Les coses tenen més valor en un segon temps, tornem després d'anar, baixem després de pujar, mengem després de menjar, envegem després de desitjar, patim després d'estimar, escrivim després de pensar... Un segon temps que també ens permet repensar després de pensar. També és veritat que morim després de viure, però fins ara ningú ha pogut demostrar que en aquest cas no es compleixi.
31.12.10
Els aventurers de la llibreria
El Punt, Opinió, 31-12-2010
13.10.10
El gran carnaval
10.6.10
Perdidos en exceso
Perdidos en el primer acto. En la dramaturgia audiovisual se define como guionistas de primer acto a aquellos escritores que idean comienzos espectaculares, emocionantes e intrigantes pero después no pueden mantener el nivel inicial y se ven abocados a una huida hacia delante lo que hace subir el misterio a una cresta tan alta que es imposible hacer una lógica resolución en la bajada. Bien lo sabía el director del suspense Alfred Hitchcock que, ante un proyecto sobre la leyenda de un barco navegando en pleno Atlántico sin ningún signo de vida, no lo hizo debido a que nunca podría justificar un final a la altura del misterio inicial, como así se demostró años más tarde cuando otro director rodó Misterio en el barco perdido (1959), película que ni protagonistas y estrellas de la época como Gary Cooper y Charlton Heston pudieron salvar del naufragio resolutivo. Perdidos en la autoría. Los formatos televisivos de series de ficción continuada hacen de los guionistas los principales protagonistas de la producción, una especie de creativos al servicio de todos y no siempre al servicio de su propio equilibrio. Para empezar es imposible que la responsabilidad sea de un solo guionista y son muchos los que acaban interviniendo de manera parcial bajo la consigna de un editor de guiones que procura ligar el rompecabezas sin perder la razón por el camino. ¿Quién no ha vivido la dificultad de consensuar entre varias personas un simple texto?. Además, el equipo de guionistas se ve presionado por las intervenciones de otros factores televisivos como los productores, habitualmente impulsores del proyecto y la idea inicial, y los espectadores que a través del genérico audiencia, obliga a mover tramas y personajes al gusto de esta para que los ejecutivos mantengan el trabajo y la serie no sea cancelada rápidamente. También deben tener recursos para otorgar más papel a uno u otro personaje en función de si gusta más o por otro lado hacerlo desaparecer por excesivas reivindicaciones de un actor. A los guionistas de serie, no siempre identificados con los personajes y tramas que escriben, les queda el consuelo de saber que nunca caminarán solos. Perdidos en el género. Cuando se utiliza la convención género es para establecer unas reglas de la narración, una especie de contrato entre el autor y su destinatario para impulsar la unidad de las tramas y hacer creíbles los personajes en su tiempo y espacio. El Big bien televisivo hace que en un periodo corto de tiempo, por programación, cadenas o zapping, la narración audiovisual nos hace explorar formatos de gran contraste, el anuncio, la fantasía, el western, el policial, la intriga, el videoclip, el reality, el viaje en el tiempo, la comedia, las noticias, el videojuego ... Se entiende pues que el perfil del espectador actual está habituado a los impactos de todo género, lo que no se debe confundir en sí los sabe interpretar. Pero en una lectura retorcida de la situación se cree que ya que el espectador tiene esa capacidad para absorber material disperso, también sabrá comprender que si en una misma trama se le mezclan elementos de drama, comedia, fantasía, aventura, fantasmas, misterio, romanticismo, musical, religión, violencia, etc, aceptará como un cordero que ya que es abducido por lo imposible, no tiene por qué sentirse herido si no se cumplen todas las expectativas creadas.Pero en la confusión emocional del espectador éste aún conserva una cierta capacidad de raciocinio y ya no le sirve la excusa de que lo importante es el camino, qué bien nos lo pasamos, y no lo que nos espera al final, saber el porqué. Si hay que resignarse, al menos que no nos lo hagan pagar con excusas de mal narrador. El cerebro del espectador busca la estabilidad en la identificación de género al igual que el blanco es el equilibrio de los colores, y no la expiación del pecado en el acto televisivo. Perdidos en el final. La dramaturgia de los clásicos griegos también tenía por costumbre complicar tanto la vida a sus héroes que al final, incapaces de hacer que el protagonista resolviera por sí mismo el conflicto, hacían del arbitraje de los dioses la excusa perfecta para hacer finales a la medida . Como el formato de expresión era habitualmente el teatro, de esta intervención divina le llamaban Déus ex machina, por la maquinaria que hacía bajar hasta el escenario al intérprete del dios correspondiente que intercedió para resolver el conflicto humano. Un ejercicio habitual de los guionistas iniciados es plantear situaciones imposibles y encontrar la manera de salir de ellas sin perder el sentido ni la credibilidad. Quizá de esta práctica, que no siempre se resuelve favorablemente, en los últimos tiempos hay muchas series y películas que hacen que los muertos sean los protagonistas, aunque para no quemar todo en el primer acto, no lo sabemos hasta el final. Es el Déus ex machina actual. Perdidos siempre será el mejor calificativo para la aventura clásica de los náufragos en una isla desierta y que inmortalizaron Julio Verne y Daniel Defoe. Perdidos, por cierto, también es una serie televisiva de gran repercusión mundial. Pero esa es otra historia.
El Punt, Opinió, 10-06-2010
Perduts ben bé

Perduts en el primer acte. En la dramatúrgia audiovisual es defineix com a guionistes de primer acte aquells escriptors que ideen començaments espectaculars, emocionants i intrigants però després no poden mantenir el nivell inicial i es veuen abocats a una fugida endavant, la qual cosa fa pujar el misteri a una cresta tan alta que és impossible fer-ne una lògica resolució en la baixada. Bé ho sabia el director del suspens Alfred Hitchcock, el qual, davant d’un projecte sobre la llegenda d’un vaixell navegant en ple Atlàntic sense cap signe de vida, no el va fer pel fet que mai podria justificar un final a l’altura del misteri inicial, com així es va demostrar anys més tard quan un altre director va rodar Misteri en el vaixell perdut (1959), pel•lícula que ni protagonistes i estrelles de la època com Gary Cooper i Charlton Heston van poder salvar del naufragi resolutiu.
Perduts en l’autoria. Els formats televisius de sèries de ficció continuada fan dels guionistes els principals protagonistes de la producció, una mena de creatius al servei de tothom i no sempre al servei del seu propi equilibri. Per començar és impossible que la responsabilitat sigui d’un sol guionista i són molts els que acaben intervenint de manera parcial sota la consigna d’un editor de guions que procura lligar el trencaclosques sense perdre la raó pel camí. Qui no ha viscut la dificultat de consensuar entre varies persones un simple text?. A més, l’equip de guionistes es veu pressionat per les intervencions d’altres factors televisius, com els productors, habitualment impulsors del projecte i la idea inicial, i els espectadors, que a través del genèric audiència obliga a moure trames i personatges al gust d’aquesta perquè els executius mantinguin la feina i la sèrie no sigui cancel•lada ràpidament. També han de tenir recursos per atorgar més paper a un o altre personatge en funció de si agrada més, o per altre banda fer-ne desaparèixer per excessives reivindicacions d’un actor. Als guionistes de sèrie, no sempre identificats amb els personatges i trames que escriuen, els hi queda el consol de saber que mai caminaran sols.
Perduts en el gènere. Quan s’utilitza la convenció gènere és per establir unes regles de la narració, una mena de contracte entre l’autor i el seu destinatari per impulsar la unitat de les trames i fer creïbles els personatges en el seu temps i espai. El Big ben televisiu fa que en un període curt de temps, per programació, cadenes o zàping, la narració audiovisual ens fa explorar formats de gran contrast: l’anunci, la fantasia, el western, el policíac, la intriga, el videoclip, el reality, el viatge en el temps, la comèdia, les noticies, el videojoc… S’entén doncs que el perfil de l’espectador actual està habituat als impactes de tot gènere, la qual cosa no s’ha de confondre en si els sap interpretar. Però en una lectura esbiegada de la situació es creu que, ja que l’espectador té aquesta capacitat per absorbir material dispers, també sabrà comprendre que si en una mateixa trama se li barregen elements de drama, comèdia, fantasia, aventura, fantasmes, misteri, romanticisme, musical, religió, violència, etc, acceptarà com un xai que, ja que és abduït per l’impossible, no té per què sentir-se ferit si no s’acompleixen totes les expectatives creades. Però dins la confusió emocional de l’espectador aquest encara conserva una certa capacitat de raciocini i ja no li serveix l’excusa de que allò important és el camí, que bé que ens ho passem, i no allò que ens espera al final, saber el perquè. Si ens hem de resignar, com a mínim que no ens ho facin pagar amb excuses de mal narrador. El cervell de l’espectador busca l’estabilitat en la identificació de gènere de la mateixa manera que el blanc és l’equilibri dels colors, i no l’expiació del pecat en l’acte televisiu.
Perduts en el final. La dramatúrgia dels clàssics grecs també tenia per costum complicar tant la vida als seus herois que al final, incapaços de fer que el protagonista resolgués per si mateix el conflicte, feien de l’arbitratge dels déus l’excusa perfecta per fer finals a la mida. Com el format d’expressió era habitualment el teatre, d’aquesta intervenció divina l’anomenaven Déus ex machina, per la maquinaria que feia baixar fins a l’escenari al intèrpret del déu corresponent que intercedia per resoldre el conflicte humà. Un exercici habitual dels guionistes iniciats és plantejar situacions impossibles i trobar la manera de sortir-ne sense perdre el sentit ni la credibilitat. Potser d’aquesta pràctica, que no sempre es resolt favorablement, en els darrers temps hi ha moltes sèries i pel•lícules que fan que els morts en siguin els protagonistes, tot i que per no cremar-ho tot en el primer acte, no ho sabem fins al final. És el Déus ex machina actual.
Perduts sempre serà el millor qualificatiu per a l’aventura clàssica dels nàufrags en una illa deserta i que van immortalitzar Jules Verne i Daniel Deföe.
Perduts, per cert, també és una sèrie televisiva de gran repercussió mundial. Però aquesta és una altra història.
El Punt, Opinió, 10-06-2010
29.3.10
Benvinguts, estudiants d'Erasmus
La mobilitat d’estudiants estrangers, tot i que fa anys que es desenvolupa, és a l’entorn del pla de Bolonya on comença la seva expansió. Hom recorda fa anys, quan arribaven els primers, pocs, tímids, desorientats, il·lusionats, asseguts a les primeres files i que segons després de començar la presentació aixecaven el braç i preguntaven si la classe es podria fer en castellà. De la forma i to de la pregunta, se’n podrien fer derivades, des de la sorpresa per escoltar un nou idioma fins a l’exigència del castellà com a llengua docent. Pel tipus de pregunta, s’havia d’analitzar en un instant si havia estat generada per falta d’informació o per desinformació, que no és el mateix. Uns, perquè s’adonaven que el català existia, i d'altres, perquè algú els havia fet creure que era una llengua folklòrica. Per no ferir sensibilitats, la resposta era en primer terme informativa en castellà, i després, decebedora, per a ells, perquè continuava la docència en català.
Amb els anys la resposta requeria una dedicació prèvia que ja formava part d’un epígraf no escrit del programa, resposta als alumnes d’intercanvi, en el qual es relataven antecedents polítics, socials i realitats no enteses sobre el català i Catalunya. Més endavant els minuts inicials es resolien amb una curta ironia com ara que no podien deixar passar l’oportunitat d’explicar als seus néts que havien rebut classes en una futura llengua morta, i reservar la part més informativa i conciliadora fora dels discurs públic, perquè els estudiants catalans començaven a expressar la seva fatiga sobre el tema i el professor augmentava el desig de viure en un país normal on a l’aula no s’hagi de defensar el que ens és propi i natural. També hi ajudava la periodicitat anual i un esforç per part de tots, ells d’escoltar i nosaltres de cedir en el regat curt del despatx. La familiaritat d’aquesta política em va fer saber que si aquesta tipologia d’alumnes insistia, any rere any, era per la senzilla raó que una gran majoria de professors cedien i per tant el gros d’assignatures es feien a la carta amb el gest simbòlic d’aixecar el braç el primer dia de classe.
Actualment l’ increment del nombre d’alumnes d’intercanvi, d'Erasmus principalment, els plans de Bolonya i l’estructura semestral, han fet matisar els antecedents. Ara reben instruccions d’acollida de la universitat catalana i facilitats per fer cursos de català durant la seva estada, però en l’ idioma docent es manté l’ambigüitat, ja que se’ls deriva a preguntar-ho a cada professor. Ha desaparegut la pregunta inicial dins l’aula, ara la fan per mail, al passadís o a peu de taula abans de començar. La resposta és similar, més concisa i oferint l’expectativa de que si tenen alguna dificultat, continuarem fent reforç suplementari si així és necessari, com hem fet sempre. Dels molts que al final decideixen quedar-se, la meitat no els tornes a veure en la classe següent.
Per deformació professional hom intenta establir una anàlisi per fer-ne la interpretació. Continuem dubtant sobre la informació que reben d’origen, sobre que el català és un idioma de docència, i comprenem que tinguin dificultats de seguir les classes en català, perquè el seu justet nivell de castellà fa pensar que també tenen problemes amb aquest idioma. En un semestre d’estada, l’esforç que se’ls demana de comprensió del català està per damunt de les seves possibilitats.
La opció de flexibilitat que ofereixen algunes universitats d’origen, com ara el poder confeccionar el seu itinerari curricular triant assignatures de lliure elecció, fa que dins el marge de temps de matricula que tenen es dediquin a visitar assignatures, contrastar programes i metodologies i acabar decidint per raó de llengua, el més còmode per programa o favor del professor.
Una raó determinant m’ha arribat aquest semestre d’una estudiant francesa que ja havia fet el primer semestre i començava el seu segon d’estada a la Facultat de Ciències de la Comunicació a la UAB. Quan li vaig preguntar sobre el seu nivell de comprensió del català després d’uns mesos entre nosaltres em va dir que res de res, que no n’havia tingut necessitat, que la seva vida universitària, social i cultural s’havia pogut desenvolupar perfectament en llengua castellana. Tot fa pensar que aquesta alumna, que no es va matricular en l’assignatura, després d’un any d'Erasmus a Catalunya tornarà amb una idea molt aproximada de l’estat de la qüestió sobre el català i confirmarà amb un somriure que més del seixanta per cent de la docència universitària es fa en llengua catalana.
Són coses de l’estadística. En el dia a dia i sense la tarima, que el pla Bolonya ha fet desaparèixer, no veiem més enllà de la pròpia aula.
Benvinguts estudiants d'Erasmus, us desitgem una plena experiència entre nosaltres, tot i que sigui en català.
El Punt. Opinió. 29-3-2010
28.12.09
El mort, al sot, i el viu, al rebost
A la vida i en extensió a les hemeroteques trobem de manera sistemàtica conflictes respecte a les voluntats d’una persona que ha mort, i si ja són complicades quan hi ha un testament entremig, embolica que fa fort quan el finat no va encertar a passar per cal notari. En aquest cas, la mort, més que mai, esdevé una cosa de vius.
La saviesa popular té el bon costum d’expressar de manera irònica les realitats i una de les més reeixides són els modismes com el que hem utilitzat per encapçalar l’article. De les moltes variants que es poden plantejar n’hi ha una sobre la propietat intel·lectual i la seva explotació. Bé sabem les baralles que es munten, algunes en emissió directa, quan autors i artistes se’ns moren sense acabar de lligar-ho tot en el tema tan terrenal de pensar, o no, en el futur de la seva obra.
L’escriptor Vladimir Nabokov, recordem “Lolita", va deixar dit als seus hereus que cremessin la seva darrera novel·la, “L’original de Laura” , perquè era inacabada. Molts es pregunten, per què no ho va fer ell mateix? Potser va pensar que morir-se ja és prou dramàtic com per afegir més llenya al foc. Vera, la seva dona, tampoc no ho va fer, però va interpretar en la darrera voluntat del seu marit el sentit de no publicar-la, i ho va respectar. Quan ella va morir, el seu fill Dmitri, va pensar-hi durant molts anys i finalment ha deixat que es publiqués, aquest any, a més de permetre que el manuscrit entri a subhasta, aquest mes, per un valor aproximat de 400.000 euros.
Stieg Larsson era un escriptor obsessionat per la novel·la que escrivia i denunciava la condició humana en les seves formes de maldat i corrupció. La seva trilogia Mil·leni forma part d’una espectacular campanya editorial acompanyada per una gairebé paral·lela adaptació cinematogràfica. Larsson va morir als 50 anys d’un atac de cor quan lliurava el darrer volum als seus editors i pocs mesos abans de la publicació de la primera part. No va pensar en fer testament o potser va caure en la ingenuïtat de tot escriptor, és a dir, creure que la seva herència es pot trobar entre línies en la seva obra. És gairebé surrealista deixar-ho a mans de la interpretació dels vius que fan lleis per no deixar que les metàfores ens regeixin la vida. La companya de Larsson, no estaven casats, no gestiona els drets de l’autor perquè la llei sueca només entén de papers legals, i sí ho fan el pare i germà interessats en una explotació comercial a l’engròs, d’això se’n deriva la fulgurant venda dels drets d’adaptació cinematogràfica i d’una futura sèrie televisiva. Els més propers a Larsson diuen que tot plegat és un cop baix a l’esperit de l’escriptor, la qual cosa també és una interpretació. Ara es diu que s’ha trobat un antic escrit en que l’autor cedia futurs drets a moviments antifeixistes; que els hereus legals volen ser generosos amb la companya de Larsson; i fins i tot que hi podria haver un original inacabat que bé es podria publicar. Curiosament la família en tindria els drets, però el manuscrit el té la companya de Larsson.
Un cas que ens toca a prop és l’obra del fotògraf Agustí Centelles. Hi ha prou referències en els seus escrits i en les seves fotografies sobre el seu pensament en termes de llibertat, drets humans i Catalunya. El conflicte, una vegada més, és la venda de l’obra, coneguda ara com Arxiu Centelles, per part dels seus fills al Ministerio de Cultura que té la idea de que formi part del fons del Centre Documental de
Podem incorporar una altre variable al conflicte. En el cas de les novel·les de Nabukov i Larsson els altres protagonistes són els personatges de ficció que com es mouen en realitats metafísiques, no se’ls hi atorga un dret real, però en termes de ficció, què en pensarien ells sobre publicar la seva vida inacabada o que un actor els hi posi rostre traint la imaginació dels lectors? Els protagonistes de les fotografies d’en Centelles són persones reals que van viure la guerra, la repressió i l’exili i molts no van sobreviure. Alguns encara són vius i s’identifiquen en alguna de les imatges. I si els hi preguntem si volen ser exposats a Salamanca?. Podrien fer valer el seu dret d’imatge. I si són morts, els hereus en reclamarien la propietat i en farien una oferta per la fotografia en que apareix el seu familiar. També hi hauria interpretacions sobre si és llei o sobre la seva vigència, però la mateixa Constitució, el marc legal, diu ben a les clares que tota persona té dret a preservar la seva imatge i la seva identitat.
Hi ha patrimonis que són legals i altres que són morals, sovint bandejats, que també existeixen o no formarien part de la vida, el pensament i el debat, en definitiva del contradictori factor humà.
És difícil establir quin és el valor de la recompensa; tot fa pensar que pot arribar un moment en la vida que hom es respon a una pregunta més mundana que espiritual com és: quin és el nostre preu? I si la torna és la voluntat d’un mort, aviat ho tenim enllestit i uns calerons a la butxaca. El mort, al sot,...
El punt,Opinió, 28 de desembre 2009
16.5.09
16 de maig del 1979
També es tractava de fer-se ressò a Europa que el Barça era un dels plecs de llibertats que tornaven a Espanya i que tenia ganes de fer-se sentir després d'anys de patiments socials, identificatius i esportius
Fa trenta anys que el Barça va guanyar el primer títol important europeu, la recopa. I encara més valor afegit si ho contextualitzem dins dels primers anys del retorn de la democràcia. No hem d'oblidar que el Barça i el seu sentiment català va ser bandejat durant la dictadura i amb prou feines es guanyaven títols, i el «més que un club» era el lema que mantenia viu un sentiment a manca d'èxits continuats que sí que tenia un equip blanc afavorit per una dictadura centralista. Per tant, també es tractava de fer-se ressò a Europa que el Barça era un dels plecs de llibertats que tornaven a Espanya i que tenia ganes de fer-se sentir després d'anys de patiments socials, identificatius i esportius.
Trenta mil barcelonistes
El 16 de maig del 1979 el Barça va arribar a Basilea acompanyat per més de trenta mil barcelonistes que van protagonitzar la moguda esportiva més gran que mai s'ha fet. Si s'ha mantingut aquest rècord és perquè els actuals gestors de l'esport d'elit es reserven una gran part de l'aforament per als seus opacs compromisos, la qual cosa fa que els aficionats dels equips finalistes no puguin satisfer totes les demandes.
En aquells moments històrics la gesta va tenir el seu mèrit. Els viatges en avió no eren habituals en aquests desplaçaments massius i el principal mitjà de transport era el vehicle privat o l'autocar. I aquest últim va arribar a constituir la columna de transport més llarga que s'hagi trobat mai a la carretera.
La mitjana era de 18 hores de trajecte, que començava al voltant de les set de la tarda i finalitzava davant l'estadi de Basilea a primeres hores de la tarda del dia següent. El desplaçament massiu va espantar la petita ciutat suïssa, que va tancar tot el que es podia tancar, espantada per l'allau de presumibles vàndals del futbol. La cosa va canviar quan van veure el perfil heterogeni del barcelonista format per nens, joves, adults, avis i famílies senceres enarborant senyeres i banderes del Barça, que a més eren respectuosos i educats amb els amfitrions i amb els aficionats rivals. Poques hores després la ciutat havia recuperat la seva vitalitat i tots els serveis s'oferien als visitants, que van demostrar que el seny i la rauxa eren denominació d'origen.
I després de guanyar, la tornada. Els que com jo vam formar part d'aquest moviment històric no oblidarem mai el retorn; al llarg de tota l'autopista els autocars van rebre la salutació, estima i aplaudiment de milers de barcelonistes que omplien els ponts de pas i que també consideraven que aquella gran moguda havia de ser quelcom més que un simple trasllat esportiu.
Que trenta anys després la data hagi coincidit amb el triomf de la lliga 2008/2009 pot dir molt o no pot dir res més que una coincidència, però vist en perspectiva la posició actual de la força del barcelonisme a Espanya i el món, sí que ens ha de fer pensar que aquella inèrcia de trenta mil s'ha multiplicat fins a l'enèsima expressió. Potser va ser com aquella papallona que il·lustra teories de la física que amb la batuda de les ales pot impulsar els fenòmens més increïbles, com ho és aquest que coneixem amb el nom de Barça.
El Punt. Opinió. 21 de maig 2009
14.12.08
Una gent especial
S'acosten diades de solidaritat i beneficència en què tothom sembla més emotiu i proper als que per diferents circumstàncies viuen les coses d'una altra manera. La que avui té ressò ens sensibilitza sobre la necessitat d'anar contra les malalties mentals, i aquest terme planteja, com és natural, un munt de subtilitats. És singular com fem servir el llenguatge per no ferir ningú i utilitzem un grapat d'eufemismes com ara «deficients psíquics», «discapacitats intel·lectuals» o els noms propis que identifiquen determinades patologies dins el vademècum mèdic. No cal dir que qualsevol d'aquests termes és més tendre que els que se solen utilitzar d'una manera insensata per insultar algú considerat en bona salut per dir-li l'antònim. I en podríem fer una llarga llista. Paraules que malauradament formen part del vocabulari social i que no només s'utilitzen per degradar, sinó que encara escoltem en el món de l'espectacle còmic. De tota manera, hem avançat perquè la història és testimoni que, a més de riure-se'n, en el passat s'establien polítiques de discriminació i en casos extrems desaparició. En molts llocs del món aquesta història és present. Ja veuen que això de l'eufemisme, la manera de dir les coses sense dir-les directament, pal·liativament, s'enganxa. Nosaltres tenim més sort, l'estat de dret ens empara tot i que naturalment quan surt el tema ens fa la pell fina.
En una perspectiva més panoràmica s'utilitza un altre terme, especial, potser ambigu però que serveix per aixoplugar tot un ventall de situacions greus o lleus, la frontera de les quals es mostra difusa i com a indeterminada que és, impressionable al seu entorn. L'expressió té pes en aquest context perquè hi identifiquem escoles, colònies, casals, trobades, jocs i polítiques que fan dels especials encara més especials. I té la propietat que a més d'identificar la diferència també la respecta. És clar que per ser clars, també hauríem de parlar que en certes coses no haurien de ser tan especials. Com per exemple, que una gran part dels esforços dedicats a ells provenen de fons i fundacions privades promogudes per col·lectius familiars dels afectats i que les aportacions públiques no cobreixen les necessitats de pressupost en escolarització, sanitat i qualitat de vida. Per arreplegar una minsa ajuda s'ha d'entrar en el rodet de la burocràcia, no fos cas que algun espavilat volgués enredar l'Estat. I en un article tan especial cal fer servir un tòpic comú, només amb una part dels diners que es dediquen especialment a la guerra n'hi hauria prou per no fer també especial la diferència. La política no sembla estar preparada per fer allò que sempre propugna en el seu discurs sobre la integració, que al cap i a la fi no enganya ningú, és veritablement un discurs. I si calen diners, es reclama la solidaritat de la societat civil, que a Catalunya sempre ha estat sensible amb les generoses aportacions particulars dels seus habitants, per a qualsevol causa especial, que aquest any és més especial que mai. I s'agraeix. I d'això, en saben molt els pares que han deixat de buscar culpables tant al cel com a la terra.
En Llorenç, el meu fill d'onze anys, especial, sense diagnòstic acreditat, trempat, bellugadís i sensible, no sé si algun dia tindrà la capacitat per llegir i entendre aquestes línies, no tant les anteriors sinó les properes, perquè són per dir-li que, com tots ells, viu més que ningú el temps present, el seu temps per excel·lència, el més important, el que ho justifica tot. I és aquí on gaudeixen d'una gran sort, la de tenir al costat una gent que els acull en el seu dia a dia, són les persones que els ajuden, eduquen, acompanyen, comprenen, acaronen, senten i sobretot els estimen. Són els/les mestres de l'escola especial, i sabem que al seu voltant se'n mouen molts altres amb idèntica sensibilitat. Tenen les millors intencions, els projectes més imaginatius i l'avantguarda en les accions. No rebran premis ni condecoracions oficials, però tenen l'estima i agraïment dels que sabem el valor que té la seva feina i sobretot l'alegria i qualitat dels seus alumnes. Són gent especial per a gent especial. Quan comencem a entendre que nosaltres també podem ser especials, trobarem el camí cap a una plena integració.
Acabo amb una pregunta que el meu fill ens formula sovint, tan singular com reflexiva i que no sempre som capaços de respondre. I ara, què farem?
El Punt, Tribuna, 14 de desembre del 2008
30.10.08
El bufó del regne
Sabem que no hi ha una teoria de la conspiració envers els catalans, però ja és casualitat que Catalunya i les seves propietats, entre elles, la llengua, estiguin sotmeses a la crítica, sermó, retret, befa i injúria de tants espanyols
Una vegada més el destí ens ha ofert la possibilitat de comprovar de quina manera més casual s’alineen les coses en una mateixa direcció. Fa quinze dies es va lliurat el premi més reconegut, comercial i dotat de la literatura castellana, que des d’una determinada òptica es pot considerar cultura catalana pel fet d’atorgar-se a Barcelona, per una empresa d’aquí i amb presència d’alts càrrecs de la política oficial, social i econòmica. Que l’idioma comú sigui el castellà en exclusiva no treu el seu caràcter català, perquè ja sabem que també és llengua oficial a Catalunya. El veredicte va concedir el primer premi a un escriptor que recentment ha encapçalat una campanya a favor de la llengua comú, el castellà, manifiesto que des de Catalunya s’ha interpretat sense embuts com un intent més de donar prioritat al castellà a Catalunya manipulant sense vergonya la realitat lingüística. No cal ser gaire espavilat per comprovar que aquesta és la situació ideal pels defensors d’un determinat bilingüisme en que el castellà sigui l’idioma principal i el català estigui representat en silenci, és a dir, el bilingüisme que parla en una sola llengua comuna i es deixa escoltar en la pròpia, l’altre. Si la situació és a la inversa, hem de sentir que el castellà està perseguit a Catalunya.
Aquesta és una mostra més que fa sorgir la transparència del caràcter català, no només es mostra servil a la política i sentir aliens en qualsevol àmbit, digueu-li estatut, llengua, balances fiscals, seleccions esportives, bandera, memòria històrica, infraestructures…, sinó que a més som tan amfitrions que aprofitem qualsevol ocasió per honorar-los. També deu formar part del nostre genotip el saber esperar temps millors, bé per ser acceptats tal com som (això de segar cadenes no ens fa simpàtics), bé per aplicar aquella qualitat natural que diu que la millor virtut és l’adaptació a l’entorn, principal tret de la teoria de l’evolució en la qual sobreviure en llocs adversos ens fa més forts perquè ens fa més integrats, i en el cas de Catalunya situa el terme integració en el terreny de l’ambigüitat. Molt em temo que en el fons la transformació evolutiva sigui una progressiva dissolució en un altre, i que el català esdevingui castellà per sentir-se acollit per una força major, única i lliure, que sap que el submís quan més capcot, menys rebel.
Perquè no s’entengui com una manera ni directa ni indirecta de carregar contra la llengua comuna, hem d’afirmar que els catalans bilingües, potser per tenir el do de llengües, no hem considerat mai que els idiomes per si mateixos tinguin males intencions, en tot cas aquesta és una condició humana i si no fem manifestos de llengua llarga és perquè som prou espavilats per comprendre que si algú ens vol mal no és per culpa de la parla, sinó de qui parla.
Sobre qui parla, sabem que no hi ha una teoria de la conspiració que tingui un objectiu pervers envers els catalans, però ja és casualitat que Catalunya i les seves propietats, la llengua entre elles, estiguin sotmesos de manera incessant a la crítica, sermó, retret, befa i injúria de tants espanyols que s’aixequen cada matí amb la dèria de fer-nos entendre des de qualsevol mitjà o institució que estem equivocats. I també sabem que trepitjarien un terreny erm si no fos perquè altres espanyols se’ls creuen i altres catalans els riuen les gràcies o, pitjor, demostren ingenuïtat per acció o omissió.
No és qüestió de fer la llista de greuges, però si el mecanisme que s’estableix és l’insult i la calumnia gratuïta per sobre del debat i l’argument, ha d’existir alguna manera de fer valer raons per desmantellar la bretolada. Sí, és com dir babau o som gent pacífica i no ens agrada cridar, però en gran part és així perquè els nostres representants ja han començat el procés metamorfòsic de dissoldre’s en altres identitats. Sempre ens queda la societat civil, però passem massa temps fent cua a les carreteres per anar a treballar, prendre el sol, esquiar o buscar bolets. També ens comencem a fondre tot pensant que si fóssim d’allà no ens caldria pagar peatge. I potser serà veritat, com es deia en un documental, que Espanya va començar amb el Big Bang.
De moment, allò que diuen de nosaltres té ressò a programes satírics de ràdio i televisió. I ens fa riure. Som molt de la conya, nosaltres, ens riem d’ells i ens riem de nosaltres. I de tant riure no ens adonem dels clatellots mentre vivim l’evolució més divertida, el bufó del regne. Els catalans bilingües sabem que la paraula té un doble significat, però els bilingües d’una sola llengua només en tenen un.
Ni emprenyats, ni perplexos, simplement bufons.
El Punt, Tribuna, dijous 30 d'octubre del 2008
23.7.08
La Batalla de l'Ebre, ara toca
Divendres es compleixen setanta anys de la batalla de l'Ebre, l'última gran ofensiva republicana contra les tropes faccioses del general Franco, una batalla de gairebé quatre mesos que va provocar prop de cent mil baixes
als participants en la batalla de l'Ebre, de la qual divendres
es commemora el 70è aniversari. Foto: J. FERNÁNDEZ
En la tanda commemorativa dels 70 anys de la Guerra Civil espanyola i seguint la seva cronologia, ara toca la batalla de l'Ebre. Pels afins a la història, la batalla desenvolupa uns fets d'increïble força per la seva perspectiva bèl·lica, humana i política amb dramàtiques conseqüències de futur, per la qual cosa ha esdevingut la més famosa, sagnant i decisiva del conflicte. L'Ebre. L'obstacle geogràfic de superar un cabalós riu com ara l'Ebre ja és una gesta impressionant i es va erigir en el símbol de l'èxit o el fracàs en el domini de les dues ribes. El pas del riu i el cicle memorable de construcció de passarel·les republicanes durant la nit i la seva destrucció a ple dia per l'aviació nacional o per les crescudes provocades del riu en els embassaments riu amunt dominats pels franquistes són una icona de la batalla que l'ha fet única. Superar la mort d'un cicle era només una angoixant espera per la tongada següent. Però van ser les serralades més properes, com ara Pàndols, Cavalls i la Fatarella, les que van marcar el rigor de la batalla, paradoxalment terra alta, esquerpa i sense aigua a pocs quilòmetres del gran riu, on els barrancs es transformaven en polivalents i compartides tombes a cel obert. Una batalla que va provocar més de cent mil baixes entre els dos bàndols en els quasi quatre mesos que van des del 25 de juliol fins al 16 de novembre del 1938. El context internacional. La batalla es va plantejar com una desesperada ofensiva republicana que buscava una resposta internacional. Que les democràcies europees com ara Anglaterra i França ajudessin oficialment la malmesa República en la lluita contra el feixisme a Europa, en un moment que la figura de Hitler manifestava un poder d'expectatives incontrolables. L'ajuda no va arribar, ans al contrari, es va obligar en plena batalla a retirar els voluntaris internacionals en un desequilibri de forces que marcaria la fi de la darrera batalla. És el punt d'inflexió en què els uns i els altres ja es reconeixen vencedors i vençuts mesos abans d'acabar la Guerra Civil. Des de la perspectiva de tantes dècades cal fer notar que una situació favorable a la participació europea en la batalla hauria representat una idea tan esfereïdora que només cal insinuar-la comper no intentar fer-ne argumentació: la batalla de l'Ebre com la primera batalla de la Segona Guerra Mundial. La lleva del biberó. Milers de soldats de disset i divuit anys s'estrenaven en combat en les pitjors condicions possibles per fer front a la consigna del seu sacrifici, perquè resistir un temps més enllà de l'imprescindible requeria uns militars més veterans. La mort també els va reclutar i la gran majoria no va tenir ni temps de trobar-hi un sentit dins el que ja és un sense sentit fer-los soldats, i els que van sobreviure es van acomiadar d'allò que, en condicions de pau, té en la joventut la millor edat de viure. Exili. I a la derrota va seguir una opció d'exili, que va representar mesos després la lluita contra Hitler en la Segona Guerra Mundial, o bé allistats en tropes aliades o en la resistència que amb el temps van alliberar París i van entrar a Berlín. Molts altres van patir els camps de concentració i en el pitjor dels casos els camps d'extermini. No només els soldats, també les seves famílies. Repressió. L'opció interior no ho va fer menys dramàtic. Franco va iniciar una brutal repressió que va acabar amb milers de vides republicanes o els va confinar a la presó o al silenci per la por. Desesperança. Després de derrotar Hitler, tocava Franco. No va ser així i esperar la fi del franquisme va ser una esperança d'horitzó infinit. La dictadura va durar quaranta anys. Mort el dictador el desig es renovava, però era el temps de la transició i s'havia de mirar endavant. I els pocs supervivents perdien tota la confiança, però, de què? Reconeixement, perdó, memòria històrica? Desmemòria. Ara hi ha generacions sense guerra que reclamen els fets, que no van pactar la transició i que pensen que l'oblit només afavoreix els enemics de la democràcia i aquesta és tan feble que necessita la memòria, per justícia i educació. I davant una idea tan honesta, també hi ha conflicte, els uns perquè pensen que si no es fa una llei de memòria històrica no hi haurà reconeixement oficial, perquè els altres no volen que els odis soterrats i no oblidats revisquin en el present. Seria molt fàcil pensar que els uns i els altres s'identifiquen amb els hereus dels vençuts i els vencedors, però tots sabem que és una idea massa simple per ser veritat, i que l'única certesa és la llavor del dolor. I és així que els pocs supervivents dels dos bàndols commemoren, junts, cada any, a la cota 705 de Pàndols, l'inici de la batalla de l'Ebre davant del monument a la pau. Potser que els escoltem. No oblidar perquè no torni a passar i la pena és que una cosa amb tant de sentit comú com el reconeixement de fets i responsabilitats hagi de formular-se en llei, però per això existeix l'estat de dret, perquè tenim una certa tendència a perdre el seny. Un exercici de memòria. Fem l'esforç d'imaginar-nos qualsevol noi de disset anys del nostre entorn més proper, nét, fill, parent o veí, vestit de soldat i de camí cap a la batalla de l'Ebre, la nit de la revetlla de Sant Jaume. El Punt diari, Tribuna, 23-Juliol-2008
18.6.08
Californication, el mascle erecte
És un estil clàssic i la comèdia de situació no l’esgotarà mai. De fet, una de les diferencies contemporànies és convertir-ho en una farsa, un enginy que permet barrejar el drama i la comèdia per anar alimentant els alts i baixos de la progressiva corba d’interès narratiu que, si fa o no fa, pels executius de les cadenes es concreta en una línia; comèdia si és a l’alça i drama o tragèdia si és a la baixa. En funció d’aquesta línia que habitualment zigzagueja en unes coordenades d’anunciants i beneficis, la fórmula permet inundar la trama amb sorpreses que fan volta a les expectatives que es puguin crear a més d’introduir la mort de personatges, bé per riure, bé per plorar, talment com la vida real; deu ser per això que s’anomena comèdia dramàtica.
A més, introdueix elements de sorpresa amb la capacitat de recórrer a diferents formes de gènere que han demostrat amb escreix la fidelitat dels espectadors, com ho són la por, l’aventura, la ciència ficció o el crim. En definitiva, pot passar de tot i tot és possible. Els entesos ja s’han preocupat d’aquest fenomen batejant-lo com a barreja de gèneres, que també contamina el cinema. Un toc per alertar sobre la regla d’or de la narrativa: la unitat, que en definitiva ens parla que tota història conflueix en un nucli que a mode de cèl·lula confereix una base lògica i estructural que es reprodueix a l’engròs quan creix. Gràcies a això s’ha pogut diferenciar el gran del menut, el blanc del negre, el bo del dolent, el dia de la nit, el cinema de la literatura, la comèdia del drama… o el matís d’entendre que quan fa un instant hem escrit blanc del negre i bo del dolent no hi ha malentès perquè sabem perfectament que no hi ha una relació directe ni intencionada per forma i per context.
Quan no hi ha unitat, potser les coses esdevenen més sorprenents, divertides i no dubtem que creatives, però en moltes ocasions el resultat és el monstre de Frankenstein, que si a alguns els fa riure és perquè no han llegit la unitat de l’original. I el monstre no és un problema si és això el que s’ha volgut aconseguir. Malauradament a la televisió tot sembla molt més aleatori seguint la regla de barrejar el que sigui amb la publicitat i creure que el monstre està davant la pantalla i s’ha d’alimentar com sigui. El resultat és un pensament de fons que suggereix que ens estan prenent el pèl i que no deixa de ser un esquer perquè continuem atents a la pantalla, que tard o d’hora la interferència s’arreglarà.
En l’anàlisi també hi podríem afegir el compulsiu ritme visual, l’hora d’emissió, la promoció malaltissa que en fa la pròpia cadena que l’emet, els temes recurrents i la continuïtat de les mil i una trames inversemblants. Un esquer que guarda el seu secret en la passivitat de la víctima, és a dir, l’espectador, cada vegada més hipnotitzat davant la pantalla i que es mostra afeblit de la seva capacitat d’analitzar els continguts televisius, si és que alguna vegada ha estat dotat d’aquesta virtut.
Tot això per dir que Cuatro emet la primera temporada de la sèrie Californication, protagonitzada per David Duchovny després de la seva lluïda abducció a Expediente X. Els primers capítols ja ens han marcat la unitat del producte. Hank Moody és un escriptor d’èxit que viu a Califòrnia en plena crisi creativa, separat d’una dona a la qual encara estima i amb una filla preadolescent. La manera que té per superar aquest entorn d’estrès és castigar la ex amb la permanent fornication de qualsevol femella que es mostri disposada i que, ¡oh pobre!, totes ho estan, casades, separades i solteres, menys, naturalment, la seva. Fins i tot ha caigut la filla adolescent de l’actual parella de la seva ex, és clar que ho ha fet enganyat, perquè aquestes coses no està bé que les faci un adult estigui o no serè, tot hi fer-ho protegit. Una manera peculiar d’entendre el càstig, però que forma part del seu estil ja que també ha tingut una aventura amb la dona del director de cinema que ha fet una versió cinematogràfica de la seva darrera novel·la; simplement perquè no li ha agradat l’adaptació.
No sé si hi ha audiència d’espectadores, però és una mostra flagrant d’allò que sempre s’ha dit dels homes, que sempre pensen en el mateix i en extensió que quan ho fan amb una, sempre pensen en l’altre, tot mantenint el cos de la dona com a objecte de desig disposada a satisfer al mascle erecte en qualsevol moment i situació. Pur clixé que no hauria de preocupar ni a uns ni a les altres perquè estem en el temps de la ficció, excepte si entenem que està basat en una història real o és un mirall del pensament social. Tants anys per assolir un respecte a qualsevol gènere com per fer-se miques tot i que sigui en sèrie. En qualsevol cas ens diran que no n’hi ha per tant i que és el que l’audiència vol. Les investigacions d’audiències de qualitat –terme entès en profunditat i no excel·lència- treballen més en el sentit de trobar els pensaments sota consciència de l’espectador perquè els productors de continguts els ofereixin per satisfer les necessitats recòndites; res de nou que no hagi fet la publicitat des de fa més de cinquanta anys. I no està de més que ho recordem per si algun espectador decideix veure la televisió d’una altre manera i que no sigui la mateixa que l’ha fet creure que els anuncis hi són però no tenen poder per influir en les nostres decisions.
També estaria bé que l’anàlisi de l’espectador arribés a la conclusió que la decadència dels homes i la seva incapacitat per controlar els seus sentiments no necessàriament ha de passar per mantenir-se en erecció el major temps possible i, molt més estúpid, que ho faci un altre audiovisualment per molt que aquest sigui un impossible alter ego (home) de nom David Duchovny. I que les dones ho alliberin tot en ser dominades per algú que no és parella i que no paren de baixar pantalons per estar a l’alçada de la cosa. Tot plegat resumit en el somni eròtic com el que inicialment permet al protagonista fer-s’ho amb una monja, però entre una sèrie de ficció i un somni, no ens enganyem, no hi ha d’haver color i si alguna cosa tenen en comú és que el millor horari és la franja de mitjanit.
I si podem ser comprensius en la sèrie és per en David Duchovny, que durant molts anys de ficció va tenir una malaltissa relació sentimental amb Scully, en la trama més interessant i no prou resolta d’Expediente X. Potser per això els guionistes de Californication, sens dubte mascles i fans de l’anterior sèrie, han decidit oferir carta blanca per passar de la impotència X a la plena potencia posant en imatges els estereotips més confitats del somni eròtic, despert o endormiscat.
Esperem que quan tots els responsables de la sèrie se sentin alliberats en els seus mals sons, passin a trencar la unitat i ens comencin a sorprendre amb la barreja de gèneres, perquè no només de virtuals somnis eròtics viu l’espectador.
¡Qui ens havia de dir que desitjaríem el trencament de la unitat!
El Punt, Tribuna, 24-6-08
13.8.07
Lluís Maria Xirinacs, un trist comiat
Foto: Pilar AymerichEn la mort d'un nacionalista català, dir-ne radical és una redundància, cal fer esment de les reaccions mediàtiques dels altres nacionalistes, no ho són mai, de radicals, que s'han afanyat a destacar dos fets en la seva trajectòria per les llibertats del nostre poble: la simbologia que ha representat en la lluita antifranquista i la darrera acció de paraula on es va dir amic d'ETA. Ambdues accions, perseguides per la justícia i en períodes polítics diferents i en un marge de més de trenta anys. Alguns no ho han estat mai, d'antifranquistes, ben al contrari, però són els primers a penjar-se medalles fent-se passar pel que no són, i si algú no els consentia tanta falsedat era en Lluís Maria Xirinacs. La manera de desqualificar-lo els la va donar mastegada el mateix Lluís Maria en un discurs en què es declarava enemic de l'Estat espanyol i amic d'ETA i Batasuna. Va ser l'oportunitat dels anticatalanistes de fer una estocada definitiva al símbol més destacat i encara actiu per les llibertats dels drets dels catalans. Una acció de paraula no prou reflexionada per en Xirinacs en no preveure les seves conseqüències, o potser sí, perquè qualsevol que hagi seguit la seva trajectòria sap que no era altra cosa que una provocació i no pas un sentiment de fons d'algú que en totes les seves accions ha demostrat amb escreix el valor d'assolir objectius amb la no-violència. Malauradament en les reflexions post mortem dels polítics catalans trobem les mateixes coincidències que en les valoracions en les quals també s'oblida tot el període des de la transició fins ara on en Xirinacs els fustigava per no haver sabut mantenir encesa la flama del catalanisme. És a dir que per al catalanisme polític la consciència activa d'en Xirinacs s'havia convertit en una mena de veritat incòmoda en denunciar tot allò que tothom reclamava en la lluita antifranquista i les moltes reivindicacions que no s'han pogut assolir per manca d'activisme en el poder. Precisament en Xirinacs se n'ha anat en un període en què les infraestructures de l'Estat a Catalunya fan aigües pertot arreu i els polítics catalans no saben què dir, només un «la culpa és dels altres» que tantes vegades hem hagut de fer servir. Per una bona part dels mitjans la notícia de la seva mort no ha representat gaire trasbals i ha estat considerada una notícia més a l'altura d'altres esdeveniments estivals. No voldria creure que en una societat laica que hom es llevi la vida continua sent un pecat.
Trist comiat per a algú que en una Catalunya amb estat hauria estat un candidat a la presidència de la Generalitat. A ningú escapa que la independència de Catalunya és una utopia i és bo que es mantinguin els impossibles perquè això fomenta la creativitat i la motivació, parts fonamentals de l'acció, però el que sí que està en perill és el present i aquest només es diu Catalunya i només ens té als catalans.
El Punt, Tribuna, 15-08-07
24.6.07
Disculpi'ns, senyor Allen
Foto: Gabriel Massana
Senyor Allen, no podem ignorar la seva visita a la capital catalana per fer realitat un nou projecte cinematogràfic lligat a compromisos de coproducció o, dit d'una altra manera, una part del finançament és autonòmic, dubtosa definició en un món audiovisual sense fronteres. Aquest diner local marca certes obligacions, com que, per exemple, un dels escenaris sigui Barcelona. Els alts costos de producció del cinema i la necessitat de fer-los rendibles en un mercat mundial l'han obligat a fer un gir en la seva trajectòria i abandonar temporalment el seu espai vital i artístic, per acostar els nous reptes a un públic europeu que sempre li ha estat fidel i, entre els que més, trobem el públic català. Algunes ciutats europees i ara Barcelona són els decorats naturals del que en cinema en diuen imperatius de producció i que per a vostè, coneguda la seva idiosincràsia, és possible que li sigui un fet carregós, per no utilitzar una expressió més popular i escatològica. No hi ha dubte que la seva categoria artística li permet adaptar guions i motivacions a la nova etapa i de tot això extreure'n lliçons creatives.
Els incondicionals crítics, és a dir, els que valorem la seva obra en conjunt sabedors dels seus alts i baixos, tenim la por al cos quan detectem que són moltes les obligacions de producció que se sumen al projecte, com poden ser el càsting i les localitzacions si és que aquests aspectes no han estat dirigits sota la llibertat creativa a la qual ens té acostumats. Tot i el neguit, confiem en vostè, senyor Allen. Confiem en la seva independència i en la voluntat de fer valer els criteris artístics per damunt dels criteris comercials, per així poder superar les pressions dels nous mecenes.
Per altra part, senyor Allen, també veiem que la seva persona està sent assetjada per un entorn interessat i populista, que en molts casos li escriuen la seva agenda i que vostè accepta amb educació i amabilitat, la qual cosa diu molt de la seva discreció. Però no voldríem que la seva percepció de la gent de la nostra terra sigui enganyosa. No tots volem fer-nos la foto amb vostè, no tots creiem que hagi de rebre homenatges a tort i a dret, no tots li demanem autògrafs, no tots cridem el seu nom quan el veiem pel carrer, no tots som indiscrets i amb voluntat de paparazzi, no tots voldríem coincidir amb vostè en un restaurant i demanar el mateix plat per després aixecar el polze en un senyal més d'estupidesa que no pas complicitat.
Ja deu haver entès que en realitat sí que ens agradaria fer tot això, però la nostra manera de ser ens ho impedeix per culpa d'un valor en perill d'extinció que alguns catalans encara conservem, i que, erròniament, hem cregut que era el nostre principal fet diferencial, l'idioma català en segon lloc, i que en poques paraules podem definir com el respecte vers la vida privada dels famosos, entenent per famós algú que s'ho ha fet valer en la seva professió i no de qualsevol titella postís amb carn mediàtica. I així, sota aquest esperit, algú com vostè, una icona de la intel·ligència cultural i audiovisual, confirmant que la bellesa no ho és tot, no s'ofengui, podria assistir als espectacles al seu gust, menjar als restaurants de carta popular, visitar universitats pel plaer de caminar per centres de ciència –que paradoxalment semblen honorar més els artistes que els científics–, entrar en monuments i museus de culte divers, protegir-se del nostre sol aclaparador sota una ombrel·la, observar les persones mentre es passeja pels carrers més emblemàtics plens de gent, badar davant d'un aparador..., tot això i més, sense que vostè i la seva família fossin interpel·lats o molestats per ningú, tret d'alguna excepció estadísticament similar a la de qualsevol altre visitant. Aleshores, vostè es preguntaria sobre nosaltres, qui són aquests que essent qui sóc no gosen molestar-me?, i sense imperatius de producció és possible que tingués la necessitat d'incloure aquest fet de contrast en el guió, el d'una gent que no emprenya el famós i sembla ignorar-lo, no per menysprear, sinó per demostrar que el respecte a la vida privada de tothom és la més gran de les formes d'educació i és en el tracte al famós on més ho podem demostrar. Si fos així, no ens caldria entrar en el joc d'identificar en la seva pel·lícula els llocs de la nostra geografia natural o artificial, els actors locals amb o sense diàleg o alguna frase d'enginy en català per saber que ha estat entre nosaltres, i que podrien fer perdre credibilitat a la seva història per forçada intromissió, perquè ben segur que en el nou supòsit hi hauria una escena on algú, amb silenci, mesura i gest, seria respectuós amb la vida privada d'un personatge conegut. No tot el públic ho entendria, però nosaltres sabríem que ens ha comprès en uns quants fotogrames.
Malauradament hem perdut aquesta gran oportunitat i perquè no s'emporti una imatge massa convencional de la nostra afabilitat li agraïm d'antuvi la seva paciència mentre duri la seva feina entre nosaltres, i si amb això no n'hi ha prou, li demanem disculpes de tot cor.
De tota manera, si algun dia les circumstàncies de la vida fan que perdi el clamor d'interessos polítics, econòmics, mediàtics, universitaris i d'altres més populars, el més miserable el del espectador, torni entre nosaltres, perquè aleshores dins del cruel oblit es trobarà amb més d'un català que, ara sí toca, s'atrevirà a mirar-lo, farà un gest de complicitat amb el cap per agrair-li-ho tot, i sense dir res deixarà que continuï amb la seva vida personal, ramblejar si és el cas, pel mateix valor d'estima i discreció. I si vostè vol alguna cosa més, com que el saludem o li demanem un autògraf, només ha de fer un gest, qualsevol, perquè també sabrem entendre'l. I si vol, ens farem una foto junts. Però serà perquè ho volem els dos.
Així som, tot i que la globalització li faci creure el que no som i no ens ajudi gaire a fer-nos conèixer. Disculpi'ns, senyor Allen.
EL PUNT, Opinió. Diumenge, 24 de juny, 2007
23.5.07
Memòria contra abstenció
La seva dissort va començar quan el van allistar a la «quinta del biberó». Va fer els 18 anys en plena batalla de l'Ebre i després de la derrota republicana va triar el camí de l'exili per por a la represàlia franquista; el temps li va donar la raó. A França, per joventut i experiència de guerra, va seguir en la lluita. Més tard, va pensar que havia tingut sort quan va saber l'horror dels camps d'extermini nazi als quals hi havien enviat exiliats com ell. Aquesta vegada i després d'anys de guerra mundial en la resistència contra el feixisme, estava del costat dels vencedors. Innocent, va creure que la conseqüència immediata seria la caiguda del franquisme. Com que no va ser així, va fer suport als maquis com a darrer intent de fer veure als ulls d'Europa que al sud encara hi mancava llibertat. Això només li va valer per ser considerat gairebé com un delinqüent i cap democràcia europea patia mala consciència. Havia perdut la joventut fent les guerres i ara estava perdent l'edat adulta en una causa perduda. Amics seus, que van tornar després de la derrota en la guerra civil, també creien el mateix (els que no van ser afusellats), després de passar per la presó van fer el cap clot i gràcies. Va continuar vivint a França, tan a tocar del seu país enyorat que depenent de com bufava el vent el podia escoltar; el color de la terra era el mateix perquè només guerres d'altres segles l'havien dividit territorialment.
L'aixeta de l'esperança
Un gir diplomàtic va encetar temps d'amistat entre els Estats Units i l'Espanya de Franco i va tancar l'aixeta de l'esperança. Es va tornar malaltís. No podia viure tan a prop i alhora tan lluny, era una ànima en pena. Va triar un nou exili a Mèxic, al costat de molts altres exiliats que ja l'havien fet segona pàtria. Va refer la seva vida i en la distància va seguir bel·ligerant amb el seu ideari democràtic. Potser un dia, algú li ho sabria reconèixer. Mort Franco va sentir que havia arribat el moment. Llavors, li van fer saber que encara no, també els seus, que la transició obligava a mirar endavant. Després de tants anys, de tan lluny, de tanta melangia, de tanta fe per a un agnòstic, de tants somnis de futur, de tant torbament, ell, també, cap clot i gràcies. De fet, tampoc ja no recordava si havia de demanar alguna cosa: una medalla, una pensió, un monument, un respecte en els llibres de text, unes gràcies, un record per als que ja no podien demanar res? Amb el temps va anar refent una nova il·lusió i ho va verbalitzar a la seva família a la qual va reunir una tarda de diumenge per dir-los: «vull votar al meu país». Potser era una simple excusa o potser el gest que millor simbolitzava tants anys de sacrifici. Va preparar el retorn que havia de coincidir amb l'edat de jubilació, amb paciència, perquè ja no calia empenta i tampoc ningú l'esperava per dir-li no sé què. I finalment, un dia, al seu país, a l'escola, amb la seva minsa gent, sense esbombar-ho, amb tota la justícia moral, amb tots els records plegats per les arrugues, sense importar per qui votava ni quines eleccions se celebraven, va introduir una papereta dins l'urna. La llibertat. El gest no va passar indiferent perquè ho va fer amb un plor desconsolat i el cos tremolós. A la sala, joves de divuit anys votaven per primera vegada, com ell. Per un moment va tenir la vanitat de pensar que ell hi tenia alguna cosa a veure. Va morir abans de tenir una segona elecció, perquè un cos no pot resistir una vida amb la joventut robada. I si algun dia era digne de memòria, ja seria cosa dels seus néts, perquè la seva era criant malves.Gest de llibertat
Hi ha molts moments en democràcia i al llarg del currículum d'un elector en què es valora la possibilitat de faltar a la cita electoral; per diferents raons: ideològiques, de conjuntura política, lúdiques, per negligència, per manipulació o simplement per desencís. Diuen que l'abstenció també és un gest de llibertat. Ningú no ho dubta. Aleshores, sorgeix la veu que ens recorda que n'hi ha molts que en vida no van tenir mai l'avinentesa d'exercir el simple dret de passar per les urnes, ni per abstenir-se. En record dels que mai van tenir l'oportunitat de votar, com a mínim, votem per ells si no som capaços de votar per nosaltres. Per fer-ho, només cal tenir memòria.EL PUNT, Tribuna, 23-5-07
23.2.07
Curiositats del doblatge
A la cartellera han coincidit unes pel·lícules que fan una innovadora utilització del doblatge i dels subtítols. A Babel els fets succeeixen en diferents països com el Marroc, el sud dels Estats Units, Mèxic i Japó. Els marroquins i americans han estat doblats al castellà i curiosament mentre els primers el parlen malament o d’aquella manera curiosa que tenen els estrangers de parlar el castellà, els americans han estat doblats a un castellà estàndard sense derivacions fonètiques. Per altra part, els mexicans conserven la seva parla peculiar i que en comparació al castellà dels americans, sona a llengua estrangera. I quan entren en acció els personatges del Japó, ho fan en subtítols. Em costa entendre quin és el criteri d’aquesta comercialització de la còpia, perquè seguint aquesta “lògica”, els japonesos podrien parlar castellà i tots els altres amb subtítols. No seria estrany que al darrera de tot això hi hagi una certa ideologia lingüística però que sóc incapaç d’esbrinar. No voldria creure que vol fer evident una certa hegemonia del castellà o que aquest s’equipara al americà d’Estats Units en quant a domini lingüístic occidental.
Des de Catalunya els doblatges podrien ser més divertits i els mexicans podrien parlar mexicà, els americans podrien fer-ho en català, els japonesos en castellà i els marroquins en valencià. Bé, es podrien fer altres combinacions sense marxar del nostre limitat coneixement de les llengües i entendríem sense problemes que cadascú parla una llengua diferent.
També s’ha estrenat doblada al castellà “Banderas de nuestros padres” on els americans parlen castellà i alguna parla indígena americana ho és amb subtítols. Però resulta que s’estrena la segona part,”Cartas desde Iwo Jima “, la visió japonesa de la mateixa batalla, feta pel mateix equip de producció nord-americà i, ara sí, ara també, els japonesos ho fan en subtítols i el títol es dobla al castellà. No estaria de més que algú ens expliqués els criteris professionals d’aquests doblatges, per no haver de pensar que algú ens vol fer creure que hi ha llengües i llengües i que el Babel original és un guirigall. Que ningú es pensi que reivindico que els doblatges es facin en català, perquè per fer nyaps és millor no fer-ho, però tot plegat només es pot entendre des del poc respecte a l’espectador, perquè el Babel pel·lícula perd gran part del sentit sense la versió original en cadascun dels seus idiomes.
EL PUNT, 28-02-07
22.10.06
Anàlisi d'imatge del debat electoral

El debat electoral a TV3, 20-10-06, no va ser una altra cosa que una reiteració de paraules ja escoltades per diferents mitjans i que de manera sintetitzada es concentren en dues hores televisives. L’interès real del debat, al meu entendre, se centra en la imatge i sobre la lectura que se’n pot derivar en clau de relacions entre candidats i en transmissió del valor del gest i l’acció. Per fer-ne una anàlisi hem de deixar sense veu l’aparell, una pràctica recomanable a fer en molts programes que venen com a contingut televisiu quan en realitat són ràdio il·lustrada.
D’entrada, tots són homes, la qual cosa determina un valor social de domini de gènere que si bé els partits postulen en una direcció més equitativa, la imatge sempre els demostra el contrari. Per part de la cadena podien haver fet alguna cosa per part de l’integrant que els corresponia, però potser els candidats s’haguessin sentit incòmodes amb una presentadora, o potser s’intuïa que hi hauria sal gruixuda i era millor no ferir sensibilitats. Sempre cavallers.
La distribució de la taula trapezi ens diu algunes coses. A les cares paral·leles trobem al costat més llarg el moderador, el periodista Josep Cuní, una posició de domini i control sobre els presidencials, però sense possibilitat de tocar a cap dels candidats. A l’altre cara, el candidat Joan Saura. Això ens remet a les posicions dels caps de taula, llocs que presideixen però que per la particularitat d’estar sols i enfrontats a certa distancia gairebé sempre se’ls atribueix una situació d’honor i neutralitat, o en altres termes, una figura distingida però no determinant en la dinàmica de la trobada. En situacions familiars, presideixen el més gran i el més petit… Al moderador se li suposa imparcialitat i simbolitza el valor d’haver reunit els convidats per debatre idees i programes. A Joan Saura, per la seva opció de partit menys votat en les darreres eleccions, té l’altre honor del cap de taula, poques opcions de ser protagonista i sense aquesta pressió es mostra més natural, rialler i cos endavant per intentar atraure l’interès dels altres.
A l’esquerra del moderador, els candidats Artur Mas i Josep-Lluís Carod-Rovira, i a la dreta, els candidats José Montilla i Josep Piqué, de manera que els dos principals líders es veuen enfrontats, però a prou distancia per no sentir-se incòmodes. Un bipartidisme somniat pels que tenen més vots i una situació ideal de debat cara a cara si no fos perquè hi ha altres opcions. L’altre cara a cara no volgut també és present, Carod-Piqué, però radicalment molest pels dos candidats que no comparteixen frontera electoral, per la qual cosa mirar endavant, és a dir, a l’altre, no és convenient no fos cas que la mirada s’impregni de fredor i animadversió, sensacions que no pot transmetre un bon polític. Per això, procuren no mirar-se i en conseqüència són els candidats més incòmodes perquè la mirada balla d’un costat a un altre sense fixar-la, com ho exigeix la imatge televisiva. Perquè la mirada, és l’anima de la televisió. Josep-Lluís Carod vol mirar al seu contrincant nacionalista perquè és amb ell amb qui s’han de disputar uns milers de vots essencials, però per fer-ho ha de desviar la mirada a la dreta amb el perill que es veu l’inanimat blanc dels ulls. Fer-ho girant la cara o/i també el cos, el fa mostrar de perfil a més de sotmetre’s a l’altre si aquest no fa el mateix esforç.
Pels que creuen que això no és important, els enquadraments de càmera dels diferents candidats són frontals, per mostrar la mirada dirigida a l’espectador o a l’interlocutor del davant, en un pla mig tipus presentador de notícies verificat com a creïble i sense que s’arribi a veure el paper sobre el qual escriu o llegeix, per indicar més naturalitat. Tots amb les mans sobre la taula i amb l’esquena dreta, per suggerir seguretat. Bé, gairebé tots, perquè el candidat Josep Piqué trenca tota norma: gesticula per atraure l’atenció, amb el riure sorneguer, no sap on posar les mans i en ocasions es tapa la cara, es posa el braç a la cintura, es tira enrere, gira el cos, fa ganyotes i, sobre tot, mira a tot arreu, fins i tot amb la mirada perduda damunt la taula. Tot plegat en un intent de buscar l’atenció que ningú li atorga. Potser el sentit comú, eslògan de la campanya, l’ha fet ser d’allò més sincer i mostra una situació desesperada o, simplement, no ha fet cas als seus assessors d’imatge.
Una mirada que els candidats han de repartir en tres sentits: al presentador, als altres candidats i la càmera. De totes elles la més natural és la de la camera principal del candidat, que el mostra de front i en la millor posició per dirigir-se a l’espectador i també al seu contrincant directe; els més beneficiats són en Mas i en Montilla.
Aquests candidats porten la lliçó apresa. Principalment tenen un interlocutor, el seu directe rival, el somriure mínim per no semblar forçat, posició frontal sense girar el cos i porten papers per ensenyar i així demostren preparació. I, atenció, no considerar els altres candidats com a rivals directes, la qual cosa ho han de dir amb la mirada, per direcció o omissió.
El pla mitjà en alguns casos té dificultats de realització perquè el candidat no ocupa tot el pla i queda minimitzat, com el cas del candidat Montilla, que per estatura i poc cabell, queda com enfonsat a la cadira o sembla que la taula li vingui alta. A més, els petits discursos-frases escrites l’obliguen a baixar la vista, perdre la franca mirada, i de manera lleugera el cap, per la qual cosa encara s’abaixa més. No és una qüestió de baixar l’enquadrament doncs llavors l’efecte fa veure més taula i massa papers.
L’avantatge d’una realització sense primers plans és la de no mostrar la feblesa en el rostre dels candidats i aquest debat es formula així, sense que això ens impedeixi intuir quins candidats poden tenir dificultats en superar la proximitat de la càmera.
Un cara a cara Montilla-Mas és impossible. Els candidats s’han de batre en un terreny, el televisiu, on dos protagonistes exigeixen una diversitat de plans que no poden fixar en un simple pla mitjà. Si s’enriqueix la realització amb primers plans, un rostre tens, nerviós i de somriure difícil o un rostre altiu, dominador i de somriure irònic, pot portar al daltabaix a un candidat poc qualificat en l’expressió facial. I la mirada, perquè un primer pla és l’equivalent a l’expressió en la mirada. I el rostre es pot maquillar, però la mirada no. Per dir-ho d’una altra manera, hi hauria més dificultats per pactar el tipus de realització que no pas l’idioma del cara a cara.
Potser hi ha opinions que pensen que no n’hi ha per tant i que els espectadors saben valorar altres condicions dels candidats i no una imatge televisiva en primer pla. I segurament tenen raó, però llavors caldria fer-se la pregunta de com els actors professionals poden fracassar pel simple fet de no saber respondre amb convicció davant de l’exigència del primer pla. O com un actor de teatre que domina com ningú l’aforament del teatre és incapaç de respondre al primer pla. I als teatres es fan mítings.
Els assessors d’imatge hi creuen; els candidats en dubten i prefereixen utilitzar mil paraules a una imatge. Volen debats, però no està clar que els vulguin els assessors, no fos cas que en realitat, una imatge tingués més valor que mil paraules.
Un cara a cara sense primer pla i la mirada com a protagonista, seria un frau a l’espectador. Per distància i valor de la paraula, ja tenim el millor mitjà: la ràdio.
EL PUNT, Tribuna. Dijous, 26 d'octubre del 2006, pàg.13
15.9.06
"El caçador de cocodrils", una lliçó de televisió

En la mort de Steve Irwin, conegut pel seu programa televisiu “Caçador de cocodrils”, s’ha obert un debat sobre la seva actitud intrèpida i temerària davant de la fauna salvatge de la qual era un especialista en el zoo familiar d’Austràlia i després en sèries televisives de divulgació que el van dur a ser un personatge popular i mediàtic. La imatge que ha perdurat i que millor el representa és el seu entusiasta i agosarat apropament a qualsevol dels cocodrils o altres rèptils amb el rostre marcat pel somriure, l’excitació i l’astúcia. Reconec la meva admiració pel personatge; sempre que el veia no podia evitar veure’l com la representació més fidel del gran trapella, aquella persona que ens pot vendre qualsevol cosa que no necessitem i que paguem encantats sense oblidar de fer-nos la foto al seu costat. Aquesta imatge, naturalment, no té res a veure amb l’Irwin persona, ja que el filtre televisiu tendeix a crear un personatge que pot estar a les antípodes de la realitat familiar i personal de Steve Irwin. El desconeixement de com funciona el mitjà alimenta el debat davant la incapacitat de diferenciar la realitat del seu homònim fet televisiu, error extensiu a tot el contingut del mitjà.
I només n’hi hauria prou analitzant el temps de pantalla. Per trenta minuts de programa, quantes setmanes de producció han estat necessàries repartides entre la idea, preparació, enregistrament, muntatge i sonorització ? L’espectador no és conscient de tot aquest altre temps i la seva credibilitat només mesura el temps del programa en pantalla. D’acord, però tots els que l’han fet... no, perquè per alguns és el seu treball i a més els agrada el que fan. Per tant, com a feina i també com a forma de vida, no es poden deixar guiar per la improvisació. I saben perfectament que la realitat és una cosa i un programa sobre la realitat és una altra cosa. S’ha establert per norma el fet que el documental o el reportatge ens ofereix fragments de fets que interpretem com la realitat sense interferències. Ni de bon tros. Per molt acurats que siguem, enregistrar qualsevol acció amb una camera ja és una intervenció.
En els documentals hi ha tanta cuina com la més pura ficció, una de les diferències que contrasten és la no intervenció directe en els fets que enregistra la camera, o dit d’una altra manera, l’existència o no d’un guió, que també ha servit per mitificar continguts i personatges. Històricament ha estat una lloable posició documental que el temps i el coneixement dels mitjans de comunicació també ha matisat reconduint la situació als interessos i el tramat del procés de producció. Els més puristes si volien filmar la vida salvatge buscaven un amagatall proper als hàbitats dels protagonistes i després de setmanes o mesos aconseguien enregistrar uns meritoris segons de pura acció animal, potser després una mica foscos o borrosos. Formava part de la llegenda del documentalista, només que al final el resultat era una imatge clara, nítida i a més des de diferents punts de vista. Paciència, sort o una bona producció? Ara tots sabem que moltes accions de naturalesa han estat controlades pels seus autors i el seu equip. “Nanuk, l’esquimal” (Nanook of the north, 1922), ha passat a la historia del documental com una de les primeres pel·lícules que mostraven la realitat d’un esquimal i les dures condicions de la vida en la natura del desert blanc i la fauna salvatge. Robert J. Flaherty no és que enganyés sobre la realitat de la vida esquimal, però és conegut que va utilitzar totes les tècniques de producció possibles per controlar el procés, des de repeticions de preses a forats als iglús per tenir més angle de camera o millor il·luminació. El fet que les cròniques ens parlen d’actors no professionals ja ens donen una pista sobre la “naturalitat” del documental, que ningú discuteix com una obra mestre del gènere. Un exemple més proper el tenim en el nostre naturalista Fèlix Rodríguez de la Fuente, l’entusiasme del qual ens recorda a l’australià a més dels coincidents amors per la vida salvatge i els seus objectius de divulgació. L’estimat Fèlix també controlava la producció i no tots els animals que eren presentats com a salvatges ho eren en realitat: degudament domesticats podien repetir accions de naturalesa facilitant i enriquint la realització. Engany o dramatització televisiva al servei de l’educació o, divulgació, per no ser tant transcendents. És clar que els nens es poden sentir decebuts de conèixer la veritat, però com a adults la innocència és un valor que ja vàrem perdre al saber qui eren els reis mags.
Si no pots portar la vida salvatge als platós per tal de verificar tot el procés, el que sí pots és muntar el plató allà on viuen els animals. A la televisió res s’improvisa, només hi ha imprevistos que les millors produccions també poden preveure. I que jo sàpiga els documentals televisius es produeixen per emetre’ls per televisió. Per enregistrar un tros de vida salvatge hi ha molta feina prèvia dins la qual hi ha un gran coneixement de les condicions dels espais i la fauna i també es valoren les probabilitats de risc. Si no fos així les seves pòlisses d’assegurança valdrien un ronyó. A Steve Irwin el va descobrir un productor televisiu, va veure en ell un personatge per transmetre i divulgar la vida salvatge i l’australià va fer seva la idea creant una manera de fer agosarada, però no per això imprudent, com també s’ha dit.
Irwin és davant de la camera, però quanta gent hi ha al darrera en cada suposat moment perillós? Tècnics de la càmera, so, ajudants, producció, intendència, transport… Potser de tots ells el que menys risc corria era el mateix Irwin. Per exemple, pensem en la seva indumentària de color caqui descolorit i d’una talla menys que li quedava cenyit al cos en un perfil poc atractiu i aventurer, però sens dubte segur per una tonalitat que es camuflava en diferents entorns naturals i encaixat per evitar enganxades o visites inesperades roba endins. En qualsevol situació de “perill” no deixava de parlar a la càmera i es mostrava frontalment perquè l’espectador no deixés de veure’l per “comunicar” millor. Una persona en situació arriscada no té en compte aquestes estrictes normes de presentador. Ell i el seu equip sabien perfectament que estaven produint un programa de televisió.
Steve Irwin va morir per un imprevist. Si realment hagués considerat l’alt perill del peix manta, com el cas d’un tauró o d’una pitó, aquest no li hauria fet res perquè els riscos haurien estat valorats i controlats. També hi ha gent que mor per una picada d’abella i no per això ens blindem com si fos un insecte terrorífic. Molts documentalistes moren per la seva feina, però la majoria per accidents derivats de la seva activitat, com ara accidents de transport, com va ser el cas de Fèlix Rodríguez de la Fuente mort en accident aeri en plena producció documental.
Una darrera reflexió ens porta a l'efecte terapèutic de veure algú enfrontar-se als rèptils més perillosos o verinosos del nostre planeta i dels quals s’ha creat una llegenda que espanta als nens i crea malsons en els adults, potser perquè ja habitaven el planeta abans que nosaltres. Després dels programes, aquests rèptils continuen espantant i creant malsons, però una cosa tenim clara, que a Steve Irwin no li era fàcil topar-se accidentalment amb alguna d’aquestes bestioles i si algú vol tenir un encontre adrenalític ha de fer mans i mànigues, en el seu cas un zoo o un programa de televisió, per fer-hi un cara a cara o una amical abraçada. Un animal és salvatge perquè viu en un hàbitat i un cicle vital on l’home no hi està convidat, però si ens entestem a trepitjar el seu entorn on no hem estat cridats, ens poden passar coses desagradables. Una alerta a la nova tendència turística de dur-nos a espais paradisíacs amb fauna salvatge i amb les seves pròpies lleis de supervivència. Els defensors de l’existència dels zoos consideren aquests com el mal menor al veritable mal, la invasió humana de la naturalesa. Els documentals també ajuden a conèixer aquest món sense necessitat de formar part d’un pack turístic per la selva o el mar de taurons. Crec que en certa manera aquest era el missatge d’Irwin, divulgat de manera espectacular perquè aquesta és una exigència televisiva. I també tenia un zoo.
Una de les reiterades imatges davant la tràgica notícia és la del caçador en el seu zoo donant de menjar a un cocodril amb el seu fill de pocs mesos agafat al braç. Algú creu que Irwin hauria posat la vida del seu fill en perill si no fos un risc mesurat ? Algú creu que el domador es fica a la gàbia dels lleons sense abans haver-los atipat? No hem de ser innocents. En l'actualitat, si Orson Welles hagués fet Citizen Kane, hauria reescrit la frase de Kane dirigida a la ràdio amb un “No es cregui tot allò que surt a la televisió”.
EL PUNT, TRIBUNA, 19-9-2006
Foto (http://www.australiazoo.com.au/crocodile_hunter/about_steve_terri/index.html)
