El camí que il·lusiona: la ruta Ho-Chi-Minh

Va començar sense tenir nom. Ni camí. Primer sota l’aigua, després desert pedregós, i més endavant vegetació de matolls i arbres mediterranis. Les pluges van dibuixar rieres i torrents discorrent per una vall encerclada per turons suaus propers a un ecosistema litoral a tocar del mar. Les primeres referències de població humana ens parla dels ibers amb assentaments familiars, agrícoles i ramaders. La riera principal abasteix les necessitats bàsiques d’humans i animals. Un traçat paral·lel esdevé sender primerenc que facilita exploracions i caça. Un gran salt en el temps i els ibers deixen pas als romans que estableixen grans rutes properes al mar i la Via Augusta atreu nuclis més grans. La vall ha d’esperar uns segles abans no torna a recuperar la vitalitat en forma de masies disperses que conreen camps de blat i fan pasturar els ramats. El sender recupera el traçat amb les mateixes intencions que els avantpassats i la riera acumula basses formades pels pagesos per aprofitar recursos. El perfil geogràfic no rep gaires sotragades a pesar dels temps convulsos de feudals, reis, guerres i dictadors. El desenvolupament traça camins d’asfalt que uneix poblacions entre valls properes i deixa els camins de terra per una xarxa rural. La tranquil·la vall de recursos  agrícoles i forestals comença a tenir veïns que edifiquen un nucli de cases d’estiueig fomentat per una línia de ferrocarril. El sender recupera la vitalitat de grans i petits que busquen ombres a l’estiu i es refresquen a les fonts i juguen a les basses. 

El gran trasbals arriba. S’hi construeix una universitat en temps de dictadura per allunyar i apaivagar revoltes d’estudiants i els turons perfilen carretera circular per un més efectiu domini de la vall Moronta i convertir-la en menys autònoma. La maquinària de construcció desfà la natura interior sobre la riera principal de Can Magrans, les facultats són les masies dels nous habitants i el campus esdevé el nou conreu del coneixement. I mentre els arquitectes intenten equilibrar edificis i la natura que resta de la vall, una ànima patrimonial reclama protagonisme. L’accés popular a la universitat és l’estació de tren de Bellaterra on els estudiants i treballadors arribats de Barcelona i el Vallés comencen la seva aventura. Una escassa freqüència de busos els atansa fins al campus. Els més impacients descobreixen el sender que discorre en paral·lel a la riera de Can Miró que ja fa traç de torrentera i el fan reviure com la drecera per arribar al campus. La vegetació de matolls, canyissars, esbarzers i arbres monumentals, alzines, pins i roures fan de decorat natural, exòtic i aventurer. Com corren temps bèl·lics reals i cinematogràfics sobre la guerra per la independència de  Vietnam, que mostren selves d’espessa vegetació i plena de perills, els estudiants comencen a posar nom al sender: Ho Chi Minh, el líder  del Front d’Alliberament del Vietnam que fa de la vegetació el seu aliat guerriller en front de la força pro-estatunidenca. També hi fa un corrent ideològic contra el sistema colonial i en favor del comunisme que tant irriten al encara viu dictador Franco. La vessant perillosa va anar a compte de relats sobre serps, atracaments, abusos i violacions que en cas de ser reals, no van poder superar la fantasia que despertava la pròpia existència del sender o els interessos de l’autoritat que no volia associar la universitat amb valors negatius. Més endavant els relats romàntics van tenir més protagonisme en la mesura que bufaven aires de llibertat. 

La Universitat Autònoma de Barcelona (també de Bellaterra i Cerdanyola), celebra el seu cinquantè aniversari. El creixement i  urbanització, el desviament del tren a la nova estació del campus i la creació de la Vila Universitària han fet desaparèixer la ruta original. Tot i així, el sender es resisteix a desaparèixer de la memòria de la vall. Un recent nomenclàtor dels carrers del campus hi fa un homenatge amb un rètol al inici de la rotonda de l’estació i al final de les cases Sert: Camí de la ruta Ho-Chi- Minh. Només és un curt  tram semblant a l’original que discorre poc menys de mig quilòmetre pel bosc i que encara utilitzen estudiants, treballadors i veïns amb objectiu semblant: fer drecera a Bellaterra i l’estació o a la Universitat. Pels esportistes és una extensió de la via verda. Actualment també hom pot topar a deshores  amb porcs senglars, esquirols, conills i darrerament algun cabirol. Ja és més habitual compartir el camí amb el ramat d’ovelles de veterinària. 

La ruta original partia de l’estació de Bellaterra, creuava conreus per entrar al bosc seguint la riera de Can Miró (antiga masia reciclada ara en Escola de Postgrau), baixant fins al soterrat de la plaça cívica. Gran part de l’àrea del traçat és ara el pendent de la via del tren, les cases Sert i la travessera de Can Miró que puja des del campus a la Vila Universitària. Un projecte polèmic de carretera anomenada interpolar per connectar i descongestionar les autopistes C-58 i B-30, podria fer desaparèixer definitivament la ruta en el primer tram de memòria.

Per memòria, història i vitalitat, la ruta Ho-Chi-Minh és patrimoni de la vall que en tot cas hagués agraït, no el nom propi, sinó el seu significat, “el que il·lumina”. Recordar Bellaterra i l’Autònoma també és recordar la ruta més propera a una llegenda que, com tothom sap, és un homenatge al imaginari.

Com escriu Albert Jané, antic director de Cavall Fort, en l’assaig “Els Camins irresolts”, “Així com es va en un indret no solament per la seva bellesa, sinó també perquè s’hi vol haver estat, es passa també per un camí no únicament perquè és el que ens mena on desitgem i perquè és un camí atractiu i agradable, de bon passar, sinó, també, perquè s’hi vol haver passat”.

Qui no ha fet la ruta Ho-Chi-Minh?

Gabriel Martínez i Surinyac

Escriptor

Fotos @Surinyac

Xarxa de camins del campus de Bellaterra

La ruta Ho-Chi-Minh

https://www.uab.cat/doc/Doc_EntNat_Migdies_TorreVilaPuig_OMA_ca

Article

https://elmon.cat/bellaterradiari/opinio/32922/el-cami-que-illusiona-la-ruta-ho-chi-minh?fbclid=IwAR3niTNqzTZO9pETzgLLiMy3Xk3xkI94gPNToZHr-xowF6mJg-ShmjSjxRA#.W82ehSLIaCU.facebook

El Bosc de les Creus, expressió de sentiment

El Bosc de les Creus és un projecte de Marc Sellarés a partir d'un bosc cremat convertint les restes en més de 1000 creus com un ritual de dol i expressió de sentiments. 

Els veïns de Bellaterra tenim (o se'ls suposa per defecte) una relació propera amb el genèric bosc, bé perquè el tenim a tocar de les cases, bé perquè vivim dins del bosc; un privilegi que és l'enveja de molts urbanites que volen recuperar sensacions de natura passejant pel nostre entorn, sobretot els caps de setmana. El bosc és un valor que els humans no sempre tractem amb prou cura i hi deixem la nostra petjada malmetent aquest bé tant preuat amb accions com deixar-hi escombraries, pas de vehicles, extracció de la flora autòctona o actuacions més vandàliques sobre els arbres, flora i fauna. Algun camp de tulipes en primavera s'ha vist literalment arrasat pels irresponsables amb l'excusa fotogràfica. 

En qualsevol cas el bellaterrencs hem de tenir cura del nostre entorn i si bé no hi pensem cada dia perquè ja forma part de la nostra llar, sí tenim una sensibilitat especial quan escoltem notícies sobre el bosc, qualsevol bosc. I si es crema un bosc, instintivament mirem per la finestra com un reconeixement al nostre veí natura. Tots recordem un incendi a Sant Quirze que va fer entrar en alerta (i pànic) al veïnat per la seva proximitat i trajectòria. Els més supersticiosos sempre fan ressò que la natura sempre vol recuperar els seus espais que nosaltres hem substituït per ciment. 

En un incendi al Bages, amb molta població també dispersa entre boscos, el caporal de bombers i artista visual Marc Sellarés, va tenir una actuació sobre una part de la superfície cremada, entre El Bruc i Sant Salvador de Guardiola. Durant un temps va dedicar el seu temps lliure a convertir el arbres cremats en significatives creus, com un acte de dol a l'entorn i també personal per ser un espai estimat. El projecte s'ha convertit en una conscienciació sobre els incendis i la mala política medi ambiental.  

Passejar per aquest entorn devastat i solitari és impressionant amb el perfil extraordinari de les agulles de Montserrat, un espai de reflexió que a qualsevol visitant no deixa indiferent i que mereix el respecte i reconeixement dels valors que vol transmetre. 

Estic segur que els bellaterrencs que el visitin també ho pensaran. No és gaire lluny. A l'altre costat de la muntanya de Montserrat que també veiem. 

Posició: Ctra.BP-1101, de Sant Salvador de Guardiola i El Bruc, entre el quilòmetre 6 i 7. 

Google Maps 

https://www.google.cat/maps/place/El+Bosc+de+les+Creus/@41.641055,1.7541119,1491m/data=!3m1!1e3!4m5!3m4!1s0x12a45e7de62e8dd5:0x5fdb997494eb02a!8m2!3d41.6411031!4d1.758162 

Enllaç web Marc Sellarés  

http://www.marcsellares.cat/?p=949 

Fotos @Surinyac

http://elmon.cat/bellaterradiari/opinio/28492/el-bosc-de-les-creus-expressio-de-sentiments?utm_source=butlleti-elmon&utm_medium=butlleti-mati-elmon&utm_campaign=butlleti-mati-elmon-2018-02-15

Salut 2018

Groc, vermell i verd, primavera

Refugi Lluis Estasen, Pedraforca

Cavall Bernat

Cavall Bernat

Montcau

Racons per perdre´s

Castell de Taradell

Castellassa de Can Torres

Montserrat colorímetre

Publicitat molt exterior

Collserola. Can Jané.

Natura Ferida, per IKEA

Aigüestortes

Pirineus.
Un espai protegit.
Natural.
Pics de dos mil metres i puntes de tres mil.
Panoràmiques de cim inoblidables.
Encantats de llegenda.
Parets impressionants per escalar.
Tarteres de pedra gran que fan perillosa i feixuga la marxa.
Geleres sempre tardanes.
Núvols del blanc al gris més fosc de tempesta.
Arbres tocats i recargolats pel llamp.
Prats salvatges i florits.
Mantell blanc de blancs quan és hivern.
Avets i pins fan verd del verd.
Centenars d’estanys d’aigües pintades de blaus fora de norma.
Rierols i fonts esquitxen les valls entre un cim i un altre.
Aigües que des de l’altura són tortes.
Aigües que a tocar són dolces i clares.
Benvingut el noble visitant.
Esplendor i relleu de l’alta muntanya.
Regne per l’isard i el trencalòs.
Aigua de cristall per la truita.
Respecte per l’escurçó.
Art en estat pur.
Museu de la vida i del goig per la natura.
Milers de caminants el travessen.
Grup excursionista.
Fotògraf neguitós.
Caminant solitari.
Esportista sense alè.
El turista,també.
L’estranger em diu: mai he vist el color i la llum de la natura com aquí.
Espai de vida.
També de mort.
Fora de lloc no es compren.
Deixar les comoditats per l’aventura.
Dir adéu als fills per sentir la crida de la natura.
I fer-ho sol.
No ha de passar res diem quan fem el pas.
I el repetim regularment.
Allà sentim quelcom diferent.
És la muntanya.
És la vida.
Respirem vida.
Tornem més vius.
Però passa.
L’accident.
Quantes vegades hi hem estat a punt.
Però ens en hem sortit.
Ho expliquem o ho silenciem.
Per tornar-hi sense la por dels altres.
Aigüestortes.
Estones plenes de vida.
I si la mort ens sorprèn.
Colpidor moment.
Per sempre més vida i mort.
Allà dalt hi ha vida.
Però avui recordem la mort.
Aigüestortes.



A Toni Nadal (1971-2012)

Amundsen i Scott, 100 anys del Pol Sud

                                             Expedició Roald Amundsen          Expedició Robert Scott

Avui fa 100 anys que l'expedició del noruec  Roald Amundsen va arribar per primera vegada al Pol Sud. Ha passat a la història juntament amb el seu competidor, Robert Scott, cap de l'expedició anglesa que volia conquerir el mateix objectiu en la mateixa temporada. De fet es va establir una pugna de qui podia arribar-hi abans i sense necessitat d'una sortida, cadascú amb els seus mitjans i per diferents itineraris, es van endinsar en el desert gelat. Amundsen hi va arribar equipat amb el mitjans més naturals de la climatologia, trineus i gossos nòrdics més habituats a les inclemències sota zero. Scott va triar principalment ponis. El primer va fer el viatge d'anada i tornada amb els gossos i Scott va haver de sacrificar els seus animals i fer el tram final a peu. El resultat ja ha passat a la història. Amundsen hi va arribar el 14 de desembre del 1911. Scott ho va fer el 17 de gener del 1912, gairebé un mes després. Pels mitjans de comunicació de l'època, Scott no ho va saber fins que quan hi va arribar, va veure onejar la bandera Noruega al Pol Sud. La decepció va ser tan gran i el desencís dels seus homes tan frustrant, que va malmetre la seva moral i les seves forces, provocant que tots ells van morir en el viatge de tornada. Amundsen celebrava la victòria sota la incògnita de la sort de l'expedició de Scott, desapareguda fins al novembre del 1912, quan van ser trobats els seus cadàvers dins una tenda, a pocs quilòmetres d'un avituallament. Les metòdiques anotacions que Scott va fer en el seu diari han pogut ser testimoni de la gran gesta que va protagonitzar i que van servir per demostrar que independentment dels èxits i els fracassos, l'esperit per la superació i per la descoberta del món, també acaba sent una gran descoberta interior.
Avui són moltes les expedicions que han arribat amb més mitjans però a peu al pol Sud en homenatge a la gran gesta dels dos homes que van ser protagonistes d'una època en que les expedicions als llocs més desconeguts del planeta eren la fita que marcava el que era èpic.
Només fer evident el que va representar per les dues expedicions en unes condicions de comunicació totalment manuals, pels escrits i anotacions en els seus diaris personals, per la comunicació de l'èxit només possible en la tornada, moltes setmanes després, o al fet que Scott i els seus homes continuessin la seva expedició un mes més sense saber que Amundsen ja hi havia arribat. I que quan Scott va trepitjar el Pol Sud es va trobar una carta del noruec desitjant-li que pogués tornar sa i estalvi. I que el seu fracàs en l'objectiu i en la sort de la seva expedició no es va confirmar fins que van ser trobats un any després. Cent anys després les expedicions que arriben al pol Sud ho poden fer amb comunicacions telefòniques o d'imatge en directe. I això, encara fa més increïble l'aventura humana de les primeres expedicions. 

Pedraforca

Quan en aproximem per la carretera d'accés i sobresurt en l'horitzó l'espectacular silueta del Pedraforca, gairebé estem obligats a aturar-nos i contemplar una de les meravelles de la natura. I, llavors, de manera inconscient, impulsem el somni d'arribar a dalt.

Pedraforca, la muntanya més característica de Catalunya, és i ha estat el bateig de foc de milers de joves que ascendint per les seves crestes han aprés a estimar la natura, respectar-la i entendre la pregunta enigmàtica del perquè es puja als cims. Segurament per tornar-hi.


Fa uns quaranta anys els atrevits eren un grapat i esbrinaven la duresa i bellesa de l'ascensió com l'alternativa menys arriscada de fer cim comparat amb els agosarats escaladors que ho feien per les increïbles vies de la part nord. Llavors la clàssica ascensió pels excursionistes era per la Canal del Verdet. Els camins no estaven assenyalats, els mapes eren orientatius i la voluntat i una certa preparació eren els valors de l'època. La nit abans es dormia al Refugi Lluís Estasen, en honor a un dels pioners, i un neguit a l’estómac et mantenia alerta pel gran dia. A trenc d'alba ja feia estona que es caminava i els primers raigs de sol t'obligaven a contemplar la reflexió vermellosa de la paret Nord. Visualment sempre present el Coll del Verdet, el primer objectiu, feia atrevir-se per pendents alpines, boscos, tarteres llargues i curtes i ziga-zagues del camí que quan es perdia, sempre quedava l'alternativa d'enfilar pel dret, decisió que en ocasions escorçava el camí, tot i que en més d'una ocasió la muntanya ens ensenyava que la drecera podia esdevenir la via més complicada i tardana. Matinar havia valgut la pena perquè et permetia observar els ramats d'isards mentre buscaven refugi en indrets més calmats del massís, o el vol majestuós del trencalòs. L'afició a la fotografia et feia quedar enrere en la cordada, però l'energia visual de composició i colors et feia recuperar el tram. Amb cames fortes, respiració controlada i ritme sostingut, en unes dues hores s'arribava al Coll del Verdet. Allà era obligat fet una mossegada per guanyar el temps de contemplar l'altre vessant, amb el poble de Gósol a ponent encara sota l'ombra de la muntanya, i assaborir la cresta rocallosa que ens havia de conduir al cim. Era el moment de grimpar, està atent a les preses i mantenir els clàssics tres punts de recolzament sobre la pedra per poder fer una ascensió segura, tot i que un cert esperit d'aventura ens empenyia a ser una mica agosarats, bé provant indrets de l’ascensió amb més vertigen sobre el buit, bé atacant escalons de la cresta més verticals per fer-nos sentir més escaladors que excursionistes. Un ràpid puja i baixa per la cresta feia el trajecte més curt i una hora després ja ens picàvem les mans, ens abraçàvem i podíem dir allò tan sentit: hem fet cim. Les fotos de rigor, l'entrepà principal, la reflexió i contemplació, la signatura i frase de recordatori al llibre del cim, eren les accions de satisfacció que allargàvem per més de mitja hora, segons la climatologia o algun remat de cabres que també havien decidit fer cim. Però encara faltava la cirereta. Una intensa i curta baixada pedregosa fins a l'enforcadura, el coll que uneix els dos pollegons singulars i que són les puntes i icona del nom del Pedraforca. Entre les majestuoses parets, una infinita mostra de la nostra insignificança. El vent udola pel coll i ens precipita a la tartera. Allà a baix el bosc i el poble de Saldes. Per endavant la inclinada tartera, camí de pedres grans i petites expulsades de les parets per erosió i climatologia, que com una dura i lliscosa catifa, ens ha de portar al final de l'excursió. Les baixades no sempre són divertides perquè s'acumula el cansament i les ganes d'arribar, però això és diferent. Ens lliguem bé les motxilles que hem carregat amb molta roba perquè faci de coixí i comencem a córrer sobre les pedres que també van baixant amb nosaltres. De tant en tant ens aturem per no perdre l'equilibri o per buscar una nova llesca de pedres que facin el llit més tou, que ens permeti enfonsar la bota a mitges impulsant la petjada avall mentre l'altre peu ja troba lloc a la següent petjada. Així, la velocitat augmenta i el descens esdevé ràpid i divertit. Quan el cos s'impulsa tant que hi ha perill de caure o rodar amb el tronc per davant, s'exigeix el salt enrere i caure d'esquena... naturalment sobre la motxilla que ens fa de matalàs; d'aquí haver-la carregat amb volum de roba, menys pràctic en l'ascens, però d'una eficàcia increïble en la baixada. De tant en tant està a l'aguait del crit ¡Pedra! que el company superior a fer rodar i que llisca sola tot agafant velocitat per passar a molt a prop amb perill de tocar-te. I així, saltant i anant a trobar les llengües de pedres més carregades, finalitza la tartera. Ja només queda franquejar la paret nord per un sender ple de arrels que en una suau pendent ens acosta al Refugi. L'esforç, la intensitat, la set i un cansament mental ens fa dir que no cal tornar-hi. Allà ens refresquem a la font, ens estirem sobre el prat i fem una darrera mirada sobre la paret nord que comença a ombrejar per la posició elevada del sol. I, quan desfem el camí fins arribar al poble (o ara al cotxe aparcat al mirador a no més de quinze minuts del refugi), ja tornem a pensar quan hi tornarem. Perquè si a una muntanya sempre s'hi torna, aquesta és el Pedraforca.


Des de la primera vegada, adolescent, hi he tornat sistemàticament, any rere any, sol o acompanyat, bé per tornar a fer cim, bé per ascendir a cims que l'envolten i des dels quals el massís esdevé una espectacular mola. O simplement per ampliar el meu extens reportatge fotogràfic sobre la muntanya en diferents èpoques del any i des d'altres vessants de la vall, totes elles per mostrar un rostre amb personalitat, enigmàtic, lluminós i alhora diferent del Pedraforca.


Amb els anys la impressió sobre la muntanya s'ha fet més gran i ha esdevingut un rostre molt familiar i estimat. Però també he vist evolucionar l'èxit de la muntanya. Al 1982 va fer un salt endavant gràcies a la declaració de Paratge Natural d’Interès Nacional. El fàcil accés al refugi amb l'asfaltada pista que arriba fins al Mirador on no només accedeixen els turismes dels excursionistes, sinó els visitants més turístics arribats en ocasions amb autocar i que amb vestit i roba de ciutat, accedeixen al refugi i fins i tot algun imprudent s'aventura més enllà. Per pernoctar al refugi s'ha de fer reserva (avui com la gran majoria de refugis) i ja no s'hi val arribar a última hora per trobar lloc. Les ascensions en les èpoques de l'estiu són aglomeracions a la cresta, al cim i a la tartera. El sender està senyalitzat per facilitar la orientació. Potser per això ara en diuen senderisme quan abans en dèiem excursionisme (¿la diferència serà que abans ens fèiem el camí i ara ens el trobem fet?). El llibre de firmes ha deixat de renovar-se per excés, tot i que potser és millor per la falta de creativitat en les frases recordatori. Els accidents han augmentat i de morts també n'hi ha hagut per la via clàssica. Els rescats augmenten i ens fan pensar per exemple què hi fa un grup d'esplai nombrós amb nois i noies pre-adolescents enfilats per una muntanya que exigeix preparació i seny? El Pedraforca és sinònim d'iniciació, d'aventura, de bellesa i espectacularitat. Però això no vol dir que hagi de ser un parc temàtic d'aventura. No n'hi ha prou comprant equipament en mercats esportius per tenir la capacitat per fer alta muntanya. I el Pedraforca és Alta Muntanya, que amb els seus 2497 metres és més exigent que alguns cims de tres mil metres. Es calcula que uns 16.000 excursionistes van passar per la muntanya al 2010. No és d'estranyar que baixar per la tartera ja sigui una acció de risc, perquè hi ha més pedra pelada i sorra que un tou de pedres. Per acabar-ho d'adobar, fa uns anys es programa una cursa al Pedraforca amb sortida i final a Saldes. Corredors (¿?)que fan el recorregut amb poc més de dues hores i que impacten sobre el terreny d'una manera negativa. La regeneració de la muntanya està en perill i algunes veus s'han alçat denunciant el deteriorament, com l'Associació d'Amigues i Amics del Pedraforca o el propi Ajuntament de Saldes. Si alguns ho fan corrent, ¿com no ha de ser fàcil fer-ho a peu?


Es parla de regular l'accés lliure al Pedraforca per frenar l'accidentalitat i el deteriorament de l'entorn dins el Parc Natural del Cadí-Moixeró. Com se sol dir, posar portes a la Muntanya.


Mentrestant, en els darrers anys, ja he canviat l'itinerari optant per una altra vertent no tan exigent i prou atractiva que em permet ser fidel a la meva cita anual. I he deixat la via clàssica per moments concrets que sé que no hi haurà cua a la canal, no hi trobaré ningú a dalt i podré gaudir dels trenta minuts del cim. Un moment que respon a la pregunta, perquè hi pugem al cim? L'escalador George Mallory desaparegut en els primers intents de pujar l'Everest va fer la seva resposta: Perquè és allà.


Quan en aproximem per la carretera d'accés i sobresurt en l'horitzó l'espectacular silueta del Pedraforca, gairebé estem obligats a aturar-nos i contemplar una de les meravelles de la natura. I, llavors, de manera inconscient, impulsem el somni d'arribar a dalt.

Los soñadores de aventuras

Percey-Fawcett

Hay más soñadores de aventuras que aventureros. Durante siglos el mundo estaba lleno de lugares por descubrir,el afán de aventura hacia lo desconocido y los mismos sueños por los logros conquistados y las ganancias posteriores de fama, éxito y beneficios, hacían emerger un perfil de personas dispuestas a hacer de su vida una aventura que en ningún caso podía encontrar en dicha civilización. También es verdad que si bien los pioneros eran gente vinculada a una cierta burguesía y tenían al alcance recursos para invertir o bien sabían donde los podían encontrar, hay que decir que el grueso de aventureros que muchas veces estaban bajo las órdenes de primeros, eran gente humilde y desgraciada para los que la aventura era una salida digna a sus problemas, al igual que lo era hacerse soldado, pero no todo el mundo era partidario de asociar la aventura con matar personas.
En la medida que los lugares más inalcanzables han sido descubiertos o han perdido su virginidad, la aventura se está convirtiendo en competición, ya no es subir el Everest, lo es subir sin oxígeno y si ya se ha hecho , subir en solitario y si ya se ha hecho, subir por la cara virgen o elegir las peores condiciones atmosféricas. Nada que ver con los pioneros de la aventura que si bien tenían también sus porqués personales, el hito más importante era el descubrimiento de un lugar desconocido por el mundo civilizado. América ya estaba descubierta por sus habitantes antes de que llegara Colón. Y también estaba ligado a la cartografía, el hecho de elaborar un mapa detallado donde antes había la palabra  desconocido.
Los soñadores de las aventuras de los grandes aventureros formamos un gran grupo de seguidores que devoramos material bibliográfico de las mil y una aventuras que se han forjado en los últimos doscientos años, desde los aventureros de los polos, los del desierto, las selvas o los mares que han mitificado personajes y que han formado parte de la cultura y que han confirmado que el ser humano está hecho de una materia increíble, porque no puede ser de otra manera que alguien que ha sobrevivido a un infierno, cuando se recupera, vuelve a hacer lo imposible para volver, como así ha ocurrido reiteradamente.
Nombres que se han convertido exploradores de lo imposible, referido a los lugares exteriores, pero también los más interiores o intangibles como el alma, porque donde no llega el cuerpo, la mente ha sido protagonista del peor momento de la aventura.Para los que no están habituados al tema o quieran introducirse, recuerden nombres como Herzog, Shackleton, Amundsen, Scott, Burton, Speke, Stanley, Livingston, Heyerdahl, Fawcett ... y espacios como el Himalaya, la Antártida, el Polo Norte , el Polo Sur, las fuentes del Nilo, la isla de Pascua, el Amazonas ...
De este último, el explorador británico Percy Fawcett, desaparecido en el Amazonas en 1925 en su enésimo intento de localizar el mito de El Dorado, es una de las aventuras que más fascinó en su época y si no ha tenido más eco lo es porque su desenlace se convirtió en un misterio sin resolver, no sólo para averiguar su desdicha, sino también si había llegado a encontrar El Dorado. El misterio se ha alargado desde entonces por varios especialistas y ha fomentado que un puñado de exploradores se aventuraran en diferentes expediciones con el objetivo de responder a las preguntas abiertas y, como no debe ser diferente, buscar el éxito y la fama. La mayoría de estas expediciones no sólo fracasaron, sino que vieron desaparecer también a sus miembros en la selva, formando parte casi de una maldición.
Un periodista de la revista The New Yorker, David Granna, ha publicado "La ciudad perdida de Z", en el que explica toda la historia de Percy Fawcett así como su propio intento de meterse en el Amazonas y seguir la misma ruta del desaparecido con el fin, más de 80 años después, de desvelar el misterio.
Una nueva perla bibliográfica por soñadores de aventuras.
Para terminar decir que indirectamente la figura del explorador Percy Fawcett no es desconocida por el gran público, porque fue inspiradora del gran personaje y explorador de ficción Indiana Jones, como también lo fue para Arthur Conan Doyle, autor de Sherlock Holmes, que escribió El mundo perdido, sobre la existencia de un mundo prehistórico en el Amazonas, que después de muchos reciclajes se convirtió en Jurásico Park. Y lo que tienen estas cosas, no siempre incluyen las fuentes originales.

LA CIUDAD PERDIDA DE Z. DAVID GRANNA.
GRANDES EXPLORACIONES GEOGRÁFICAS. PAUL HERRMANN.
PIONEROS DE LO IMPOSIBLE. JAVIER JAYME.

Els somniadors d'aventures

  Percy-Fawcett

Hi ha més somniadors d’aventures que aventurers. Durant segles el món estava ple de llocs per descobrir i l’afany d’aventura vers el desconegut i els mateixos somnis per les fites conquerides i els guanys posteriors de fama, èxit i beneficis, feien emergir un perfil de persones disposades a fer de la seva vida una aventura que en cap cas podia trobar a la dita civilització. També és veritat que si bé els pioners eren gent vinculada a una certa burgesia i tenien a l’abast recursos per invertir o bé sabien on els podrien trobar, s’ha de dir que el gruix d’aventurers que moltes vegades estaven sota les ordres dels primers, eren gent humil i desgraciada pels quals l’aventura era una sortida digna als seus problemes, de la mateixa manera que ho era fer-se soldat, però no tothom era partidari d’associar l’aventura amb matar persones.

En la mesura que els indrets més inabastables han estat descoberts o han perdut la seva virginitat, l’aventura s’està convertint en competició, ja no és pujar l’Everest, ho és pujar-hi sense oxigen i si ja s’ha fet, pujar-hi en solitari i si ja s’ha fet, pujar-hi per la cara verge o triar les pitjors condicions atmosfèriques. Res a veure amb els pioners de l’aventura que si bé tenien també els seus perquès personals, la fita més important era la descoberta d’un indret desconegut pel món civilitzat. Amèrica ja estava descoberta pels seus habitants abans que hi arribés Colom. I també estava lligat a la cartografia, el fet d’elaborar un mapa detalla t on abans hi havia el mot de desconegut.

Els somniadors de les aventures dels grans aventurers formem un gran grup de seguidors que devorem material bibliogràfic de les mil i una aventures que s’han forjat en els darrers dos-cents anys, des dels aventurers dels pols, els del desert, les selves o els mars que han mitificat personatges i que han format part  de la cultura i que han confirmat que l’ésser humà està fet d’una matèria increïble, perquè no pot ser d’altre manera que algú que ha sobreviscut a un infern, quan es recupera, torna a fer l’impossible per tornar-hi, com així ha passat reiteradament.

Noms que han esdevingut exploradors de l’impossible, referit als indrets exteriors, però també els més interiors o intangibles com l’ànima, perquè on no arriba el cos, la ment ha estat protagonista del pitjor moment de l’aventura. Pels que no estan avesats al tema o vulguin introduir-se, recordin noms com Herzog, Shackleton, Amundsen, Scott, Burton, Speke, Stanley, Livingston,  Heyerdahl, Fawcett…i espais com l’Himàlaia, l’Antàrtica, el Pol Nord, el Pol Sud, les fonts del Nil, l’illa de Pasqua, l’Amazones…

D’aquest últim, l’explorador  britànic Percy Fawcett, desaparegut a l’Amazones l’any 1925 en el seu enèsim intent de localitzar el mite de El Dorado, és una de les aventures que més va fascinar en la seva època i si no ha tingut més ressò ho és perquè el seu desenllaç va esdevenir un misteri sense resoldre, no només per esbrinar la seva dissort, sinó també si havia arribat a trobar El Dorado. El misteri s’ha allargat des de llavors pels més especialistes i ha fomentat que un grapat d’exploradors s’aventuressin en diferents expedicions amb l’objectiu de respondre a les preguntes obertes i, com no ha de ser diferent, buscar l’èxit i la fama. La majoria d’aquestes expedicions no només van fracassar, sinó que van veure desaparèixer també als seus membres dins la selva,formant part gairebé d’una maledicció.

Un periodista de la revista The New Yorker, David Grann, ha publicat “La ciudad perdida de Z”, en el qual explica tota la historia de Percy Fawcett així com el seu propi intent  de ficar-se a l’Amazones i seguir la mateixa ruta del desaparegut amb la finalitat, més de 80 anys després, de desvelar el misteri.

Una nova perla bibliogràfica pels somniadors d’aventures.

Per acabar dir que indirectament la figura de l’explorador Percy Fawcett no és desconeguda pel gran públic, perquè va ser inspiradora del gran personatge i explorador de ficció Indiana Jones, com també ho va ser per Arthur Conan Doyle, autor de Sherlock Holmes, que va escriure El món perdut, sobre l’existència d’un món prehistòric a l’Amazones, que després de molts reciclatges va esdevenir Juràssic Park. I el que tenen aquestes coses, no sempre inclouen les fonts originals.

LA CIUDAD PERDIDA DE Z. DAVID GRANN.

GRANDES EXPLORACIONES GEOGRÁFICAS. PAUL HERRMANN.

PIONEROS DE LO IMPOSIBLE. JAVIER JAYME.

Treinta anys de la mort de Félix Rodríguez de la Fuente

El 14 de març del 1980, va morir en accident d'aviació el naturalista Félix Rodríguez de la Fuente mentre enregistrava en càmera de cinema una de les sèries documentals sobre Fauna que el van fer famós. El mateix dia que feia 52 anys. Val la pena que les noves generacions vegin algun dels seus documentals on transmetia la passió per la natura i la fauna tot i la polèmica sobre la seva forta personalitat i la sospita que no tots els animals eren salvatges. Però la força de les imatges, la peculiar dicció en off i l'entusiasme en cada escena, foren guia de molts naturalistes del futur i amants de la natura en un temps de dictadura on encara hi havia moltes teles en blanc i negre i només dues cadenes de televisió, i la segona no es veia a tot arreu. La democracia li va donar ales per produir més i millors documentals i seguir de ben aprop les carreres de trineus que feien d'Alaska l'espai natural somniat. Va ser en un d'aquests seguiments que hi va perdre la vida.

Uns admiradors d'Osona van fer-l'hi un modest homenatge amb una escultura, una àliga, que des d'un turó d'Osona contempla el cel i l'horitzó pirinenc. Des d'allà no només es recorda el naturalista, sinó també la necessitat de defensar la natura.

Osona al Dr. Félix Rodríguez de la Fuente. Grup d'art Orfeó Vigatà. Nadal 1980.

Turó de l'ermita de Sant Marc.Osona.

Fotos: Surinyac