Manifiestos intelectuales

¿Vencedores y Vencidos por herencia familiar?

Los abuelos provocaron una guerra para quitar la soberanía al pueblo (en su amparo, llanamente).

Como resultado, los padres apoyaron la represión y la dictadura y se aprovecharon de la inmunidad de la oligarquía que pregonó el poder sin el pueblo (para el pueblo, campechanamente).

Los hijos impusieron el indulto para los opresores (sólo cumplían ordenes) bajo el amparo de la transición (o atente a las consecuencias) y se subieron al carro de la democracia (sin votar la constitución) con rey impuesto por el dictador (un detalle de soberanía popular) para no olvidar el imperio (del pueblo, naturalmente).

Los nietos, ahora, muy demócratas y constitucionalistas por herencia familiar, quieren impedir que un pueblo decida en las urnas su futuro para que la libertad siga siendo el privilegio de uno, grande y libre (por el bien del pueblo, sin duda).

¿Dónde estarán los abuelos, padres, hijos y nietos que se opusieron a los anteriores para proteger la libertad de los pueblos, la justicia de las urnas y defender el derecho a decidir? Los abuelos, muertos; los padres, temerosos y jubilados; los hijos, colocados o desamparados; los nietos, ¿sin valores? ¿Vencidos por herencia familiar?

Irreductibles catalanes

Españolizar aC

Nacionalismo español (espejo)

Premi Planeta, publicitat encoberta

Com cada any, els mitjans de comunicació tenen una cita obligada amb el premi Planeta.
Se'n parla, se n’escriu i es veu abans, durant i després amb gran cobertura informativa. Gairebé tothom sap que es tracta d'una gran operació de màrqueting que fa vendre llibres i que reforça la coneguda marca empresarial, Grupo Planeta, en el panorama d'actualitat. Un dels seus principals atractius, especialment per als que s’hi presenten, és la quantia del seu premi, 601.000 euros, que col·loquen el guardó com el més ben dotat del panorama literari espanyol. Una xifra petita si es pogués fer una comparació amb el valor afegit i difícil de quantificar que s'aconsegueix a nivell de coneixement de marca, prestigi social, cultural i fins i tot polític, tenint en compte la quantitat de líders a tots els àmbits de la vida pública i privada que apareixen en la seva espectacular posada en escena. Fins i tot ja és habitual la presència d’algun membre de la família reial. I tot plegat sense que formi part del pressupost de publicitat. Tractar d'aconseguir els mateixos objectius amb insercions publicitàries seria impossible. Si es traslladés a una versió de tarifa publicitària el nombre de pàgines de premsa, hores de televisió i de ràdio dedicades al premi, possiblement la notícia no estaria tant en el seu valor econòmic, sinó en l’admiració cap a la direcció de màrqueting que aconsegueix tant amb tan poc; fins i tot en l'apartat de polèmiques, com per exemple que autors en català escriguin en castellà o que el jurat parli críticament de la qualitat de les obres presentades. Que se’n parli, encara que sigui malament, és un dels grans èxits del màrqueting de la cultura. I no tots el poden assolir: són anys d'esforç per aconseguir la complicitat dels poders socials i polítics que es poden refugiar, sense aixecar sospites, sota el paraigua de la cultura. 
Però el que no encaixa és que a l'estratègia s'avinguin els periodistes, perquè aquesta política empresarial, sense ser il·lícita, forma part del que es coneix com a publicitat encoberta, també coneguda en publicitat com a enxufisme publicitari. No fa gaires anys, els periodistes eren els primers a criticar a la publicitat, ignorant de totes totes que en el fons la publicitat en els seus mitjans era qui els pagava una bona part del sou, i fins i tot s'establia una línia divisòria entre informació i publicitat, per no dir entre els bons i els dolents de la comunicació. Un vell debat que encara persisteix a les facultats de comunicació, però que ja ha desaparegut en la professió, perquè cada vegada més la informació periodística està sent usada com un suport publicitari. ¿Quant interès empresarial, propi i dels altres, s'amaga en la informació i passa com a notícia cultural? I no solament en el món del llibre. ¿Parlem de promoció de cine i música? Les empreses ho saben, els periodistes ho saben, els ciutadans potser encara no i ja va sent hora que, pel bé de la informació i la publicitat, algú els ho expliqui. I estaria bé que fossin els periodistes, com a fonts d'informació.

També caldria esbrinar els sistemes de filtratge de les més de quatre-centes obres presentades, qui en fa la tria (perquè quedi clar que el jurat llegeix només una selecció) i com és la pressió editorial. Que cap ex jurat hagi parlat al respecte vol dir que la clàusula de confidencialitat deu ser exhaustiva i generosa. I fins a quin punt els recomanats per l'editor,fins i tot amb pseudònim, i els convidats a participar són en gran part els que aconsegueixen passar els filtres i aconseguir el moment d'or de l'escriptor.

Si el periodisme vol continuar fent cobertura publicitària aniria bé que també fes de tant en tant la seva feina i no deixar-ho només a les aproximacions de la ficció,com la que va fer en el seu dia el gran Manuel Vàzquez Montalbán amb el seu detectiu més preuat (El premio, Carvalho).

¿Cristobal Colón era catalán?

Cruzada

LA CAVERNA

Arrebato: Monsieur Verdoux

Muchas son las obras del cine, el teatro y la literatura que sin tapujos ni enmascaramientos han denunciado pasajes de la historia y del pensamiento que han intentado someter a personas e ideas por el simple factor de contradecir lo establecido y pretender abrir la mente a un futuro mejor cuyo máximo exponente tiene en la libertad su valor más preciado.

En su narrativa han elaborado escenas en las que los dos mundos se enfrentan y el protagonista construirá un arrebato para argumentar con la fuerza de la razón los motivos que le llevan a defender una causa justa y libre. Es el mensaje que, aunque pueda parecer demasiado transparente y moralizador, nunca nos deja indiferentes, a pesar de las diferentes interpretaciones sometidas a la época de realización o bajo un punto de vista más moderno. En cualquier caso todo parece indicar con la perspectiva del tiempo que la experiencia ni se aprende ni se hereda y si algún valor prevalece es la integridad, aunque muy pocos entiendan lo que representa.

MONSIEUR VERDOUX

USA, 1947. Director y guión: Charles Chaplin (idea original, Orson Welles). Int: Charles Chaplin (Verdoux), Martha Raye, Marilyn Nash.

Basada en hechos reales cuenta la historia de Henri Verdoux, un hombre de doble vida. Por un lado es un respetable hombre casado padre de un hijo, pero por otro es un seductor que, bajo otra identidad, se dedica a casarse con viudas ricas a las que posteriormente asesina para quedarse con su fortuna para mantener a su familia. Cuando finalmente es detenido, se enfrenta en el juicio a una sentencia de muerte.

El juez le pide si tiene algo que declarar.

VERDOUX: Oui, monsieur; sí tengo, aunque el fiscal no haya tenido la menor intención de adularme. Al menos admite que soy inteligente. Gracias, monsieur, gracias. Durante 35 años utilicé mi inteligencia con honradez, después nadie supo apreciarla, de modo que me vi obligado a montar mi propio negocio. En cuanto a ser un asesino, ¿no lo fomenta la misma sociedad? ¿No es la misma sociedad la que construye las armas con el único propósito de matar? ¿No se han usado estas armas para matar mujeres? ¿Incluso a niños inocentes de una forma en verdad científica? Como asesino de masas no soy más que un simple aficionado. Sin embargo, no quisiera ahora perder los nervios, cuando voy a perder la cabeza. A pesar de todo, al abandonar esta pobre y miserable existencia, esto es lo que os digo: les veré a todos ustedes muy pronto, muy pronto.

Antes de su ejecución en la guillotina, declara a un periodista:

VERDOUX: Yo diría que los más grandes negocios: las guerras, los conflictos, todos son negocios. Por un asesinato se es un villano, por miles se es un héroe. Los números santifican.

Pensamiento PP

Aritmética independentista

Problema.

Hay una familia formada por el padre, la madre y tres hijos trabajadores. Todos los hijos dan su sueldo a los padres que administran el dinero. Una vez deducidos los gastos comunes se reparten el resto. La nueva distribución hace que los que reciben la mayor parte sean los padres a pesar de ser pensionistas. El hijo (A) que aporta más pierde una buena parte de su sueldo y se equipara con el hijo (C) que aporta menos pero que al final recibe mucho más de lo que aporta.  El hijo (B) cuya renta es de la mitad del primero pasa a ser el hijo que recibe más que sus hermanos.

Pregunta:

¿Cuál de los hijos se irá de casa primero?
El A por perder poder adquisitivo y recibir como el que menos.
El B por pasar de bastante a mucho.
El C por pasar de poco a bastante

Respuesta:

Los padres no le dejaran por el principio de derechos adquiridos.
Los hermanos tampoco para no romper el principio de solidaridad.

Solución:

Para demostrar su vocación democrática, los padres quieren que se decida con una votación, de todos los miembros de la família.

Nueva pregunta:

¿Se escapará el hermano de casa?
¿O dejará que toda la familia le siga reprochando que no gane más y que debe aceptar la decisión de la mayoría?

Marketing fantàstic

L'escriptor de llibretes en blanc

A l'inici del curs hi ha el deure de comprar material de papereria o dit d'altre manera, escolar. La llibreta és la peça més demanada i aquesta pot ser de moltes maneres: petita o gran, quadriculada o blanca, amb espiral o llom, amb portada dura o tova, amb forats o sense, etc. Com és per necessitat, no es mira gaire el preu, però si hi ha una oferta dos per u, s'aprofita. Vist el preu de mercat una llibreta costa uns 3.40 euros per 170 pàgines en blanc. Normalment la gent no hi està al cas, però hi ha escriptors que segueixen fidels a la tradició d'escriure manualment en llibretes les seves creacions i no és fins al final que ho traslladen a l'ordinador per fer-ne més correccions. Els més afortunats tenen a persones que els hi fan aquesta feina feixuga, em refereixo a passar-ho a digital. Ben mirat, si l'escriptor utilitza les dues cares de la llibreta, escriu més de tres-centes pàgines. Habitualment en fa servir més d'una, però pel meu raonament ja em va bé fer-ho sobre la peça única. És a dir, que un cop acabada d'omplir i si segueix el trajecte habitual fins a la seva publicació en forma de llibre, el resultat serà que per uns 15 euros, més o menys, el lector tindrà a les seves mans una creació literària. Com els drets d'autor s'estableixen amb el 10% del preu de venda, l'escriptor rebrà un 1'5 euros per exemplar venut. No cal indicar el temps que l'escriptor ha invertit en la creació, que tret d'excepcions pot anar de dos a quatre anys. O el nombre d'exemplars de l'edició i no diguem el nombre d'exemplars venuts, que no són tants com l'escriptor voldria.
Però l'escriptor seu a la seva butaca de reflexió i sosté en una mà la llibreta buida i a l'altra mà la llibreta manuscrita (o el llibre editat, però en aquest cas ha triat la llibreta per no tacar el llibre). I no té més alternativa que pensar que surt més a compte ser escriptor de llibretes en blanc. I aleshores es pregunta si l'escriptor de llibretes en blanc rebrà el seu corresponent 10% o l'editorial se l'estalviarà amb l'excusa que una llibreta en blanc no es prou creativa. Però quan mira la llibreta manuscrita,se n'adona que no hi ha res més creatiu que un full en blanc. S'ha de reivindicar que els escriptors de llibretes en blanc, suposo que se'n diuen així,  rebin els seus drets d'autor. I després, si pot ser, sol·licitar aquesta  feina per vacances, que és quan es fan les llibretes en blanc perquè estiguin a punt per l'inici del curs escolar, i així amb la feina i sou extra poder dedicar-se amb més temps i sense pressions econòmiques a omplir les mateixes llibretes que abans ha fet en blanc.És l'art més creatiu, primer fas el full en blanc i després l'omples.

Arrebato: Un hombre para la eternidad

Muchas son las obras del cine, el teatro y la literatura que sin tapujos ni enmascaramientos han denunciado pasajes de la historia y del pensamiento que han intentado someter a personas e ideas por el simple factor de contradecir lo establecido y pretender abrir la mente a un futuro mejor cuyo máximo exponente tiene en la libertad su valor más preciado.

En su narrativa han elaborado escenas en las que los dos mundos se enfrentan y el protagonista construirá un arrebato para argumentar con la fuerza de la razón los motivos que le llevan a defender una causa justa y libre. Es el mensaje que, aunque pueda parecer demasiado transparente y moralizador, nunca nos deja indiferentes, a pesar de las diferentes interpretaciones sometidas a la época de realización o bajo un punto de vista más moderno. En cualquier caso todo parece indicar con la perspectiva del tiempo que la experiencia ni se aprende ni se hereda y si algún valor prevalece es la integridad, aunque muy pocos entiendan lo que representa.

Un Hombre para la eternidad ( A Man for All Seasons) GB, 1966

D: Fred Zinnemann. Escrita por Robert Bolt, con Paul Scofield (Moro) y Robert Shaw (Enrique VIII)

Para divorciarse de su esposa Catalina de Aragón (hija de los Reyes Católicos y tía del emperador Carlos V) y contraer matrimonio con Ana Bolena, Enrique VIII (1509-1547) trata de obtener el apoyo de la aristocracia y del clero. Sir Thomas Moro, uno de los más notables humanistas europeos  ferviente católico y hombre de confianza del monarca, se encuentra en una encrucijada: ¿debe actuar de acuerdo con su conciencia, arriesgándose a ser tachado de traidor y ejecutado, o debe ceder ante un rey que no tiene ningún reparo en adaptar la ley a sus necesidades? La decisión del rey de no obedecer a Roma y reformar la iglesia anglicana con el rey como máximo mandatario para establecer las leyes eclesiásticas a su interés y anular su matrimonio con Catalina y casarse con Ana Bolena, fue uno de los mayores hitos de la historia de Inglaterra.

En la sala de juicio ante un nutrido grupo ciudadanos, los tres miembros del tribunal y doce asustados jurados masculinos, se dicta la culpabilidad de Sir Thomas Moro, sentado en una silla. El presidente del tribunal se levanta:

Presidente: Sir Thomas Moro habéis sido considerado culpable de alta traición. La sentencia del tribunal es…

Thomas: Señores, cuando yo ejercía el derecho, antes de pronunciar sentencia se preguntaba al acusado si tenía algo que alegar.

Presidente: ¿Tenéis algo que alegar?

Thomas: Sí (se levanta). Ya que el tribunal ha determinado condenarme, Dios sabe como estoy dispuesto a descubrir mi pensamiento sobre la nueva ley y el título de su majestad. Dicho título está basado en una acta del parlamento que repugna en esencia e integridad a la ley de Dios y a la santa iglesia, cuyo supremo gobierno ninguna persona temporal por muchas leyes que dicte, puede asumir. Ese gobierno fue dado por boca de nuestro salvador Jesucristo a San Pedro y a los obispos de Roma mientras vivía. Y estaba personalmente presente aquí en la tierra. Es por tanto, insuficiente una ley que obligue a los cristianos a desobedecerle. Y más aún, la inmunidad de la iglesia está prometida tanto en la carta magna como en el juramento de coronación del rey. Yo soy fiel súbdito del rey. Y pido por él y por el reino. No hago daño a nadie. Ni hablo mal. Ni pienso mal. Y si esto no es suficiente para dejar a un hombre con vida, entonces no deseo vivir. Sí, no es por esa supremacía por lo que me quitáis la vida, sino porqué no me inclino ante ese matrimonio.

Sus  últimas palabras antes de que se le cortara la cabeza, fueron:

Thomas: El rey me ha ordenado que sea breve y puesto que soy fiel súbdito, breve  he de ser. Muero como humilde servidor de su majestad, pero primero de Dios.

Tras la ejecución de Thomás Moro, el siguiente en ser ejecutado también por alta traición fue su principal acusador, el primer ministro Cromwell. Pero antes fue ejecutada la reina Ana Bolena para que el rey se casara con Jane Seymour.

Bales de palla

Rastes de palla

Ernest Borgnine (1917-2012)

Ha mort el gran actor Ernest Borgnine. Un del secundaris que per si sols eren reclam de taquilla. Tot i això, només va guanyar un oscar al millor actor per Marty l’any 1955. Marty, un carnisser gros i poc atractiu, solter i tímid, acomplexat pel seu físic, s’enamora de la Clara, noia també poc atractiva i tímida. Però l’entorn familiar amb la mare d’ell, dominant fins a l’asfixia, no els hi farà fàcil.

Més de dues-centes pel·lícules en la seva filmografia avalen una carrera plena i entre les que destaquen meravelles com El vuelo del Fénix (1965), Doce del patíbulo (1967), i La aventura del Poseidón (1972).

Però si teniu temps i voleu gaudir d’un dels millors espectacles que el cinema ens ha regalat, teniu el millor western crepuscular de la historia del cinema, Grupo salvaje (1969), amb Ernest Borgnine.

Salut per Ernest, de la tendresa de Marty, a la violència de Grupo Salvaje.

Cinema en estat pur.

Aigüestortes

Pirineus.
Un espai protegit.
Natural.
Pics de dos mil metres i puntes de tres mil.
Panoràmiques de cim inoblidables.
Encantats de llegenda.
Parets impressionants per escalar.
Tarteres de pedra gran que fan perillosa i feixuga la marxa.
Geleres sempre tardanes.
Núvols del blanc al gris més fosc de tempesta.
Arbres tocats i recargolats pel llamp.
Prats salvatges i florits.
Mantell blanc de blancs quan és hivern.
Avets i pins fan verd del verd.
Centenars d’estanys d’aigües pintades de blaus fora de norma.
Rierols i fonts esquitxen les valls entre un cim i un altre.
Aigües que des de l’altura són tortes.
Aigües que a tocar són dolces i clares.
Benvingut el noble visitant.
Esplendor i relleu de l’alta muntanya.
Regne per l’isard i el trencalòs.
Aigua de cristall per la truita.
Respecte per l’escurçó.
Art en estat pur.
Museu de la vida i del goig per la natura.
Milers de caminants el travessen.
Grup excursionista.
Fotògraf neguitós.
Caminant solitari.
Esportista sense alè.
El turista,també.
L’estranger em diu: mai he vist el color i la llum de la natura com aquí.
Espai de vida.
També de mort.
Fora de lloc no es compren.
Deixar les comoditats per l’aventura.
Dir adéu als fills per sentir la crida de la natura.
I fer-ho sol.
No ha de passar res diem quan fem el pas.
I el repetim regularment.
Allà sentim quelcom diferent.
És la muntanya.
És la vida.
Respirem vida.
Tornem més vius.
Però passa.
L’accident.
Quantes vegades hi hem estat a punt.
Però ens en hem sortit.
Ho expliquem o ho silenciem.
Per tornar-hi sense la por dels altres.
Aigüestortes.
Estones plenes de vida.
I si la mort ens sorprèn.
Colpidor moment.
Per sempre més vida i mort.
Allà dalt hi ha vida.
Però avui recordem la mort.
Aigüestortes.



A Toni Nadal (1971-2012)

Camins de verd