Les coses tenen més valor en un segon temps, tornem després d'anar, baixem després de pujar, mengem després de menjar, envegem després de desitjar, patim després d'estimar, escrivim després de pensar... Un segon temps que també ens permet repensar després de pensar. També és veritat que morim després de viure, però fins ara ningú ha pogut demostrar que en aquest cas no es compleixi.
21.4.13
15.4.13
Corredors per la llibertat
28.2.13
Entrenadores de patio
Eso ya lo aprendimos en el patio de la escuela, sin entrenador, antes de saber que los entrenadores de fútbol de primeros equipos son los mejor pagados y sin dificultades de empleo, pueden hundir a un equipo con la táctica del contraataque y después de ser despedidos, encuentran trabajo rápidamente (y de lo mismo). Lo que se ahorrarían algunos equipos utilizando como entrenador al primero que pase por la calle. Eso sí, con la condición de haber jugado a fútbol en el patio de la escuela o en la calle, también sirve, aunque añada a la táctica el Penalty, saltar más en el córner, y pegar reiteradamente en la espinilla, que no sólo duele mucho, sino que desquicia al contrario, y eso es lo que más nos divertía, en el patio y en la calle, aunque parece ser que no forma parte del temario del curso de entrenador, sin embargo hay entrenadores que parecen haber llegado directamente del patio.
27.6.12
Conflictos deportivos: increíbles en una ficción. A cuento de un España-Portugal (Barça-Madrid)
27.4.12
Josep Guardiola, gràcies
Josep Guardiola, gracias
Gracias, Josep Guardiola
25.4.12
Riurà bé qui riurà darrer & El último es el que ríe bien
JA,JA,JA,JA,JA,JA,JA,JA,JA,JA,JA,JA,JA
El Madrid eliminado por el Bayern de la Champions en la semifinal, 25-4-2012
JA,JA,JA,JA,JA,JA,JA,JA,JA,JA,JA,JA,JA,JA,JA,JA,JA,JA,JA,JA,JA,JA,JA
17.8.11
La tendenciosa realización de un partido de fútbol: cómo hacerlo
11.4.11
Cursa de Bombers, 2011
10.9.07
Velocitat relativa
que la velocitat és relativa
1) La recta final de la F-1. Màxima emoció al Mundial. Alonso treu el geni. L’asturià apallissa Hamilton, humilia els Ferrari i es col·loca a tres punts del líder del Mundial. Ron Dennis, el patró de McLaren, va plorar a l’aconseguir el sisè doblet de la temporada.
La primera notícia va ocupar el 90 % de la portada i les quatre primeres planes.
La segona notícia un racó inferior de la portada i la plana 17 de l’especial d’esports encapçalant la secció poliesportiva.
La mostra va tenir si fa no fa una proporció semblant en les notícies esportives dels mitjans en qualsevol suport paper o audiovisual.
El tema és dels que no calen comentaris.
Però es fa inevitable la temptació de sucar-hi pa, per si hi ha algú que se li escapa per excés de velocitat.
La societat té nous paràmetres per valorar les activitats socials i en aquest cas les esportives i si alguna cosa té partidaris i detractors per igual és la consideració del món de la fórmula 1 com un esport. I en aquesta dualitat rau la polèmica perquè, per seny, en cap cas es pot considerar un esport una activitat que fa ús de cavalls artificials per guanyar una carrera. En tot cas la denominació d’activitat esportiva és més adient ja que participa de regles de competició i de l’emoció entre vencedor i vençuts. El risc de deixar-hi la vida no és tan esportiva però, per rauxa, participa del suspens de la tragèdia amb documentats antecedents històrics i en la morbositat podria raure una especial atracció; malauradament l’expectació s’ha reduït dràsticament amb la seguretat estructural dels vehicles; ara queda l’alternativa, també espectacular, de veure una pinya o un parell de voltes de campana amb la engrescadora imatge final, això si, d’un pilot il·lès dins un cotxe destrossat. Valors aquests últims que ningú s’atreveix a destacar com a motivacions principals, per no dir el més morbós de tràgic final amb famós inclòs i haver tingut el privilegi de ser-hi, si és en el circuit millor, o per la tele, com a succedani. És la vida en directe i som així de capgirats.
Si les altes i velles autoritats mundials de l’esport ho fossin del costat dels partidaris ja haguessin accelerat la burocràcia per incloure la modalitat en els jocs olímpics o un campionat del món amb les reglamentaries eliminatòries entre estats amb bandera i himne. I si en són fans, no deuen trobar la manera de fer colar per esport una activitat que no ho és pas. Se’ls hi veuria el llautó.
En el cas del cotxes les autoritats són les marques i el seu mercat és el prestigi comercial i publicitari amb la complicitat del món de l’espectacle televisiu i el periodisme esportiu que ja fa temps que ha perdut el nord.
Si algú tingués interès en saber el perquè milers de seguidors omplen circuits per veure passar cotxes, passar calor i veure la carrera en diferit per la televisió, potser caldrien investigacions sobre el grau d’addicció i amansiment que pot produir en el cervell la benzina cremada. Els de la grada VIP té el sentit que té i que només un VIP pot arribar a entendre, però es constata que cada vegada n’hi ha més i que també són més els nens que ho volen ser de grans, però em temo que només per poder anar al circuit i fer-se la foto amb els pilots i veure les barbys de prop.
El perquè encara n’hi ha més que ho segueixen en directe per televisió forma part del costat fosc del ser humà o dit d’una altra manera, seguir una cursa a l’hora de dinar per no perdre’s la velocitat de com un grapat d’assistents aconsegueixen canviar quatre rodes en uns segons que poden acabar determinant el guanyador de la cursa. Ben pensat, és una lliçó sobre la importància del treball en equip i com els mèrits i els diners són per uns pocs que diuen molt de l’equip però no s’hi consideren.
Si en algun moment el món de l’esport ha format part de l’educació, en seria difícil trobar el període. L’esport professional ha entrat de ple en el món de l’espectacle i la velocitat i la durada són paràmetres de rigor que no es poden deixar de costat.
No hi ha dubte que un 9,74 segons en 100 metres és un mèrit esportiu d’admirar quan aquesta marca es fa a peu. Per molt que ajudi un vent a favor de 1,7 metres per segon.
Però l’admiració i les portades se les emporta un pilot que dalt d’un cotxe de fórmula 1 en 9,74 segons pot fer 1000 metres i si no es fa rècord mundial és perquè els circuits i els motors no són homologats.
I per si no n’hi ha prou en destacar el cotxe per damunt del pedestre, cal estar pendents i perseguir les males arts de dopar els circuits humans per esgarrapar alguna dècima i centèsima al rellotge, perquè, recordem, l’any 1968 el rècord era per Jim Hines (EUA) amb 9,95.
39 anys per reduir 0,21 dècimes.
Una carrera de 100 metres no es fa a l’hora de dinar perquè ens duraria un glop i no com l’altre que cobreix l’aperitiu, el dinar, les postres, el cafè i una migdiada en posició de butaca.
En el fons deu ser l’enveja; mai arribarem enlloc corrents, però potser sí amb l’ajuda del cotxe. La cultura del cos per sota de la cultura del cotxe. Aquesta deu ser també l’explicació del perquè ens passem hores embussats a la carretera i tenir aparcat el cotxe més de vint hores al dia, això si, en llocs diferents.
Les limitacions del nostre cos ens obliguen a buscar alguna cosa artificial que acceleri les nostres possibilitats naturals.
Senyor Einstein, no ens cal la ciència per demostrar que la velocitat és relativa.
8.5.06
Cursa popular
En primer lloc, participar en una cursa popular és una de les coses més ximples que pugui oferir l’esport. En segon lloc, que una vegada has participat en una, ja no ho pots deixar. En tercer lloc, ja no penses com al principi i mai més valores el perquè pensaves que una cursa popular era d’allò més ximple.
Ara, participar en una cursa popular esdevé una mena de test vital. Comença amb el convenciment que et podràs superar a tu mateix en el teu record-rècord personal. Als pocs minuts ja estàs convençut que ho faràs i a més la teva fantasia et proclama guanyador en la teva categoria, la qual cosa imprimeix velocitat a les teves cames. Els teus contrincants van quedant enrere i si no avances més es perquè has d’anar fent ziga-zaga per no atropellar als més lents. Abans d’arribar a la meitat ja apliques la tècnica d’arrossegament, millor dit, te n’aprofites. Consisteix en buscar al corredor que vagi al teu ritme i posar-te al darrera per seguir la seva estela i que et tapi la resistència del vent i altres partícules materials. Com la cosa funciona, ja et penses que pots augmentar el ritme i et busques un altre arrossegador. No cal dir que en el meu cas m’arrossega millor una noia, però no fa res deixar-la si no et serveix prou (en altres condicions és un pensament masclista). De tant en tant gires el cap per veure si no hi ha algú que s’aprofita del teu ritme i també per saber els milers de corredors que estàs deixant enrere. Si hi ha públic que anima t’engresques més i aixeques més el peu de terra per crear una figura general més atlètica. El cor ja ha agafat un batec calent i la samarreta s’humiteja del suor desprès. És una sensació de plenitud. Trobes solucions a allò que et neguitejava el divendres i ara saps com actuaràs el dilluns. Et sembla que l’informe que has començat a llegir t’acabarà agradant si esperes a la pàgina cent. I la pel·lícula d’acció de la tele programada a primera hora de la tarda serà una meravella per fer la migdiada. Uns quants quilòmetres més i ja sabràs com pagar els deutes, escriure la propera novel·la, fer una dieta adequada i assistir a un compromís familiar amb una bona disposició. Comença la pujada i sense voler-ho el teu enèsim arrossegador se’n va. La gola està seca i la respiració passa a fer bufecs que a més són sorollosos. En l’horitzó es perfila l’esperança i fas un darrer esforç fins a l’avituallament. L’aigua és miraculosa i refresca el cos per dins i per fora, però el cervell no sembla part del cos; ell va a la seva i transmet senyals d’alerta en forma de cent neguits indesxifrables des dels dits dels peus fins a l’orella que fins ara no pensaves que també participava. I un, dos, trenta, cinquanta, cent corredors que s’atreveixen a passar-te. I aquell, que té trenta anys més que tu. I aquella, que encara és una nena. Mare meva! No és que pensis en la teva mare, és només una expressió de que la cursa no va com al principi. Una mica més d’aigua i comença la baixada. Et deixes anar però ara la musculatura necessita més oxigen i més fortalesa. Perquè no has fet més peses? Quina calor que fa! No miris el rellotge! No miris enrere! I ja no te’n recordes quina era la solució que havies trobat per dilluns, només que t’esperen uns darrers quilòmetres de penitencia, d’enganyar primer al cervell de que encara tens forces i tirar aigua damunt les cames com una carícia perquè no em deixin tirat. Això comença a ser insuportable, les orquestres d’animació distribuïdes per tot el recorregut et semblen patètiques quan en realitat aquest efecte el fas tu. I els crits de la gent amb el, ànim que ja falta poc, és una mentida cruel. Que n’és de miserable la gent! Aquesta serà la darrera cursa. Quina cosa més estúpida! I a més ara no tinc aigua. Per un moment penses en els corredors que han caigut fulminats per un atac de cor i el teu sembla sensible al pensament i ja batega amb arítmia. Si morir-se ja és de per si una putada, fer-ho en una carrera popular no tindria qualificatiu. Amb la de coses importants que té la vida, i tu aquí perdent miserablement el temps. Però no pots abandonar i menys en la teva darrera carrera. I arriba el darrer quilòmetre i els laterals són plens de gent que aplaudeixen i fan fotos i t’obliguen a somriure per demostrar que els deu quilòmetres els fas cada dia i allò és un entrenament. Però no enganyes a ningú quan els llavis són una ganyota que desfàs amb la mà. Perquè els cent metres es fan tan llargs? Però si a aquesta noia l’he passada al primer quilòmetre! I el teu orgull fa el darrer esprint per arribar al davant i a punt d’explotar aixeques la mirada per veure el rellotge digital i creuar la meta amb... alegria i sorpresa. He rebaixat vint segons la meva anterior marca! És increïble, no pot ser, agafa aire, respira, aixeca els braços i nota el teu cos exaltant de vida; he aguantat bé, he patit una mica a la pujada, m’he sabut dosificar, la gent ha animat molt, has de beure més aigua abans de començar, he de treballar més els bessons i fer més abdominals, i menjar més pasta i perdre un parell de quilos. I en la proper cursa, d’aquí un mes, ja podré rebaixar un parell de minuts la meva marca.
Una cursa popular és una meravellosa ximpleria.





