19.4.11

Fotografía personal, el caso de Vivian Maier




Vivian Maier nació en Nueva York en 1926. Trabajó de niñera y era muy reservada. A menudo llevaba chaqueta y zapatos de hombre y siempre iba con sombrero. Hacía fotos sin parar y no las enseñaba a nadie. Así la describe John Maloof, su descubridor,cuando compró una caja llena de negativos en una subasta con la intención de buscar fotos antiguas para un proyecto de libro. Finalmente reunió más de cien mil negativos. Después de algunas investigaciones sobre la autoría de las fotografías,descubrió que se trataba de Vivian Maier y que ésta había muerto un 21 de abril de 2009, dos días antes de conocer su nombre. Con el material creó un blog para exponer el trabajo de Maier y no permitir que las fotografías continuaran desaparecidas en un cajón, aunque esta vez con un nombre de referencia.
Una vida de artista puro que quizá preservaba su obra de contaminaciones, como podría ser la de ser conocida y entonces influenciada en su trabajo. O quizás la incomprensión de la época y de su condición femenina no le permitieron hacerse un lugar en la profesión. Quizá por eso también guardaba con desazón muchos carretes sin revelar. En cualquier caso, una injusticia artística que dejará de serlo gracias al esfuerzo de Maloof y también del experto en arte Jeff Goldstein, que hacen de protectores de la obra de la artista. Una vida anónima en vida. Una vida descubierta y reconocida después de su muerte.
Hay una teoría sobre que algunos fotógrafos tienen en el acto de disparar el momento supremo del arte fotográfico, al instante más emotivo, la milésima de segundo capturada de una acción de vida iluminada por la luz. Después de este momento sublime vivido en directo, el resto del proceso fotográfico es un instante menor que sólo puede alimentar vanidades y éstas van contra la pureza del alma, artística, se entiende.

http://vivianmaier.blogspot.com/

Fotografia personal, el cas de Vivian Maier

Vivian Maier va néixer a Nova York el 1926. Va treballar de mainadera i era molt reservada. Sovint portava jaqueta i sabates d'home i sempre anava amb barret. Feia fotos sense parar i no les ensenyava a ningú. Així la descriu John Maloof, el seu descobridor, quan va comprar una caixa plena de negatius en una subhasta amb la intenció de buscar fotos antigues per un projecte de llibre. Finalment va reunir més de cent mil negatius. Després d'algunes investigacions sobre l'autoria de les fotografies, va descobrir que es tractava de Vivian Maier i que aquesta havia mort un 21 d'abril del 2009, dos dies abans de conèixer el seu nom. Amb el material va crear un bloc per exposar el treball de Maier i no permetre que les fotografies continuessin desaparegudes en un calaix, tot i que aquesta vegada, amb un nom de referència.
Una vida d'artista pur que potser preservava la seva obra de contaminacions, com ho podria ser la de ser coneguda i aleshores influenciada en el seu treball. O potser la incomprensió de l'època i de la seva condició femenina no li van permetre fer-se un lloc en la professió. Potser per això també guardava amb neguit molts carrets sense revelar. En qualsevol cas, una injustícia artística que deixarà de ser-ho gràcies a l'esforç de Maloof i i també de l'expert en art Jeff Goldstein, que fan de protectors de l'obra de l'artista. Una vida anònima en vida. Una vida descoberta i reconeguda després de la seva mort.
Hi ha una teoria sobre que alguns fotògrafs tenen en l'acte de disparar el moment suprem de l'art fotogràfic, l'instant més emotiu, la mil·lèsima de segon capturada d'una acció de vida il·luminada per la llum. Després d'aquest moment sublim viscut en directe, la resta del procés fotogràfic és un instant menor que només pot alimentar vanitats i aquestes van contra la puresa de l'ànima, artística, s'entén.
http://vivianmaier.blogspot.com/

18.4.11

El escritor ambulante

Una parte de escritores, por no decir la mayoría, no tienen en la promoción de sus obras una parte activa. En ocasiones porque quieren preservar su imagen pública para seguir siendo una cara poco conocida y así poder ir al cine, al restaurante o al super sin que te molesten. Entendemos aquellos escritores profesionales que viven de la escritura, lo que significa que han alcanzado cierta posición entre los mortales escritores y gozan de cierto reconocimiento en el mercado. Porque ser conocido y saludado por serlo puede tener unos inconvenientes que si bien al principio del escritor sí los busca para alimentar su vanidad, después pasan a ser exigentes para mantenerse en el podio de la popularidad y eso puede llegar a crear inquietud creativa por no decir crisis directamente. También los hay que prefieren alimentar su alma pública más que su alma literaria, y pueden publicar poco y estar más presentes en los medios hasta llegar al punto que por su fama es conocido pero nadie sabría decir qué ha escrito. Los escritores en general sueñan en escribir en paz, hacer presentaciones y promociones cortas y volver al porche para recuperar el espíritu de escribir, que es un espíritu contradictorio con respecto a lo que se escribe, que puede ser una especie de relación de amor y odio, pero por eso es adictivo. Incluso cada escritor podría representar en una gráfica su ritmo de escritor con unas líneas de coordenadas de electrocardiograma normal para ver cómo se alteran al final de la escritura, la publicación, la promoción y llegan al climax con la crítica de la obra para devolver a su estado habitual. Y podrían poner tiempo en la coordenada horizontal para saber si el ciclo se cumple en un año, un lustro o una década. Todo ello para reiterar que el escritor, una vez hecho la que considera su trabajo, escribir, prefiere que otros se encarguen de la promoción, pero a poder ser sin ellos, salvo que lo exija el contrato, que también son cláusulas que los editores interesa incluir. Por eso es de admirar que un escritor con un mercado muy potente y consolidado de lectores, haya accedido (si la idea no es suya sería más admirable) a subir en un Bus promocional con su imagen y la de su libro y se dedique a pasear por España para comentar su obra y tratar directamente con lectores o futuros lectores de la novedad editorial. Una especie de escritor ambulante que monta su puesto en cada pueblo y ciudad y muestra el género que pone a la venta. Esto durante semanas y recorriendo miles de kilómetros. Una gran idea que acabaría siendo redonda si el conductor fuera el editor.En tiempos de tecnología digital, volver al contacto directo de la mercancía, es dar al libro de papel un toque original, una nueva oportunidad y un homenaje. Admiración por Javier Sierra y su "El ángel perdido".

L'escriptor ambulant

Una part d'escriptors, per no dir la majoria, no tenen en la promoció de les seves obres una part activa. En ocasions perquè volen preservar la seva imatge pública per seguir sent una cara poc coneguda i així poder anar al cinema, al restaurant o al super sense que et molestin. Entenem aquells escriptors professionals que viuen de l'escriptura, la qual cosa vol dir que han assolit una certa posició entre els mortals escriptors i gaudeixen d'un cert reconeixement en el mercat. Perquè ser conegut i saludat per ser-ho pot tenir uns inconvenients que si bé al principi de l'escriptor sí que els busca per alimentar la seva vanitat d'escriptor, després passen a ser exigents per mantenir-se en el podi de la popularitat i això pot arribar a crear neguit creatiu per no dir crisi directament. També n'hi ha que prefereixen alimentar la seva ànima pública més que la seva ànima literària, i poden publicar poc i estar més presents en els mitjans fins arribar al punt que per la seva fama és conegut però ningú en sabria dir que ha escrit. Els escriptors en general somnien en escriure en pau, fer presentacions i promocions curtes i tornar al porxo per recuperar l'esperit d'escriure, que és un esperit contradictori pel que fa a allò que s'escriu, que pot ser una mena de relació d'amor i odi, però per això té la seva adicció. Fins i tot cada escriptor podria representar en una gràfica el seu ritme d'escriptor amb unes línies de coordenades d'electrocardiograma normal per veure com s'alteren al final de l'escriptura, la publicació, la promoció i arriben al clímax amb la crítica de la obra per retornar al seu estat habitual. I podrien posar temps en la coordenada horitzontal per saber si el cicle es compleix en un any, un lustre o una dècada. Tot plegat per reiterar que l'escriptor, una vegada feta la que considera la seva feina, escriure, prefereix que altres s'encarreguin de la promoció, però a poder ser sense ells, tret que ho exigeixi el contracte, que també són clàusules que als editors interessa incloure. Per això és d'admirar com un escriptor amb un mercat molt potent i consolidat de lectors, hagi accedit (si la idea no és seva seria més admirable) a pujar dalt d'un Bus promocional amb la seva imatge i la del seu llibre i es dediqui a voltar per Espanya per comentar la seva obra i tractar directament amb lectors o futurs lectors de la novetat editorial. Una mena d'escriptor ambulant que munta la seva parada en cada poble i ciutat i mostra el gènere que posa a la venda. Això durant setmanes i recorrent milers de quilòmetres. Una gran idea que acabaria sent rodona si el conductor fos l'editor. En temps de tecnologia digital, tornar al contacte directe de la mercaderia, és donar al llibre de paper una nova oportunitat i un homenatge. Admiració per Javier Sierra i el seu "El ángel perdido".

17.4.11

Paul Preston publica "L'holocaust espanyol"

"Franco i els franquistes van aplicar una inversió de terror per exterminar el màxim nombre possible de republicans i deixar el poble terroritzat. El règim, fins a la mort de Franco, va viure de les rendes d'aquella inversió. No feia falta seguir matant a la mateixa escala. Un dels problemes de la recuperació de la memòria històrica és que la gent estava tan aterrida que no parlava. A penes hi havia resistència passiuva. Per això el moviment de memòria històrica és impulsat pels néts, no pels fills. Els fills van ser criats en el silenci."
Paul Preston, entrevistat a El Periódico per Iosu de la Torre, 17 d'abril, 2011, en la publicació de la seva nova investigació "L'holocaust espanyol".
El silenci per la por o el terror és un dels mecanismes més miserables que han practicat els terroristes d'estat i que hem hagut de viure en les famílies dels vençuts durant tot el franquisme i que incomprensiblement s'ha mantingut durant la transició i la democracia. I els fills i néts de la dreta no volen recordar, com diu també  Preston, que en el llibre fa un perfil sobre aquelles figures que durant el franquisme van practicar l'extermini dels enemics de la seva Espanya. Un llibre per recuperar memòria històrica quan des de dins continuem enfrontats amb el silenci. 

11.4.11

Cursa de Bombers, 2011

Mundo Deportivo

Una any més la Cursa de Bombers de Barcelona ha batut el record de participació amb 20.000 atletes de totes les categories. I si aquest número no hagués estat el límit d'inscripció, uns quants milers més. L'aposta, però, està esdevenint una gran operació de marketing d'algunes marques comercials i al capdavant la més especialista de l'esport com és Nike, l'organitzadora de l'esdeveniment. Quan la cursa va començar ara fa uns quants anys, l'aspecte competitiu i de circuit ràpid, feia que només s'atrevissin els corredors populars habituals. El pas dels anys i l'aspecte festiu de la competició ha fet augmentar el nombre d'inscripcions que en poc temps ha esdevingut una prova clàssica de Barcelona. Però posats a millorar futures edicions estaria bé rebaixar el preu de la inscripció donat que no deixen de ser marques comercials les que impulsen la cursa i per qualsevol empresa tenir un llistat de possibles usuaris dels seus productes té el seu preu en or. És veritat que el preu és un filtre perquè no s'apunti tothom, però aquest any s'ha vist que no n'hi ha prou. Són molts els atletes populars que esperen aquesta cursa com un test personal de millorar la seva millor marca personal, i perquè qualsevol cursa popular és un repte contra un mateix. Però el límit d'inscripcions i l'expectativa de participar i viure una emoció esportiva, fa que molts atletes molt ocasionals s'apuntin a la cursa i deixin sense plaça a altres més permanents en això de les curses populars. Com que les inscripcions s'acaben aviat, molts no volen renunciar i corren sense semarreta dorsal. Potser s'haurà de començar a limitar per temps i mantenir la competició com esportiva i més important de les curses populars pel nivell dels seus atletes, els quals es motiven amb la seva preparació. Els que vulguin començar amb això de les curses que comencin per exemple amb la cursa del Corte Inglés, que també és una gran festa i també es pot fer sense preparació o fins i tot a peu. Veure com molts participants de la Cursa dels Bombers combinaven el córrer amb l'anar a peu, pot ser una imatge festiva, però no esportiva d'alt nivell popular, una de les fites amb les que va començar l'esperit de la Cursa del Bombers. I quan això sigui així, potser serà hora de retirar-me o entrenar-me més per no fer un discret temps de 68 minuts, però el que sí vaig tenir clar és que si per un moment les cames o la respiració o la gran acalorada per la temperatura ambiental em feien aturar un instant per refer-me, aquest moment seria per abandonar, per ser honest amb mi mateix i amb l'organització. I aquest cop em va anar d'un pél i més quan en el quilòmetre 8 vaig passar pel costat del cotxe aparcat. La temptació em va fer baixar el ritme i no vaig poder superar la marca de l'any anterior. És clar que al meu favor està el fet que tinc un any més i certes facultats minven.

9.4.11

Coordinació d'alçada


20.3.11

Trevanian, un seudónimo

En el mundo de la literatura abundan los casos de autores que publican bajo un seudónimo. No se debe confundir con la intención de un autor de tener un nombre literario de la misma manera que en el mundo del espectáculo se bautizan nombres artísticos que literalmente hacen desaparecer los nombres de verdad hasta llegar a las necrológicas, que a modo de anécdota hacen referencia a los nombres de nacimiento del fallecido, pero que en ningún caso quiere decir que el autor no muestre su imagen o haga una vida social pública y reconocida. En literatura en ocasiones los seudónimos se utilizan para preservar su anonimato cuando se trata de presentar obras a premios literarios, práctica recomendada o exigida por las bases del concurso y así el autor tiene posibilidades de ir presentando la misma obra en diferentes premios y con seudónimos diferentes. También hay autores que abundan diferentes estilos de escritura y preservan algunos de ellos bajo seudónimo para hacerse destacar en uno solo bajo su nombre de verdad.Pero la razón más curiosa y sorprendente es aquel seudónimo utilizado para quedar en el anonimato más absoluto, porque se entiende que un autor quiere adquirir un cierto reconocimiento público de su obra y en extensión, y a veces como prioridad, más reconocimiento para el escritor, por lo que no siempre se llega a entender esta necesidad por no ser conocido y mantener una gran distancia entre el autor y la publicación de su obra e, incluso, de su éxito. Y no es, hasta su muerte, que los editores o los lectores averiguan y descubren el auténtico escritor escondido detrás del seudónimo.Trevanian es el seudónimo del escritor americano Rodney Whitaker, nacido en Nueva York en 1931 y muerto en Inglaterra el año 2005. Fue profesor de cine en la Universidad Austin de Texas y vivió varios años en el país vasco francés. De manera paralela y bajo su seudónimo, desarrolló una carrera de éxito literario con millones de libros vendidos y traducido a 14 idiomas. Y aún así mantuvo oculta su identidad y se desconocen sus razones porque tampoco lo dejó escrito ni concedió entrevistas.Se hizo popular, el seudónimo, porque de una de sus obras se hizo una adaptación cinematográfica de  cierto éxito y también porque fue protagonizada por la estrella de cine Clint Eastwood. Sanción en el Eiger, película del año 1975 conocida en España con el título de Licencia para matar, narraba la acción de la monótona vida de un profesor de arte universitario que para aumentar su colección privada de obras de arte, se alquilaba como asesino a organismos paraoficiales que le encargaban drásticas sanciones a espías descarrilados. Una doble vida mucho más intensa que la propia de Trevanian que en todo caso alternaba las más pacificas de profesor y escritor. Quizá para comprender mejor el personaje una de las dos debía ser anónima.No sé si en la misma época el autor fue traducido en España, pero ahora Roca Editorial ha hecho una edición en castellano de tres de sus obras más conocidas, Sanción en el Eiger, de 1972, La sanción de Loo, de 1973 y Shibumi, de 1979. Las dos primeras tienen por protagonista al reconocido profesor de arte Jonathan Hemlock que en sus acciones mercenarias al servicio del espionaje americano en la primera y británico en la segunda, realiza las sanciones llamadas en los títulos y que le llevarán al conocimiento y horror de lo peor de las acciones de espionaje y sus consecuencias. Son dos obras trepidantes con la mejor narrativa de suspense y sorpresa que puede deparar este tipo de género. Por sí mismas ya merecen un lugar destacado en la literatura de espionaje. Pero sólo son una muestra de lo que estaba por llegar. Sin abandonar el estilo de mercenario a sueldo, ahora el protagonista es el misterioso Nicholai Hei, que en un perfil extremo de iniciado con las artes de la filosofía oriental, deberá combatir y también sancionar la red más siniestra del espionaje internacional haciendo valer su estado de perfección conocido como Shibumi. De esta obra se utiliza una frase comercial contundente, la novela de espías de culto, pero para los aficionados al género no es sólo un eslogan. En verdad de su lectura se desprende un gozo, una experiencia sensorial de increíbles vibraciones no sólo por la trama, también por la narrativa descriptiva e impactante de cada una de sus páginas. Una auténtica obra maestra.Una recomendación para los que quieran entrar en una experiencia única de lectura. Y mejor hacerlo con la progresión de su autor empezando por las dos primeras sanciones y culminar con, Shibumi, una auténtica sanción para el sentimiento del lector y un homenaje a un verdadero autor con seudónimo.

Trevanian, pseudònim

En el món de la literatura sovintegen els casos d’autors que publiquen sota un pseudònim. No s’ha de confondre amb la intenció d’un autor de tenir un nom literari de la mateixa manera que en el món de l’espectacle es bategen noms artístics que literalment fan desaparèixer el noms de veritat fins gairebé les necrològiques, que a modus d’anècdota fan referència als noms de naixement del finat, però que en cap cas vol dir que l’autor no mostri la seva imatge o faci una vida social pública i reconeguda. En literatura en ocasions els pseudònims s’utilitzen per preservar el seu anonimat quan es tracta de presentar obres a premis literaris, pràctica recomanada o exigida per les bases del concurs perquè així l’autor té possibilitats d’anar presentant la mateixa obra en diferents premis i amb pseudònims diferents. També hi ha autors que sovintegen diferents estils d’escriptura i preserven alguns d’ells sota pseudònim per fer-se destacar en un de sol sota el seu nom de veritat.
Però la raó més curiosa i sorprenent és aquell pseudònim que ho fa per restar en l’anonimat més absolut, perquè s’entén que un autor vol adquirir un cert reconeixement públic de la seva obra i en extensió, i de vegades com a prioritat, més reconeixement per l’escriptor, per la qual cosa no sempre s’arriba a entendre aquesta necessitat per no ser conegut i mantenir una gran distancia entre l’autor i la publicació de la seva obra i, fins i tot, del seu èxit. I no és, fins a la seva mort, que els editors o els lectors esbrinen i descobreixen l’autèntic escriptor amagat darrera del pseudònim.
Trevanian és el pseudònim de l’escriptor  americà Rodney Whitaker, nascut a Nova York l’any 1931 i mort a Anglaterra l’any 2005. Va ser professor de cinema a la Universitat Austin de Texas i va viure uns quants anys al país basc francès. De manera paral·lela i sota el seu pseudònim, va desenvolupar una carrera d’èxit literari amb milions de llibres venuts i traduït a 14 idiomes. I tot i així va mantenir oculta la seva identitat i es desconeixen les seves raons perquè tampoc ho va deixar escrit ni va concedir entrevistes.
Es va fer popular, el pseudònim, perquè d’una de les seves obres se’n va fer una adaptació cinematogràfica d’un cert èxit i també perquè va ser protagonitzada per l’estrella de cinema Clint Eastwood. Sanció a l’Eiger, pel·lícula de l’any 1975 coneguda a Espanya amb el títol de Llicència per matar, narrava l’acció de la monòtona vida d’un professor d’art universitari que per augmentar  la seva col·lecció privada d’obres d’art, es llogava com assassí a organismes paraoficials que li encarregaven dràstiques sancions a espies descarrilats. Una doble vida molt més intensa que la pròpia de Trevanian que en tot cas alternava les més pacifiques de professor i escriptor. Potser per comprendre millor el personatge una de les dues havia de ser anònima.
No sé si en la mateixa època l’autor va ser traduït a Espanya, però ara Roca Editorial n’ha fet una edició en castellà de tres de les seves obres més conegudes, Sanción en el Eiger, de 1972, La sanción de Loo, de 1973 i Shibumi, de 1979. Les dues primeres tenen per protagonista al reconegut professor d’art Jonathan Hemlock que en les seves accions mercenàries al servei de l’espionatge americà en la primera i britànic en la segona, realitza les sancions anomenades en els títols i que el portaran al coneixement i l’horror del pitjor de les accions d’espionatge i les seves conseqüències. Són dues obres trepidants amb la millor narrativa de suspens i sorpresa que pot deparar aquest tipus de gènere. Per si mateixes ja es mereixen un lloc destacat en la literatura d’espionatge. Però només són un tast del que havia d’arribar. Sense abandonar l’estil de mercenari a sou, ara el protagonista és el misteriós Nicholai Hei, que en un perfil extrem de iniciat amb les arts de la filosofia oriental, haurà de combatre i també sancionar la xarxa més sinistra de l’espionatge internacional fent valer el seu estat de perfecció conegut com Shibumi. D’aquesta obra es fa servir una frase comercial contundent, la novel·la d’espies de culte, però que pels aficionats al gènere no és només un eslògan. En veritat de la seva lectura es desprèn un gaudi, una experiència sensorials d’increïbles vibracions no només per la trama, també per la narrativa descriptiva i impactant de cada una de les seves pàgines. Una autèntica obra mestre.
Una recomanació pels que vulgueu entrar en una experiència única de lectura. I millor fer-ho amb la progressió del seu autor començant per les dues primeres sancions i culminar amb, Shibumi, una autèntica sanció pel sentiment del lector i un homenatge a un veritable autor amb pseudònim.

16.3.11

L'esquela del primer amor


No havia esdevingut una obsessió, més aviat una curiositat sobre les coincidències i sense fer-ne una tesi, sí havia considerat que hi ha energies que fan que hi ha coses que es produeixen per convergir en un punt o més aviat en uns punts suspensius que mai més acaben per ser un punt i apart.
Va començar feia molts anys quan va assistir al tanatori per un funeral i va descobrir el seu nom en una de les sales, és clar que la coincidència només era en el nom i el primer cognom,però era un detall que oblidava el segon cognom en el panell principal d’identificació de les sales. Segurament una premonició d’una defunció que tret de ser immortal havia de passar tard o d’hora i si alguna cosa l’amoïnava era que passés més d’hora que tard. Des de llavors havia jugat a les coincidències vitals sense fer-ne el dia a dia ni molt menys una dèria, simplement fer-ho constar com un misteri més de la vida. Potser també va influir el fet familiar del seu pare nascut un primer de gener igual que dos germans més i per donar-hi més valor sumar-hi un germanastre en la mateixa data; naturalment tots els casos en anys diferents. O també el cas del seu pare mort als vuitanta-un anys, la mateixa edat que el seu quan va morir. A la seva cartera van trobar que portava l’esquela del seu pare mort trenta anys abans, potser allò de les esqueles ja era una tradició familiar.
Vist els antecedents i la seva innata curiositat per aquesta mena d’atzar, es va sorprendre un dia fent una lectura de les esqueles d’un diari. El fet aïllat es va convertir en habitual quan comprava el diari. És clar que no tots els diaris eren exhaustius en relacionar els difunts, però dos o tres cops per setmana, de la mateixa manera que iniciava la lectura per la contraportada i els esports, la tercera part eren les esqueles; no totes, només les de la població on havia nascut. La seva filla ho va notar i la resposta era que hi havia amics de joventut als quals havia perdut la relació i li sabria greu no saber-ho i que la noticia li fos anunciada anys després. Li va sonar una resposta raonada i la va mantenir, la qual cosa va fer que l’acció esdevingués un fet natural de lector de diaris. Potser els seus amics feien el mateix, i això el va reconfortar, si esdevenia el cas, no caldria fer la invitació particular i algú altre el recordaria, ni que fos per un instant. Només faltava fer coincidir l’esquela amb el dia que es llegia el diari. Formava part del fet atzarós i si succeïa, era naturalment la variable que la convertia en coincidència.
Aquell dia va tenir un diari a les mans, un que no portava esqueles generals  i que també comprava de tant en tant. En el darrer instant va decidir comprar-ne un altre, l’habitual de les esqueles. Va fer la contra i els esports i com el dia presentava feina el va deixar per després. Va tenir moments al llarg del dia per fer-li un repàs però no ho va fer. I va arribar la nit. La lectura va ser des del principi i no va arribar a les esqueles fins al final. Llavors va sentir com si aquell parell de línies sobresortissin de la pàgina i li colpegessin l’ànima. El seu nom i els cognoms eren clars i per descartar l’equivoc també hi havia l’edat, la mateixa que tenia ell i que bé ho sabia. La cerimònia funerària havia tingut lloc a la mateixa tarda la qual cosa li va estalviar al menys la tortura d’haver de decidir la seva assistència. Per fer vàlid el tòpic va entrar en estat de xoc i mil imatges de quan eren joves el van colpir. El plor va arribar més tard, ja entrada la matinada i assegut a la mateixa butaca de la qual havia estat incapaç d’aixecar-se.
S’havien estimat de joves, havien descobert junts els sentiments i s’havien barallat i reconciliat mil vegades. Tothom els veia com la parella ideal i compartien somnis de futur, incert en infinitat de facetes, però clarificadora en el sentit de fer el camí junts. Potser eren massa joves i es van confiar. I la vida va començar a crear dubtes, marcar diferències i infringir ferides d’amor. Van intentar resistir fent valer l’amistat, però havien arribat tant lluny en la passió, que qualsevol relació inferior els hi feia més mal. I la lliçó de vida va arribar, es podien estimar com mai, però no podien compartir la vida. Es van seguir veien un temps, per xerrar i esbrinar si hi havia alguna esperança. Després van acordar seguir per camins diferents. Però no es podien oblidar i això es feia palès en les trobades casuals fruit de viure a la mateixa ciutat. Cadascú va formar la seva família i  encara se seguien trobant en coincidències de l’esplai dels fills. I si bé els sentiments havien madurat i s’havien fet més racionals, quina contradicció, van adonar-se que sempre seguirien pendents un de l’altre però que això podria perjudicar les noves vides. Sense dir-s’ho, van coincidir en evitar les casualitats per respectar els presents. Van fer broma que potser quan fossin vells podrien recuperar la tranquil·litat i es podrien explicar com els hi havia anat la vida i valorar llavors el que havia representat el seu amor. Feia anys que no es veien. Ell era present a la xarxa però ella no i per tant no en sabia res de com li anaven les coses. Ell confiava que ella el llegís a la xarxa o a les publicacions, perquè en certa manera ella havia estat musa i aquesta inspiració sempre havia estat activa.
Per tot això quan va llegir l’esquela va adonar-se’n que el destí havia fet que aquell dia llegís el diari, perquè havia de ser el mateix dia que ell prengués consciència que el compromís de vells ja no podria ser i que un nou sentiment d’angoixa s’apropiava de la seva ànima i que potser no sabria com controlar. El que sí sabia era que potser l’amor no era etern, però el que sí que ho era, era el primer amor. El primer amor havia mort i mai hagués pensat que tot i la distancia fos una experiència tan dolorosa i magnificada.  Havia de marcar un abans i un després en no se sap què de l’esperit, perquè amb ningú més el podria compartir. Perquè ningú més el podria entendre, perquè es pot estimar més vegades, però de primer amor només n’hi ha un.
A “M” (R.I.D.), 15-3-2011.

30.1.11

16 anys


16 anys
És l’edat on tot sembla començar de nou.
Vens d’uns anys primerencs d’absoluta dependència on va desfilant la descoberta innocent i l’estima de qui tens al voltant, els pares, el germà neguitós, la família llarga i la curta, i de mica en mica, mes a mes, tot va agafant el ser de les coses i, també, que n’hi ha que no s’acaben d’entendre. Per tal d’equilibrar els sentits s’espera amb desig l’arribada de l’edat fantàstica, aquella que ja et sents gran, què caram, sóc gran!, una mica independent, un xic rebel,un pols de raonament, i amb sentiments valorats. Ja saps que n’hi ha que s’han gastat, altres desapareguts i alguns oblidats, això et fa començar a pensar que potser això és la vida,però l’energia de viure et fa repensar que altres s’han renovat i n’hi ha de nous i meravellosos, potser el primer amor, o el desig d’abraçar el món, o que ell t’abraci a tu, i també de fer més justes les coses, perquè ja t’has adonat que no tot és joc net.
És l’edat que encara no et permet volar sola, però l’esperit sí que ho fa i és en aquest on es forgen els somnis, la il·lusió, la independència, l’esperança, el bé – i també el mal per fer-ho tot una mica més complicat – i que la raó no sempre és la primera pensada.
És l’edat de qui comença a viure amb uns quants anys d’experiència.
I si bé després es deixa enrere l’edat, llei de vida, diuen, és l’edat que mai s’oblida, perquè és l’edat en que hem deixat de ser infants i encara no som adults, i aquest coixí nebulós ens embolcalla per anar descobrint amb més valor el sentit de la vida que no és altra que… bé, cadascú el seu perquè amb això no valen experiències alienes, però sí que sigui quin sigui, l’hem de trobar cada dia en la llibertat, la justícia, el sentiment, i si un dia és dolent, l’altre pot ser millor. Sentir-se viu i fer sentir vius als altres.
És l’edat màgica dels setze anys.
Als setze anys comença la gran aventura de la vida.
Felicitats, Laura.

12.1.11

Roses per un funeral



Vaig entrar a la floristeria. La dependenta, una dona de mitjana edat, va sortir de les dependències interiors amb un semblant seriós. La demanda també ho era. Un ram de flors, roses, i per precisar que no eren per un gerro, vaig especificar que havien de ser per un funeral i per damunt d’un taüt. Ella ho va entendre perfectament, un ram amb les flors cavalcades verticalment, per no ocupar espai horitzontal, i no gaire alt, de manera que no hi hagués problemes d’espai sobre la limitada fusta o per compartir amb altres rams. Cinc roses eren el número idoni va dir ella per aquest volum. A cinc euros la rosa. No hauria quedat bé demanar rebaixa o preguntar si hi havia alguna oferta. En algunes situacions s’ha de ser formal per no semblar pocasolta. Mentre la dona sense dir res més entrava en el taller per elaborar el ram, vaig entretenir-me a pensar si dins el vocabulari floral hi havia una denominació per aquell tipus d’ornamentació; potser de funeral, de taüt, de mort…o més poètic, de trànsit. Amb el terme precís m’hagués estalviat explicacions suplementàries. Era un ram per acompanyar un mort i no obstant només era un adornament per un funeral present de vius. El seu destí seria marcir-se al costat del nínxol o bé, i aquest era el cas, retirat per algun familiar abans no veure desaparèixer el taüt dins la cinta del crematori. Així, potser, sí que calia que fos per un gerro, però no, perquè el primer destí era el d’una cerimònia i no pensat per un segon reciclatge. En tot cas, és un símbol de reconeixement i homenatge a la llarga vida d’un familiar amb la pinzellada de color pels que encara han de continuar. El so del telèfon de la botiga va aturar la pensada. La dona va creuar el taulell per entrar en una habitació on va atendre la trucada. La porta va quedar ajustada i vaig escoltar que la conversa era personal i dramàtica doncs la dona va esclatar en un plor continuat i amb referències a un recent drama proper. Per omissió vaig intentar reconstruir la qüestió però la dona va ser conscient que estava atenent un client i així ho va dir al seu intercomunicador prometent tornar la trucada així que acabés. La dona va sortir i va tornar al taller no sense demanar disculpes, encara amb plors, per la interrupció. Com a referència va fer sentir un, és que s’ha mort la meva germana. Per un moment vaig sentir-me un intrús dins la desgràcia aliena i vaig estar per dir que el ram no era el més important, però la dona ja estava enllestint i va sortir d’immediat, encara amb plors, amb un acurat, distingit i discret ram de cinc roses cavalcades en vertical. Un ram de taüt que va quedar damunt del mostrador i que no m’atrevia a agafar, impressionat per la situació. La dona em va veure colpit i tot seguit va interpretar que jo havia entès que la trucada era per comunicar-li la mala notícia. No, va dir ella, sí que s’havia mort la seva germana, però era una mal tràngol de feia quatre dies, de fet era el primer dia després de la tragèdia que obria la botiga, però és que no podia quedar-se a casa. Perquè en efecte era una tragèdia. La seva germana s’havia tirat al tren i ella no podia entendre el motiu, tot i que n’hi havia, com un fill sordmut, ja gran, i que pel que vaig entendre entre sanglots, la mare mai havia assumit i se n’havia sentit culpable. Una pena que no sempre havia compartit i que ara la seva germana també se’n feia creus que potser tampoc havia fet prou per ella. Un laberint de culpa. Res feia pensar que això havia de passar. El matrimoni havia decorat la casa per Nadal, fins i tot ja havien comprat els regals. La dona havia sortit de casa per anar a passejar, va dir, però va sortir sense bolso,  potser amb una idea fixada, deixar de patir. Va anar fins a l’estació i el tren la va atropellar. Sí, ningú ho va confirmar, sempre quedarà el dubte si va ser un accident o un suïcidi. Però sortir de casa sense claus era una manera de dir les coses. El meu pensament va fer una giragonsa i vaig pensar que les coses no són casuals. M’havia costat trobar aparcament i vaig estar a punt de desistir i buscar una floristeria de més fàcil accés, però no sé perquè vaig fer mitja volta i vaig buscar aparcament per anar a aquella floristeria. Ara li vaig poder donar una mostra de dol i comprensió a la seva situació. El tiet que enterràvem  també va tenir un pare que va morir atropellat pel tren; no és un accident habitual, i segurament sempre havia viscut amb el dubte sobre la circumstància de la seva mort. Em vaig acomiadar agafant les mans de la dona i intentant transmetre el meu sentiment de dol i per un moment la dona ho va agrair deixant de plorar. El moment de recolliment i emoció continguda es podia haver trencar pel comiat comercial, pagar el ram, però ho vam fer tan discretament que ningú se n’hagués adonat.
Més tard, mentre el funeral seguia el seu curs, no vaig poder estar de mirar el ram damunt del taüt i pensar amb aquella connexió de la persona que l’havia fet amb el meu tiet dins el taüt:  el drama de viure la mort d’un familiar mort pel tren i sobre la incertesa del perquè d’algunes morts, sentiment que molts vius han hagut de patir amb silenci, amb molt silenci.

31.12.10

Els aventurers de la llibreria

Hi ha una mena de lectors que tenen per costum entrar a les llibreries i deixar-se anar sense pressa pels passadissos i prestatgeries amb un objectiu en perill d'extinció: trobar un llibre que satisfaci les seves necessitats mentals i emotives del moment o de les acumulades per cultura, educació i lliure albir. La qüestió és trobar un llibre, comprar-lo, i sortir de la llibreria amb el somriure i la il·lusió del cercador de tresors, per a qui un llibre no és més que l'avantsala a la major de les aventures, perquè sap que després de viure una aventura sempre li n'espera una altra igual o millor en aquell planeta imaginari que només pot modular la lectura. Es poden identificar perquè mai pregunten per un llibre, simplement busquen un llibre. Fan silenci. No els importa romandre dues hores girant el coll a un costat o l'altre en funció del sentit en què s'inscriu el títol i l'autor al llom. Molt menys temps si és a la minsa secció de llibres en català. Pels llibreters és una espècie a protegir perquè algú passejant per la llibreria sempre és un pol d'atracció per a més clients. Qui entra en una botiga en la qual no hi ha ningú? De vegades a un cost menor, com ara que el client no sempre troba el llibre i surt sense comprar res, encara que també se sap que en una altra ocasió pot portar el cistell ple. També s'endevina que és un fervent defensor de la llibreria de paper i mai trobarà el mateix sentiment físic en una llibreria digital. Hi ha un ritual del lector que sent l'atracció d'un autor, un títol, un contingut que l'està esperant sense que ni l'un ni l'altre, lector i llibre, ho sàpiguen d'inici. Hi ha qui ho considera un joc en el qual no es perdrà molts diners i que té molt a veure amb l'addicció, la creació d'expectatives cap a un tema que li crida l'atenció i que activa la cèl·lula de lector que es mou per les entranyes fins a crear la necessitat de tornar a l'exemplar, agafar-lo, llegir la contra i saber que és un candidat a la lectura o la possessió, perquè de vegades no sempre hi ha temps per llegir tot el que es compra, però saber que es té, també forma part de l'itinerari i reserva del lector aventurer. Fuig dels best-sellers o almenys fins que deixen de ser-ho. No s'entreté a la secció de novetats sinó més aviat va directament al fons editorial, perquè és al fons on s'inicia la recerca, que és el lloc on es troben els tresors que els llibreters amaguen. I, sobretot, justifica l'existència de l'autor, perquè aquest llibre trobat serà tractat amb el màxim afecte i, en el cas de ser llegit, tindrà un reconeixement cap a qui el va escriure, i en el cas de satisfer, tindrà possibilitats de ser buscat pel nom en una nova aventura a la llibreria, encara que haurà de competir amb centenars d'autors desconeguts que, malgrat tot, tindran la seva oportunitat. I, finalment, aquest lector saluda en entrar i s'acomiada en sortir, per respecte al santuari dels llibres i als seus valedors a qui els esperen temps de competència digital. En el cas que el nou format acabi per copar el mercat, sisplau, que algú se'n recordi dels aventurers de la llibreria.


El Punt, Opinió, 31-12-2010

21.12.10

L'hivern no és trist

... L'hivern no és trist,
és una mica melanconiós,
d'una melanconia blanca i molt íntima.
L'hivern no és el fred i la neu:
És un oblidar la preponderància del verd,
un recomençar sempre esperançat.

Miquel Martí i Pol





                                                                       Mural Escola Estel

Hivern (Nova Antologia Poètica, Ed.62, Barcelona 2006)

Estimo la quietud dels jardins
i les mans inflades i vermelles dels manobres.

Estimo la tendresa de la pluja
i el pas insegur dels vells damunt la neu.

Estimo els arbres amb dibuixos de gebre
i la quietud dels capvespres vora l'estufa.

Estimo les nits inacabables
i la gent que s'apressa sortint del cinema.

L'hivern no és trist:
és una mica melanconiós,
d'una melanconia blanca i molt íntima.

L'hivern no és el fred i la neu:
és un oblidar la preponderància del verd,
un recomençar sempre esperançat.

L'hivern no és els dies de boira:
és una rara flexibilitat de la llum
damunt les coses.

L'hivern és el silenci,
és el poble en silenci,
és el silenci de les cases
i el de les cambres
i el de la gent que mira, rera els vidres,
com la neu unifica els horitzons
i ho torna tot
colpidorament pròxim i assequible.

21.11.10

Article antic que segueix sent actual quan s'acosten eleccions: Memòria contra abstenció


La seva dissort va començar quan el van allistar a la «quinta del biberó». Va fer els 18 anys en plena batalla de l'Ebre i després de la derrota republicana va triar el camí de l'exili per por a la represàlia franquista; el temps li va donar la raó. A França, per joventut i experiència de guerra, va seguir en la lluita. Més tard, va pensar que havia tingut sort quan va saber l'horror dels camps d'extermini nazi als quals hi havien enviat exiliats com ell. Aquesta vegada i després d'anys de guerra mundial en la resistència contra el feixisme, estava del costat dels vencedors. Innocent, va creure que la conseqüència immediata seria la caiguda del franquisme. Com que no va ser així, va fer suport als maquis com a darrer intent de fer veure als ulls d'Europa que al sud encara hi mancava llibertat. Això només li va valer per ser considerat gairebé com un delinqüent i cap democràcia europea patia mala consciència. Havia perdut la joventut fent les guerres i ara estava perdent l'edat adulta en una causa perduda. Amics seus, que van tornar després de la derrota en la guerra civil, també creien el mateix (els que no van ser afusellats), després de passar per la presó van fer el cap clot i gràcies. Va continuar vivint a França, tan a tocar del seu país enyorat que depenent de com bufava el vent el podia escoltar; el color de la terra era el mateix perquè només guerres d'altres segles l'havien dividit territorialment.
L'aixeta de l'esperança
Un gir diplomàtic va encetar temps d'amistat entre els Estats Units i l'Espanya de Franco i va tancar l'aixeta de l'esperança. Es va tornar malaltís. No podia viure tan a prop i alhora tan lluny, era una ànima en pena. Va triar un nou exili a Mèxic, al costat de molts altres exiliats que ja l'havien fet segona pàtria. Va refer la seva vida i en la distància va seguir bel·ligerant amb el seu ideari democràtic. Potser un dia, algú li ho sabria reconèixer. Mort Franco va sentir que havia arribat el moment. Llavors, li van fer saber que encara no, també els seus, que la transició obligava a mirar endavant. Després de tants anys, de tan lluny, de tanta melangia, de tanta fe per a un agnòstic, de tants somnis de futur, de tant torbament, ell, també, cap clot i gràcies. De fet, tampoc ja no recordava si havia de demanar alguna cosa: una medalla, una pensió, un monument, un respecte en els llibres de text, unes gràcies, un record per als que ja no podien demanar res? Amb el temps va anar refent una nova il·lusió i ho va verbalitzar a la seva família a la qual va reunir una tarda de diumenge per dir-los: «vull votar al meu país». Potser era una simple excusa o potser el gest que millor simbolitzava tants anys de sacrifici. Va preparar el retorn que havia de coincidir amb l'edat de jubilació, amb paciència, perquè ja no calia empenta i tampoc ningú l'esperava per dir-li no sé què. I finalment, un dia, al seu país, a l'escola, amb la seva minsa gent, sense esbombar-ho, amb tota la justícia moral, amb tots els records plegats per les arrugues, sense importar per qui votava ni quines eleccions se celebraven, va introduir una papereta dins l'urna. La llibertat. El gest no va passar indiferent perquè ho va fer amb un plor desconsolat i el cos tremolós. A la sala, joves de divuit anys votaven per primera vegada, com ell. Per un moment va tenir la vanitat de pensar que ell hi tenia alguna cosa a veure. Va morir abans de tenir una segona elecció, perquè un cos no pot resistir una vida amb la joventut robada. I si algun dia era digne de memòria, ja seria cosa dels seus néts, perquè la seva era criant malves.
Gest de llibertat
Hi ha molts moments en democràcia i al llarg del currículum d'un elector en què es valora la possibilitat de faltar a la cita electoral; per diferents raons: ideològiques, de conjuntura política, lúdiques, per negligència, per manipulació o simplement per desencís. Diuen que l'abstenció també és un gest de llibertat. Ningú no ho dubta. Aleshores, sorgeix la veu que ens recorda que n'hi ha molts que en vida no van tenir mai l'avinentesa d'exercir el simple dret de passar per les urnes, ni per abstenir-se. En record dels que mai van tenir l'oportunitat de votar, com a mínim, votem per ells si no som capaços de votar per nosaltres. Per fer-ho, només cal tenir memòria.

EL PUNT, Tribuna, 23-5-07

13.10.10

El gran carnaval



En l'art de la ficció, un dels principis que planegen sobre el dramaturg és que la realitat té més imaginació que la ficció i quan l'escriptor s'enfronta a una història real la dificultat principal és adaptar-la narrativament per fer-la creïble. Un accident aeri pot tenir un supervivent, però si és ficció, calen moltes explicacions perquè la gent entengui una probabilitat entre milions, per això quan passa acostuma a estar acotat al gènere de la ciència-ficció, en què tot és possible sense necessitat de gaires explicacions. Una altra cosa és que el succés real sigui de domini públic i si la seva narrativa és contemporània en el temps és de més fàcil persuasió perquè forma part de la memòria col·lectiva.
Quan un fet extraordinari es produeix i té tots els ingredients de l'aventura admirable com ho és la lluita per la supervivència, aquesta té un grau d'atracció innat per a la gent perquè té la capacitat de comprendre un drama que forma part del genoma humà i que es resumeix amb la necessitat més bàsica. No és estrany, doncs, que quan un grup humà lluita per la vida després d'un accident que el situa en el fil de la navalla entre la vida i la mort ens mostrem intensament identificats i preocupats per la sort dels accidentats i volem estar connectats amb la notícia per conèixer el minut a minut, tot i que aquesta es produeixi a milers de quilòmetres.
No és un programa amb guió i direcció dins l'anomenat espectacle del mitjans, tot i que hi reconeixem trets semblants com ara protagonistes tancats, conflictes bàsics d'amor i patiment, actuacions condicionades per la presència de la càmera i nous sentiments descoberts per una situació nova i amb l'expectativa que mai més torni a passar. En tot cas, però, no hi ha manipulació dels fets ni fer-los progressar o retardar en funció dels interessos narratius com el suspens i la sorpresa per conduir-los inevitablement a un final seguint els paràmetres que dicten les audiències. Entenem que aquesta ha estat una narració extraordinària desenvolupada de manera natural, que ha tingut els propis moments dramàtics com el detonant de l'accident a la mina que ha deixat en suspens la sort dels miners, que –sorpresa!– ha resultat que estaven vius però atrapats a centenars de metres de profunditat en unes condicions impossibles. Que el que semblava inversemblant ha passat i que, després d'unes setmanes d'incertesa, s'ha produït el rescat amb tecnologia bàsica i amb final feliç.
Però aquesta narració és incomplerta perquè ens ha estat explicada de manera indirecta; hem estat a la superfície però ens cal saber la part de les entranyes de la terra. I aquesta història és la que comença ara i que interrogarà els seus protagonistes i que té el perill de ser narrada en funció de l'espectacle mediàtic i els seus interessos comercials.
Si algun narrador s'hagués inventat la història tal com ha succeït, hagués estat posada en dubte perquè per fer-la probable hagués hagut d'introduir elements de credibilitat com ara menys gent atrapada, a menys profunditat, menys temps de rescat, algun o altre mort, així com l'ingredient de la manipulació de la notícia per afavorir interessos periodístics. Bé, de fet aquesta història ja existeix; es tracta de la pel·lícula El gran carnaval, dirigida i escrita, entre d'altres, per Billy Wilder, l'any 1951, i amb Kirk Douglas en el paper de periodista sense escrúpols que vol allargar el rescat d'un miner atrapat en una mina de Nou Mèxic per afavorir la seva vanitat. Realitat més imaginativa que la ficció, però potser aquesta amb més ingredients per a la reflexió sobre el poder i l'ambició.
Finalment, la història xilena ha estat convulsa social i políticament i ha tingut entre els seus herois gent que ha patit la dictadura i la repressió, però dins de la tragèdia en general els més recordats han estat fins ara els supervivents uruguaians de l'accident aeri de los Andes que ja han trobat el seu relleu en els supervivents del desert d'Atacama. Una dada impressionant és que l'accident aeri va succeir un 13 d'octubre del 1972 i el rescat miner també s'ha produït un 13 d'octubre. Paràgraf d'ingredients excepcionals i amb gran interès narratiu per si mateixos però també per trobar-hi un eix vital que els uneixi. Algú segurament ho intentarà per esbrinar una vegada més el valor extraordinari de la vida.

El Punt, Opinió, 28 de Novembre de 2010

8.10.10

Novel·la busca editor. L'estrany cas del guionista que va matar al director amb un colt 45


Una vegada més s'ha posat un punt i final a una novel.la.

Per l'escriptor és un moment d'alleujament i satisfacció encara que és ben sabut que en el fons mai s'arriba al punt final si no hi ha abans alguna cosa que ho provoca i és l'inici d'una altra novel·la, si no existís aquesta nova motivació l'escriptor mai deixaria d'escriure i reescriure la mateixa història fins a la completa satisfacció, és a dir, mai. Gràcies al calaix de possibles s'acumulen idees narratives que de tant en tant empenyen i treuen el cap i avisen al seu moment que ja estan llestes per la cursa. És llavors quan s'accelera i culmina l'obra que tens entre mans per complaure a algun dels embrions que amb cura o bogeria has germinat en el seu moment.
Però a l'alegria d'acabar i la necessitat de tornar a començar s'obre un abisme que els escriptors no professionals no saben com saltar. Es tracta de la recerca de l'editor que llegeixi el manuscrit i s'afanyi a que signis un contracte d'edició, si és possible millor que l'anterior i amb una bona promoció. Com aquest procés no és fàcil ni precipitat, encara que ja s'hagi publicat, per a l'escriptor és un viacrucis que desitjaria resoldre el més ràpidament possible i si no és així, amb la menor intrusió en la concentració de la nova novel.la. De vegades és millor esperar que el tema tingui el seu lloc en el mercat, en altres arriscar-se a presentar l'obra als premis literaris i iniciar una altra processó que es pot convertir en penitència, a les menys trobar un agent literari que inverteixi en ocupar el seu temps per trobar el millor editor de la teva obra i en les més iniciar el pelegrinatge personal o virtual per diferents editorials fins a trobar a la que et tracta bé que sol ser la que t'aprova el manuscrit i et col loca en la llista de publicables. També hi ha la versió de no deixar-se temptar per la vanitat que diu que el veritable escriptor escriu i no s'ha de preocupar a publicar, és més, que la publicació acaba sent la mort de l'escriptor perquè llavors només escriu per al públic i per vendre més. És clar que a aquesta opinió només arriben els que veritablement han publicat amb èxit de la mateixa manera que per als rics els diners no són el més important.
A la cruïlla s'obre un nou camí com és la incògnita de la publicació digital que tant temen els circuits habituals de l'edició ja que és una manera ràpida per a l'escriptor de saltar l'abisme sense por de caure en el seu fons perquè al cap i a la fi en el circuit tradicional sols acabar al fons editorial, en el fons de la llibreria, al cistell de llibreries de llibre vell i antic o en el pòsit de l'oblit que és on es troben la majoria d'escriptors. I els drets d'autor en tots aquests casos es converteixen en un títol honorífic que no permet deixar d'escriure els caps de setmana.

Veurem en un temps prudencial quin camí seguirà l'obra acabada, en tot cas serveixin aquestes línies com a anunci i, per afavorir l'aventura, unes quantes línies comercials:

-NOVEL·LA BUSCA EDITOR-
L'ESTRANY CAS DEL GUIONISTA QUE VA MATAR AL DIRECTOR AMB UN COLT 45

És una novel.la sobre el món del cinema.
Satírica.
Dedicada als que una vegada van ser gent del cinema i mai van deixar de ser-ho fora d'ell.
També als creadors del setè art de sèrie B.
En definitiva, la corrosiva novel.la sobre el cinema que tot espectador hauria de llegir i que tot professional del cinema negarà haver llegit.
Hi ha versió en castellà.



Novela busca editor. El extraño caso del guionista que mató al director con un colt 45



Una vez más se ha colocado un punto y final a una novela.

Para el escritor es un momento de alivio y satisfacción aunque es bien sabido que en el fondo nunca se llega al punto final si no hay antes algo que lo provoca y es el inicio de otra novela, si no existiera esa nueva motivación el escritor nunca dejaría de escribir y reescribir la misma historia hasta la completa satisfacción, es decir, nunca. Gracias al cajón de posibles se acumulan ideas narrativas que de vez en cuando empujan y asoman la cabeza y avisan en su momento que ya están listas para la carrera. Es entonces cuando se acelera y culmina la obra que tienes entre manos para complacer a alguno de los embriones que con esmero o locura has germinado en su momento.

Pero a la alegría de terminar y la necesidad de volver a empezar se abre un abismo que los escritores no profesionales no saben cómo saltar. Se trata de la búsqueda del editor que lea el manuscrito y se apresure a que firmes un contrato de edición, a ser posible mejor que el anterior y con una buena promoción. Como dicho proceso no es fácil ni apresurado, aunque ya se haya publicado, para el escritor es un viacrucis que desearía resolver lo más rápidamente posible y si no es así, con la menor intrusión en la concentración de la nueva novela. En ocasiones es mejor esperar a que el tema tenga su lugar en el mercado, en otras arriesgarse a presentar la obra a los premios literarios e iniciar otra procesión que puede convertirse en penitencia, en las menos encontrar un agente literario que invierta en ocupar su tiempo para encontrar al mejor editor de tu obra y en las más iniciar la peregrinación personal o virtual por distintas editoriales hasta encontrar a la que te trata bien que suele ser la que te aprueba el manuscrito y te coloca en la lista de publicables. También hay la versión de no dejarse tentar por la vanidad que dice que el verdadero escritor escribe y no debe preocuparse en publicar, es más, que la publicación acaba siendo la muerte del escritor porque entonces sólo escribe para el público y para vender más. Claro que a esa opinión sólo llegan los que verdaderamente han publicado con éxito de la misma manera que para los ricos el dinero no es lo más importante.

En la encrucijada se abre un nuevo camino como es la incógnita de la publicación digital que tanto temen los circuitos habituales de la edición pues es una manera rápida para el escritor de saltar el abismo sin miedo a caer en su fondo porqué al fin y al cabo en el circuito tradicional sueles acabar en el fondo editorial, en el fondo de la librería, en el cesto de librerías de libro viejo y antiguo o en el poso del olvido que es donde se encuentran la mayoría de escritores. Y los derechos de autor en todos esos casos se convierten en un título honorífico que no permite dejar de escribir los fines de semana.

Veremos en un tiempo prudencial que camino va a seguir la obra terminada, en todo caso sirvan estas líneas como anuncio y, para favorecer la aventura, unas cuantas líneas comerciales:


NOVELA BUSCA EDITOR
EL EXTRAÑO CASO DEL GUIONISTA QUE MATÓ AL DIRECTOR CON UN COLT 45

Es una novela sobre el mundo del cine.
Satírica.
Dedicada a los que una vez fueron gente del cine y nunca dejaron de serlo fuera de él.
También a los hacedores del séptimo arte de serie B.
En definitiva, la corrosiva novela sobre el cine que todo espectador debería leer y que todo profesional del cine negará haber leído.


1.10.10

El buscador de historias reales


Un guionista debe ser un enfermizo buscador de historias reales, de esas que se llaman universales porque ocurren en el Universo y se entiende que cualquiera que viva en el Universo es universal y las puede entender, aunque en realidad no sea por eso, sino porque uno siente de inmediato un nudo en el estómago –universal porqué todos tienen uno como mínimo- (en realidad el nudo será en el colon por su facilidad para anudarse porque el estómago tiene demasiado volumen para hacerlo) cuando se la cuentan por la radio, la tele, el periódico o cualquier otro medio, incluso vecinos (aunque más bien no les escuchamos porque siempre tenemos prisa, como cuando nos topamos con los vendedores de alfombras o utensilios varios en la entrada de los hipermercados para hacernos una demostración; ¡alguien debe atenderles para que sigan allí impertérritos!). Y no es que debamos creernos todo lo que dicen (los medios), pero en ocasiones antes de saber que son mentira ya hemos iniciado el trance y no hay vuelta atrás. Algunos incluso han matado a alguien antes de saber la exacta veracidad de los hechos, como el que se carga a su jefe por tener intención de despedirle y en realidad lo que quería era ascenderle, comprarle una casa y casarlo con su hija; meses después en la cárcel y mientras cumple una larga condena se auto persuade que no habría sido una buena idea casarse con su hija y que desgracia por desgracia, allí uno no debe preocuparse por hacer la comida o que le pare un vendedor.

Una vez escuchada una noticia espeluznante, sabemos que nos ha conmovido puesto que nos salta una lágrima o varias (un torrente más bien si es un nudo en ocho), damos por sentado que Dios no existe por permitir tamaña injusticia y si se le ocurre presentarse en ese momento puede que reciba una patada en el culo o le mandamos a cortar el césped para que haga algo de provecho. Si nos enteramos de noche en el prime time, salimos al exterior, miramos hacia las estrellas y comprendemos que los alienígenas no quieran acercarse a menos de dos galaxias. Y los etés que aterrizan por accidente y asustan o se comen algún terrícola, tienen toda nuestra comprensión.

Un ejemplo para ilustrar que hay hechos que sólo deberían existir en el más allá, porque en el más aquí le damos tantas vueltas que acabamos dándole un sentido, aunque sólo sea para entender la metáfora del nudo en el estómago.

Un profesor de instituto, ante el ataque sangriento e indiscriminado de un adolescente armado, protege a sus alumnos atrancando la puerta de la clase para dar tiempo a sus chicos a saltar por la ventana y alejarse del loco asesino, quién al final consigue entrar y acabar con la vida del profesor.

Otro ejemplo, igual de edificante, ahora para helar lo que antes se ha hervido.

Un profesor acompaña a sus alumnos hacia el crematorio del campo de exterminio y les engaña sobre el verdadero destino haciéndoles creer que forma parte de su aprendizaje; una mentira piadosa para evitar el atroz sufrimiento a tan jóvenes inocentes.

Y otro, más largo y con mayor profusión de detalles para conseguir lo imposible, helar y hervir la sangre al mismo tiempo.

En una riada un niño es arrastrado por las turbulentas aguas. Un adulto salta al río con intención de salvarle aunque más parece un suicidio por las pocas posibilidades que tienen ambos por sobrevivir. Logra alcanzarle y abrazados pueden llegar al pilar de un puente. El agua les empuja con fuerza y su resistencia se debilita. Al fin, un bombero se asegura al puente y puede tomar la mano del adulto que sostiene al niño con el otro brazo. Un maldito tronco flotante llega con ímpetu y les golpea con violencia. El chico es arrastrado hacia un mortal remolino. El adulto se desprende de la mano salvadora y nada de nuevo hasta alcanzar al chico y abrazarle con toda su ternura. Sucumben juntos metros después bajo las aguas. Cuando alguien consigue hablar con el bombero, que llora abatido en un rincón, sólo puede decir que aquel valiente, antes de desprenderse de su mano, ha dicho algo parecido a “no es justo que muera solo”, refiriéndose al niño.

Aunque para llegar hasta ese final, construir toda la historia no es tan fácil, no siempre es sencillo llegar a comprender porque hay seres humanos que proceden así. Y si uno no puede comprenderles, a duras penas se puede crear un personaje verosímil. Por muy reales que sean esas historias. Y también, porque no siempre los guiones deben ser trágicos.

El profesor Liviu Librescu, judío, rumano de nacimiento, huyó del horror nazi y después de emigrar a Israel, se instaló en Estados Unidos. En la universidad politécnica de Virginia, con 75 años, impidió atrancando la puerta que un joven enloquecido les matara lo que permitió que sus diez alumnos huyeran por la ventana. Poco después cayó a tiros al igual que perecieron treinta personas aquel día.

El polaco Janusz Korczak (1878-1942), pediatra y pedagogo, judío, dirigía un orfanato en Varsovia. Los nazis enviaron a sus desamparados al campo de exterminio de Treblinka. Cuando le ofrecieron salvarse, respondió:”No se debe dejar nunca sola en la oscuridad, a una criatura enferma”. Encabezó la marcha de doscientos niños hacia la muerte, que confiaban en su maestro y como huérfanos, también padre que les protegía de todo mal.

La tercera historia es inventada.

Hay quien prefiere la tercera, porque en las dos primeras salen judíos y la cota sionista ya está cubierta por Woody Allen y Steven Spielberg.

O podría haber manipulado la realidad convirtiendo a los dos profesores en comunistas, misioneras o en reporteros de denuncia para manipular el sentimiento, o al valiente sacrificado en el río en un enfermo terminal para llegar a comprender su sacrificio y liberar nuestra conciencia.

En fin, hay gente para todo, incluso los hay que no se lo creen hasta que no lo ven en pantalla, o previamente escrita. Sirva eso para dar importancia a la lectura y escritura; ya se sabe que la imagen puede engañar con tanta superabundancia de efectos especiales.

15.9.10

Aventura en la librería

Hay una especie de lectores que tienen por costumbre entrar en las librerías y dejarse llevar por los pasillos y estanterias con un objetivo poco común: encontrar un libro que satisfaga sus necesidades mentales y emotivas del momento o de las acumuladas por cultura, educación y libre albedrío. La cuestión es encontrar un libro, comprarlo, y salir de la libreria con la sonrisa e ilusión del buscador de tesoros para quién un libro no es más que la antesala a la mayor de las aventuras porqué sabe que después de vivir una aventura siempre se espera vivir otra mejor. Se pueden identificar porqué nunca preguntan por un libro, simplemente buscan un libro. Son silenciosos. No les importa permanecer dos horas girando el cuello a uno u otro lado en función del sentido en que se inscribe el título y autor en el lomo. Para los libreros es una especie a proteger porqué alguien paseando por la libreria siempre es un polo de atracción para más clientes. ¿Quién entra en una tienda en la que no hay nadie? A veces a un coste menor como que el cliente no siempre encuentra el libro y sale sin comprar nada, aunque también se sabe que en otra ocasión puede llevar el cesto lleno. También se sabe que es un ferviente defensor de la libreria de papel y nunca encontrará satisfacción en una libreria digital. Existe un ritual de lector que siente la atracción de un autor, un título, un contenido que le está esperando sin que uno u otro, lector y libro, lo sepan de inicio. Hay quién lo considera un juego en el que no se va a perder mucho dinero y que guarda mucho con la adicción, la creación de expectativas hacia un tema que le salta a la vista y que activa la célula de lector que se mueve por las entrañas hasta crear la necesidad de volver a él, tomarlo en las manos, leer la contra y saber que es un candidato a la lectura o a la posesión, porqué en ocasiones no siempre hay tiempo para leer todo lo que se compra, pero saber que se tiene, también forma parte del itinerario lector. Huye de los best-sellers o al menos hasta que dejan de serlo. No se entretiene en la sección de novedades sinó más bien va directamente al fondo editorial, porqué es en el fondo donde se inicia la búsqueda, que es el lugar donde se encuentran los tesoros que los libreros esconden. Y sobre todo justifica la existencia del autor, porque ese libro encontrado será tratado con el máximo cariño y, en el caso de ser leído, tendrá un reconocimiento hacia quién lo escribió, y en el caso de satisfacer, tendrá posibilidades de ser escogido en una nueva aventura en la libreria, aunque deberá competir con cientos de desconocidos que a pesar de todo tendrán su oportunidad.
Y finalmente, saluda al entrar y se despide al salir.