El Bosc de les Creus, expressió de sentiment

El Bosc de les Creus és un projecte de Marc Sellarés a partir d'un bosc cremat convertint les restes en més de 1000 creus com un ritual de dol i expressió de sentiments. 

Els veïns de Bellaterra tenim (o se'ls suposa per defecte) una relació propera amb el genèric bosc, bé perquè el tenim a tocar de les cases, bé perquè vivim dins del bosc; un privilegi que és l'enveja de molts urbanites que volen recuperar sensacions de natura passejant pel nostre entorn, sobretot els caps de setmana. El bosc és un valor que els humans no sempre tractem amb prou cura i hi deixem la nostra petjada malmetent aquest bé tant preuat amb accions com deixar-hi escombraries, pas de vehicles, extracció de la flora autòctona o actuacions més vandàliques sobre els arbres, flora i fauna. Algun camp de tulipes en primavera s'ha vist literalment arrasat pels irresponsables amb l'excusa fotogràfica. 

En qualsevol cas el bellaterrencs hem de tenir cura del nostre entorn i si bé no hi pensem cada dia perquè ja forma part de la nostra llar, sí tenim una sensibilitat especial quan escoltem notícies sobre el bosc, qualsevol bosc. I si es crema un bosc, instintivament mirem per la finestra com un reconeixement al nostre veí natura. Tots recordem un incendi a Sant Quirze que va fer entrar en alerta (i pànic) al veïnat per la seva proximitat i trajectòria. Els més supersticiosos sempre fan ressò que la natura sempre vol recuperar els seus espais que nosaltres hem substituït per ciment. 

En un incendi al Bages, amb molta població també dispersa entre boscos, el caporal de bombers i artista visual Marc Sellarés, va tenir una actuació sobre una part de la superfície cremada, entre El Bruc i Sant Salvador de Guardiola. Durant un temps va dedicar el seu temps lliure a convertir el arbres cremats en significatives creus, com un acte de dol a l'entorn i també personal per ser un espai estimat. El projecte s'ha convertit en una conscienciació sobre els incendis i la mala política medi ambiental.  

Passejar per aquest entorn devastat i solitari és impressionant amb el perfil extraordinari de les agulles de Montserrat, un espai de reflexió que a qualsevol visitant no deixa indiferent i que mereix el respecte i reconeixement dels valors que vol transmetre. 

Estic segur que els bellaterrencs que el visitin també ho pensaran. No és gaire lluny. A l'altre costat de la muntanya de Montserrat que també veiem. 

Posició: Ctra.BP-1101, de Sant Salvador de Guardiola i El Bruc, entre el quilòmetre 6 i 7. 

Google Maps 

https://www.google.cat/maps/place/El+Bosc+de+les+Creus/@41.641055,1.7541119,1491m/data=!3m1!1e3!4m5!3m4!1s0x12a45e7de62e8dd5:0x5fdb997494eb02a!8m2!3d41.6411031!4d1.758162 

Enllaç web Marc Sellarés  

http://www.marcsellares.cat/?p=949 

Fotos @Surinyac

http://elmon.cat/bellaterradiari/opinio/28492/el-bosc-de-les-creus-expressio-de-sentiments?utm_source=butlleti-elmon&utm_medium=butlleti-mati-elmon&utm_campaign=butlleti-mati-elmon-2018-02-15

EL FORASTER DEL CONGOST, Interioritats. Entrevista amb l'autor

http://www.cazarabet.com/conversacon/fichas/fichas1/forastercongost.htm

Frances Gall, una carrera marcada pel doble sentit

FRANCES GALL, UNA CARRERA MARCADA PEL DOBLE SENTIT.

La cançó francesa sempre ha estat un referent per la cultura i cançó catalana per proximitat, creativitat i esperit de llibertat. És per això que cal recordar Frances Gall.

Frances Gall és d’aquells noms desconeguts (a Espanya) de la cançó francesa que ha mort a principis d’any (7-1-2018) a l’edat de 70 anys. En homenatge cal recordar dos moments que la van dur a les primeres planes i que segurament recordaran els lectors més veterans seguidors dels mites de la cançó francesa.

Corria l’any 1965 i Frances Gall amb 18 anys i rostre adolescent, va guanyar el Festival d’Eurovisió representant a Luxemburg amb la cançó “Poupée de cire, poupée de son” (Nina de cera, nina de drap). La cançó era del compositor, cantant i “enfant” terrible, Serge Gainsburg i va catapultar la cantant a la fama com a digne mostra de cançó ye-ye, un estil pop de música lleugera. La cançó encara és considerada com una de les millors guanyadores del festival.

La podeu escoltar a

https://www.youtube.com/watch?v=79kXo_AC2Qc

Però un altre èxit  va marcar la seva carrera. 

El provocador Gainsburg va composar l’any 1966 “Les Sucettes” (com, els xupa-xups i en castellà, piruletas). La interpretació de Frances Gall, molt jove, amb els seus cabells rossos, veu angelical i mirada tendra, va captivar el públic. La cantant no va caure en un primer moment a les al·lusions eròtiques de la lletra, molt habituals en Gainsburg, que en un doble sentit descrivia una fel·lació. Quan la cantant va ser conscient del fet, va trencar la seva relació professional amb el compositor. Però la promoció ja estava feta.

https://www.youtube.com/watch?v=Lw82p5hU1kM

Fins i tot amb una actuació conjunta amb Gainsburg, d’allò més provocador.

https://www.youtube.com/watch?v=9Pxt_R7jLKA

Curiosament la carrera de Gainsburg va ser meteòrica mentre Frances Gall es mantenia més discreta. El compositor i cantant va seguir vacil·lant i va esdevenir una llegenda en el món de l’espectacle a França (la seva tomba al cementiri de Montparnasse de Paris, una de les més visitades, és plena de flors i records que deixen els fans). Són molt conegudes les relacions amb Jane Birkin i Brigitte Bardot i l’orgasme convertit en cançó amb la mundialment coneguda, “Je t’aime…moi non plus”, originalment composada per a B.B, però editada finalment (1968) per Jane Birkin amb la qual va formar parella estable. Molt anys més tard va aparèixer l’enregistrament original interpretat per Serge i B.B. (1986)

https://www.youtube.com/watch?v=j9Zw4LeSt2w

I Frances Gall a cada nova cançó de la seva carrera arrossegava l’estigma de “Les sucettes”. Unes desgracies personals, la mort del seu marit i una filla, i un tractament per càncer , la van apartar definitivament vint anys abans de la seva mort.

Una anècdota final.

Bernardo Bertolucci li va oferir el paper principal de la mítica pel·lícula, El darrer tango a París (1972) que la cantant va rebutjar després de llegir el guió i preveure un nou escàndol. Després de “Les sucettes” podem entendre perfectament el perquè. Finalment la va interpretar l’actriu Maria Schneider, per sempre més relacionada amb la violència sexual de la pel·lícula i la seva parella artística, Marlon Brando. Recordem que el públic espanyol feia cues per anar a veure-la a França. No es va estrenar a Espanya fins el 1978.

Mentre a una França democràtica podien gaudir de llibertat artística i d’expressió creativa i sacsejadora, la dictadura de Franco oferia les melodies blanques de Karina, Raphael o Marisol.

Per cert, Karina també va fer una interpretació de “Poupée de son”. No ens consta que ho fes de “Les sucettes”. Potser la censura.

https://www.youtube.com/watch?v=W0SABjFyuMg

Finalment podeu gaudir de la cançó ,”Ella Elle l’a” un homenatge de Frances Gall a la cantant Ella Fitgerald. Clip oficial de 1987.

https://www.youtube.com/watch?v=ojM_5mTGkdY&list=RDojM_5mTGkdY

Gabriel Martinez i Surinyac

Escriptor i fotògraf

Article a
http://elmon.cat/bellaterradiari/opinio/27969/frances-gall-una-carrera-marcada-pel-doble-sentit

Salut 2018

EL FORASTER DEL CONGOST

El Congost amaga un secret i l’amor el farà etern

Acabats els Jocs Olímpics de Barcelona sembla que cap notícia serà prou important en els següents dies de l’agost del 1992 i els redactors del Diari ja es preparen per fer vacances. Un breu d’agència que dies abans hagués passat desapercebut, pren rellevància. S’han trobat unes restes humanes al fons del Congost de Mont-rebei. Podria tractar-se d’una fossa del silenci, un cas de desaparegut de la guerra civil o la dictadura. El cap de redacció encarrega la investigació a dos dels seus millors periodistes quan sap que és el mateix poble on ha nascut el redactor, en principi reticent perquè és un passat que creu oblidat. De retruc, el fotògraf, que s’ho pren amb la ironia de ser cronista del retorn del fill pròdig. No poden imaginar que una recerca de memòria històrica esdevindrà desenterrar una memòria personal, determinant en el destí dels dos periodistes que en tres dies es veuran implicats en l’abisme rural, increïble en una història de retorn, d’amor i mort a Ponent.

El foraster del Congost és l’última novel·la de Gabriel Martínez Surinyac, i ha estat la guanyadora del XXIII Premi de Novel·la Valldaura-Memorial Pere Calders.

PREMIS LITERARIS 2017, EL FORASTER DEL CONGOST

A LA CAÇA DE LES URNES. NO TENIM POR

A LA CAÇA DE LES URNES. NO TENIM POR
L'assetjament que està rebent el poble de Catalunya té un moment clau que tothom ha tingut en ment els dies anteriors al 1 Octubre: On són i com arribaran les urnes?
A hores d'ara encara hi ha un misteri les respostes del qual s'alimenten amb imatges que només fan evident que les urnes van arribar, puntuals, amagades en bosses d'escombraries, amb nocturnitat i amb aplaudiments emotius dels que feien guardia davant les seus electorals. És humiliant que el dret a votar i decidir tingui aquest factor de clandestinitat després de 40 anys que han fet creure que transició era sinònim de democràcia. La gent gran tenia la mosca a l'orella i per molt que avisaven (el franquisme va controlar el canvi de règim per no ser jutjats per crims de guerra i dictadura), la manipulació mediàtica, la permissivitat de l'esquerra i, perquè no, la por dels que fan por, ha fet creure que érem una democràcia. Però la transició va tenir també una carta amagada, els poders fàctics van tenir continuïtat i les dinasties franquistes van seguir teixint la seva xarxa ideològica i clientelar, com havien fet durant el franquisme, ara aprofitant la bona fe de la gent amb somnis de canvi i amb el vot com argument democràtic. Mentrestant, amparats per l'hereu del franquisme instituit en la figura de la Monarquia, van anar constituint la seva biblia, amb la pressió militar, que en van dir Constitució, una remodelació d'allò que també es deia a la dictadura, Una, Grande y Libre. Ves per on. Però tot plegat continuava sent una continuació on el vencedors ho seguien sent i els vençuts s'acollien a mantres de bona fe i esperança i un futur millor. Han hagut de passar 40 anys més perquè les noves generacions fessin la revolució que per edat els hi pertoca i han començat a aixecar la catifa, aquella on s'havia amagat el franquisme. I el nou franquisme s'ha revelat. Aquest cop no ha colgat votants a les cunetes perquè a cada cantonada hi ha una càmera i una imatge ara no es pot amagar, sí que es pot manipular, com s'ha vist, però la xarxa ho decobreix ràpidament. Només hi ha silenci informatiu allà on encara domina el neo franquisme, però aquell pais de meravella on es creia, comença a enfonsar-se perquè la mentida no es bona política i allà on la mentida fa caure presidents comença a ser també un valor democràtic que cal fer valer. 
Tot plegat ho escric perquè cal revisar la nostra història. Imagineu les successives derrotes que els avantpassats han hagut de patir i les humiliacions per injusticies. Si són capaços ara de manipular uns fets fent creure que els botxins són les víctimes, que no hauran fet durant segles per fer creure que hem de ser el que ells volen que siguem sense entendre què vol dir això de decidir. I els que els han cregut fomenten un A por ellos, creient que som inconscients i que ens han d'adreçar perquè no tenim capacitat per saber el que ens convé. I la demostració és que el seu Rei els avala, perquè en el fons la sobirania radica en el Rey, com sempre ha sigut el principi monàrquic i bé ho sabia Franco quan va fer hereus els borbons.
Els militants actuals, joves i grans, de la sobirania catalana, han entés que cal fer estrategies per combatre amb pacifisme i burlar les forces d'ocupació que ens envien els poders centrals. Per això torno al principi, les urnes. La clandestinitat amb la que s'ha actuat per fer arribar les urnes serà un relat èpic que en algun moment es podrà saber i si ara encara està envoltat de misteri, és perquè de saber-ho, molts dels implicats podrien ser imputats per la justicia espanyola per ocultar allò que amb tant de zel buscava la policia i que no van saber trobar. Potser la indignació del govern central ho és també perquè s'ha sentit burlat i humiliat, i com ferit en l'orgull, continuarà assetjant-nos fins tornar a sentir-se vencedor. Per això no podrà acceptar mai una mediació, seria una derrota, per nosaltres una victòria, una més de les moltes que Catalunya amb serenitat, pacifisme i moviment social ha anat aconseguint al llarg dels últims anys. Com en veure els cops als votants, molts més van decidir votar, per dignitat.
Salut als que amb el seu gest, vau aconseguir fer arribar les urnes. Un dia sabrem la vostre història que ens fa sentir orgullosos de la vostre gesta.
Salut als que vau rebre fisicament i emocionalment.
Salut als que no vau tenir por de votar.
Salut als que us vau quedar a casa. Ara sabeu que també us necessitem.
No tenim por. Ja no.