La vaga de fam de Bobby Sands
Robert Gerard Sands, nascut a Irlanda del Nord, fou membre de l'IRA Provisional en l’històric conflicte nord-irlandès amb la Gran Bretanya. Va ser acusat per una explosió en un pub, però com no es va demostrar la seva participació, va ser sentenciat a 14 anys per tinença d’una pistola. Mentre era a la presó va ser escollit membre electe del Parlament del Regne Unit, per bé que no va arribar a ocupar el càrrec. La reivindicació dels presos republicans irlandesos per ser considerats presoners de guerra i no vulgars criminals, va portar a una vaga de fam durant el Govern de Margaret Thatcher que no va cedir a les demandes. 10 presoners van morir en la coneguda vaga de fam del 1981. El primer va ser Bobby Sands, amb 27 anys, després de 66 dies de vaga, que el van convertir en una llegenda i va provocar un revifament del conflicte no pacificat per ambdues parts fins a finals dels 90.
Va ser un conflicte que Catalunya va seguir de prop ateses les característiques comuns d’un Estat repressiu però també de lluny pel seu caràcter violent. Tot i aquest contrast, la vaga de fam va tenir molta repercussió mundial i a Catalunya l’independentisme va fer costat a Bobby Sands. No és excepcional que en l’actual situació de la repressió de l’Estat espanyol contra el procés pacífic i democràtic cap a la independència de Catalunya i l’empresonament i exili dels polítics catalans, la causa de Irlanda del Nord hagi estat recordada. Alguns polítics catalans empresonats, com Jordi Sánchez, Jordi Turull, Joaquim Forn i Josep Rull, han començat una vaga de fam i el cas de Bobby Sands ha entrat en l’anàlisi de la situació ni que només sigui per recordar la dramàtica situació que representa.
El tema em toca personalment com a independentista i perquè l’any 1981 jo estava fent el servei militar a Saragossa i en aquella conjuntura forçada em va arribar la notícia de la mort de Bobby Sands. Llavors vaig escriure unes lletres per descarregar l’impacte emocional, paraules que encara conservo i que ara deixen de ser inèdites i sense actualitzar narrativament.
JAÇ DE MORT
Baixo els ulls i no et ser veure;
abans gras, bru i retenció de mirades,
ara ets pelleringa damunt aquest jaç pudent.
Oh, carcassa fidel!, perquè no puc renunciar?
Només hauria de dir: vull un bocí de pa.
I el cap em cau a un costat
perquè recordi on estic.
Quatre parets humitoses,
una porta per pensar
i unes reixes que travessen
el forat del cel obert.
Més dignitat comporta la mort
que viure en sis metres quadrats.
A vint anys m’hi varen ficar,
amb vint-i-cinc agonitzo,
trenta anys empresonat
fora massa humiliació
per un que va néixer ajupit.
Ja no hi haurà més aniversaris
fent la lluita pel carrer
o amb un projectil arran del cor
o besant els teus llavis oblidats
o menjant un potatge
sota la ullada de l’oficial de presons.
No vull esdevenir un màrtir
pels que fan servir la sang
amb raons per fer més sang
I d’altres per justificar no bel·ligerància
dient suïcidi i no un crim per evitar.
Em diuen tocat de l’ala
els que estan tocats de l’altre,
sóc caparrut amb valors.
I voldria saber si ells ho serien
fins a besar la mort.
Som pocs però sabem el que és viure soterrat,
és sinònim dir-se tibetà, irlandès, basc o català.
Som de cultures petites
amb més història que cap
i ens neguen normalitat,
diuen que la vida és llarga
per compartir-la entre tants.
I demanem poca cosa!
Una vida i llibertat.
Quan era petit
les guerres havien passat,
les civils i mundials,
i a l’escola em repetíeu:
Ara sí vivim en pau.
Quan us vaig conèixer,
el riure qui sap on el puc trobar,
quan us volia comprendre
al meu germà vau matar.
I a mi vau dir-me traïdor
sense deixar-me triar.
Va començar una altre guerra
entre vosaltres i jo,
On vosaltres éreu els bons
I jo un foll radical
que vessa sang sense fer-ho
quan a disparar hi teniu la mà.
I ara que sóc presoner
em tracteu de delinqüent,
un vulgar criminal
que té una closca banal.
I jo us pregunto,
Qui va ser el primer en trepitjar?
Poc a poc em vaig fonent
I si teniu tranquil·la consciència,
més valdria plorar.
Em falta poc per morir
i no em sap grau,
morir per quimeres
és agonitzar en pau
Desitjo que la vostra fi
sigui un espectacle mesquí.
I demanem poca cosa!
Una vida i llibertat.
Pàgina web dedicada a Bobby Sands
Película de ficció sobre la vaga de fam de Sands.
HUNGER (2008)
Documental
66 DAYS
