèdits
Només queda anar-se’n pels pocs
que no ho han fet després de l’epíleg.
Forma part del Muntatge del
Director que inclou en una nova edició material exclòs en el primer
muntatge i que no deixa de ser una frase de màrqueting per atreure antics
espectadors que equivocadament creuen que hi trobaran novetats extraordinàries,
la més confirmada acostuma a ser que en efecte el final és més llarg.
12.1.19
La mirada INCREÏBLE
LA MIRADA INCREÏBLE
Tot plegat es resumeix en una mirada.
La mirada curiosa davant l´experiència, sempre diferent, de transmetre i rebre coneixements, amb un punt de neguit recíproc sobre si la cosa funcionarà, com si fos una píndola de la formació. Però en el prospecte són moltes les variables que intervenen en l’operatiu, des del mateix escenari, les llums, el material, l’hora, la durada i, imprescindible, les particularitats dels alumnes. I és en aquests últims on rau el perquè de tot plegat d’aquesta experiència, perquè incorpora una mirada especial, la de la gent d’Ampans que configuren un ventall de mirades brillants que enlluernen com la llum i això els fa compartir analogies, perquè és la llum el tema principal.
Per situar al lector sobre la mirada objectiu, es tracta d’una formació sobre la imatge i la gestió creativa per organitzar i realitzar futurs reportatges dins el projecte ja en viu d’Ampans Tv, amb expectatives de creixement amb nous creadors al davant i al darrera d’una càmera.
D’entrada, detecto una mirada increïble. La formació de la imatge, primer fotogràfica i després en moviment, és com un espectacle de màgia que deixa bocabadats al espectador, similar al primer que va veure fa segles formar-se una imatge a la paret d’una habitació tancada. Només un petit forat deixava passar la llum i aquesta projectava sobre l’altre paret una imatge, reproducció invertida d’un paisatge real. La caixa fosca. Comprendre això és complicat, pertany a la disciplina de la física de la llum que per si mateixa forma part d’un increïble fenomen diari, la llum que ens arriba del sol no només és creadora de vida, sinó que ha permès l’invent màgic de la fotografia, el cinema i la televisió, de no gaire més d’un segle, i sense els quals ara mateix estaríem més limitats en la comunicació. I complicat també entendre que tot és possible perquè la llum es desplaça a una velocitat de 300.000 quilòmetres per segon, tan fàcil com imaginar-se un viatge a la lluna en un segon. Quina meravella. De totes maneres la física, pels comunicadors, no sempre ens ha anat bé i acceptem disciplinàriament que hi ha coses que són així i no hi posarem pegues, ja ens va bé entendre els mínims per poder fer fotografies sense entrar en tractats de la física i també de la química per fer còpies en paper. I per si no en teníem prou, ara la informàtica transforma la reproducció i fa pensar que per formar-se en imatge ens caldrà ser també enginyers. La cosa millora si entenem que la ciència en ajuda i ens fa les coses més senzilles, com els automatismes que ens fan creure que vivim una fantasia, que les bones imatges les fem nosaltres quan en realitat les ha fet la càmera, nosaltres només hem actuat sobre un botó per fer un homenatge constant a la il·lusió dels primers inventors.
Sí, la mirada increïble és una mirada engrescadora i relaxant, perquè ens permet gaudir sense necessitat de saber més. Què caram, no estem pas sols i altres arriben on nosaltres no podem. I si algú va inventar el fet automàtic, serà per alguna cosa, com per exemple, fer la mirada increïble.
Veig que la majoria accepten encantats la tesi sobre la mirada increïble. Per alguna cosa serà que la paraula té dos punts sobre la ï, com una analogia de dos ulls observadors.
En la mirada espurna ja es delata qui vol traspassar el llindar de la màgia per dominar el truc i l’escenari i ho acompanya amb tímides accions sobre la càmera, l’objecte encantador, que mostra per una diminuta pantalla el desig de ser-ne partícip.
La mirada tranquil·la i inquieta m’avisa que cal engrescar més si hem d’activar més mirades espurna.
Anem doncs per la mirada comunicativa amb la qual descobrim l’amor per la càmera, és a dir, trobar-se bé apareixen en pantalla, i que no sempre reben afalacs dels seus detractors que fan extensiu el terme popular de “xuclar càmera”, en el fons envejat pels que voldrien tenir aquest emmirallat valor. Ara ja podem formar mirades complementaries, que ve a ser com l’amor glamur entre el/la càmera i l’artista, una atracció recíproca d’un per l’altre, una manera romàntica de fer el pla d’imatge interminable si no fos per la mirada del realitzador que no s’està d’orgues ni de petons. Cal anar per feina, establir enquadraments, ordenar l’escena, dirigir assajos i controlar totes les mirades que també hi volen dir la seva; com la mirada literària del guionista sobre el paper i que el caos del rodatge vol transformar o com la mirada artística de qui vol que l’ambientació sigui una atmosfera que abraci la imatge com un regal o com el pintor de les llums que voldrà que les ombres siguin també brillants per contrast.
Ja podem formar equip, totes les mirades hi són presents.
Només cal la mirada ordenada que planifica, organitza i connecta amb les diferents mirades per fer-les respectar i emergir amb visions conjuntes per adaptar-se al temps i exigències de la producció. La mirada preventiva i impulsora del/la productora és per alguns l’ànima que unirà els esperits i conduirà l’equip del somni a la realitat. I que tot i saber que al final el somni era massa ambiciós i que la realitat no és més que una nova sensació, ja comença a preparar el proper somni per alimentar mirades increïbles.
Silenci, càmera, Ampans TV en acció.
Crèdits:
Gràcies a les mirades d’en (per ordre alfabètic)
Belén, Meritxell, Montse, Montse, Pablo, Pau, Rosa, Rosita i Rubén
A la Pilar per la mirada preventiva, tranquil·la, inquieta i confident.
Al Jordi pel muntatge.
A l’equip de comunicació d’Ampans per l’oportunitat, atenció i simpatia.
A tothom per no demanar notes, però teniu la meva mirada excel·lent.
Gabriel Martínez i Surinyac
Narrador
El curs es va desenvolupar en 4 sessions del mes de juny del 2018 a les instal·lacions d' Ampans a Santpedor.
Article publicat a la revista AMPANS, número 41, desembre 2018.
18.8.18
MAC a Castellbell i el Vilar, una exposició de pel·lícula.
MAC a Castellbell i el Vilar
En els darrers mesos faig regulars sortides pel Bages amb el meu fill Llorenç properes a la seva residència de Els Comtals (Ampans) a Manresa. Una de les descobertes ha estat el bar restaurant Burés a l'entrada nord de Castellbell i el Vilar i amb espectaculars vistes a contrapicat sobre la serra de Montserrat.
Fa temps l'estructura antiga de l'edifici va despertar la meva curiositat i, dit i fet. La meva sorpresa va estar trobar-me un interior decorat de manera rústica i les parets de les dues sales bar-restaurant decorades amb pòsters de pel·lícules i de fotogrames que temps enllà eren el reclam principal per atreure espectadors a les sales. Un lloc nostàlgic i agradable i més quan les preguntes van rebre resposta d'en Manel, l'amable encarregat de l'espai juntament amb la seva esposa russa que parla un excel·lent català. La construcció era de l'antic cinema de Castellbell i el Vilar i l'espai adquirit pertanyia al vestíbul del cinema. L'antiga sala de butaques era un espai tancat i que en ocasions serveix per activitats de grups socials del poble. En la restauració va trobar centenars de cartells de cinema i fotogrames de les pel·lícules que van ser projectades al llarg dels anys. En Manel en va fer una selecció i les va emmarcar per decorar el nou local, ara reclam d'un nou tipus de clientela. De tant en tant m'hi aturo, bé per esmorzar, bé per dinar, segons com bufa el vent del dia, i els cartells inspiren records i reflexions sobre el temps i el cinema, i com als espectadors aquelles pel·lícules repercutien en les seves vides bé per diversió, bé per somniar, bé per prendre decisions importants com ho havien fet els herois o antiherois de la pantalla: Alec Guinness, Kirk Douglas, Robert Mitchum, Marlon Brando, Johnny Weissmuller, Ingrid Bergman, Bogart, o els hispans Pepe Isbert i Sara Montiel. Tots amb l'atracció del cartell corresponent, icones dibuixades per artistes que sabien com ningú plasmar l’ànima de l’acció i que han passat per la professió amb la discreció de formar part del món de l'espectacle en la vessant del negoci de la exhibició, contractats majoritàriament pels distribuïdors per atreure espectadors a les sales. Potser alguns espectadors encara recorden els grans murals que decoraven per setmanes de forma espectacular la façana dels cinemes d'estrena més importants, joies que en ocasions imitaven, no el cartell oficial (cada país feia el seu, per això podem trobar cartells diferents per cada pel·lícula i país on s'ha estrenat), sinó el perpetrat per l'artista autòcton que sabia impregnar com ningú allò que s'estava oferint, el millor espectacle del món. Fotos vintage d'aquestes sales formen part de la memòria urbana amb les corresponents cues d'espectadors que en les estrenes eren interminables. El cartell es distribuïa pels carrers per captar l'atenció de l'estrena de la nova projecció i els fotogrames eren els antics spoilers de fragments d'acció o d'amor que decoraven el vestíbul observats amb desig de cinema mentre es feia cua per comprar l'entrada o accedir a la sala.
Un dels artistes de cartells de cinema és en Macari Gómez, reusenc retirat a Olesa de Montserrat i que en els últims anys ha rebut el merescut reconeixement amb exposicions de la seva obra i una honorífica Creu de Sant Jordi. Alguns actors famosos van tenir interès en conèixer MAC impressionats pels retrats dels personatges als quals interpretaven. Com Charlton Heston, que quan es van conèixer personalment, Macari li va regalar un retrat de Moisès (Els 10 manaments, 1956). Va tenir admiradors com Marlon Brando o Salvador Dalí. Firmava els cartells amb un MAC característic i visible dins el cartell. Els cartells de la principal sèrie de James Bond (Sean Connery) són seus. Per la llegenda, George Lucas li va encarregar cartells de La guerra de les galàxies, però no va ser finalment seleccionat tot i que va cobrar per la feina.
Recentment vaig fer fotografies de les parets dels cartells per penjar-ne alguna a INSTAGRAM i fer conèixer aquest espai tan singular. No vaig fixar-me en els artistes a l'hora de fer la tria i aleatòriament vaig penjar el 26 de juny (2018) la fotografia que incloïa els cartells de VIVA ZAPATA (Marlon Brando,1952), i PECADO DE AMOR (Sara Montiel,1961).
INSTAGRAM
El 21 de juliol es mor Macari Gómez, MAC, (Reus, 1926) a Olesa de Montserrat, la ciutat de residència, a l'edat de 92 anys. No vaig trigar gaire en visitar Castellbell i comentar la notícia amb en Manel. Un amic d'en MAC que havia visitat l'espai va dir que algun dia hi tornaria amb ell. Hagués estat bé que en MAC signés les reproduccions dels seus cartells. Vaig tornar a repassar la sala per trobar els cartells d'en MAC.
I sí, eren Viva Zapata i Pecado de amor, que jo havia publicat a Instagram 3 setmanes abans de la seva mort.
Premonició?, potser, però com a narrador em va atreure la probabilitat, si més no la motivació, per fer-ne un article i fer conèixer l’artista.
Podeu fer un repàs de l'obra de MAC al següent enllaç
Gabriel Martínez i Surinyac
Fotògraf i narrador.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)