El bufó del regne

Sabem que no hi ha una teoria de la conspiració envers els catalans, però ja és casualitat que Catalunya i les seves propietats, entre elles, la llengua, estiguin sotmeses a la crítica, sermó, retret, befa i injúria de tants espanyols

Una vegada més el destí ens ha ofert la possibilitat de comprovar de quina manera més casual s’alineen les coses en una mateixa direcció. Fa quinze dies es va lliurat el premi més reconegut, comercial i dotat de la literatura castellana, que des d’una determinada òptica es pot considerar cultura catalana pel fet d’atorgar-se a Barcelona, per una empresa d’aquí i amb presència d’alts càrrecs de la política oficial, social i econòmica. Que l’idioma comú sigui el castellà en exclusiva no treu el seu caràcter català, perquè ja sabem que també és llengua oficial a Catalunya. El veredicte va concedir el primer premi a un escriptor que recentment ha encapçalat una campanya a favor de la llengua comú, el castellà, manifiesto que des de Catalunya s’ha interpretat sense embuts com un intent més de donar prioritat al castellà a Catalunya manipulant sense vergonya la realitat lingüística. No cal ser gaire espavilat per comprovar que aquesta és la situació ideal pels defensors d’un determinat bilingüisme en que el castellà sigui l’idioma principal i el català estigui representat en silenci, és a dir, el bilingüisme que parla en una sola llengua comuna i es deixa escoltar en la pròpia, l’altre. Si la situació és a la inversa, hem de sentir que el castellà està perseguit a Catalunya.

Aquesta és una mostra més que fa sorgir la transparència del caràcter català, no només es mostra servil a la política i sentir aliens en qualsevol àmbit, digueu-li estatut, llengua, balances fiscals, seleccions esportives, bandera, memòria històrica, infraestructures…, sinó que a més som tan amfitrions que aprofitem qualsevol ocasió per honorar-los. També deu formar part del nostre genotip el saber esperar temps millors, bé per ser acceptats tal com som (això de segar cadenes no ens fa simpàtics), bé per aplicar aquella qualitat natural que diu que la millor virtut és l’adaptació a l’entorn, principal tret de la teoria de l’evolució en la qual sobreviure en llocs adversos ens fa més forts perquè ens fa més integrats, i en el cas de Catalunya situa el terme integració en el terreny de l’ambigüitat. Molt em temo que en el fons la transformació evolutiva sigui una progressiva dissolució en un altre, i que el català esdevingui castellà per sentir-se acollit per una força major, única i lliure, que sap que el submís quan més capcot, menys rebel.

Perquè no s’entengui com una manera ni directa ni indirecta de carregar contra la llengua comuna, hem d’afirmar que els catalans bilingües, potser per tenir el do de llengües, no hem considerat mai que els idiomes per si mateixos tinguin males intencions, en tot cas aquesta és una condició humana i si no fem manifestos de llengua llarga és perquè som prou espavilats per comprendre que si algú ens vol mal no és per culpa de la parla, sinó de qui parla.

Sobre qui parla, sabem que no hi ha una teoria de la conspiració que tingui un objectiu pervers envers els catalans, però ja és casualitat que Catalunya i les seves propietats, la llengua entre elles, estiguin sotmesos de manera incessant a la crítica, sermó, retret, befa i injúria de tants espanyols que s’aixequen cada matí amb la dèria de fer-nos entendre des de qualsevol mitjà o institució que estem equivocats. I també sabem que trepitjarien un terreny erm si no fos perquè altres espanyols se’ls creuen i altres catalans els riuen les gràcies o, pitjor, demostren ingenuïtat per acció o omissió.

No és qüestió de fer la llista de greuges, però si el mecanisme que s’estableix és l’insult i la calumnia gratuïta per sobre del debat i l’argument, ha d’existir alguna manera de fer valer raons per desmantellar la bretolada. Sí, és com dir babau o som gent pacífica i no ens agrada cridar, però en gran part és així perquè els nostres representants ja han començat el procés metamorfòsic de dissoldre’s en altres identitats. Sempre ens queda la societat civil, però passem massa temps fent cua a les carreteres per anar a treballar, prendre el sol, esquiar o buscar bolets. També ens comencem a fondre tot pensant que si fóssim d’allà no ens caldria pagar peatge. I potser serà veritat, com es deia en un documental, que Espanya va començar amb el Big Bang.

De moment, allò que diuen de nosaltres té ressò a programes satírics de ràdio i televisió. I ens fa riure. Som molt de la conya, nosaltres, ens riem d’ells i ens riem de nosaltres. I de tant riure no ens adonem dels clatellots mentre vivim l’evolució més divertida, el bufó del regne. Els catalans bilingües sabem que la paraula té un doble significat, però els bilingües d’una sola llengua només en tenen un.

Ni emprenyats, ni perplexos, simplement bufons.

El Punt, Tribuna, dijous 30 d'octubre del 2008

Crisi mundial (imatge)

Fina Coll i Serra

El primer de setembre vas fer realitat un d’aquells acudits d’humor negre que ens parlen d’aquells que deixen aquest món en aquestes dates perquè no s’han volgut perdre les vacances. Aquesta vegada hem plorat perquè t’ha tocat a tu i encara som incapaços de trobar-hi sentit, tret del plor i la incomprensió del moment davant del teu sobtat comiat. Hem buscat entendre i apaivagar el dolor amb paraules de poeta, però aquesta és una de les mil coses que les experiències dels altres no serveix més enllà de parar el cop a l’espera de moments més reflexius. Tu ens diries que són coses que passen i que no cal donar-hi més voltes, però per això mateix també cal trobar paraules pròpies i no les dels altres, ni que siguin les teves. També sabem que quan volem dir-te el que sentim, en realitat ens ho estem dient a nosaltres, perquè a tu et semblarà bé tot el que ara puguem dir o fer per entendre el teu adéu. Fins i tot ens fa tremolar dir les coses pel seu nom com buscar altres paraules per no haver d’escriure que t’has mort. Ens hauràs de perdonar que busquem maneres com pensar que és una injustícia i una mala jugada. Sí, ja ho sabem, són coses que té la vida i això ens ho fa tot més complicat, però és una mica indignant, no creus? El teu neguit ens donarà força i la teva generositat ens motivarà; són moltes les persones de totes les edats que et van conèixer i et van acomiadar i que creuen que el món era una mica millor amb tu i entre tots procurarem mantenir el nivell, els joves primer, diries, ja que al cap i a la fi t’hi vas dedicar en cos i ànima. També sabem una cosa que tu no saps, i és que la teva generositat ha fet millorar la vida de persones que no et coneixen i que ara porten parts del teu cos. Nosaltres ens hem quedat amb la teva ànima. Millor no ho podries haver fet, tret de morir-te, és clar. Procurarem parlar de tu amb alegria, com a tu t’agrada, potser amb l’acudit dels que es moren els primers de setembre, però nosaltres sabem que ho vas fer amb la teva intel·ligència perquè no volies fer-nos passar malament les vacances ni deixar de fer el que t’agradava, estar amb la família, els teus amics i “els teus nois i noies”, ni que fos l’última vegada. De saber amb anticipació el teu final, també ho haguessis fet. Per sempre, un somriure, Fina.
Un amic, en nom dels amics.

La Batalla de l'Ebre, ara toca

Divendres es compleixen setanta anys de la batalla de l'Ebre, l'última gran ofensiva republicana contra les tropes faccioses del general Franco, una batalla de gairebé quatre mesos que va provocar prop de cent mil baixes

La Cota 705 de la serra de Pàndols amb el monument d'homenatge
als participants en la batalla de l'Ebre, de la qual divendres
es commemora el 70è aniversari. Foto: J. FERNÁNDEZ

En la tanda commemorativa dels 70 anys de la Guerra Civil espanyola i seguint la seva cronologia, ara toca la batalla de l'Ebre. Pels afins a la història, la batalla desenvolupa uns fets d'increïble força per la seva perspectiva bèl·lica, humana i política amb dramàtiques conseqüències de futur, per la qual cosa ha esdevingut la més famosa, sagnant i decisiva del conflicte.

L'Ebre. L'obstacle geogràfic de superar un cabalós riu com ara l'Ebre ja és una gesta impressionant i es va erigir en el símbol de l'èxit o el fracàs en el domini de les dues ribes. El pas del riu i el cicle memorable de construcció de passarel·les republicanes durant la nit i la seva destrucció a ple dia per l'aviació nacional o per les crescudes provocades del riu en els embassaments riu amunt dominats pels franquistes són una icona de la batalla que l'ha fet única. Superar la mort d'un cicle era només una angoixant espera per la tongada següent. Però van ser les serralades més properes, com ara Pàndols, Cavalls i la Fatarella, les que van marcar el rigor de la batalla, paradoxalment terra alta, esquerpa i sense aigua a pocs quilòmetres del gran riu, on els barrancs es transformaven en polivalents i compartides tombes a cel obert. Una batalla que va provocar més de cent mil baixes entre els dos bàndols en els quasi quatre mesos que van des del 25 de juliol fins al 16 de novembre del 1938.

El context internacional. La batalla es va plantejar com una desesperada ofensiva republicana que buscava una resposta internacional. Que les democràcies europees com ara Anglaterra i França ajudessin oficialment la malmesa República en la lluita contra el feixisme a Europa, en un moment que la figura de Hitler manifestava un poder d'expectatives incontrolables. L'ajuda no va arribar, ans al contrari, es va obligar en plena batalla a retirar els voluntaris internacionals en un desequilibri de forces que marcaria la fi de la darrera batalla. És el punt d'inflexió en què els uns i els altres ja es reconeixen vencedors i vençuts mesos abans d'acabar la Guerra Civil. Des de la perspectiva de tantes dècades cal fer notar que una situació favorable a la participació europea en la batalla hauria representat una idea tan esfereïdora que només cal insinuar-la comper no intentar fer-ne argumentació: la batalla de l'Ebre com la primera batalla de la Segona Guerra Mundial.

La lleva del biberó. Milers de soldats de disset i divuit anys s'estrenaven en combat en les pitjors condicions possibles per fer front a la consigna del seu sacrifici, perquè resistir un temps més enllà de l'imprescindible requeria uns militars més veterans. La mort també els va reclutar i la gran majoria no va tenir ni temps de trobar-hi un sentit dins el que ja és un sense sentit fer-los soldats, i els que van sobreviure es van acomiadar d'allò que, en condicions de pau, té en la joventut la millor edat de viure.

Exili. I a la derrota va seguir una opció d'exili, que va representar mesos després la lluita contra Hitler en la Segona Guerra Mundial, o bé allistats en tropes aliades o en la resistència que amb el temps van alliberar París i van entrar a Berlín. Molts altres van patir els camps de concentració i en el pitjor dels casos els camps d'extermini. No només els soldats, també les seves famílies.

Repressió. L'opció interior no ho va fer menys dramàtic. Franco va iniciar una brutal repressió que va acabar amb milers de vides republicanes o els va confinar a la presó o al silenci per la por.

Desesperança. Després de derrotar Hitler, tocava Franco. No va ser així i esperar la fi del franquisme va ser una esperança d'horitzó infinit. La dictadura va durar quaranta anys. Mort el dictador el desig es renovava, però era el temps de la transició i s'havia de mirar endavant. I els pocs supervivents perdien tota la confiança, però, de què? Reconeixement, perdó, memòria històrica?

Desmemòria. Ara hi ha generacions sense guerra que reclamen els fets, que no van pactar la transició i que pensen que l'oblit només afavoreix els enemics de la democràcia i aquesta és tan feble que necessita la memòria, per justícia i educació. I davant una idea tan honesta, també hi ha conflicte, els uns perquè pensen que si no es fa una llei de memòria històrica no hi haurà reconeixement oficial, perquè els altres no volen que els odis soterrats i no oblidats revisquin en el present. Seria molt fàcil pensar que els uns i els altres s'identifiquen amb els hereus dels vençuts i els vencedors, però tots sabem que és una idea massa simple per ser veritat, i que l'única certesa és la llavor del dolor. I és així que els pocs supervivents dels dos bàndols commemoren, junts, cada any, a la cota 705 de Pàndols, l'inici de la batalla de l'Ebre davant del monument a la pau. Potser que els escoltem. No oblidar perquè no torni a passar i la pena és que una cosa amb tant de sentit comú com el reconeixement de fets i responsabilitats hagi de formular-se en llei, però per això existeix l'estat de dret, perquè tenim una certa tendència a perdre el seny.

Un exercici de memòria. Fem l'esforç d'imaginar-nos qualsevol noi de disset anys del nostre entorn més proper, nét, fill, parent o veí, vestit de soldat i de camí cap a la batalla de l'Ebre, la nit de la revetlla de Sant Jaume.

El Punt diari, Tribuna, 23-Juliol-2008

Observadors obsergats (imatge)

Californication, el mascle erecte

Darrerament ens arriben sèries televisives de producció nord-americana que ens remeten a la suma d’estereotips d’allò més adobat, pauta narrativa en voga que tracta d’extremar més els defectes que no les virtuts dels seus personatges, siguin dones desesperades o metges desvergonyits.

És un estil clàssic i la comèdia de situació no l’esgotarà mai. De fet, una de les diferencies contemporànies és convertir-ho en una farsa, un enginy que permet barrejar el drama i la comèdia per anar alimentant els alts i baixos de la progressiva corba d’interès narratiu que, si fa o no fa, pels executius de les cadenes es concreta en una línia; comèdia si és a l’alça i drama o tragèdia si és a la baixa. En funció d’aquesta línia que habitualment zigzagueja en unes coordenades d’anunciants i beneficis, la fórmula permet inundar la trama amb sorpreses que fan volta a les expectatives que es puguin crear a més d’introduir la mort de personatges, bé per riure, bé per plorar, talment com la vida real; deu ser per això que s’anomena comèdia dramàtica.

A més, introdueix elements de sorpresa amb la capacitat de recórrer a diferents formes de gènere que han demostrat amb escreix la fidelitat dels espectadors, com ho són la por, l’aventura, la ciència ficció o el crim. En definitiva, pot passar de tot i tot és possible. Els entesos ja s’han preocupat d’aquest fenomen batejant-lo com a barreja de gèneres, que també contamina el cinema. Un toc per alertar sobre la regla d’or de la narrativa: la unitat, que en definitiva ens parla que tota història conflueix en un nucli que a mode de cèl·lula confereix una base lògica i estructural que es reprodueix a l’engròs quan creix. Gràcies a això s’ha pogut diferenciar el gran del menut, el blanc del negre, el bo del dolent, el dia de la nit, el cinema de la literatura, la comèdia del drama… o el matís d’entendre que quan fa un instant hem escrit blanc del negre i bo del dolent no hi ha malentès perquè sabem perfectament que no hi ha una relació directe ni intencionada per forma i per context.

Quan no hi ha unitat, potser les coses esdevenen més sorprenents, divertides i no dubtem que creatives, però en moltes ocasions el resultat és el monstre de Frankenstein, que si a alguns els fa riure és perquè no han llegit la unitat de l’original. I el monstre no és un problema si és això el que s’ha volgut aconseguir. Malauradament a la televisió tot sembla molt més aleatori seguint la regla de barrejar el que sigui amb la publicitat i creure que el monstre està davant la pantalla i s’ha d’alimentar com sigui. El resultat és un pensament de fons que suggereix que ens estan prenent el pèl i que no deixa de ser un esquer perquè continuem atents a la pantalla, que tard o d’hora la interferència s’arreglarà.

En l’anàlisi també hi podríem afegir el compulsiu ritme visual, l’hora d’emissió, la promoció malaltissa que en fa la pròpia cadena que l’emet, els temes recurrents i la continuïtat de les mil i una trames inversemblants. Un esquer que guarda el seu secret en la passivitat de la víctima, és a dir, l’espectador, cada vegada més hipnotitzat davant la pantalla i que es mostra afeblit de la seva capacitat d’analitzar els continguts televisius, si és que alguna vegada ha estat dotat d’aquesta virtut.

Tot això per dir que Cuatro emet la primera temporada de la sèrie Californication, protagonitzada per David Duchovny després de la seva lluïda abducció a Expediente X. Els primers capítols ja ens han marcat la unitat del producte. Hank Moody és un escriptor d’èxit que viu a Califòrnia en plena crisi creativa, separat d’una dona a la qual encara estima i amb una filla preadolescent. La manera que té per superar aquest entorn d’estrès és castigar la ex amb la permanent fornication de qualsevol femella que es mostri disposada i que, ¡oh pobre!, totes ho estan, casades, separades i solteres, menys, naturalment, la seva. Fins i tot ha caigut la filla adolescent de l’actual parella de la seva ex, és clar que ho ha fet enganyat, perquè aquestes coses no està bé que les faci un adult estigui o no serè, tot hi fer-ho protegit. Una manera peculiar d’entendre el càstig, però que forma part del seu estil ja que també ha tingut una aventura amb la dona del director de cinema que ha fet una versió cinematogràfica de la seva darrera novel·la; simplement perquè no li ha agradat l’adaptació.

No sé si hi ha audiència d’espectadores, però és una mostra flagrant d’allò que sempre s’ha dit dels homes, que sempre pensen en el mateix i en extensió que quan ho fan amb una, sempre pensen en l’altre, tot mantenint el cos de la dona com a objecte de desig disposada a satisfer al mascle erecte en qualsevol moment i situació. Pur clixé que no hauria de preocupar ni a uns ni a les altres perquè estem en el temps de la ficció, excepte si entenem que està basat en una història real o és un mirall del pensament social. Tants anys per assolir un respecte a qualsevol gènere com per fer-se miques tot i que sigui en sèrie. En qualsevol cas ens diran que no n’hi ha per tant i que és el que l’audiència vol. Les investigacions d’audiències de qualitat –terme entès en profunditat i no excel·lència- treballen més en el sentit de trobar els pensaments sota consciència de l’espectador perquè els productors de continguts els ofereixin per satisfer les necessitats recòndites; res de nou que no hagi fet la publicitat des de fa més de cinquanta anys. I no està de més que ho recordem per si algun espectador decideix veure la televisió d’una altre manera i que no sigui la mateixa que l’ha fet creure que els anuncis hi són però no tenen poder per influir en les nostres decisions.

També estaria bé que l’anàlisi de l’espectador arribés a la conclusió que la decadència dels homes i la seva incapacitat per controlar els seus sentiments no necessàriament ha de passar per mantenir-se en erecció el major temps possible i, molt més estúpid, que ho faci un altre audiovisualment per molt que aquest sigui un impossible alter ego (home) de nom David Duchovny. I que les dones ho alliberin tot en ser dominades per algú que no és parella i que no paren de baixar pantalons per estar a l’alçada de la cosa. Tot plegat resumit en el somni eròtic com el que inicialment permet al protagonista fer-s’ho amb una monja, però entre una sèrie de ficció i un somni, no ens enganyem, no hi ha d’haver color i si alguna cosa tenen en comú és que el millor horari és la franja de mitjanit.

I si podem ser comprensius en la sèrie és per en David Duchovny, que durant molts anys de ficció va tenir una malaltissa relació sentimental amb Scully, en la trama més interessant i no prou resolta d’Expediente X. Potser per això els guionistes de Californication, sens dubte mascles i fans de l’anterior sèrie, han decidit oferir carta blanca per passar de la impotència X a la plena potencia posant en imatges els estereotips més confitats del somni eròtic, despert o endormiscat.

Esperem que quan tots els responsables de la sèrie se sentin alliberats en els seus mals sons, passin a trencar la unitat i ens comencin a sorprendre amb la barreja de gèneres, perquè no només de virtuals somnis eròtics viu l’espectador.

¡Qui ens havia de dir que desitjaríem el trencament de la unitat!

El Punt, Tribuna, 24-6-08

Ha mort un actor, visca el cinema

En Ramon, cinèfil, té un costum funerari quan un actor/actriu que ha omplert la pantalla d’interpretacions que han passat a la historia del setè art, es mor. Apart de sentir-se colpit pel que representa en l’imaginari cinèfil, se’n va a una botiga de vídeos i busca un DVD del artista. I aquell mateix dia, normalment a mitjanit per evitar interrupcions familiars o de feina, es projecta la pel·lícula en silenci, en penombra, amb sentiment. La majoria de vegades els finats són persones velles que potser ja s’han retirat de la interpretació, han sobreviscut en aparicions esporàdiques o han acabat professionalment a la televisió, en ocasions encertadament, en altres amb pena.

En aquesta ocasió era Charlton Heston i es va sentir indignat davant de comentaris i opinions sobre l’actor que tenien més a veure amb la seva vida privada que no amb el seu pas per l’art de la interpretació. Algunes fonts d’opinió provenien de comentaristes de nova fornada que mai van tenir, per edat, la oportunitat de veure les pel·lícules de l’actor en la pantalla del cinema i només les reproduccions televisives interrompudes per llargues insercions publicitàries. Responien al fet de fer bogada amb el pas de l’actor com a president de l’Associació Nacional del Rifle, i per aquest fet se li atorgava un pensament de dretes i com a tal rebutjable, com si en un sentit general la societat nord-americana fos tan progressista. Alguns apuntaven cap el símbol cultural quan hi havia matances indiscriminades, però s’oblidaven la permissivitat de la societat americana per posseir aquestes mateixes armes. En Ramon, sense voler entrar en el safareig va pensar que el rifle era una arma que va representar un fet cabdal en la conquesta dels territoris del oest americà i que ha estat admirat i representat ens centenars de pel·lícules i llegendes. I que se sabés, en Heston no va matar ningú que no fos estrictament per exigències del guió. Sobre el que fan les estrelles en la seva vida privada és quelcom privat i només hauríem d’estar interessats en allò que fan en la seva professió. Perquè si haguéssim de fer cas de tot el que es publica a favor o en contra, segurament ens duríem moltes sorpreses en conèixer la veritat de molts dels nostres admirats en qualsevol nivell de la vida.

Com a fets s’ha de reconèixer que l’actor va defensar companys com Orson Welles perquè dirigís la magistral policíaca Sed de Mal (1958), va apostar pel gènere bíblic fent seguidors, que no creients, a milers d’espectadors amb Ben-Hur (1959) o Els deu manaments (1956), va arriscar en el cinema de ciència ficció amb meravelles com El planeta de los simios (1968) o El último hombre vivo (1971) i finalment va demostrar el seu sentit de l’humor al fer de vell simi en el oblidable remake del Planeta de los simios (2001) de Tim Burton, quan ja començava a patir la malaltia de l’Alzheimer, i es va deixar humiliar per Michael Moore a Bowling for Columbine al 2002 quan el director li va preparar una entrevista parany.

I com a monuments del cinema, no s’ha d’oblidar la seva contribució al western amb Will Penny (1968), Mayor Dundee (1965 ), o la immillorable Horizontes de grandeza (1958), que han admirat fins i tot els detractors del rifle.

En Ramon no sabia què triar, perquè en qualsevol d’elles el cinema esdevé una mostra de la més gran de les arts. Finalment una notícia recent el va fer decidir per Ben-Hur. I mentre assaboria la carrera de quadrigues, va saber que cap remake com el que s’estava preparant amb tota la tecnologia digital al darrera podria arribar a la sola de la sabata del gran clàssic. Bé, s’equivocava, les noves generacions en serien fervents espectadors, però era una cosa d’ignorància, ningú els dirà que ja s’ha fet.

Ha mort un actor, visca el cinema.

El extraño caso de Ángel Martínez, el obrero cuyos hijos nacen siempre el 1 de Enero (Hemeroteca)

Hasta ahora van cuatro nacimientos el 1 de Enero…pero no hay razón para que la racha termine ahí

Angel Martínez con su primera esposa y uno de sus hijos, nacido naturalmente un 1 de Enero

Ángel Martínez es un tipo clásico, efusivo y cordial, de obrero español. Es de esta­tura media, delgado, fuerte, de recia complexión. Piel obscura, cetrina, y frente despejada, amplia. Los cabellos, escasos. Las cejas, gruesas y ne­gras. Los ojos, vivos. Una sonrisa fácil y un trato cordial y simpático,
Ángel Martínez es un tipo representativo de esos obreros españoles, tan nobles, tan dignos, constantes en el trabajo, perseverantes en su oficio. Trabaja actualmente en una fábrica barcelonesa de construcciones.

Yo, que no quiero enfocar directamente el propósito que me lleva hasta él—he sabido que sus hijos nacen siempre el día 1 de Enero—, le pregunto:

- ¿Cuánto tiempo lleva usted en estos talleres?

- Entré en ellos el 2 de Febrero de 1919. ¡Hace casi veinte años! Soy de los más antiguos. Dentro de la fábrica he conocido cuatro razo­nes sociales: Vallet y Fiol, al principio; Vallet y Bofill, después; luego, Ricart y Pérez, y, por último, Construcciones Mecánicas Rex. Todos mis patronos han estado siempre satisfechos de mí.

- Es natural. Su veteranía es el mejor elogio de usted, amigo mío. ¿Qué edad tiene usted?

- Cuarenta y cuatro años.

- Y es natural de...

- De La Nora, provincia de Murcia.

- Y es…

- Casado y ajustador mecánico. Pero, ¿es que me está usted haciendo el padrón?

- No; simple curiosidad. Usted, un hombre extraordinario...

Martínez sonrió:

- Ya sé por qué lo dice... Por lo de mis hijos, ¿verdad?

- Exactamente. A usted si que no puede negársele que es un hombre de orden...

- Casualidad, señor. Yo le contaré... Me dispuse a escuchar. Había llegado al te­rreno que me interesaba.

Cuatro hijos nacidos en 1 de Enero

- Yo contraje mi primer matrimonio a pri­meros del año 18, poco antes de mi ingreso en esta fábrica. Y el día 1 de Enero del año 1919 nacía mi primer hijo. Pepito, que murió nueve años después. El empleado del Registro Civil del juzgado del Sur cogió un tomo más grande que el recién nacido, inscribió al chiquitín en él y me despidió con una sonrisa y la frase de rúbrica en tal día: «Año nuevo, vida nueva».

Cuando el día 1 de Enero de 1922 nació Elenita, otra hija que había de vivirme poco tiempo, puesto que falleció el mismo año de su nacimiento, se celebró la coincidencia de fechas en que su hermano y ella habían venido a este mundo. En otro tomo enorme (el cuarenta y ocho, si me es fiel la memoria) del mismo Juzgado del Sur, el consabido empleado hizo constar esta coincidencia, que por entonces era eso nada más, sin los honores del caso extraor­dinario.

Este comenzó a serlo con ocasión del naci­miento de mi hijo Wifredo, hecho que tuvo lugar el día 1 de Enero de 1924. Se me felicitó ca­lurosamente por mi seriedad, y comprendo que estas felicitaciones eran merecidas. Si usted quiere consultar la partida de este chico, la en­contrará en el tomo cincuenta del Juzgado de Hospitalet. Aquí no hay trampa ni cartón.

Pocos años después, en Marzo de 1928, murió mi esposa, y contraje nuevo matrimonio en Junio de 1929.

Francamente, yo esperaba que la racha del 1 de Enero hubiese quebrado. Durante algún tiempo, en efecto, pudo parecerlo así: pero he aquí que el día 1 de Enero de 1934, a las once de la noche, poco antes, como ve usted, de que la tradición fracasase, apareció en este mundo mi hijito José María. Lo inscribí en el Juzgado número uno de Barcelona... y me dediqué a es­perar con toda serenidad la llegada de los primeros de Enero sucesivos, con sus sorpresas correspondientes..., que ya, naturalmente, no pueden ser en realidad tales sorpresas para mí. Esto es todo, y ya está satisfecha su curio­sidad.

Me tendió su fuerte mano de trabajador honrado, me saludó afablemente y se alejó pre­suroso para reanudar su labor. Salía yo del taller cuando un compañero de Ángel Martí­nez se acercó a mí para decirme en voz baja:

- El le habrá hablado tan sólo de la coincidencia de fechas en el nacimiento de sus hijos. Yo sé de él otra coincidencia; pero ésta bien triste. Oiga usted, y juzgue: Hace años, nuestro compañero fue a instalar un motor, tarea que hubo de interrumpir al tener conocimiento de la muerte de uno de sus hijos. Bastante tiempo después, Martínez fue encargado de reparar no sé qué avería que una mano inhábil había cau­sado en aquel motor. Pues bien; cuando se ha­llaba en plena faena, otra noticia como la de marras: otro familiar suyo había dejado de existir. Es cosa pública y le doy, además, mi palabra de que no hay en ella nada de fantasía.

Y ahora, la pregunta de ritual: ¿Quién puede prestar a quién? ¿La imaginación a la vida, o la vida a la imaginación?

ANTONIO PÉREZ DE OLAGUER

Revista Mundo Gráfico

Miércoles 1 de Enero de 1936

Director Luis González de Linares

Número 1261

Madrid

Unitats familiars pels que creuen que només hi ha un model

Home i Dona (podeu canviar l'ordre),
Home i Home,
Dona i Dona,
Home i Dona i Fills (un o més, biològics o adoptats),
Home i Dona i Fills i Avis (un o més),
Home i Dona i Fills i Avis i altres familiars (un o més),
Home i Dona i Fills i altres familiars,
Home i Dona i Pares (un o més),
Home i Home i Pares,
Dona i Dona i Pares,
Home i Home i Fills adoptats,
Dona i Dona i Fills adoptats,
Home i Dona i Fills (d'un dels dos d'una altra unió),
Home i Dona i Fills (d'altres unions per separat),
Home i Dona i Fills (barreja d'altres unions per separat i de la unió actual),
Home i Home i Fills (d'un dels dos d'una altra unió),
Home i Home i Fills (d'altres unions per separat),
Home i Home i Fills (barreja d'altres unions i fill adoptat),
Dona i Dona i Fills (d'un dels dos d'una altra unió),
Dona i Dona i Fills (d'altres unions per separat),
Dona i Dona i Fills (barreja d'altres unions i fill adoptat),
Dona i Dona i Fills (inseminació artificial),
Dona i Dona i Fills (barreja d'altres unions i inseminació artificial),
Home,
Dona,
Home i Fills (biològics o adoptats),
Dona i Fills (biològics o adoptats),
Home i Pares,
Dona i Pares,
Home i Fills i Pares,
Dona i Fills i Pares,
Fills i Avis

…

Per no fer el llistat interminable, cal tenir present que per ser fidels a la realitat i a la qualitat de vida cal incloure altres variables com, per ordre alfabètic:

Alcohol,
Amics,
Animals,
Atur,
Autoritat,
Cultura,
Defuncions,
Desamor,
Desaparicions,
Disfuncions sexuals,
Drogues,
Estatus,
Estudis,
Ètnia,
Hipoteca,
Idees,
Incest,
Infidelitat,
Malaltia crònica,
Matriarcat,
Matrimoni civil,
Matrimoni eclesiàstic
Mentida,
Minusvalidesa física i psíquica,
Paciència,
Pas del temps,
Patriarcat,
Religió,
Violència física i psíquica,

…

Illa (imatge)

D'un any a l'altre (imatge)

Atrapats

Era l’any 1914. L’expedició d’Ernest Shackleton i la seva tripulació de 27 homes a bord del vaixell Endurance van quedar atrapats en el gel de l’Antàrtic i se’ls va donar per morts. Dos anys més tard van aconseguir tornar després de viure una d’aquelles històries increïbles de supervivència en unes condicions infrahumanes.

Foto: Frank Hurley

D’un temps ençà ens estan arribant les cròniques de l’aventura a través de llibres, audiovisuals i exposicions que no només haurien de ser recomanables, sinó de visió obligatòria per a qualsevol persona sensible a la part més increïble de l’ésser humà. Tot i que pels aficionats a les grans descobertes terrestres aquesta és una expedició clàssica i referent dins el coneixement, no així per a la immensa majoria de la població, captiva només quan les grans aventures són revisades per la pantalla en documental o ficció. Que la seva narració ens arribi després de gairebé cent anys també ens diu molt sobre la cultura i la història dels pobles, mentre uns maldaven per conquerir l’est i l’oest, altres eren atrets pels pols, però a diferència d’aquells, els extrems polars no amagaven tresors daurats ni terres fèrtils, només deserts de glaç, l’esperança d’arribar-hi, i rebre l’honor als primers conqueridors d’allò que molts consideren inútil. Potser l’expressió va sorgir de ments que van rebre les derrotes més miserables per sota zero i que no entenien l’atracció pels continents blancs.

Pels que encara no saben de l’odissea dels tripulants de l’Endurance no s’han de perdre l’exposició itinerant que serà al Museu Marítim fins a finals de febrer amb el material del fotògraf Frank Hurley, indispensable per reconstruir la història i, no cal dir, fer-la creïble. Per més extensió també tenim l’oportunitat de seguir la crònica de l’expedició en la programació de la sala imax i, en DVD, el llarg-metratge documental “Atrapats en el gel” i la sèrie de ficció “Shackleton”, protagonitzada per Kenneth Branagh.

L’explorador i els seus homes volien travessar l’Antàrtida a peu i el gel va impedir-ho sis mesos després de salpar de Londres. Van rebre amb precipitació l’honor de formar part de les víctimes heroiques de l’exploració terrestre però, inesperadament, tots en van sortir vius 25 mesos després de ser acomiadats del port anglès. La narració d’aquella aventura és la pura història de la supervivència, del liderat, de la disciplina, de la confiança, de l’amistat, de la natura extrema a cinquanta graus sota zero i, en definitiva, de la lluita per la vida.

Shackleton havia fracassat en els intents per arribar primer al Pol Sud; l’èxit de l’expedició de l’any 1911 del noruec Roald Amundsen en aquesta gesta, seguit de la tragèdia del seu competidor, l’anglès Robert Scott que amb els seus homes van arribar-hi un mes més tard i no van sobreviure a la tornada, van marcar la llegenda sobre els pioners de la Antàrtida. Shackleton, sense aconseguir cap èxit, va passar a formar part de tota crònica seriosa sobre els immortals del gel, perquè la seva va esdevenir la gran llegenda de l’explorador, la de tenir la capacitat de valorar les dificultats i superar-les en les pitjors condicions i, sobre tot, de procurar la supervivència de tots els tripulants als quals va infondre l’ànima de la més honorable de les lluites: la pròpia vida. Des de llavors és reconegut l’esperit Shackleton. Sobre el que això representa destaca la sentència del geòleg Raymond Priestley, que va compartir aventures amb els pioners, referida a la tria dels millors companys d’expedició: “Per la direcció científica, Scott; per l’eficàcia del viatge, Amundsen; però en una situació desesperada, que vingui Shackleton”.

De totes maneres, la gesta va coincidir en el temps amb la Primera Guerra Mundial i després dels homenatges als exploradors, el conflicte bèl·lic va fer que Shackleton i els seus homes cedissin els honors als soldats. Alguns dels tripulants es van allistar i, ara si, van passar a ser herois com a soldats morts; altres van acabar en l’oblit i en la indigència, gairebé d’on havien sortit. El propi Shackleton neguitejava per tornar a comandar una expedició i, sembla increïble, el van secundar homes de l’Endurance, com si les penúries i calamitats sofertes no haguessin estat més que un malson. L’any 1921 va partir rumb a l’Antàrtida per assolir un objectiu indeterminat que tampoc va culminar per culpa d’un atac de cor que li va manllevar la vida als quaranta vuit anys.

Què buscaven al desert de gel? Què se li ha perdut a l’home allà? Quines són les vivències que s’incrusten en l’ànima de l’expedicionari per no poder viure sense elles? No és una qüestió d’època. Potser abans era un camí per sortir de la misèria. Els mars, les muntanyes, les selves, els deserts de sorra i gel són avui mateix recorreguts per intrèpids aventurers d’allò inútil que repeteixen una i altra vegada. Deixen les comoditats d’una llar. Família. Fills. Alguns, molts diners. I no se’n poden estar. I hom recorda una resposta al perquè l’home arrisca la vida per arribar als cims d’on només hi ha una sortida, baixar; “perquè són allà”, deia George Mallory, abans de desaparèixer l’any 1924 a prop del cim de l’Everest, i passar a la llegenda davant la impossibilitat de saber si en va ser el primer en arribar-hi. És probable que Mallory i el seu company de cordada Andrew Irvine tinguessin un prec en el darrer moment de desesperació: “que vingui Shackleton”.

Potser hi ha un intent de resposta. Una aventura interior que només uns pocs han estat capaços de sentir, mentre uns altres naveguen per el gran espai de les necessitats supèrflues i les emocions no menys planes d’una pantalla, o qualsevol altre instrument tecnològic que ens promet la més gran de les aventures com a resposta a les preguntes vitals que hem deixat de fer-nos. Emocions i respostes que aquells homes buscaven i trobaven en els llocs més inhòspits del planeta. I si no era així? Perquè hi tornaven? Perquè hi tornen? Fins a la mort, si així ha de ser, un risc que no sembla un obstacle per obtenir la més gran de les emocions.

Mentre, nosaltres, seguim atrapats a la carretera, a la butaca, al rellotge, al serial, al mòbil, a la propietat, a la manca de memòria, a l’incivisme, al tafaneig, a l’abstenció i a tantes altres coses que ni el propi esperit de Shackleton en trauria l’entrellat.

Què hi té a veure això amb allò? El problema, entenc, és no trobar-hi relació. Com potser també ho és el fet que són els homes els que majoritàriament s’embarquen per trobar vida al seu interior mentre les dones biològicament ho poden fer sense moure’s de port.

Si us plau, un cafè i el mini de pernil dolç, com sempre.

No, m’ho repenso, avui tindrem una aventura.

Que sigui de fuet.

L'home del gos

Recollir les merdes de gos era un acte cívic, com no tothom volia saber

L’home va seure al banc del parc, va obrir el diari conservador i el va fer servir de pàmpol.
Per davant, el seu gos anava amunt i avall movent la cua, olorava merdes d’altres gossos i, a intervals irregulars, aixecava la pota del darrera per deixar anar unes gotes de pixum tot marcant territori ara en un arbust, ara en la base d’un pollancre. Una vegada es va sentir segur va buscar el que podria ser una coordenada gps del seu itinerari i va forçar el seu ventre per deixar anar una llarga i recargolada tifa. Va fer una volta sobre si mateix i va olorar l’evacuació, mai millor dit, verd caca. Pel moviment de la cua i el saltiró posterior s’interpretava un cert orgull per l’obra orgànica si aquests animalons domèstics tinguessin el dot de la vanitat. Segons més tard, com si s’adonés que li faltava la cirera, va fer la pixarada llarga al costat de la merda com el regalim del cuiner en el plat degustació - si bé barrejar una cosa amb l’altra pot semblar de mal gust, forma part de la mateixa cadena alimentaria i en cap moment es pretén interpretar la naturalesa del toc del xef-.
El seu amo va seguir tota l’operació amb alerta. Els ulls, a l’avantguarda, s’alçaven com un periscopi per damunt de les pàgines centrals de color salmó i feien panoràmica tot cercant intrusos dins un ample radi de visió. Un cotxe va passar lluny però suficient perquè l’home palpés les bosses de plàstic de la butxaca i que només feia servir inevitablement quan un observador aliè es podia sentir ferit si no ho feia. S’ho va estalviar perquè ningú mirava com cagava el seu gos.
També la seva consciència es va alliberar quan un altre gos va fer acte de presència i va fer gairebé el mateix ritual que el seu, però amb l’amo a distància suposadament escarxofat al sofà grapejant les gominoles que no trobarien els seus fills mentre pensava en la dolçor del pecat i en absolut en les aventures del seu gos pelut. Com a mínim ell havia fet l’esforç d’acompanyar l’animal i, si era menester, defensar-lo d’altres malcarats o reprimir-lo de gosses en zel.
Amb deu minuts ja n’hi havia prou perquè per molt que ho intentava no aconseguia concentrar-se en la notícia del dia. El gos es movia pels gronxadors buits de nens perquè cap tanca limitava l’espai i els pares de parc infantil van desistir de portar-els-hi. Tot i que feia goig, els animals n’havien fet dret d’ús i els jardiners municipals hi tenien cura ajudats per l’adob natural. El silenci administratiu dels polítics estava justificat perquè els seus propietaris tenien dret a vot o influïen en els que l’exercien.
El va cridar i li va lligar la corretja per desfer el trajecte de mig quilòmetre fins a casa. El va acaronar per fer-li veure que havia fet molt bé i el va premiar amb un aperitiu en forma de galeta multivitaminada. Des de que l’havia ensenyat a cagar al parc, ja no ho feia al jardí i tampoc a l’acera, la qual cosa quan passava era molt desagradable i l’obligava a recollir la mostra i netejar-se les mans tot just arribar a casa. Perquè, això si, considerava uns impresentables els amos que no recollien al carrer des del dia que en va trepitjar una de grossa i desfeta que, de tan fàstic que li va fer, va haver de llançar les sabates, una per bruta i l’altre per desaparellada. És clar que eren velles i ja els hi tocava. Va tornar per la calçada per així estalviar-se haver de fer ziga-zaga de merdes seques o tendres que il·lustraven el camí dels vianants mentre el gos, mira’l que n’és d’espavilat!, no en trepitjava cap.
Dins de les moltes rutines d’un gos en una casa hi havia la conceptual com era que l’educació dels animals era una part important de l’educació social i la dels fills, els principals culpables d’haver de conviure amb aquests animals sota el mateix sostre. Per això, l’home, quan aconseguia que la seva filla complís amb el seu deure de portar a passejar el gos, no s’estava de recordar-li que l’animal havia d’estar lligat i que no s’oblidés de les bossetes de plàstic. Recollir les merdes de gos era un acte cívic, com no tothom volia saber.
La seva filla feia que si amb el cap mentre calculava que tot plegat, merda i civisme, ho enllestiria en cinc minuts sense necessitat d’arribar al parc.

Velocitat relativa

Senyor Einstein, no ens cal la ciència per demostrar
que la velocitat és relativa

Un parell de fragments de les notícies esportives del dilluns 10 de setembre del 2007 ( El Periódico de Catalunya).

1) La recta final de la F-1. Màxima emoció al Mundial. Alonso treu el geni. L’asturià apallissa Hamilton, humilia els Ferrari i es col·loca a tres punts del líder del Mundial. Ron Dennis, el patró de McLaren, va plorar a l’aconseguir el sisè doblet de la temporada.

Foto AP/Luca Bruno/10.9.077El Periódico

Foto AP/Alessandra Tarantino/10.09.07/El Periódico

2) Powell bat Powell. Una altra exhibició del velocista més ràpid del planeta. El jamaicà Asafa Powell supera el seu rècord del món dels 100 metres i deixa la marca en 9.74 segons.

La primera notícia va ocupar el 90 % de la portada i les quatre primeres planes.
La segona notícia un racó inferior de la portada i la plana 17 de l’especial d’esports encapçalant la secció poliesportiva.
La mostra va tenir si fa no fa una proporció semblant en les notícies esportives dels mitjans en qualsevol suport paper o audiovisual.
El tema és dels que no calen comentaris.
Però es fa inevitable la temptació de sucar-hi pa, per si hi ha algú que se li escapa per excés de velocitat.
La societat té nous paràmetres per valorar les activitats socials i en aquest cas les esportives i si alguna cosa té partidaris i detractors per igual és la consideració del món de la fórmula 1 com un esport. I en aquesta dualitat rau la polèmica perquè, per seny, en cap cas es pot considerar un esport una activitat que fa ús de cavalls artificials per guanyar una carrera. En tot cas la denominació d’activitat esportiva és més adient ja que participa de regles de competició i de l’emoció entre vencedor i vençuts. El risc de deixar-hi la vida no és tan esportiva però, per rauxa, participa del suspens de la tragèdia amb documentats antecedents històrics i en la morbositat podria raure una especial atracció; malauradament l’expectació s’ha reduït dràsticament amb la seguretat estructural dels vehicles; ara queda l’alternativa, també espectacular, de veure una pinya o un parell de voltes de campana amb la engrescadora imatge final, això si, d’un pilot il·lès dins un cotxe destrossat. Valors aquests últims que ningú s’atreveix a destacar com a motivacions principals, per no dir el més morbós de tràgic final amb famós inclòs i haver tingut el privilegi de ser-hi, si és en el circuit millor, o per la tele, com a succedani. És la vida en directe i som així de capgirats.
Si les altes i velles autoritats mundials de l’esport ho fossin del costat dels partidaris ja haguessin accelerat la burocràcia per incloure la modalitat en els jocs olímpics o un campionat del món amb les reglamentaries eliminatòries entre estats amb bandera i himne. I si en són fans, no deuen trobar la manera de fer colar per esport una activitat que no ho és pas. Se’ls hi veuria el llautó.
En el cas del cotxes les autoritats són les marques i el seu mercat és el prestigi comercial i publicitari amb la complicitat del món de l’espectacle televisiu i el periodisme esportiu que ja fa temps que ha perdut el nord.
Si algú tingués interès en saber el perquè milers de seguidors omplen circuits per veure passar cotxes, passar calor i veure la carrera en diferit per la televisió, potser caldrien investigacions sobre el grau d’addicció i amansiment que pot produir en el cervell la benzina cremada. Els de la grada VIP té el sentit que té i que només un VIP pot arribar a entendre, però es constata que cada vegada n’hi ha més i que també són més els nens que ho volen ser de grans, però em temo que només per poder anar al circuit i fer-se la foto amb els pilots i veure les barbys de prop.
El perquè encara n’hi ha més que ho segueixen en directe per televisió forma part del costat fosc del ser humà o dit d’una altra manera, seguir una cursa a l’hora de dinar per no perdre’s la velocitat de com un grapat d’assistents aconsegueixen canviar quatre rodes en uns segons que poden acabar determinant el guanyador de la cursa. Ben pensat, és una lliçó sobre la importància del treball en equip i com els mèrits i els diners són per uns pocs que diuen molt de l’equip però no s’hi consideren.
Si en algun moment el món de l’esport ha format part de l’educació, en seria difícil trobar el període. L’esport professional ha entrat de ple en el món de l’espectacle i la velocitat i la durada són paràmetres de rigor que no es poden deixar de costat.
No hi ha dubte que un 9,74 segons en 100 metres és un mèrit esportiu d’admirar quan aquesta marca es fa a peu. Per molt que ajudi un vent a favor de 1,7 metres per segon.
Però l’admiració i les portades se les emporta un pilot que dalt d’un cotxe de fórmula 1 en 9,74 segons pot fer 1000 metres i si no es fa rècord mundial és perquè els circuits i els motors no són homologats.
I per si no n’hi ha prou en destacar el cotxe per damunt del pedestre, cal estar pendents i perseguir les males arts de dopar els circuits humans per esgarrapar alguna dècima i centèsima al rellotge, perquè, recordem, l’any 1968 el rècord era per Jim Hines (EUA) amb 9,95.
39 anys per reduir 0,21 dècimes.
Una carrera de 100 metres no es fa a l’hora de dinar perquè ens duraria un glop i no com l’altre que cobreix l’aperitiu, el dinar, les postres, el cafè i una migdiada en posició de butaca.
En el fons deu ser l’enveja; mai arribarem enlloc corrents, però potser sí amb l’ajuda del cotxe. La cultura del cos per sota de la cultura del cotxe. Aquesta deu ser també l’explicació del perquè ens passem hores embussats a la carretera i tenir aparcat el cotxe més de vint hores al dia, això si, en llocs diferents.
Les limitacions del nostre cos ens obliguen a buscar alguna cosa artificial que acceleri les nostres possibilitats naturals.
Senyor Einstein, no ens cal la ciència per demostrar que la velocitat és relativa.

Lluís Maria Xirinacs, un trist comiat

Per al catalanisme polític la consciència activa d'en Xirinacs s'havia convertit en veritat incòmoda en denunciar allò que tothom reclamava en la lluita antifranquista i les reivindicacions no assolides per manca d'activisme en el poder

Foto: Pilar Aymerich



En la mort d'un nacionalista català, dir-ne radical és una redundància, cal fer esment de les reaccions mediàtiques dels altres nacionalistes, no ho són mai, de radicals, que s'han afanyat a destacar dos fets en la seva trajectòria per les llibertats del nostre poble: la simbologia que ha representat en la lluita antifranquista i la darrera acció de paraula on es va dir amic d'ETA. Ambdues accions, perseguides per la justícia i en períodes polítics diferents i en un marge de més de trenta anys. Alguns no ho han estat mai, d'antifranquistes, ben al contrari, però són els primers a penjar-se medalles fent-se passar pel que no són, i si algú no els consentia tanta falsedat era en Lluís Maria Xirinacs. La manera de desqualificar-lo els la va donar mastegada el mateix Lluís Maria en un discurs en què es declarava enemic de l'Estat espanyol i amic d'ETA i Batasuna. Va ser l'oportunitat dels anticatalanistes de fer una estocada definitiva al símbol més destacat i encara actiu per les llibertats dels drets dels catalans. Una acció de paraula no prou reflexionada per en Xirinacs en no preveure les seves conseqüències, o potser sí, perquè qualsevol que hagi seguit la seva trajectòria sap que no era altra cosa que una provocació i no pas un sentiment de fons d'algú que en totes les seves accions ha demostrat amb escreix el valor d'assolir objectius amb la no-violència. Malauradament en les reflexions post mortem dels polítics catalans trobem les mateixes coincidències que en les valoracions en les quals també s'oblida tot el període des de la transició fins ara on en Xirinacs els fustigava per no haver sabut mantenir encesa la flama del catalanisme. És a dir que per al catalanisme polític la consciència activa d'en Xirinacs s'havia convertit en una mena de veritat incòmoda en denunciar tot allò que tothom reclamava en la lluita antifranquista i les moltes reivindicacions que no s'han pogut assolir per manca d'activisme en el poder. Precisament en Xirinacs se n'ha anat en un període en què les infraestructures de l'Estat a Catalunya fan aigües pertot arreu i els polítics catalans no saben què dir, només un «la culpa és dels altres» que tantes vegades hem hagut de fer servir. Per una bona part dels mitjans la notícia de la seva mort no ha representat gaire trasbals i ha estat considerada una notícia més a l'altura d'altres esdeveniments estivals. No voldria creure que en una societat laica que hom es llevi la vida continua sent un pecat.
Trist comiat per a algú que en una Catalunya amb estat hauria estat un candidat a la presidència de la Generalitat. A ningú escapa que la independència de Catalunya és una utopia i és bo que es mantinguin els impossibles perquè això fomenta la creativitat i la motivació, parts fonamentals de l'acció, però el que sí que està en perill és el present i aquest només es diu Catalunya i només ens té als catalans.



El Punt, Tribuna, 15-08-07

Vacances

(Efe)

L'escriptor mileurista

L’escriptor Arnau (pseudònim), va llegir un reportatge en un dominical que el va deixar trasbalsat. Tractava del neologisme mileuristes, és a dir, aquells treballadors que no superen els mil euros de sou mensual i les dificultats de mantenir dignament l’economia personal i familiar.

De fet l’expressió emprada en el titular era “no arriben a final de mes”, i s’entén perfectament que no és que es morin, sinó que la darrera setmana del mes ja esgarrapen dels estalvis, demanen una bestreta, supliquen a amics i familiars, s’encomanen als nous usurers que omplen d’oficines les rambles principals dels nostres pobles i ciutats o vés a saber a quin sant/a resen perquè faci el miracle mensual de permetre que, tot i escapçats per arreu, s’entri en el mes següent sense rancúnies, fent mà de les quatre monedes perdudes en el fons del folre que s’inverteixen intel·ligentment en la primitiva de dijous i dissabte, la qual cosa permet enganyar l’estómac i el seny somiant en que potser aquest any podran fer vacances de debò. Tornant a la realitat, la supervivència només és possible si són dos els mileuristes els que comparteixen despeses, ja sia per llaços d’amor o conveniència. O de manera individual amb molta austeritat per no dir pobresa, sense embuts.

Mala peça al teler, doncs escurats i enganyats el degoteig que arriba al cementiri és imparable, no perquè es morin per cobrar poc, sinó perquè hi arriben quan els toca i en això si que els toca el consol, perquè en estirades de pota, també toca pels que tenen calés que s’enterren amb la satisfacció de deixar herències perquè els seus estimats familiars es barallin per sempre més, que és una manera de fer que se’n recordin d’un; per altre part, el pobre només fa hereus del record i, si no en tenen prou, haver tingut més fe.

Dins d’aquest paquet de mileuristes hi ha de tot d’ambdós sexes, des de joves a vídues passant per immigrants de tots els colors, i si miréssim la declaració de renda, fins i tot en l’espectre hi entrarien empresaris, que com a referent a espectres, això si que és una fantasmada.

Una vegada l’Arnau va complir amb el seu grau de solidaritat social en el pensament, va córrer fins a l’ordinador i sense tancar el document de text del següent llibre, va obrir la calculadora i va començar a fer multiplicació i suma i ho va anar traduint en la mateixa pàgina de la novel·la, com un punt i apart. Així, sabent que de números es podia embolicar, va intentar fer-ho entenedor com si un futur lector hagués de llegir aquelles línies enclavades sense sentit en l’aventura del seu anti-heroi.

I la pregunta que li va trasbalsar el dia era: quants llibres ha de mal vendre l’escriptor per ser un mileurista?

“Un sou decent (sense entrar en el debat sobre el què és decent perquè ens hi faríem mal) a 2007 es mou en els 1.400 euros mensuals i un indecent, com és el pactat (¿) salari mínim interprofessional, és de 570 euros mensuals, lluny de la renta per càpita que situa la xifra a 1.900 euros mensuals, que no deixa de ser la manera que té l’estadística de dir que n’hi ha molts que es mengen els dos pollastres. Un ball de xifres que demostra que això dels números és una màgia potagia.

Per si algú que no és escriptor arriba a llegir aquestes lletres, un escriptor és el deu per cent del que ven. I sobre aquest concepte començo a desenvolupar les premisses.

a) Per fer mil euros al mes: al 10 per cent d’un llibre de 20 euros, s’ha de vendre 500 llibres al mes o, el que és el mateix, per fer dotze mil euros a l’any, s’han de vendre sis mil llibres a l’any.

b) A tot això s’han d’aplicar ajustaments de mercat i derivades socioeconòmiques estadístiques i per tant s’ha de tenir en compte que un llibre ben posicionat (parlar d’èxit és molt relatiu) pot arribar a tirades de deu mil exemplars (en castellà) i la meitat en català (siguem generosos), i en el supòsit que es venguin tots resultaria que un deu per cent sumaria els 20.000 euros en castellà (la meitat en català). En aquest supòsit si la tirada fos coberta en un any, el sou arribaria als 1.666 euros al mes. La qual cosa estaria més proper a la renta per càpita que faria que l’escriptor es menjaria el pollastre que li toca.

c) Ara bé, si introduïm un altre dada de correcció, que és el grau d’estabilitat del sou, es complica pel que fa a llibres. La vida d’un llibre supera l’anualitat, però el que no ha fet en els primers mesos de vida, difícilment ho farà després quan ja no tingui l’etiqueta de novetat. Els guanys s’han de repartir mentre no hi hagi una novetat que permeti refer les quantitats i esperar que superin en escreix les anteriors com per deixar de fer operacions aritmètiques. Això vol dir, ni més ni menys, que aquesta xifra del paràgraf b s’ha d’ajustar en el temps; el ritme de creació de l’escriptor en el cas de publicar regularment es podria situar a un llibre cada tres o quatre anys. Posem per cas tres anys. Això vol dir que la xifra s’ha d’allargar a tres anys, per la qual cosa el resultat és de 20.000 euros en tres anys: 555 euros al mes. Conclusió, un escriptor dins una mitjana de vendes estable, no és un mileurista, sinó que és un mig mileurista. I si escriu en català, a 277 euros al mes, dins el marge del pensionista en la quota més baixa. I a més té la pressió afegida que per augmentar el sou, ha de publicar un best seller.

Conclusions, un escriptor, per ser mileurista ha de vendre bastant i si ven a la baixa pot caure en la crisi de creure’s un pensionista.”

L’Arnau va començar a veure les coses més clares i es va animar a fer-ne conclusions:

“Estereotip d’escriptor (no d’escriptora, s’admeten suggerències per fer paritat del tòpic): una caseta amb jardí generós, amb dos o tres fills que emprenyen tot el dia i que no et deixen escriure, amb una dona mantinguda bé per casament o pensió de divorci, una senyora immigrant i discreta que s’ocupa de les feines de casa, una caseta a la muntanya on refugiar-se per acabar llibres o per justificar les crisis creatives, uns quants viatges a l’estranger per mantenir la idea que el bon escriptor ha de ser una persona viatjada, un programat espai de vacances on enviar la família i la senyora de fer feines un parell de mesos l’any per poder escriure sense interrupcions (o jeure al sofà sense que t’emprenyin), una agenda amb algunes conferències per mantenir el contacte i el calor del lector, i el prestigi de ser membre d’algun jurat de premi literari. Una vida d’escriptor. Bé, tot plegat estem parlant d’un sou mensual d’uns 8.000 euros, en la forquilla baixa. Per aconseguir-ho, ha de vendre 4.000 llibres al mes. Sempre. No s’hi val que un llibre sigui un best seller i el següent un fracàs.

I un gran èxit internacional són un milió de llibres. I si arribes, no cal patir més escrivint, sinó fer-ne inversió en immobiliàries o autopistes, per garantir els somni i no dependre dels gustos d’un lector o de la promoció d’un editor.

Vist el sidral, no és estrany veure que la feina d’escriptor és en realitat la segona o tercera feina i la principal són les col·laboracions en premsa, ràdio i televisió, o, la més estable, el funcionariat en l’administració o l’ensenyament. Només cal repassar les biografies dels destacats com per fer evident que el funcionari és l’antecedent més natural, tot i que alguns currículums en volen passar pel damunt sense donar-hi importància, com un mal menor, quan en realitat haurien de fer-hi un homenatge per haver estat en realitat un autèntic mecenes, l’ha mantingut com si fos l’amistançada, i ara aquesta, que ha aconseguit ser bisbe, ja no se’n recorda quan era capellà. Bé, potser hi ha una barreja de comparances, però dins el ventall el lector n’hi trobarà una a la seva mida. I els més, que encara no poden trair el seu passat, no han deixat mai de treballar i en les estones que poden, escriuen, perquè seguint el tòpic, els números no són el seu fort.”

L’Arnau va tancar l’entrecomillat i va guardar el document. Era tard i al dia següent s’havia d’aixecar d’hora per anar a treballar com un mestre més de l’escola pública. Era la primera vegada que no sentia enveja dels escriptors. I tot gràcies als números, qui ho havia de dir.

Abans d’agafar el son va tenir temps de recórrer al seu vell somni, ara adaptat a les noves conclusions: s’identifica com un futbolista professional que els mil euros els fa en les primeres 12 hores del dia i en les altres 12 hores en fa mil més, indiferent si és AM o PM. Això si, els dies de partit cobra igual, i si és partit pel títol, la prima és apart. El públic, per una part, no li fa res d’hipotecar part del seu sou per veure les cames dels jugadors i, per l’altre, espera que tu li regalis el llibre.

No cal dir que quan es va fer de dia, l’Arnau, encara no havia agafat el son.

Disculpi'ns, senyor Allen

No voldríem que la seva percepció de la gent de la nostra terra sigui enganyosa. No tots volem fer-nos la foto amb vostè, no tots creiem que hagi de rebre homenatges, no tots li demanem autògrafs ni cridem el seu nom pel carrer

Foto: Gabriel Massana

Senyor Allen, no podem ignorar la seva visita a la capital catalana per fer realitat un nou projecte cinematogràfic lligat a compromisos de coproducció o, dit d'una altra manera, una part del finançament és autonòmic, dubtosa definició en un món audiovisual sense fronteres. Aquest diner local marca certes obligacions, com que, per exemple, un dels escenaris sigui Barcelona. Els alts costos de producció del cinema i la necessitat de fer-los rendibles en un mercat mundial l'han obligat a fer un gir en la seva trajectòria i abandonar temporalment el seu espai vital i artístic, per acostar els nous reptes a un públic europeu que sempre li ha estat fidel i, entre els que més, trobem el públic català. Algunes ciutats europees i ara Barcelona són els decorats naturals del que en cinema en diuen imperatius de producció i que per a vostè, coneguda la seva idiosincràsia, és possible que li sigui un fet carregós, per no utilitzar una expressió més popular i escatològica. No hi ha dubte que la seva categoria artística li permet adaptar guions i motivacions a la nova etapa i de tot això extreure'n lliçons creatives.

Els incondicionals crítics, és a dir, els que valorem la seva obra en conjunt sabedors dels seus alts i baixos, tenim la por al cos quan detectem que són moltes les obligacions de producció que se sumen al projecte, com poden ser el càsting i les localitzacions si és que aquests aspectes no han estat dirigits sota la llibertat creativa a la qual ens té acostumats. Tot i el neguit, confiem en vostè, senyor Allen. Confiem en la seva independència i en la voluntat de fer valer els criteris artístics per damunt dels criteris comercials, per així poder superar les pressions dels nous mecenes.

Per altra part, senyor Allen, també veiem que la seva persona està sent assetjada per un entorn interessat i populista, que en molts casos li escriuen la seva agenda i que vostè accepta amb educació i amabilitat, la qual cosa diu molt de la seva discreció. Però no voldríem que la seva percepció de la gent de la nostra terra sigui enganyosa. No tots volem fer-nos la foto amb vostè, no tots creiem que hagi de rebre homenatges a tort i a dret, no tots li demanem autògrafs, no tots cridem el seu nom quan el veiem pel carrer, no tots som indiscrets i amb voluntat de paparazzi, no tots voldríem coincidir amb vostè en un restaurant i demanar el mateix plat per després aixecar el polze en un senyal més d'estupidesa que no pas complicitat.

Ja deu haver entès que en realitat sí que ens agradaria fer tot això, però la nostra manera de ser ens ho impedeix per culpa d'un valor en perill d'extinció que alguns catalans encara conservem, i que, erròniament, hem cregut que era el nostre principal fet diferencial, l'idioma català en segon lloc, i que en poques paraules podem definir com el respecte vers la vida privada dels famosos, entenent per famós algú que s'ho ha fet valer en la seva professió i no de qualsevol titella postís amb carn mediàtica. I així, sota aquest esperit, algú com vostè, una icona de la intel·ligència cultural i audiovisual, confirmant que la bellesa no ho és tot, no s'ofengui, podria assistir als espectacles al seu gust, menjar als restaurants de carta popular, visitar universitats pel plaer de caminar per centres de ciència –que paradoxalment semblen honorar més els artistes que els científics–, entrar en monuments i museus de culte divers, protegir-se del nostre sol aclaparador sota una ombrel·la, observar les persones mentre es passeja pels carrers més emblemàtics plens de gent, badar davant d'un aparador..., tot això i més, sense que vostè i la seva família fossin interpel·lats o molestats per ningú, tret d'alguna excepció estadísticament similar a la de qualsevol altre visitant. Aleshores, vostè es preguntaria sobre nosaltres, qui són aquests que essent qui sóc no gosen molestar-me?, i sense imperatius de producció és possible que tingués la necessitat d'incloure aquest fet de contrast en el guió, el d'una gent que no emprenya el famós i sembla ignorar-lo, no per menysprear, sinó per demostrar que el respecte a la vida privada de tothom és la més gran de les formes d'educació i és en el tracte al famós on més ho podem demostrar. Si fos així, no ens caldria entrar en el joc d'identificar en la seva pel·lícula els llocs de la nostra geografia natural o artificial, els actors locals amb o sense diàleg o alguna frase d'enginy en català per saber que ha estat entre nosaltres, i que podrien fer perdre credibilitat a la seva història per forçada intromissió, perquè ben segur que en el nou supòsit hi hauria una escena on algú, amb silenci, mesura i gest, seria respectuós amb la vida privada d'un personatge conegut. No tot el públic ho entendria, però nosaltres sabríem que ens ha comprès en uns quants fotogrames.

Malauradament hem perdut aquesta gran oportunitat i perquè no s'emporti una imatge massa convencional de la nostra afabilitat li agraïm d'antuvi la seva paciència mentre duri la seva feina entre nosaltres, i si amb això no n'hi ha prou, li demanem disculpes de tot cor.

De tota manera, si algun dia les circumstàncies de la vida fan que perdi el clamor d'interessos polítics, econòmics, mediàtics, universitaris i d'altres més populars, el més miserable el del espectador, torni entre nosaltres, perquè aleshores dins del cruel oblit es trobarà amb més d'un català que, ara sí toca, s'atrevirà a mirar-lo, farà un gest de complicitat amb el cap per agrair-li-ho tot, i sense dir res deixarà que continuï amb la seva vida personal, ramblejar si és el cas, pel mateix valor d'estima i discreció. I si vostè vol alguna cosa més, com que el saludem o li demanem un autògraf, només ha de fer un gest, qualsevol, perquè també sabrem entendre'l. I si vol, ens farem una foto junts. Però serà perquè ho volem els dos.

Així som, tot i que la globalització li faci creure el que no som i no ens ajudi gaire a fer-nos conèixer. Disculpi'ns, senyor Allen.

EL PUNT, Opinió. Diumenge, 24 de juny, 2007

Solstici d'estiu (imatge)

Fàbules al dia, lliga 2007: la llebre i la tortuga (gràfic)

Manipulat sobre un original de Tony Wolf