Va començar sense tenir nom. Ni camí. Primer sota l’aigua, després desert pedregós, i més endavant vegetació de matolls i arbres mediterranis. Les pluges van dibuixar rieres i torrents discorrent per una vall encerclada per turons suaus propers a un ecosistema litoral a tocar del mar. Les primeres referències de població humana ens parla dels ibers amb assentaments familiars, agrícoles i ramaders. La riera principal abasteix les necessitats bàsiques d’humans i animals. Un traçat paral·lel esdevé sender primerenc que facilita exploracions i caça. Un gran salt en el temps i els ibers deixen pas als romans que estableixen grans rutes properes al mar i la Via Augusta atreu nuclis més grans. La vall ha d’esperar uns segles abans no torna a recuperar la vitalitat en forma de masies disperses que conreen camps de blat i fan pasturar els ramats. El sender recupera el traçat amb les mateixes intencions que els avantpassats i la riera acumula basses formades pels pagesos per aprofitar recursos. El perfil geogràfic no rep gaires sotragades a pesar dels temps convulsos de feudals, reis, guerres i dictadors. El desenvolupament traça camins d’asfalt que uneix poblacions entre valls properes i deixa els camins de terra per una xarxa rural. La tranquil·la vall de recursos agrícoles i forestals comença a tenir veïns que edifiquen un nucli de cases d’estiueig fomentat per una línia de ferrocarril. El sender recupera la vitalitat de grans i petits que busquen ombres a l’estiu i es refresquen a les fonts i juguen a les basses.
El gran trasbals arriba. S’hi construeix una universitat en temps de dictadura per allunyar i apaivagar revoltes d’estudiants i els turons perfilen carretera circular per un més efectiu domini de la vall Moronta i convertir-la en menys autònoma. La maquinària de construcció desfà la natura interior sobre la riera principal de Can Magrans, les facultats són les masies dels nous habitants i el campus esdevé el nou conreu del coneixement. I mentre els arquitectes intenten equilibrar edificis i la natura que resta de la vall, una ànima patrimonial reclama protagonisme. L’accés popular a la universitat és l’estació de tren de Bellaterra on els estudiants i treballadors arribats de Barcelona i el Vallés comencen la seva aventura. Una escassa freqüència de busos els atansa fins al campus. Els més impacients descobreixen el sender que discorre en paral·lel a la riera de Can Miró que ja fa traç de torrentera i el fan reviure com la drecera per arribar al campus. La vegetació de matolls, canyissars, esbarzers i arbres monumentals, alzines, pins i roures fan de decorat natural, exòtic i aventurer. Com corren temps bèl·lics reals i cinematogràfics sobre la guerra per la independència de Vietnam, que mostren selves d’espessa vegetació i plena de perills, els estudiants comencen a posar nom al sender: Ho Chi Minh, el líder del Front d’Alliberament del Vietnam que fa de la vegetació el seu aliat guerriller en front de la força pro-estatunidenca. També hi fa un corrent ideològic contra el sistema colonial i en favor del comunisme que tant irriten al encara viu dictador Franco. La vessant perillosa va anar a compte de relats sobre serps, atracaments, abusos i violacions que en cas de ser reals, no van poder superar la fantasia que despertava la pròpia existència del sender o els interessos de l’autoritat que no volia associar la universitat amb valors negatius. Més endavant els relats romàntics van tenir més protagonisme en la mesura que bufaven aires de llibertat.
La Universitat Autònoma de Barcelona (també de Bellaterra i Cerdanyola), celebra el seu cinquantè aniversari. El creixement i urbanització, el desviament del tren a la nova estació del campus i la creació de la Vila Universitària han fet desaparèixer la ruta original. Tot i així, el sender es resisteix a desaparèixer de la memòria de la vall. Un recent nomenclàtor dels carrers del campus hi fa un homenatge amb un rètol al inici de la rotonda de l’estació i al final de les cases Sert: Camí de la ruta Ho-Chi- Minh. Només és un curt tram semblant a l’original que discorre poc menys de mig quilòmetre pel bosc i que encara utilitzen estudiants, treballadors i veïns amb objectiu semblant: fer drecera a Bellaterra i l’estació o a la Universitat. Pels esportistes és una extensió de la via verda. Actualment també hom pot topar a deshores amb porcs senglars, esquirols, conills i darrerament algun cabirol. Ja és més habitual compartir el camí amb el ramat d’ovelles de veterinària.
La ruta original partia de l’estació de Bellaterra, creuava conreus per entrar al bosc seguint la riera de Can Miró (antiga masia reciclada ara en Escola de Postgrau), baixant fins al soterrat de la plaça cívica. Gran part de l’àrea del traçat és ara el pendent de la via del tren, les cases Sert i la travessera de Can Miró que puja des del campus a la Vila Universitària. Un projecte polèmic de carretera anomenada interpolar per connectar i descongestionar les autopistes C-58 i B-30, podria fer desaparèixer definitivament la ruta en el primer tram de memòria.
Per memòria, història i vitalitat, la ruta Ho-Chi-Minh és patrimoni de la vall que en tot cas hagués agraït, no el nom propi, sinó el seu significat, “el que il·lumina”. Recordar Bellaterra i l’Autònoma també és recordar la ruta més propera a una llegenda que, com tothom sap, és un homenatge al imaginari.
Com escriu Albert Jané, antic director de Cavall Fort, en l’assaig “Els Camins irresolts”, “Així com es va en un indret no solament per la seva bellesa, sinó també perquè s’hi vol haver estat, es passa també per un camí no únicament perquè és el que ens mena on desitgem i perquè és un camí atractiu i agradable, de bon passar, sinó, també, perquè s’hi vol haver passat”.
Qui no ha fet la ruta Ho-Chi-Minh?
Gabriel Martínez i Surinyac
Escriptor
Fotos @Surinyac
Xarxa de camins del campus de Bellaterra
La ruta Ho-Chi-Minh
Article
