Els que hem practicat el futbol amb una certa intensitat en formats aficionats som conscients de la capacitat que té una pilota per crear addicció. Veus una pilota en qualsevol circumstància i les cames s’escapen per, ni que sigui un instant, fer-ne un toc o un xut, tot i que aquest acabi penjant la bimba, trencant un gerro o provocant un esquinç. El cervell activa paràmetres que podem considerar irracionals per bé que potser hauríem de valorar que la bimba és una prova de foc per la conducta de vés a saber quina cosa dins el nostre cap que connecta d’una manera màgica amb un dels nostres peus, i excepcionalment, amb els dos. Bé, la cosa no és tan fàcil i això de fer una passada en condicions o fer-la arribar a la xarxa contrària, és bastant complicat. Tant, que els professionals que s’entrenen cada dia i competeixen cada pocs dies no sempre fan bé les dues coses. I si hi ha un equip contrari que pretén el mateix, la cosa es complica molt més.
Com suposo que és tan difícil de comprendre els mecanismes de la fantàstica connexió, així com que el talent innat només és a l’abast d’uns pocs privilegiats, la majoria de futbolistes i aficionats ja en tenim prou que uns pocs cops en 90 minuts es facin passades de mèrit o funcioni una relació d’equip que a més acabi en gol. Com són fets habitualment excepcionals, l’aficionat al futbol ho és també per altres mecanismes irracionals, com ser aficionat a un club, esperar tenir la sort de veure alguna jugada de talent i si pot ser acompanyada del gol, però si no ho pots veure en directe, tan fa, perquè en un minut televisiu veus totes les jugades que s’han produït. En fi, que no t’has perdut res i si alguna cosa positiva ha de tenir la partida és saber si el teu equip ha guanyat. Això converteix el futbol en un patiment, vols que guanyi el teu equip i quan ho fa voldries que ho fes fent un bon futbol. La historia del futbol ha demostrat molt sovint que el fet de guanyar no necessàriament és condició indispensable la de jugar bé.
Els futbolistes, com viuen de la seva professió, deuen tenir moltes crisis existencialistes pel fet de preguntar-se com és que tocant la pilota tantes vegades al dia no s’aconsegueixi dominar-la. Això es un fet empíric perquè molts equips d’élite tenen uns jugadors que no volen tenir la pilota en ple joc, cosa ben contradictòria però que ens té habituats i ho racionem dient allò de: són coses del futbol.
Per complicar una mica més la filosofia del joc, de tant en tant apareix algun equip que pensa que si és un joc de pilota, lògicament s’ha de saber dominar, tenir, combinar amb els companys i assolir l’objectiu primari de fer gol per després assolir la meta de la victòria.
El Barça ha aconseguit anar a contracorrent de moltes generacions resultadistes en el futbol i ha volgut aplicar l’estil ideal de domini del joc, amb la bellesa del toc i combinació a més d’aconseguir resultats. Històricament era conscient que no era un equip guanyador tot i ser més que un club. Sense entrar en la pressió dictatorial de tota una època que el va perseguir a tort i a dret per afavorir al club del règim, només li quedava l’aposta del joc, precisament perquè en el seu cas es demostrava que només podia guanyar jugant bé, perquè fent un joc raquític o només buscant el resultat, no guanyava mai.
Pel que jo puc recordar la cosa va començar a fer el tom amb l’arribada de Johann Cruyff, primer com a jugador i després com entrenador. El procés va ser lent i llarg perquè la cosa comencés a donar fruits. La manera de jugar bé a futbol ja era un signe d’identitat barcelonista que amb molts alts i baixos va anar arrelant en els aficionats i aplicat amb millor criteri pels deixebles de l’holandès.
Actualment veure un partit del Barça fa entendre el futbol com espectacle a l’hora que es reconeix que el criteri fa augmentar el contrast amb la resta d’equips. El Barça vol la pilota, vol jugar-la, vol dominar, combinar i fer gol, a més d’espectacle. I al davant, els equips només volen la pilota per llançar-la endavant, sorprendre al contraatac i, si es veuen molt inferiors, destruir el joc i el talent.
Malauradament quan es combinen diferents circumstàncies com lesions, cansament, i permissivitat arbitral, els equips que no juguen a futbol, també poden guanyar. I això que també entra dintre de les possibilitats estadístiques es torna irracional quan això es considera una gesta, una heroïcitat i un treure pit que només té la visió curta d’aquell, futbolista o aficionat, que ha renunciat al futbol i aquest s’ha convertit en un joc de destrucció.
El Barça ha perdut una semifinal de la lliga de campions amb l’Inter de Milà. Mentre l’afició culé sent orgull pel seu equip perquè no ha renunciat al seu estil, la majoria de seguidors aliens al Barça aplaudeixen el no joc de l’altre equip.
Destruir és més fàcil que crear.
Com només uns pocs s’arrisquen a crear i cerquen de manera incansable la manera de fer-ho, els altres creuen que destruir no només pot formar part del joc, sinó que és la única manera d’entendre’l, per incapacitat de construcció. Un pensament que ha fet del futbol un joc gris animat per periodistes, professionals i aficionats fanàtics que estan convertint aquest joc irracional que busca un sentit superior en un esport mediocre.
Gràcies Barça, per no renunciar al teu estil i no caure en el pou de la vulgaritat.
29.4.10
23.4.10
L'escriptor i la mare que va parir el drac per Sant Jordi
Per la tradicional festa de Sant Jordi també és tradicional obrir amb una trobada informal dels integrants del Club dels Escriptors de la lletra I, lletra en majúscula que permet als associats anomenar-se com vulguin sempre que respectin la primera lletra, així hi tenen cabuda els inclassificats, Informals, Insensats, Inconseqüents, Inconstants, Irresponsables, Irregulars, Imberbes, Irritables, Impublicats… en fi, un altre dia farem la llista complerta. Avui ens ocupa la inaguantable Festa de Sant Jordi pels escriptors associats al club de la I, naturalment. Davant del típic entrepà de truita de dos ous, crueta, porró de vi i assortit d’olives amb pinyol, negres i verdes, comencen a desvariar i explicar anècdotes dispars sobre la relació d’amor i odi amb la diada que sempre comença amb l’habitual gràcia de fer la pregunta: ¿El Drac s’ha cruspit Sant Jordi?, i davant la negativa resposta amb crit unànime, ¿crit de guerra?, comencen a narrar històries sota el títol de L’escriptor i la mare que va parir el drac. I per evitar masclismes, queda clar que el genèric escriptor inclou també a les escriptores, per no haver de fer servir la bajanada d'anar dient escriptor/escriptora en cada entrada.
L’escriptor que l’any anterior va encapçalar la llista dels més venuts i que enguany no té llibre nou i veu de manera incomprensible com en tota la jornada no hi ha ningú que el recordi, ni troba un lector que l’hagi llegit i el més Inri és que quan entre la massa lectora sobresurt algú que el crida, és per confondre’l amb un altre autor.
L’escriptor que té la mala sort d’anar a parar a la taula de signatures propera al tradicional autor mediàtic i que la cua només és una i tots van a parar al costat. Abans dels migdia diu amb veu avergonyida, vaig a prendre un cafè, i no torna més a la taula, ni per fer contents als quatre coneguts que el venen a saludar amb l’esperança que els hi regali un exemplar.
L’escriptor de fons editorial que es passa el dia tafanejant per totes les parades i llibreries i ha estat incapaç de trobar un dels seus llibres quan des de l’editorial sempre li diuen que no té gaire sortida. ¿Com no n’ha de tenir si ni aquest dia surt a l’aparador?
L'escriptor tardà que sempre havia cregut que publicar era sinònim de lligar i ara els que se l'insunuen, no n'hi ha cap del seu perfil, més joves.
L’escriptor que fa una investigació de camp i després d’escollir aleatòriament un dels seus compradors, de fet ha fet una mica de trampa perquè ha triat algú que li fa el pes físicament, en aquest cas una noia, la segueix durant tot el dia i fa llista exhaustiva de tot el que fa per fer-se una idea del perfil del seu lector. Al llarg del dia es va desinflant perquè no hi ha res amb el que pugui coincidir. Cap al tard la noia es troba amb el seu xicot i fan intercanvi tradicional, el noi li regala la rosa (pansida, el molt carallot l’ha comprat a primera hora i l’arrossegat per tot arreu) i la noia li regala el seu llibre. L’escriptor respira, per un llarg moment s’havia sentit lluny del seu lector. Quan el noi desembolica i mira la portada fa un gest visual Imperceptible per la xicota i per l’Univers però no per l’autor que sap al cent per cent que aquell exemplar mai serà llegit.
L’escriptor mediàtic amb vocació d’escriptor que després de fer incompatible la feina davant la càmera i les hores alternatives d’escriptor, aconsegueix culminar la seva obra. Es passeja per tots els mitjans aprofitant el corporativisme i insisteix una i altra vegada que la seva gran vocació és escriure. Tothom el saluda i es fa un fart de signar llibres, fins i tot té un instant d’aflicció per l’escriptor del costat que no té ningú i que al poc desapareix sense fer soroll. L’eufòria és indescriptible. A la fi tants anys de sacrifici han tingut recompensa. No ha tornat a publicar. No s’ha pogut treure l’etiqueta d’escriptor mediàtic i la critica no ha tingut pietat amb ell per ser-ho. També deu ser cosa de corporativisme.
L'escriptor adaptat al cinema que ha vist desaparèixer la portada original pel fotograma cinematogràfic i que quan se li adrecen, li pregunten pel director. És el que té vendre's l'ànima, el seu titol ja serà un referent lligat al director i no a l'autor original.
L’escriptor que s’ha editat a si mateix i que ha muntat la seva paradeta amb els cinc-cents exemplar de la tirada que s’ha pogut pagar. No només no ha fet ni cinc de calaix, sinó que els exemplars exposats han estat tan tocats que no els podrà aprofitar.
L'escriptor sense publicar que té sentiments tan enfrontats que personifica com ningú la figura de l'escriptor fantasma.
Per contrast, l’altre escriptor poeta d’edició pròpia i tirada també curta que els ven tots pel matí i que es passa el dia preguntant-se el que hagués passat si n’hagués tingut el doble o vint vegades més. Un hipotètic èxit que no arriba a ser una notícia breu.
L'escriptor polític que per cada llibre que signa es pregunta quants vots a favor representa.
L'escriptor negre (aquell que escriu pel demés) que veu l'èxit del seu llibre que ha signat un altre.
L'escriptor negre (de color) que maleeix al que es va inventar el terme metafòric i que ha d'aguantar la gracieta habitual, !Ah, ets tu el negre¡
L'escriptor plagiador que viu amb el cor encongit perquè no es descobreixi el seu secret.
L'escriptor mort, que mai havia tingut èxit de viu i ara és una llegenda que fins i tot escriuen sobre la seva figura. I per més sorneguera, els hereus es barallen pels seus drets. La immortalitat té aquestes contradiccions, noves edicions incloses.
I l’escriptor digital que ha venut virtualment el seu llibre digital i que es passeja fantasmagòricament amunt i avall sense un exemplar per signar, sense que ningú el reconegui, el més contradictori dels anonimats.
Els escriptors del Club de la I diuen que han d’acabar amb la trobada informal. Un altre dia continuaran amb les narracions. S’han d’afanyar perquè volen dedicar la jornada impresentable a escriure perquè així no ho sigui tant. Es diuen adéu i cadascú paga la seva part, menys el que es diu Jordi, perquè només és un, a qui tots conviden.
Perquè no es digui que són Hipòcrites s’amaguen darrera la H i aprofiten la resta de la jornada per comprar llibres i roses, seguir lectors, signar, lamentar no signar, somniar amb l’èxit i el fracàs i en definitiva desitjar que el Drac no acabi mai amb Sant Jordi. Barrejar-se amb la gent que els llegeix i potser no coneguin mai. Sentir-se acompanyats un dia, perquè la resta de l’any ja ho estan de sols. Perquè escriuen.
L’escriptor que l’any anterior va encapçalar la llista dels més venuts i que enguany no té llibre nou i veu de manera incomprensible com en tota la jornada no hi ha ningú que el recordi, ni troba un lector que l’hagi llegit i el més Inri és que quan entre la massa lectora sobresurt algú que el crida, és per confondre’l amb un altre autor.
L’escriptor que té la mala sort d’anar a parar a la taula de signatures propera al tradicional autor mediàtic i que la cua només és una i tots van a parar al costat. Abans dels migdia diu amb veu avergonyida, vaig a prendre un cafè, i no torna més a la taula, ni per fer contents als quatre coneguts que el venen a saludar amb l’esperança que els hi regali un exemplar.
L’escriptor de fons editorial que es passa el dia tafanejant per totes les parades i llibreries i ha estat incapaç de trobar un dels seus llibres quan des de l’editorial sempre li diuen que no té gaire sortida. ¿Com no n’ha de tenir si ni aquest dia surt a l’aparador?
L'escriptor tardà que sempre havia cregut que publicar era sinònim de lligar i ara els que se l'insunuen, no n'hi ha cap del seu perfil, més joves.
L’escriptor que fa una investigació de camp i després d’escollir aleatòriament un dels seus compradors, de fet ha fet una mica de trampa perquè ha triat algú que li fa el pes físicament, en aquest cas una noia, la segueix durant tot el dia i fa llista exhaustiva de tot el que fa per fer-se una idea del perfil del seu lector. Al llarg del dia es va desinflant perquè no hi ha res amb el que pugui coincidir. Cap al tard la noia es troba amb el seu xicot i fan intercanvi tradicional, el noi li regala la rosa (pansida, el molt carallot l’ha comprat a primera hora i l’arrossegat per tot arreu) i la noia li regala el seu llibre. L’escriptor respira, per un llarg moment s’havia sentit lluny del seu lector. Quan el noi desembolica i mira la portada fa un gest visual Imperceptible per la xicota i per l’Univers però no per l’autor que sap al cent per cent que aquell exemplar mai serà llegit.
L’escriptor mediàtic amb vocació d’escriptor que després de fer incompatible la feina davant la càmera i les hores alternatives d’escriptor, aconsegueix culminar la seva obra. Es passeja per tots els mitjans aprofitant el corporativisme i insisteix una i altra vegada que la seva gran vocació és escriure. Tothom el saluda i es fa un fart de signar llibres, fins i tot té un instant d’aflicció per l’escriptor del costat que no té ningú i que al poc desapareix sense fer soroll. L’eufòria és indescriptible. A la fi tants anys de sacrifici han tingut recompensa. No ha tornat a publicar. No s’ha pogut treure l’etiqueta d’escriptor mediàtic i la critica no ha tingut pietat amb ell per ser-ho. També deu ser cosa de corporativisme.
L'escriptor adaptat al cinema que ha vist desaparèixer la portada original pel fotograma cinematogràfic i que quan se li adrecen, li pregunten pel director. És el que té vendre's l'ànima, el seu titol ja serà un referent lligat al director i no a l'autor original.
L’escriptor que s’ha editat a si mateix i que ha muntat la seva paradeta amb els cinc-cents exemplar de la tirada que s’ha pogut pagar. No només no ha fet ni cinc de calaix, sinó que els exemplars exposats han estat tan tocats que no els podrà aprofitar.
L'escriptor sense publicar que té sentiments tan enfrontats que personifica com ningú la figura de l'escriptor fantasma.
Per contrast, l’altre escriptor poeta d’edició pròpia i tirada també curta que els ven tots pel matí i que es passa el dia preguntant-se el que hagués passat si n’hagués tingut el doble o vint vegades més. Un hipotètic èxit que no arriba a ser una notícia breu.
L'escriptor polític que per cada llibre que signa es pregunta quants vots a favor representa.
L'escriptor negre (aquell que escriu pel demés) que veu l'èxit del seu llibre que ha signat un altre.
L'escriptor negre (de color) que maleeix al que es va inventar el terme metafòric i que ha d'aguantar la gracieta habitual, !Ah, ets tu el negre¡
L'escriptor plagiador que viu amb el cor encongit perquè no es descobreixi el seu secret.
L'escriptor mort, que mai havia tingut èxit de viu i ara és una llegenda que fins i tot escriuen sobre la seva figura. I per més sorneguera, els hereus es barallen pels seus drets. La immortalitat té aquestes contradiccions, noves edicions incloses.
I l’escriptor digital que ha venut virtualment el seu llibre digital i que es passeja fantasmagòricament amunt i avall sense un exemplar per signar, sense que ningú el reconegui, el més contradictori dels anonimats.
Els escriptors del Club de la I diuen que han d’acabar amb la trobada informal. Un altre dia continuaran amb les narracions. S’han d’afanyar perquè volen dedicar la jornada impresentable a escriure perquè així no ho sigui tant. Es diuen adéu i cadascú paga la seva part, menys el que es diu Jordi, perquè només és un, a qui tots conviden.
Perquè no es digui que són Hipòcrites s’amaguen darrera la H i aprofiten la resta de la jornada per comprar llibres i roses, seguir lectors, signar, lamentar no signar, somniar amb l’èxit i el fracàs i en definitiva desitjar que el Drac no acabi mai amb Sant Jordi. Barrejar-se amb la gent que els llegeix i potser no coneguin mai. Sentir-se acompanyats un dia, perquè la resta de l’any ja ho estan de sols. Perquè escriuen.
12.4.10
La part contractant de la primera part
De tant en tant és bo revisar el que en podem dir material de riure que no només té per objectiu fer riure, que això si és imprescindible, sinó que també tingui la virtud de ser un clàssic, i això només passa quan cada vegada que el revises doncs, això, fa riure. I com les coses clàssiques, sempre en pots fer interpretacions segons l'època i l'estat d'ànim en el qual et trobes.
En temporada d'aniversari sempre és bo fer aquest tipus de repensades. Aquesta vegada vaig pensar en les pelis actuals de riure que gairebé sempre fan poc riure i gens si t'atreveixes a veure-les per segona vegada. Sempre hi ha excepcions, però això no ho sabré fins que les revisi d'aqui una pila d'anys. Ara penso en blanc i negre i els còmics en aquest color de peli que no sé si és pel no color, sempre trobo fragments genials. I no diguem quan eren mudes i els gags eren visuals.
I posats a pensar penso en els joves de 15 a 30 (per no fer més franja) que agafen horticaria quan els hi parles de pelis en blanc i negre i mudes. Si per aquests mons hi hagués una estadística sobre això, m'atraveixo a dir que el resultat ens confirmaria que cap jove no ha vist mai una peli muda i una peli en blanc i negre si no és de producció posteriro a l'any dos mil després de crist.
Per no fer llarga aquesta entrada, abans quan es feia referència al nom de Marx, sempre es deia, no el comunista, sinó els germans Marx. Ara no es pot fer perquè no saben qui és un i qui és l'altre, ni per contrast, un feia capital i els altres riure.
Bé, tota aquesta introducció per dir que voldria posar a l'abast de tothom un fragment que fa riure. I que pot tenir lectures d'aquestes de subtext, que són les que fan riure més.
També s'ha de dir que aquest fragment de riure com és d'una peli té la seva corresponen entrada al tou tube, però convé que en un bloc els joves llegeixin i que sàpiguen que hi ha lectures que també fan riure i a més no cal rebobinar o fer pause.
Que ho disfruteu.
UNA NOCHE EN LA OPERA. 1935.
Hermanos Marx
Guión: George S. Kaufman y Morrie Ryskind
basada en una historia de James Kevin McGuinness
GROUCHO MARX: DRIFTWOOD
HARPO MARX: FIORELLO
Fragmento: El Contrato
INT. ENTRE BASTIDORES - DÍA
DRIFTWOOD saca dos papeles, los despliega, le da uno a FIORELLO y se queda con el otro.
……
DRIFTWOOD acerca y aleja el contrato de sus ojos para tratar de leerlo.
FIORELLO
¿No sabe usted leer?
DRIFTWOOD
Sé leer, pero no tan de cerca.
No sé que me pasa. Se me desenfoca.
Si tuviera los brazos más largos
lo leería.
¿No tiene por casualidad un chimpancé
en el bolsillo?. ¡Ah! Ya. Ahora veo bien.
Hará el favor de poner su atención
en la primera cláusula porque es muy
importante.
Dice que… “la parte contratante
de la primera parte será considerada
como la parte contratante de la
primera parte”.
¿Qué tal?. Está muy bien. ¿Eh?
FIORELLO
No. Eso no está bien.
DRIFTWOOD
¿Porqué no está bien?
FIORELLO
No lo sé. Quisiera volverlo a oír.
DRIFTWOOD
Dice que…“la parte contratante
de la primera parte será considerada
como la parte contratante de la primera parte”.
FIORELLO
Sí. Sí. Esta vez parece que suena mejor.
DRIFTWOOD
A todo se acostumbra uno. Si usted
quiere lo leo otra vez.
FIORELLO
Tan sólo la primera parte
DRIFTWOOD
Sobre la parte contratante
de la primera parte
FIORELLO
No. Sólo la parte de la parte
contratante de la primera parte.
DRIFTWOOD
Dice que…“la parte contratante
de la primera parte será considerada
como la parte contratante de la
primera parte. Y la parte contratante
de la primera parte será considerada
en este contrato…”.
Oiga. ¿Por què hemos de pelearnos por una tontería como ésta?. La cortamos.
DRIFTWOOD arranca la parte superior de su contrato
FIORELLO
Sí. Es demasiado largo.
(también arranca la
parte superior de
su contrato)
¿Qué nos queda ahora?
DRIFTWOOD
Todavía más de medio metro.
Ahora dice…”La parte contratante
de la segunda parte será considerada
como la parte contratante de la
segunda parte”.
FIORELLO
Eso sí que no me gusta nada
DRIFTWOOD
¿Qué le encuentra?
FIORELLO
Nunca segundas partes fueron buenas.
DRIFTWOOD
El otro día vi un partido de fútbol
y la segunda parte fue mejor que la
primera. Le pegaron al árbitro y todo.
FIORELLO
Escuche. ¿Por qué no hacer que la
primera parte de la segunda parte
contratante sea la segunda parte
de la primera parte?
DRIFTWOOD
En vez de discutir qué le parece
a usted si…
DRIFTWOOD arranca otra vez la parte superior de su contrato. FIORELLO hace lo mismo con el suyo.
DRIFTWOOD
Aquí hay una cláusula que le va
a volver a usted loco de alegría.
Ya lo verá.
FIORELLO
No. No me gusta
DRIFTWOOD
¿Qué no le gusta?
FIORELLO
Sea lo que sea no me gusta.
DRIFTWOOD
No vamos a romper nuestra vieja
amistad por una cosa sin importancia.
¿Listo?.
FIORELLO
¿Listo?
Ambos arrancan otro pedazo de la parte superior de sus respectivos contratos
FIORELLO
Ahora en esta parte que sigue hay
una parte que no le gustará.
DRIFTWOOD
Bien, su palabra es suficiente para mí.
(Vuelven a arrancar
otro pedazo.)
Dígame ¿la mía es suficiente para usted?
FIORELLO
Desde luego que no.
DRIFTWOOD
Bueno, quitemos un par de cláusulas.
(Y quitan otro trozo de
papel de sus contratos)
“La parte contratante de la octava parte…”.
FIORELLO
No
DRIFTWOOD
¿No?
FIORELLO
He dicho que no.
DRIFTWOOD
“La parte contratante de la…”
FIORELLO
No. Eso tampoco.
DRIFTWOOD
¿No?
FIORELLO
No. Oiga ¿cómo es que mi contrato
es más pequeño que el de usted?
DRIFTWOOD
No lo sé. Seguramente será porque
usted es más “chico” que yo.
De todos modos estamos de acuerdo.
¿Verdad?
FIORELLO
Sí. Eso sí.
DRIFTWOOD saca una pluma y se la tiende a FIORELLO
DRIFTWOOD
Entonces ponga usted su firma ahí
y así el contrato será legal.
FIORELLO
Me olvidé de decirle que no sé escribir
DRIFTWOOD
¿No?. Es igual. La estilográfica no
tiene tinta. Pero el contrato está hecho.
¿No es eso?. Le obliga un contrato.
FIORELLO
Por completo
DRIFTWOOD
Aunque sea muy pequeño.
FIORELLO
Espere. Espere. ¿Qué dice en esta línea?
FIORELLO tiende su contrato a DRIFTWOOD para que lo lea.
DRIFTWOOD
Eso no es nada. Una cláusula común
a todos los contratos. Sólo dice… dice…
“si se demostrase que cualquiera
de las partes firmantes de este contrato
no se halla en el uso de sus facultades
mentales quedará automáticamente anulado
en todas las cláusulas”.
FIORELLO
Pero yo no sé si…
DRIFTWOOD
No se preocupe. Hay que tomarlo
en cuenta en todo contrato.
Es lo que llaman una cláusula sanitaria.
FIORELLO se echa a reír.
………
En temporada d'aniversari sempre és bo fer aquest tipus de repensades. Aquesta vegada vaig pensar en les pelis actuals de riure que gairebé sempre fan poc riure i gens si t'atreveixes a veure-les per segona vegada. Sempre hi ha excepcions, però això no ho sabré fins que les revisi d'aqui una pila d'anys. Ara penso en blanc i negre i els còmics en aquest color de peli que no sé si és pel no color, sempre trobo fragments genials. I no diguem quan eren mudes i els gags eren visuals.
I posats a pensar penso en els joves de 15 a 30 (per no fer més franja) que agafen horticaria quan els hi parles de pelis en blanc i negre i mudes. Si per aquests mons hi hagués una estadística sobre això, m'atraveixo a dir que el resultat ens confirmaria que cap jove no ha vist mai una peli muda i una peli en blanc i negre si no és de producció posteriro a l'any dos mil després de crist.
Per no fer llarga aquesta entrada, abans quan es feia referència al nom de Marx, sempre es deia, no el comunista, sinó els germans Marx. Ara no es pot fer perquè no saben qui és un i qui és l'altre, ni per contrast, un feia capital i els altres riure.
Bé, tota aquesta introducció per dir que voldria posar a l'abast de tothom un fragment que fa riure. I que pot tenir lectures d'aquestes de subtext, que són les que fan riure més.
També s'ha de dir que aquest fragment de riure com és d'una peli té la seva corresponen entrada al tou tube, però convé que en un bloc els joves llegeixin i que sàpiguen que hi ha lectures que també fan riure i a més no cal rebobinar o fer pause.
Que ho disfruteu.
UNA NOCHE EN LA OPERA. 1935.
Hermanos Marx
Guión: George S. Kaufman y Morrie Ryskind
basada en una historia de James Kevin McGuinness
GROUCHO MARX: DRIFTWOOD
HARPO MARX: FIORELLO
Fragmento: El Contrato
INT. ENTRE BASTIDORES - DÍA
DRIFTWOOD saca dos papeles, los despliega, le da uno a FIORELLO y se queda con el otro.
……
DRIFTWOOD acerca y aleja el contrato de sus ojos para tratar de leerlo.
FIORELLO
¿No sabe usted leer?
DRIFTWOOD
Sé leer, pero no tan de cerca.
No sé que me pasa. Se me desenfoca.
Si tuviera los brazos más largos
lo leería.
¿No tiene por casualidad un chimpancé
en el bolsillo?. ¡Ah! Ya. Ahora veo bien.
Hará el favor de poner su atención
en la primera cláusula porque es muy
importante.
Dice que… “la parte contratante
de la primera parte será considerada
como la parte contratante de la
primera parte”.
¿Qué tal?. Está muy bien. ¿Eh?
FIORELLO
No. Eso no está bien.
DRIFTWOOD
¿Porqué no está bien?
FIORELLO
No lo sé. Quisiera volverlo a oír.
DRIFTWOOD
Dice que…“la parte contratante
de la primera parte será considerada
como la parte contratante de la primera parte”.
FIORELLO
Sí. Sí. Esta vez parece que suena mejor.
DRIFTWOOD
A todo se acostumbra uno. Si usted
quiere lo leo otra vez.
FIORELLO
Tan sólo la primera parte
DRIFTWOOD
Sobre la parte contratante
de la primera parte
FIORELLO
No. Sólo la parte de la parte
contratante de la primera parte.
DRIFTWOOD
Dice que…“la parte contratante
de la primera parte será considerada
como la parte contratante de la
primera parte. Y la parte contratante
de la primera parte será considerada
en este contrato…”.
Oiga. ¿Por què hemos de pelearnos por una tontería como ésta?. La cortamos.
DRIFTWOOD arranca la parte superior de su contrato
FIORELLO
Sí. Es demasiado largo.
(también arranca la
parte superior de
su contrato)
¿Qué nos queda ahora?
DRIFTWOOD
Todavía más de medio metro.
Ahora dice…”La parte contratante
de la segunda parte será considerada
como la parte contratante de la
segunda parte”.
FIORELLO
Eso sí que no me gusta nada
DRIFTWOOD
¿Qué le encuentra?
FIORELLO
Nunca segundas partes fueron buenas.
DRIFTWOOD
El otro día vi un partido de fútbol
y la segunda parte fue mejor que la
primera. Le pegaron al árbitro y todo.
FIORELLO
Escuche. ¿Por qué no hacer que la
primera parte de la segunda parte
contratante sea la segunda parte
de la primera parte?
DRIFTWOOD
En vez de discutir qué le parece
a usted si…
DRIFTWOOD arranca otra vez la parte superior de su contrato. FIORELLO hace lo mismo con el suyo.
DRIFTWOOD
Aquí hay una cláusula que le va
a volver a usted loco de alegría.
Ya lo verá.
FIORELLO
No. No me gusta
DRIFTWOOD
¿Qué no le gusta?
FIORELLO
Sea lo que sea no me gusta.
DRIFTWOOD
No vamos a romper nuestra vieja
amistad por una cosa sin importancia.
¿Listo?.
FIORELLO
¿Listo?
Ambos arrancan otro pedazo de la parte superior de sus respectivos contratos
FIORELLO
Ahora en esta parte que sigue hay
una parte que no le gustará.
DRIFTWOOD
Bien, su palabra es suficiente para mí.
(Vuelven a arrancar
otro pedazo.)
Dígame ¿la mía es suficiente para usted?
FIORELLO
Desde luego que no.
DRIFTWOOD
Bueno, quitemos un par de cláusulas.
(Y quitan otro trozo de
papel de sus contratos)
“La parte contratante de la octava parte…”.
FIORELLO
No
DRIFTWOOD
¿No?
FIORELLO
He dicho que no.
DRIFTWOOD
“La parte contratante de la…”
FIORELLO
No. Eso tampoco.
DRIFTWOOD
¿No?
FIORELLO
No. Oiga ¿cómo es que mi contrato
es más pequeño que el de usted?
DRIFTWOOD
No lo sé. Seguramente será porque
usted es más “chico” que yo.
De todos modos estamos de acuerdo.
¿Verdad?
FIORELLO
Sí. Eso sí.
DRIFTWOOD saca una pluma y se la tiende a FIORELLO
DRIFTWOOD
Entonces ponga usted su firma ahí
y así el contrato será legal.
FIORELLO
Me olvidé de decirle que no sé escribir
DRIFTWOOD
¿No?. Es igual. La estilográfica no
tiene tinta. Pero el contrato está hecho.
¿No es eso?. Le obliga un contrato.
FIORELLO
Por completo
DRIFTWOOD
Aunque sea muy pequeño.
FIORELLO
Espere. Espere. ¿Qué dice en esta línea?
FIORELLO tiende su contrato a DRIFTWOOD para que lo lea.
DRIFTWOOD
Eso no es nada. Una cláusula común
a todos los contratos. Sólo dice… dice…
“si se demostrase que cualquiera
de las partes firmantes de este contrato
no se halla en el uso de sus facultades
mentales quedará automáticamente anulado
en todas las cláusulas”.
FIORELLO
Pero yo no sé si…
DRIFTWOOD
No se preocupe. Hay que tomarlo
en cuenta en todo contrato.
Es lo que llaman una cláusula sanitaria.
FIORELLO se echa a reír.
………
29.3.10
Benvinguts, estudiants d'Erasmus
La mobilitat d’estudiants estrangers, tot i que fa anys que es desenvolupa, és a l’entorn del pla de Bolonya on comença la seva expansió. Hom recorda fa anys, quan arribaven els primers, pocs, tímids, desorientats, il·lusionats, asseguts a les primeres files i que segons després de començar la presentació aixecaven el braç i preguntaven si la classe es podria fer en castellà. De la forma i to de la pregunta, se’n podrien fer derivades, des de la sorpresa per escoltar un nou idioma fins a l’exigència del castellà com a llengua docent. Pel tipus de pregunta, s’havia d’analitzar en un instant si havia estat generada per falta d’informació o per desinformació, que no és el mateix. Uns, perquè s’adonaven que el català existia, i d'altres, perquè algú els havia fet creure que era una llengua folklòrica. Per no ferir sensibilitats, la resposta era en primer terme informativa en castellà, i després, decebedora, per a ells, perquè continuava la docència en català.
Amb els anys la resposta requeria una dedicació prèvia que ja formava part d’un epígraf no escrit del programa, resposta als alumnes d’intercanvi, en el qual es relataven antecedents polítics, socials i realitats no enteses sobre el català i Catalunya. Més endavant els minuts inicials es resolien amb una curta ironia com ara que no podien deixar passar l’oportunitat d’explicar als seus néts que havien rebut classes en una futura llengua morta, i reservar la part més informativa i conciliadora fora dels discurs públic, perquè els estudiants catalans començaven a expressar la seva fatiga sobre el tema i el professor augmentava el desig de viure en un país normal on a l’aula no s’hagi de defensar el que ens és propi i natural. També hi ajudava la periodicitat anual i un esforç per part de tots, ells d’escoltar i nosaltres de cedir en el regat curt del despatx. La familiaritat d’aquesta política em va fer saber que si aquesta tipologia d’alumnes insistia, any rere any, era per la senzilla raó que una gran majoria de professors cedien i per tant el gros d’assignatures es feien a la carta amb el gest simbòlic d’aixecar el braç el primer dia de classe.
Actualment l’ increment del nombre d’alumnes d’intercanvi, d'Erasmus principalment, els plans de Bolonya i l’estructura semestral, han fet matisar els antecedents. Ara reben instruccions d’acollida de la universitat catalana i facilitats per fer cursos de català durant la seva estada, però en l’ idioma docent es manté l’ambigüitat, ja que se’ls deriva a preguntar-ho a cada professor. Ha desaparegut la pregunta inicial dins l’aula, ara la fan per mail, al passadís o a peu de taula abans de començar. La resposta és similar, més concisa i oferint l’expectativa de que si tenen alguna dificultat, continuarem fent reforç suplementari si així és necessari, com hem fet sempre. Dels molts que al final decideixen quedar-se, la meitat no els tornes a veure en la classe següent.
Per deformació professional hom intenta establir una anàlisi per fer-ne la interpretació. Continuem dubtant sobre la informació que reben d’origen, sobre que el català és un idioma de docència, i comprenem que tinguin dificultats de seguir les classes en català, perquè el seu justet nivell de castellà fa pensar que també tenen problemes amb aquest idioma. En un semestre d’estada, l’esforç que se’ls demana de comprensió del català està per damunt de les seves possibilitats.
La opció de flexibilitat que ofereixen algunes universitats d’origen, com ara el poder confeccionar el seu itinerari curricular triant assignatures de lliure elecció, fa que dins el marge de temps de matricula que tenen es dediquin a visitar assignatures, contrastar programes i metodologies i acabar decidint per raó de llengua, el més còmode per programa o favor del professor.
Una raó determinant m’ha arribat aquest semestre d’una estudiant francesa que ja havia fet el primer semestre i començava el seu segon d’estada a la Facultat de Ciències de la Comunicació a la UAB. Quan li vaig preguntar sobre el seu nivell de comprensió del català després d’uns mesos entre nosaltres em va dir que res de res, que no n’havia tingut necessitat, que la seva vida universitària, social i cultural s’havia pogut desenvolupar perfectament en llengua castellana. Tot fa pensar que aquesta alumna, que no es va matricular en l’assignatura, després d’un any d'Erasmus a Catalunya tornarà amb una idea molt aproximada de l’estat de la qüestió sobre el català i confirmarà amb un somriure que més del seixanta per cent de la docència universitària es fa en llengua catalana.
Són coses de l’estadística. En el dia a dia i sense la tarima, que el pla Bolonya ha fet desaparèixer, no veiem més enllà de la pròpia aula.
Benvinguts estudiants d'Erasmus, us desitgem una plena experiència entre nosaltres, tot i que sigui en català.
El Punt. Opinió. 29-3-2010
14.3.10
Treinta anys de la mort de Félix Rodríguez de la Fuente
El 14 de març del 1980, va morir en accident d'aviació el naturalista Félix Rodríguez de la Fuente mentre enregistrava en càmera de cinema una de les sèries documentals sobre Fauna que el van fer famós. El mateix dia que feia 52 anys. Val la pena que les noves generacions vegin algun dels seus documentals on transmetia la passió per la natura i la fauna tot i la polèmica sobre la seva forta personalitat i la sospita que no tots els animals eren salvatges. Però la força de les imatges, la peculiar dicció en off i l'entusiasme en cada escena, foren guia de molts naturalistes del futur i amants de la natura en un temps de dictadura on encara hi havia moltes teles en blanc i negre i només dues cadenes de televisió, i la segona no es veia a tot arreu. La democracia li va donar ales per produir més i millors documentals i seguir de ben aprop les carreres de trineus que feien d'Alaska l'espai natural somniat. Va ser en un d'aquests seguiments que hi va perdre la vida.
Uns admiradors d'Osona van fer-l'hi un modest homenatge amb una escultura, una àliga, que des d'un turó d'Osona contempla el cel i l'horitzó pirinenc. Des d'allà no només es recorda el naturalista, sinó també la necessitat de defensar la natura.
Osona al Dr. Félix Rodríguez de la Fuente. Grup d'art Orfeó Vigatà. Nadal 1980.
Turó de l'ermita de Sant Marc.Osona.
Fotos: Surinyac
8.3.10
Marató o la superació
El diumenge 7 de març es va celebrar a Barcelona la Marató de la capital catalana. Més de deu mil atletes van participar en la carrera més dura i impressionant de l’atletisme. 42.195 metres de recorregut en una distancia històrica per la llegenda del seu origen. A l’any 490 abans de Crist, i d’això en fa uns quants anys, un soldat grec de nom Filípides, va fer per primera vegada la distancia. No va ser per competir, sinó simplement per fer arribar la noticia a Atenes, la capital grega, que l’exèrcit grec havia derrotat a l’exèrcit persa a la batalla de Marató. També diuen que després de donar la bona nova, va morir per l’esforç. Suposem que en aquella època ningú el va animar al llarg del recorregut i tampoc va trobar avituallaments amb taronges, llimones, fruits secs i aigua. La llegenda vol fer creure que la distancia exacte maratoniana era la que va fer en realitat. I potser seria millor no conèixer la veritat per fer la gesta més èpica. Però la realitat és que quan la Marató es va incorporar als Jocs Olímpics l’any 1896, era una llarga distancia aproximada als 40 quilòmetres. Va ser en el Jocs Olímpics de Londres de l’any 1908 quan es va fer oficial la distancia de 42.195 metres pel sol fet que era aquest el llarg recorregut des de la ciutat anglesa de Windsor fins a l’estadi White City de Londres. I els metres de més eren perquè la carrera acabés davant la llotja presidencial on esperava el Rei de la Gran Bretanya. Les coses no sempre són com creiem que van ser, per això serveix la historia, però en ocasions és més divertit creure la llegenda, menys per Filípides.
En aquesta marató de Barcelona no sé quants corredors coneixien la historia o la llegenda, però tan se val, allò important és participar. Tret dels primers que solen competir per guanyar, la resta competeixen per si mateixos, per reptes personals, per tenir el premi dels entrenaments diaris, per promeses pròpies, per situacions humanes que viuen la solidaritat d’uns pocs familiars i amics, o perquè sembla una distancia impossible i els éssers humans no sempre s’han mostrat gaire assenyats.
Dins les histories personals de cada any, destaquem gestes solidaries com la que protagonitzen un pare i una filla per recaptar fons per a la investigació del síndrome de Rett.
Maria, onze anys, que pateix aquesta síndrome, i el seu pare, Josele Ferré, que va empènyer el carro on anava la seva filla. El repte era acabar i recaptar un euro per cada metro, 42.195 euros, en un projecte de Sant Joan de Déu.
Van ser dos dels corredors més aclamats i encoratjats, no només per recórrer la distancia, sinó pel seu esforç de superació que com bé sabem, continua després de la carrera. Com va dir el pare valencià en una entrevista: “Veure’m empènyer el carro amb la meva filla Maria dóna ànims a molta gent, sobretot a pares amb nens discapacitats. Vull dir-los que s’ha de sortir i empènyer el carro contra la malaltia”.
Aquesta era la seva quarta marató conjunta i, com no, la van acabar. Cansats però amb més energia.
Només cal veure les fotografies que vam fer en el quilòmetre 37, que en diuen el mur perquè has fet el gran desgast físic i només et queda la resistència psíquica. I és en aquests darrers quilòmetres on a cap maratonià li falta el recolzament del públic, perquè allà on les cames no aguanten, la gent t’empeny a la victòria d’arribar per la causa personal i, en el cas de Josele i la seva filla Maria, per una que també hauria de ser de tots. I en 42.195 metres la gent que participava dins i fora va comprendre que la Marató no és una carrera qualsevol.
Text: Gabriel Martínez
Fotos: Surinyac i Laura Martínez.
22.2.10
La vida no és de color rosa, és del color que cadascú li posa
Aquest grafisme ha estat creat per alumnes de l'Escola Estel en Formació Laboral, Centre de Pedagogia Terapèutica. Fundació Sant Tomàs, Osona.
L'Escola Estel és una escola d'educació especial de la comarca d'Osona que ofereix un conjunt de serveis, recursos i ajuts relacionats amb l'educació i l'atenció dels alumnes amb discapacitat intel·lectual.
L'AAIDD (American Association on Intellectual and Developmental Disabilities) ha presentat la 11ª edició del manual de definició de la discapacitat intel·lectual.
Les persones amb discapacitat intel·lectual poden portar a terme una vida plena i vibrant a la societat.
18.2.10
Una vida en la red
Había sido un tema recurrente en las tertulias de sobremesa y con el paso del tiempo había empezado a obsesionarse. Y el síntoma más claro era que ya no decía la suya o bromeaba, dos tipos de enfoque que quiere decir que la cosa va en serio.
Comenzó para pasear por los rastros o mercados de segunda y más manos y vio a la venta materiales muy personales, desde fotografías a pinturas, pasando por cartas íntimas, objetos que jamás nadie osaría vender ni esparcir fuera de la unidad de vida de la que es núcleo, uno mismo.
Los herederos directos no son garantía de respeto hacia todo lo que una persona ha generado como materiales personales y si no hay nadie, familiar o amigo, que asuma la responsabilidad de mantener la integridad de los objetos personales, estos terminan por pasar de unas manos a otras hasta que llegan a alguien que le es completamente ajeno, sin perdón si es familiar, falta de educación si alguien quiere hacer negocio. Pero los humanos ya lo dicen, el muerto está muerto y el vivo está vivo.
Después vivió el caso de un amigo que vio como la casa se le quemaba y todo quedaba en nada. El amigo ya no fue el mismo y de tan amargado dejó de serlo. Otro amigo murió en accidente y él no tuvo tiempo de revisar su biblioteca para encontrar los libros que le había dejado, la familia se lo había vendido todo, incluso la colección de novela negra que había reunido con devoción religiosa.
Empezó a pensar en su caso y visualizar todo su mundo hecho migajas por los mercados del domingo cuando no directamente a los vertederos y no necesariamente de materia orgánica. Y esto tenía un sentido: desaparecer para siempre, la muerte real. No sólo no te recuerda nadie, además nadie sabrá que has existido. Y si no cree en un ser superior, mala pieza por tejer cuando hay que buscar una excusa para responder al: ¿qué hacemos aquí?
Cuando leyó un artículo sobre la vida en red, lo tuvo claro. Estaba jubilado, la mujer se había enzarzado hacía años en otra aventura conyugal y sus dos hijos, la parejita, eran tan independientes que sólo se acordaban del padre cuando el Corte Inglés les recordaba la fiesta comercial. La perspectiva pues era que su paso por esta vida no era sólo volver al polvo sino además servir de anónimo abono de algún campo de zanahorias. Que su vida estuviera más pendiente de lo que pasaría cuando no exsistiera que vivir plácidamente sus últimos años, era algo que nadie podría entender si no fuera que en este mundo este hecho irracional tenía su razón, porque sus habitantes aplicaban el principio de la inmortalidad de una manera peculiar, llegar a destacar en vida para seguir vivo en las enciclopedias cuando estuviese muerto. De hecho hay gente que está muerta en vida, sólo hay que estar vivo en la muerte.
Compró lo mejor y más rápido en tecnologías informáticas y diseñó un plan, sin letra porque no habría un plan B. Vació una habitación y la convirtió en su núcleo, estanterías y cajones vacíos, mesa con ordenador, escáner y conexión permanente en red. Después fue haciendo viajes de ida y vuelta en el resto de la casa. Primero por lo visible, luego las partes escondidas, las olvidadas y finalmente las que hacen daño al recuerdo, porque nunca más volverán o porque en su momento fueron imprescindibles y ahora no se entiende porque lo fueron.
La rutina era la misma, la copia digital de todo y subirlo a la red siguiendo un orden estructural, cronológico o temático según los casos. El material original después de su conversión digital también se iba ordenando en estantes y cajones. Con el tiempo todo iba cogiendo un orden e incluso un sentido, porque objetos que estaban destinados a no ser nunca más protagonistas, volvían a tener una oportunidad y por el cariz que llevaba el caso, más allá del mueble.
Ni que decir tiene que la cosa tomó algún tiempo y la vida social murió antes de tiempo, pero no le importaba, porque como decía él cuando era un bromista, pasarse la vida para quedar bien tenía como recompensa llenar de gente su funeral, lo que el muerto siempre agradecería. Además, hasta los veinte años eran los verdaderos años de plenitud, a partir de entonces todo era un largo y monótono descenso, una constatación que brotaba después de hacer tres veces veinte.
Todo ello ocupaba su mente mientras la web crecía y crecía con todo tipo de material, las fotografías que habían vivido en diferentes soportes, negativos de blanco y negro y color, diapositivas ... cuentos, poesía, apuntes de escuela y universidad, recortes de diario, películas en súper 8 y todos los formatos de los últimos cuarenta años, dibujos, pinturas, y las mil y una aficiones que había coleccionado sin saber que las hacía.
También aquella familia caligráfica que bautizó con el nombre de Increíble y que ninguno de sus jefes había valorado en sus cuarenta años de trabajo en la imprenta. Cosas del trabajo, se dice.
Cuando le diagnosticaron un avanzado cáncer de estómago, casi había hecho las paces con su material de vida. Decidió no hacer el tratamiento para no tener que mostrar en la red su decadencia más absoluta y se dedicó a grabar pequeños fragmentos en primer plano sobre sentencias de vida, todas aderezadas con un excelente y punzante sarcasmo.
Y lo que no consiguió nunca en vida, lo fue en el último suspiro. La red, dicen, tiene estas cosas. Y sus sentencias de vídeo fueron de largo las más visitadas y comentadas. Concedió entrevistas a los medios y su foto fue portada el día después de su muerte. Su vida en red era el más destacado de las necrológicas. Y su familia lo encontró mucho de menos y lloró mucho.
Meses después nadie se acordaba y sus objetos personales pronto desaparecieron de la habitación y algún avispado hacía negocio.
Pero en la red todavía estaba vivo.
Años más tarde un grafista descubrió la Increíble y la respetó a ella y a su autor por lo que pasó a formar parte del mundo de la imprenta en papel y en pantalla. Quizá la gran mayoría no sabría nunca que la fuente de letra era suya, pero es de aquellos pequeños detalles que algún poeta diría una pizca de inmortalidad y él, mezclado con la tierra del campo de zanahorias, lo sabía valorar.
Comenzó para pasear por los rastros o mercados de segunda y más manos y vio a la venta materiales muy personales, desde fotografías a pinturas, pasando por cartas íntimas, objetos que jamás nadie osaría vender ni esparcir fuera de la unidad de vida de la que es núcleo, uno mismo.
Los herederos directos no son garantía de respeto hacia todo lo que una persona ha generado como materiales personales y si no hay nadie, familiar o amigo, que asuma la responsabilidad de mantener la integridad de los objetos personales, estos terminan por pasar de unas manos a otras hasta que llegan a alguien que le es completamente ajeno, sin perdón si es familiar, falta de educación si alguien quiere hacer negocio. Pero los humanos ya lo dicen, el muerto está muerto y el vivo está vivo.
Después vivió el caso de un amigo que vio como la casa se le quemaba y todo quedaba en nada. El amigo ya no fue el mismo y de tan amargado dejó de serlo. Otro amigo murió en accidente y él no tuvo tiempo de revisar su biblioteca para encontrar los libros que le había dejado, la familia se lo había vendido todo, incluso la colección de novela negra que había reunido con devoción religiosa.
Empezó a pensar en su caso y visualizar todo su mundo hecho migajas por los mercados del domingo cuando no directamente a los vertederos y no necesariamente de materia orgánica. Y esto tenía un sentido: desaparecer para siempre, la muerte real. No sólo no te recuerda nadie, además nadie sabrá que has existido. Y si no cree en un ser superior, mala pieza por tejer cuando hay que buscar una excusa para responder al: ¿qué hacemos aquí?
Cuando leyó un artículo sobre la vida en red, lo tuvo claro. Estaba jubilado, la mujer se había enzarzado hacía años en otra aventura conyugal y sus dos hijos, la parejita, eran tan independientes que sólo se acordaban del padre cuando el Corte Inglés les recordaba la fiesta comercial. La perspectiva pues era que su paso por esta vida no era sólo volver al polvo sino además servir de anónimo abono de algún campo de zanahorias. Que su vida estuviera más pendiente de lo que pasaría cuando no exsistiera que vivir plácidamente sus últimos años, era algo que nadie podría entender si no fuera que en este mundo este hecho irracional tenía su razón, porque sus habitantes aplicaban el principio de la inmortalidad de una manera peculiar, llegar a destacar en vida para seguir vivo en las enciclopedias cuando estuviese muerto. De hecho hay gente que está muerta en vida, sólo hay que estar vivo en la muerte.
Compró lo mejor y más rápido en tecnologías informáticas y diseñó un plan, sin letra porque no habría un plan B. Vació una habitación y la convirtió en su núcleo, estanterías y cajones vacíos, mesa con ordenador, escáner y conexión permanente en red. Después fue haciendo viajes de ida y vuelta en el resto de la casa. Primero por lo visible, luego las partes escondidas, las olvidadas y finalmente las que hacen daño al recuerdo, porque nunca más volverán o porque en su momento fueron imprescindibles y ahora no se entiende porque lo fueron.
La rutina era la misma, la copia digital de todo y subirlo a la red siguiendo un orden estructural, cronológico o temático según los casos. El material original después de su conversión digital también se iba ordenando en estantes y cajones. Con el tiempo todo iba cogiendo un orden e incluso un sentido, porque objetos que estaban destinados a no ser nunca más protagonistas, volvían a tener una oportunidad y por el cariz que llevaba el caso, más allá del mueble.
Ni que decir tiene que la cosa tomó algún tiempo y la vida social murió antes de tiempo, pero no le importaba, porque como decía él cuando era un bromista, pasarse la vida para quedar bien tenía como recompensa llenar de gente su funeral, lo que el muerto siempre agradecería. Además, hasta los veinte años eran los verdaderos años de plenitud, a partir de entonces todo era un largo y monótono descenso, una constatación que brotaba después de hacer tres veces veinte.
Todo ello ocupaba su mente mientras la web crecía y crecía con todo tipo de material, las fotografías que habían vivido en diferentes soportes, negativos de blanco y negro y color, diapositivas ... cuentos, poesía, apuntes de escuela y universidad, recortes de diario, películas en súper 8 y todos los formatos de los últimos cuarenta años, dibujos, pinturas, y las mil y una aficiones que había coleccionado sin saber que las hacía.
También aquella familia caligráfica que bautizó con el nombre de Increíble y que ninguno de sus jefes había valorado en sus cuarenta años de trabajo en la imprenta. Cosas del trabajo, se dice.
Cuando le diagnosticaron un avanzado cáncer de estómago, casi había hecho las paces con su material de vida. Decidió no hacer el tratamiento para no tener que mostrar en la red su decadencia más absoluta y se dedicó a grabar pequeños fragmentos en primer plano sobre sentencias de vida, todas aderezadas con un excelente y punzante sarcasmo.
Y lo que no consiguió nunca en vida, lo fue en el último suspiro. La red, dicen, tiene estas cosas. Y sus sentencias de vídeo fueron de largo las más visitadas y comentadas. Concedió entrevistas a los medios y su foto fue portada el día después de su muerte. Su vida en red era el más destacado de las necrológicas. Y su familia lo encontró mucho de menos y lloró mucho.
Meses después nadie se acordaba y sus objetos personales pronto desaparecieron de la habitación y algún avispado hacía negocio.
Pero en la red todavía estaba vivo.
Años más tarde un grafista descubrió la Increíble y la respetó a ella y a su autor por lo que pasó a formar parte del mundo de la imprenta en papel y en pantalla. Quizá la gran mayoría no sabría nunca que la fuente de letra era suya, pero es de aquellos pequeños detalles que algún poeta diría una pizca de inmortalidad y él, mezclado con la tierra del campo de zanahorias, lo sabía valorar.
Una vida en xarxa
Havia estat un tema recurrent a les tertúlies de sobretaula i amb el pas del temps l’havia començat a obsessionar. I el símptoma més clar era que ja no hi deia la seva o hi feia broma, dos tipus d’enfocament que vol dir que la cosa va de veres.
Va començar per passejar pels Encants o mercats de segona i més mans i va veure a la venda materials molt personals, des de fotografies a pintures, passant per cartes íntimes, objectes que mai de la vida ningú gosaria vendre ni escampar fora de la unitat de vida de la qual és nucli, un mateix.
Els hereus directes no són garantía de respecte vers tot el que una persona ha generat com a materials personals i si no hi ha ningú, familiar o amic, que assumeixi la responsabilitat de mantenir la integritat dels objectes personals, aquests acaben per passar d’unes mans a unes altres fins que arriben a algú que li és completament aliè, sense perdó si es familiar, falta d’educació si algú en vol fer negoci. Però els humans ja ho diuen, el mort és mort i el viu és viu.
Després va viure el cas d’un amic que va veure com la casa se li cremava i tot quedava en un no res. L’amic ja no va ser el mateix i de tan amargat va deixar de ser-ho. Un altre amic va morir en accident i ell no va tenir temps de revisar la seva biblioteca per trobar els llibres que li havia deixat, la família s’ho havia venut tot, fins hi tot la col·lecció de novel·la negre que havia aplegat amb devoció religiosa.
Va començar a pensar en el seu cas i va visualitzar tot el seu món fet engrunes pels mercats de diumenge quan no directament als abocadors i no necessariament de matèria orgànica. I això tenia un sentit: desaparèixer per sempre més, la mort real. No només no et recorda ningú, a més ningú sabrà que has existit. I si hom no creu en un ésser superior, mala peça al teler quan s’ha de buscar una excusa per respondre al: què hi fem aquí?
Quan va llegir un article sobre la vida en xarxa, ho va tenir clar. Estava jubilat, la dona s’havia embrancat feia anys en una altre aventura conjugal i els seus dos fills, la parelleta, eren tan independents que només se’n recordaven del pare quan el Corte Inglés els hi recordava la diada comercial. La perspectiva doncs era que el seu pas per aquesta vida no era només tornar a la pols sinó a més servir d’anònim adob d’algun camp de pastanagues. Que la seva vida estigués més pendent del que passaria quan no hi fos que viure plàcidament els seus darrers anys, era quelcom que ningú podria entendre sinó fos que en aquest món aquest fet irracional tenia la seva raó, perquè els seus habitants aplicaven el principi de la immortalitat d’una manera peculiar, arribar a destacar en vida per continuar viu a les enciclopèdies quan fos mort. De fet hi ha gent que està morta en vida, només cal estar viu en la mort.
Va comprar el millor i més ràpid en tecnologies informàtiques i va dissenyar un pla, sense lletra perquè no hi hauria un pla B. Va buidar una habitació i la va convertir en el seu nucli, prestatgeries i calaixos buits, taula amb ordinador, escàner i connexió permanent en xarxa. Després va anar fent viatges d’anada i tornada a la resta de la casa. Primer per allò visible, després les parts amagades, les oblidades i finalment les que fan mal al record, perquè mai més tornaran o perquè en el seu moment van ser imprescindibles i ara no s’entén perquè ho van ser.
La rutina era la mateixa a cop de còpia digital i pujar-ho tot a la xarxa seguint un ordre estructural, cronològic o temàtic segons els casos. El material original després de la seva conversió digital també s’anava ordenant en prestatges i calaixos. Amb el temps tot anava agafant un ordre i fins hi tot un sentit, perquè objectes que estaven destinats a no ser mai més protagonistes, tornaven a tenir una oportunitat i pel caire que duia el cas, més enllà del moble.
No cal dir que la cosa va portar el seu temps i la vida social va morir abans de temps, però no li feia res, perquè com deia ell quan era un bromista, passar-se la vida per quedar bé tenia com a recompensa omplir de gent el seu funeral, cosa que el mort sempre agrairia. A més, fins els vint anys eren els veritables anys de plenitud, a partir de llavors tot era una llarga i monòtona davallada, una constatació que brollava després de fer tres vegades vint.
Tot plegat ocupava la seva ment mentre la web creixia i creixia amb tot tipus de material, les fotografies que havien viscut en diferents suports, negatius de blanc i negre i color, diapositives… contes, poesia, apunts d’escola i universitat, retalls de diari, pel·lícules en súper 8 i tots els formats dels darrers quaranta anys, dibuixos, pintures, i les mil i una aficions que havia col·leccionat sense saber que les feia.
També aquella família cal·ligràfica que va batejar amb el nom de Increïble i que cap dels seus caps havia valorat en els seus quaranta anys de treball a la impremta. Coses de la feina, es diu.
Quan li van diagnosticar un avançat càncer d’estómac, gairebé havia fet les paus amb el seu material de vida. Va decidir no fer el tractament per no haver de mostrar a la xarxa la seva decadència més absoluta i es va dedicar a enregistrar petits fragments en primer pla sobre sentencies de vida, totes amanides amb un excel·lent i punyent sarcasme.
I el que no va aconseguir mai en vida, ho va ser en el darrer sospir. La xarxa, diuen, té aquestes coses. I les seves sentencies de vídeo van ser de llarg les més visitades i comentades. Va concedir entrevistes als mitjans i la seva foto va ser portada el dia després de la seva mort. La seva vida en xarxa era el més destacat de les necrològiques. I la seva família el va trobar molt a faltar i el va plorar molt.
Mesos després ningú se’n recordava i els seus objectes personals aviat van desaparèixer de l’habitació i algun espavilat en feia negoci.
Però a la xarxa encara era viu.
Anys més tard un grafista en va descobrir la Increïble i la va respectar a ella i el seu autor de manera que va passar a formar part del món de la impremta en paper i en pantalla. Potser la gran majoria no sabria mai que la font de lletra era seva, però és d’aquells petits detalls que algun poeta en diria una engruna d’immortalitat i ell, barrejat amb la terra del camp de pastanagues, ho sabia valorar.
Va començar per passejar pels Encants o mercats de segona i més mans i va veure a la venda materials molt personals, des de fotografies a pintures, passant per cartes íntimes, objectes que mai de la vida ningú gosaria vendre ni escampar fora de la unitat de vida de la qual és nucli, un mateix.
Els hereus directes no són garantía de respecte vers tot el que una persona ha generat com a materials personals i si no hi ha ningú, familiar o amic, que assumeixi la responsabilitat de mantenir la integritat dels objectes personals, aquests acaben per passar d’unes mans a unes altres fins que arriben a algú que li és completament aliè, sense perdó si es familiar, falta d’educació si algú en vol fer negoci. Però els humans ja ho diuen, el mort és mort i el viu és viu.
Després va viure el cas d’un amic que va veure com la casa se li cremava i tot quedava en un no res. L’amic ja no va ser el mateix i de tan amargat va deixar de ser-ho. Un altre amic va morir en accident i ell no va tenir temps de revisar la seva biblioteca per trobar els llibres que li havia deixat, la família s’ho havia venut tot, fins hi tot la col·lecció de novel·la negre que havia aplegat amb devoció religiosa.
Va començar a pensar en el seu cas i va visualitzar tot el seu món fet engrunes pels mercats de diumenge quan no directament als abocadors i no necessariament de matèria orgànica. I això tenia un sentit: desaparèixer per sempre més, la mort real. No només no et recorda ningú, a més ningú sabrà que has existit. I si hom no creu en un ésser superior, mala peça al teler quan s’ha de buscar una excusa per respondre al: què hi fem aquí?
Quan va llegir un article sobre la vida en xarxa, ho va tenir clar. Estava jubilat, la dona s’havia embrancat feia anys en una altre aventura conjugal i els seus dos fills, la parelleta, eren tan independents que només se’n recordaven del pare quan el Corte Inglés els hi recordava la diada comercial. La perspectiva doncs era que el seu pas per aquesta vida no era només tornar a la pols sinó a més servir d’anònim adob d’algun camp de pastanagues. Que la seva vida estigués més pendent del que passaria quan no hi fos que viure plàcidament els seus darrers anys, era quelcom que ningú podria entendre sinó fos que en aquest món aquest fet irracional tenia la seva raó, perquè els seus habitants aplicaven el principi de la immortalitat d’una manera peculiar, arribar a destacar en vida per continuar viu a les enciclopèdies quan fos mort. De fet hi ha gent que està morta en vida, només cal estar viu en la mort.
Va comprar el millor i més ràpid en tecnologies informàtiques i va dissenyar un pla, sense lletra perquè no hi hauria un pla B. Va buidar una habitació i la va convertir en el seu nucli, prestatgeries i calaixos buits, taula amb ordinador, escàner i connexió permanent en xarxa. Després va anar fent viatges d’anada i tornada a la resta de la casa. Primer per allò visible, després les parts amagades, les oblidades i finalment les que fan mal al record, perquè mai més tornaran o perquè en el seu moment van ser imprescindibles i ara no s’entén perquè ho van ser.
La rutina era la mateixa a cop de còpia digital i pujar-ho tot a la xarxa seguint un ordre estructural, cronològic o temàtic segons els casos. El material original després de la seva conversió digital també s’anava ordenant en prestatges i calaixos. Amb el temps tot anava agafant un ordre i fins hi tot un sentit, perquè objectes que estaven destinats a no ser mai més protagonistes, tornaven a tenir una oportunitat i pel caire que duia el cas, més enllà del moble.
No cal dir que la cosa va portar el seu temps i la vida social va morir abans de temps, però no li feia res, perquè com deia ell quan era un bromista, passar-se la vida per quedar bé tenia com a recompensa omplir de gent el seu funeral, cosa que el mort sempre agrairia. A més, fins els vint anys eren els veritables anys de plenitud, a partir de llavors tot era una llarga i monòtona davallada, una constatació que brollava després de fer tres vegades vint.
Tot plegat ocupava la seva ment mentre la web creixia i creixia amb tot tipus de material, les fotografies que havien viscut en diferents suports, negatius de blanc i negre i color, diapositives… contes, poesia, apunts d’escola i universitat, retalls de diari, pel·lícules en súper 8 i tots els formats dels darrers quaranta anys, dibuixos, pintures, i les mil i una aficions que havia col·leccionat sense saber que les feia.
També aquella família cal·ligràfica que va batejar amb el nom de Increïble i que cap dels seus caps havia valorat en els seus quaranta anys de treball a la impremta. Coses de la feina, es diu.
Quan li van diagnosticar un avançat càncer d’estómac, gairebé havia fet les paus amb el seu material de vida. Va decidir no fer el tractament per no haver de mostrar a la xarxa la seva decadència més absoluta i es va dedicar a enregistrar petits fragments en primer pla sobre sentencies de vida, totes amanides amb un excel·lent i punyent sarcasme.
I el que no va aconseguir mai en vida, ho va ser en el darrer sospir. La xarxa, diuen, té aquestes coses. I les seves sentencies de vídeo van ser de llarg les més visitades i comentades. Va concedir entrevistes als mitjans i la seva foto va ser portada el dia després de la seva mort. La seva vida en xarxa era el més destacat de les necrològiques. I la seva família el va trobar molt a faltar i el va plorar molt.
Mesos després ningú se’n recordava i els seus objectes personals aviat van desaparèixer de l’habitació i algun espavilat en feia negoci.
Però a la xarxa encara era viu.
Anys més tard un grafista en va descobrir la Increïble i la va respectar a ella i el seu autor de manera que va passar a formar part del món de la impremta en paper i en pantalla. Potser la gran majoria no sabria mai que la font de lletra era seva, però és d’aquells petits detalls que algun poeta en diria una engruna d’immortalitat i ell, barrejat amb la terra del camp de pastanagues, ho sabia valorar.
16.2.10
1.2.10
8.1.10
28.12.09
El mort, al sot, i el viu, al rebost
A la vida i en extensió a les hemeroteques trobem de manera sistemàtica conflictes respecte a les voluntats d’una persona que ha mort, i si ja són complicades quan hi ha un testament entremig, embolica que fa fort quan el finat no va encertar a passar per cal notari. En aquest cas, la mort, més que mai, esdevé una cosa de vius.
La saviesa popular té el bon costum d’expressar de manera irònica les realitats i una de les més reeixides són els modismes com el que hem utilitzat per encapçalar l’article. De les moltes variants que es poden plantejar n’hi ha una sobre la propietat intel·lectual i la seva explotació. Bé sabem les baralles que es munten, algunes en emissió directa, quan autors i artistes se’ns moren sense acabar de lligar-ho tot en el tema tan terrenal de pensar, o no, en el futur de la seva obra.
L’escriptor Vladimir Nabokov, recordem “Lolita", va deixar dit als seus hereus que cremessin la seva darrera novel·la, “L’original de Laura” , perquè era inacabada. Molts es pregunten, per què no ho va fer ell mateix? Potser va pensar que morir-se ja és prou dramàtic com per afegir més llenya al foc. Vera, la seva dona, tampoc no ho va fer, però va interpretar en la darrera voluntat del seu marit el sentit de no publicar-la, i ho va respectar. Quan ella va morir, el seu fill Dmitri, va pensar-hi durant molts anys i finalment ha deixat que es publiqués, aquest any, a més de permetre que el manuscrit entri a subhasta, aquest mes, per un valor aproximat de 400.000 euros.
Stieg Larsson era un escriptor obsessionat per la novel·la que escrivia i denunciava la condició humana en les seves formes de maldat i corrupció. La seva trilogia Mil·leni forma part d’una espectacular campanya editorial acompanyada per una gairebé paral·lela adaptació cinematogràfica. Larsson va morir als 50 anys d’un atac de cor quan lliurava el darrer volum als seus editors i pocs mesos abans de la publicació de la primera part. No va pensar en fer testament o potser va caure en la ingenuïtat de tot escriptor, és a dir, creure que la seva herència es pot trobar entre línies en la seva obra. És gairebé surrealista deixar-ho a mans de la interpretació dels vius que fan lleis per no deixar que les metàfores ens regeixin la vida. La companya de Larsson, no estaven casats, no gestiona els drets de l’autor perquè la llei sueca només entén de papers legals, i sí ho fan el pare i germà interessats en una explotació comercial a l’engròs, d’això se’n deriva la fulgurant venda dels drets d’adaptació cinematogràfica i d’una futura sèrie televisiva. Els més propers a Larsson diuen que tot plegat és un cop baix a l’esperit de l’escriptor, la qual cosa també és una interpretació. Ara es diu que s’ha trobat un antic escrit en que l’autor cedia futurs drets a moviments antifeixistes; que els hereus legals volen ser generosos amb la companya de Larsson; i fins i tot que hi podria haver un original inacabat que bé es podria publicar. Curiosament la família en tindria els drets, però el manuscrit el té la companya de Larsson.
Un cas que ens toca a prop és l’obra del fotògraf Agustí Centelles. Hi ha prou referències en els seus escrits i en les seves fotografies sobre el seu pensament en termes de llibertat, drets humans i Catalunya. El conflicte, una vegada més, és la venda de l’obra, coneguda ara com Arxiu Centelles, per part dels seus fills al Ministerio de Cultura que té la idea de que formi part del fons del Centre Documental de
Podem incorporar una altre variable al conflicte. En el cas de les novel·les de Nabukov i Larsson els altres protagonistes són els personatges de ficció que com es mouen en realitats metafísiques, no se’ls hi atorga un dret real, però en termes de ficció, què en pensarien ells sobre publicar la seva vida inacabada o que un actor els hi posi rostre traint la imaginació dels lectors? Els protagonistes de les fotografies d’en Centelles són persones reals que van viure la guerra, la repressió i l’exili i molts no van sobreviure. Alguns encara són vius i s’identifiquen en alguna de les imatges. I si els hi preguntem si volen ser exposats a Salamanca?. Podrien fer valer el seu dret d’imatge. I si són morts, els hereus en reclamarien la propietat i en farien una oferta per la fotografia en que apareix el seu familiar. També hi hauria interpretacions sobre si és llei o sobre la seva vigència, però la mateixa Constitució, el marc legal, diu ben a les clares que tota persona té dret a preservar la seva imatge i la seva identitat.
Hi ha patrimonis que són legals i altres que són morals, sovint bandejats, que també existeixen o no formarien part de la vida, el pensament i el debat, en definitiva del contradictori factor humà.
És difícil establir quin és el valor de la recompensa; tot fa pensar que pot arribar un moment en la vida que hom es respon a una pregunta més mundana que espiritual com és: quin és el nostre preu? I si la torna és la voluntat d’un mort, aviat ho tenim enllestit i uns calerons a la butxaca. El mort, al sot,...
El punt,Opinió, 28 de desembre 2009
24.12.09
13.12.09
7.10.09
El sentit de la vida
El sentit de la vida. D’una manera periòdica hom es planteja el fons d’aquesta frase i amb més freqüència en la mesura que se sumen els anys.
I si en altres temps esbrinar la seva resposta, tot i sabent d’entrada la impossibilitat de trobar-la, era un exercici filosòfic ben acceptat entre els interlocutors que el practicaven en qualsevol edat, ara s’ha tornat una mena d’exercici d’introspecció en solitari, perquè el sol fet de proposar-ho és entès com una bajanada intranscendent més a prop del ridícul de qui la planteja, que una proposta d’interrogació vitalista sobre una cosa tan simple com saber què cony hi fem aquí. Com ja he dit, l’interès radicava en el debat que generava entre el grup i que sense trobar coincidències, augmentava la possibilitat de conèixer l’opinió dels que s’apuntaven a la dinàmica, bé amics, familiars o coneguts, i no sempre com una activitat programada de psicoteràpia autodidacta, sinó més aviat com una mena de passar el temps d’un dia indefinit o una tarda de pluja. I si en alguna cosa es coincidia és en el fet de compartir una certa seguretat per part de tothom perquè d’antuvi se sabia que totes les opinions serien respectades perquè cap es podia atorgar la veritat ni la mentida. Una evidencia significativa que ens unia al final era el convenciment de que ens havíem despullat una mica interiorment davant dels altres, perquè per debatre una frase tan senzilla calia obrir-se en allò tan complicat com és el pensament vital. Les relacions, després d’això, es pot dir que tenien un plus de complicitat i fins i tot un s’atrevia a desvelar en els dies següents petits secrets quotidians a aquella persona amb la que potser menys relació tenies, però que pel sol fet d’haver-se atrevit a compartir dubtes, et mereixia una millor confiança; potser no li deies que la feina la feia malament (¡tanta confiança tampoc!), però si li deies que avui no et trobes gaire fi perquè et preocupa…i aleshores descrivies la situació que t’amoïnava, sense entrar en detall, però rebies el gest de comprensió de l’altre i que adquiria un gran valor. Aquesta complicitat s’ha perdut, perquè el plantejament sembla estar al capdavall de les preocupacions dels ciutadans, quan en realitat és el fons i el capdamunt de totes aquelles accions que ens preocupen del nostre entorn, però que ja no compartim. I quan algú proper ens fa la tòpica, cordial, educada i habitual pregunta de com et va?, o com estàs?, fem un cop de cintura i engeguem un, anar fent o un molt bé, tan irreal com també tòpic i utòpic. Fins i tot hem après a acompanyar-ho amb un somriure o un gest complaent que fa tot plegat una manera de mantenir la distància. I tot, perquè s’ha perdut allò tan fàcil i complicat alhora de compartir uns instants de transcendència.
Des de fa un temps quan faig aquest exercici, ara individual, em ve en el record un fragment de pel·lícula clàssica entre les clàssiques, Citizen Kane (1941), que ens parla del sentit de la vida del protagonista i que es desgrana narrativament a través de la investigació que fa un periodista per esbrinar el significat de les darrera i enigmàtica paraula del difunt Kane: Rosebud. Però el fragment al qual em vull referir és quan el periodista s’entrevista amb el vell Bernstein, l’ex administrador del magnat de la comunicació Kane, que no sap res de l’enigmàtica paraula, però en un moment de debilitat (confiança), li explica al periodista una experiència personal i que mai ha confessat a ningú. Quan era jove, fent un curt trajecte en un ferry, es va creuar amb un altre ferry en el qual viatjava a proa una noia amb vestit i ombrel·la blanca. Només la va veure uns segons i ella ni se’n va adonar. I, des de llavors, no passa un mes en el qual el vell Bernstein no pensi en aquella noia.
No sé si pel vell Bernstein era el sentit de la seva vida, però que si en el fons aquest sentit existeix, ben segur que ha de ser tan simple com això. O potser és el misteri i la confiança d’explicar a un desconegut un pensament tan secret i particular. El fragment també ens dóna una lleugera idea del sentit de la vida de les pel·lícules, o potser aquestes són també una manera de trobar sentit a la vida.
16.5.09
16 de maig del 1979
El Barça va guanyar matemàticament la lliga d'aquest any el mateix dia que, trenta anys abans, havia guanyat la recopa a Basilea en la que va ser una gran demostració cívica del barcelonisme, el primer títol europeu d'importància i una imatge del retorn de la democràcia i les llibertats.
També es tractava de fer-se ressò a Europa que el Barça era un dels plecs de llibertats que tornaven a Espanya i que tenia ganes de fer-se sentir després d'anys de patiments socials, identificatius i esportius
Fa trenta anys que el Barça va guanyar el primer títol important europeu, la recopa. I encara més valor afegit si ho contextualitzem dins dels primers anys del retorn de la democràcia. No hem d'oblidar que el Barça i el seu sentiment català va ser bandejat durant la dictadura i amb prou feines es guanyaven títols, i el «més que un club» era el lema que mantenia viu un sentiment a manca d'èxits continuats que sí que tenia un equip blanc afavorit per una dictadura centralista. Per tant, també es tractava de fer-se ressò a Europa que el Barça era un dels plecs de llibertats que tornaven a Espanya i que tenia ganes de fer-se sentir després d'anys de patiments socials, identificatius i esportius.
Trenta mil barcelonistes
El 16 de maig del 1979 el Barça va arribar a Basilea acompanyat per més de trenta mil barcelonistes que van protagonitzar la moguda esportiva més gran que mai s'ha fet. Si s'ha mantingut aquest rècord és perquè els actuals gestors de l'esport d'elit es reserven una gran part de l'aforament per als seus opacs compromisos, la qual cosa fa que els aficionats dels equips finalistes no puguin satisfer totes les demandes.
En aquells moments històrics la gesta va tenir el seu mèrit. Els viatges en avió no eren habituals en aquests desplaçaments massius i el principal mitjà de transport era el vehicle privat o l'autocar. I aquest últim va arribar a constituir la columna de transport més llarga que s'hagi trobat mai a la carretera.
La mitjana era de 18 hores de trajecte, que començava al voltant de les set de la tarda i finalitzava davant l'estadi de Basilea a primeres hores de la tarda del dia següent. El desplaçament massiu va espantar la petita ciutat suïssa, que va tancar tot el que es podia tancar, espantada per l'allau de presumibles vàndals del futbol. La cosa va canviar quan van veure el perfil heterogeni del barcelonista format per nens, joves, adults, avis i famílies senceres enarborant senyeres i banderes del Barça, que a més eren respectuosos i educats amb els amfitrions i amb els aficionats rivals. Poques hores després la ciutat havia recuperat la seva vitalitat i tots els serveis s'oferien als visitants, que van demostrar que el seny i la rauxa eren denominació d'origen.
I després de guanyar, la tornada. Els que com jo vam formar part d'aquest moviment històric no oblidarem mai el retorn; al llarg de tota l'autopista els autocars van rebre la salutació, estima i aplaudiment de milers de barcelonistes que omplien els ponts de pas i que també consideraven que aquella gran moguda havia de ser quelcom més que un simple trasllat esportiu.
Que trenta anys després la data hagi coincidit amb el triomf de la lliga 2008/2009 pot dir molt o no pot dir res més que una coincidència, però vist en perspectiva la posició actual de la força del barcelonisme a Espanya i el món, sí que ens ha de fer pensar que aquella inèrcia de trenta mil s'ha multiplicat fins a l'enèsima expressió. Potser va ser com aquella papallona que il·lustra teories de la física que amb la batuda de les ales pot impulsar els fenòmens més increïbles, com ho és aquest que coneixem amb el nom de Barça.
El Punt. Opinió. 21 de maig 2009
10.5.09
"Els bancs" de Miquel Martí i Pol
Allò que diuen dels bons poetes és que sempre tenen un poema adient a cada situació o estat anímic. I no és perquè l’hagin escrit pensant-t’hi directament, que també, sinó més aviat són els lectors els que en fan les associacions i les ajusten a les seves necessitats. Així,un mateix poema pot servir a una declaració d’amor, una separació o una defunció. Per això són poetes del poble, sempre al seu servei, tot i que seria interessant conèixer l’opinió del poeta sobre tanta interpretació contrastada als seus versos.
En Miquel Martí i Pol i el seu poemari tenen la capacitat per ser sempre actuals i sempre trobarem en els seus escrits la frase justa per suggerir la que no sabem crear o batejar per un avatar. És la qualitat del poeta.
En els temps de crisi de diners, crisi permanent per a la majoria de mortals, s’accentua la que pateixen els bancs, o pobrets, que ens guarden els diners i entrebanquen la producció.
Fa molts anys el poeta ja en va dir la seva amb una fina ironia. I també la va cantar quan encara ho podia fer. La peça “Els bancs” escrita per ell mateix i el seu amic i escriptor Emili Teixidor, feia sarcasme tot entonant un “Als bancs” amb el to i força de la música de la cançó “Al vent” del també poeta Raimon.
La podeu escoltar en el disc RODA, Homenatge a Miquel Martí i Pol, editat per Picap i l’Associació d’Amics del poeta.
Però aquí en teniu la lletra.
Als bancs!,
sense entrebancs,
seiem-hi tots,
seiem als bancs,
negres i blancs,
als bancs del món.
I tot,
tot ple de bancs,
arrenglerats,
farem del món
un banc comú
per als desbancats.
La vida és una pera.
Ja en nàixer
ens manca un banc,
cadires
prou que n’hi ha.
Allò que manca són bancs,
doncs feu més bancs,
poseu més bancs,
obriu més bancs,
que tots tinguem
el nostre banc!
En Miquel Martí i Pol i el seu poemari tenen la capacitat per ser sempre actuals i sempre trobarem en els seus escrits la frase justa per suggerir la que no sabem crear o batejar per un avatar. És la qualitat del poeta.
En els temps de crisi de diners, crisi permanent per a la majoria de mortals, s’accentua la que pateixen els bancs, o pobrets, que ens guarden els diners i entrebanquen la producció.
Fa molts anys el poeta ja en va dir la seva amb una fina ironia. I també la va cantar quan encara ho podia fer. La peça “Els bancs” escrita per ell mateix i el seu amic i escriptor Emili Teixidor, feia sarcasme tot entonant un “Als bancs” amb el to i força de la música de la cançó “Al vent” del també poeta Raimon.
La podeu escoltar en el disc RODA, Homenatge a Miquel Martí i Pol, editat per Picap i l’Associació d’Amics del poeta.
Però aquí en teniu la lletra.
Als bancs!,
sense entrebancs,
seiem-hi tots,
seiem als bancs,
negres i blancs,
als bancs del món.
I tot,
tot ple de bancs,
arrenglerats,
farem del món
un banc comú
per als desbancats.
La vida és una pera.
Ja en nàixer
ens manca un banc,
cadires
prou que n’hi ha.
Allò que manca són bancs,
doncs feu més bancs,
poseu més bancs,
obriu més bancs,
que tots tinguem
el nostre banc!
30.3.09
Silenci d'escriptor
És habitual que els escriptors mantinguin llargues temporades de silenci. Moltes en són les causes, però majoritàriament la més simple és que estan escrivint. Temps d’investigacions, de solitud, de crisi, de refer i estripar, de consultar, de tornar a començar, de somniar, d’abstracció, de camí…. Després publicar o no, i si és sí, l’èxit o el fracàs, sense entrar en consideracions sobre els conceptes relatius de les paraules, però en tot cas, quan arriba el que arriba, l’escriptor defuig el debat, per una nova i senzilla raó: torna a escriure. El veritable èxit o fracàs és no tenir res per escriure. Sempre hi ha l’excepció.
Una vegada un amic escriptor va voler documentar-se sobre la gent rica. Venia d'una família humil i tenia una bona consideració entre la crítica, però li faltava un èxit de lectors. Va creure tenir una idea per a això. La història anava d'un escriptor que buscava una hereva rica i jove. Li demanava ajuda per saber sobre la vida d'ella i de la seva família, investigació que requeria per a la seva propera novel·la. L'escriptor, sense amagar les seves intencions, es va introduir en el cercle familiar. Als rics els va complaure la idea que un escriptor els observés en els seus hàbits i costums i ràpidament el van acceptar temporalment entre ells perquè així també podien trencar amb la seva rutina de comprar i gastar, comprar i gastar, entre dormir i menjar. Va arribar a descobrir coses interessants com que mai havien viatjat en metro, dormit en una tenda de campanya i posseït un cotxe de segona mà, com no fos de col·leccionista. Hi havia més coses, és clar. I un dia, menjant gambes fresques, els va veure pelar-les amb els dits, com feia ell amb les gambes congelades. Davant la sorpresa, va comprendre que els rics no eren tan diferents, que en definitiva era la tesi de la seva història que confiava denunciar en la seva novel·la. Temps després em vaig topar amb ell per casualitat sortint d'un Mercedes amb xofer. Em va explicar la bona nova. S'havia casat amb la pubilla i vivia feliç estrenant cotxes, dormint en cinc estrelles i sense baixar una escala de metro. Això sí, no havia renunciat a menjar marisc amb els dits. Naturalment li vaig preguntar per la seva novel·la. Va posar un rostre interrogant i un somriure picant abans de respondre: les idees són allò més important i si poden ser portades a la realitat, millor que sobre un paper. I va manar al xofer que el recollís en un parell d'hores mentre entrava en un famós restaurant de marisc. Es va acomiadar de mi fent-se massatge als dits i donant-me una informació a cau d’orella per evitar convidar-me. Els dits dels rics són fins de tant menjar marisc i ... ho sento, són les seves paraules, que de menjar el mateix les ereccions eren molt més dures i prolongades.
Tothom té un preu i si aquest és diners i plaer, ¿cal patir escrivint?
A la tertúlia d’escriptors encara no han tancat el debat mentre demanen una nova ració de gamba cuita congelada.
Una vegada un amic escriptor va voler documentar-se sobre la gent rica. Venia d'una família humil i tenia una bona consideració entre la crítica, però li faltava un èxit de lectors. Va creure tenir una idea per a això. La història anava d'un escriptor que buscava una hereva rica i jove. Li demanava ajuda per saber sobre la vida d'ella i de la seva família, investigació que requeria per a la seva propera novel·la. L'escriptor, sense amagar les seves intencions, es va introduir en el cercle familiar. Als rics els va complaure la idea que un escriptor els observés en els seus hàbits i costums i ràpidament el van acceptar temporalment entre ells perquè així també podien trencar amb la seva rutina de comprar i gastar, comprar i gastar, entre dormir i menjar. Va arribar a descobrir coses interessants com que mai havien viatjat en metro, dormit en una tenda de campanya i posseït un cotxe de segona mà, com no fos de col·leccionista. Hi havia més coses, és clar. I un dia, menjant gambes fresques, els va veure pelar-les amb els dits, com feia ell amb les gambes congelades. Davant la sorpresa, va comprendre que els rics no eren tan diferents, que en definitiva era la tesi de la seva història que confiava denunciar en la seva novel·la. Temps després em vaig topar amb ell per casualitat sortint d'un Mercedes amb xofer. Em va explicar la bona nova. S'havia casat amb la pubilla i vivia feliç estrenant cotxes, dormint en cinc estrelles i sense baixar una escala de metro. Això sí, no havia renunciat a menjar marisc amb els dits. Naturalment li vaig preguntar per la seva novel·la. Va posar un rostre interrogant i un somriure picant abans de respondre: les idees són allò més important i si poden ser portades a la realitat, millor que sobre un paper. I va manar al xofer que el recollís en un parell d'hores mentre entrava en un famós restaurant de marisc. Es va acomiadar de mi fent-se massatge als dits i donant-me una informació a cau d’orella per evitar convidar-me. Els dits dels rics són fins de tant menjar marisc i ... ho sento, són les seves paraules, que de menjar el mateix les ereccions eren molt més dures i prolongades.
Tothom té un preu i si aquest és diners i plaer, ¿cal patir escrivint?
A la tertúlia d’escriptors encara no han tancat el debat mentre demanen una nova ració de gamba cuita congelada.
14.12.08
Una gent especial
El terme serveix per aixoplugar un ventall de situacions greus o lleus, la frontera de les quals es mostra difusa. La gent especial té una gran sort, la de tenir a prop persones que els ajuden, eduquen, acompanyen, comprenen i estimen
S'acosten diades de solidaritat i beneficència en què tothom sembla més emotiu i proper als que per diferents circumstàncies viuen les coses d'una altra manera. La que avui té ressò ens sensibilitza sobre la necessitat d'anar contra les malalties mentals, i aquest terme planteja, com és natural, un munt de subtilitats. És singular com fem servir el llenguatge per no ferir ningú i utilitzem un grapat d'eufemismes com ara «deficients psíquics», «discapacitats intel·lectuals» o els noms propis que identifiquen determinades patologies dins el vademècum mèdic. No cal dir que qualsevol d'aquests termes és més tendre que els que se solen utilitzar d'una manera insensata per insultar algú considerat en bona salut per dir-li l'antònim. I en podríem fer una llarga llista. Paraules que malauradament formen part del vocabulari social i que no només s'utilitzen per degradar, sinó que encara escoltem en el món de l'espectacle còmic. De tota manera, hem avançat perquè la història és testimoni que, a més de riure-se'n, en el passat s'establien polítiques de discriminació i en casos extrems desaparició. En molts llocs del món aquesta història és present. Ja veuen que això de l'eufemisme, la manera de dir les coses sense dir-les directament, pal·liativament, s'enganxa. Nosaltres tenim més sort, l'estat de dret ens empara tot i que naturalment quan surt el tema ens fa la pell fina.
En una perspectiva més panoràmica s'utilitza un altre terme, especial, potser ambigu però que serveix per aixoplugar tot un ventall de situacions greus o lleus, la frontera de les quals es mostra difusa i com a indeterminada que és, impressionable al seu entorn. L'expressió té pes en aquest context perquè hi identifiquem escoles, colònies, casals, trobades, jocs i polítiques que fan dels especials encara més especials. I té la propietat que a més d'identificar la diferència també la respecta. És clar que per ser clars, també hauríem de parlar que en certes coses no haurien de ser tan especials. Com per exemple, que una gran part dels esforços dedicats a ells provenen de fons i fundacions privades promogudes per col·lectius familiars dels afectats i que les aportacions públiques no cobreixen les necessitats de pressupost en escolarització, sanitat i qualitat de vida. Per arreplegar una minsa ajuda s'ha d'entrar en el rodet de la burocràcia, no fos cas que algun espavilat volgués enredar l'Estat. I en un article tan especial cal fer servir un tòpic comú, només amb una part dels diners que es dediquen especialment a la guerra n'hi hauria prou per no fer també especial la diferència. La política no sembla estar preparada per fer allò que sempre propugna en el seu discurs sobre la integració, que al cap i a la fi no enganya ningú, és veritablement un discurs. I si calen diners, es reclama la solidaritat de la societat civil, que a Catalunya sempre ha estat sensible amb les generoses aportacions particulars dels seus habitants, per a qualsevol causa especial, que aquest any és més especial que mai. I s'agraeix. I d'això, en saben molt els pares que han deixat de buscar culpables tant al cel com a la terra.
En Llorenç, el meu fill d'onze anys, especial, sense diagnòstic acreditat, trempat, bellugadís i sensible, no sé si algun dia tindrà la capacitat per llegir i entendre aquestes línies, no tant les anteriors sinó les properes, perquè són per dir-li que, com tots ells, viu més que ningú el temps present, el seu temps per excel·lència, el més important, el que ho justifica tot. I és aquí on gaudeixen d'una gran sort, la de tenir al costat una gent que els acull en el seu dia a dia, són les persones que els ajuden, eduquen, acompanyen, comprenen, acaronen, senten i sobretot els estimen. Són els/les mestres de l'escola especial, i sabem que al seu voltant se'n mouen molts altres amb idèntica sensibilitat. Tenen les millors intencions, els projectes més imaginatius i l'avantguarda en les accions. No rebran premis ni condecoracions oficials, però tenen l'estima i agraïment dels que sabem el valor que té la seva feina i sobretot l'alegria i qualitat dels seus alumnes. Són gent especial per a gent especial. Quan comencem a entendre que nosaltres també podem ser especials, trobarem el camí cap a una plena integració.
Acabo amb una pregunta que el meu fill ens formula sovint, tan singular com reflexiva i que no sempre som capaços de respondre. I ara, què farem?
El Punt, Tribuna, 14 de desembre del 2008
Subscriure's a:
Missatges (Atom)