Bon any 2012

Amundsen i Scott, 100 anys del Pol Sud

                                             Expedició Roald Amundsen          Expedició Robert Scott

Avui fa 100 anys que l'expedició del noruec  Roald Amundsen va arribar per primera vegada al Pol Sud. Ha passat a la història juntament amb el seu competidor, Robert Scott, cap de l'expedició anglesa que volia conquerir el mateix objectiu en la mateixa temporada. De fet es va establir una pugna de qui podia arribar-hi abans i sense necessitat d'una sortida, cadascú amb els seus mitjans i per diferents itineraris, es van endinsar en el desert gelat. Amundsen hi va arribar equipat amb el mitjans més naturals de la climatologia, trineus i gossos nòrdics més habituats a les inclemències sota zero. Scott va triar principalment ponis. El primer va fer el viatge d'anada i tornada amb els gossos i Scott va haver de sacrificar els seus animals i fer el tram final a peu. El resultat ja ha passat a la història. Amundsen hi va arribar el 14 de desembre del 1911. Scott ho va fer el 17 de gener del 1912, gairebé un mes després. Pels mitjans de comunicació de l'època, Scott no ho va saber fins que quan hi va arribar, va veure onejar la bandera Noruega al Pol Sud. La decepció va ser tan gran i el desencís dels seus homes tan frustrant, que va malmetre la seva moral i les seves forces, provocant que tots ells van morir en el viatge de tornada. Amundsen celebrava la victòria sota la incògnita de la sort de l'expedició de Scott, desapareguda fins al novembre del 1912, quan van ser trobats els seus cadàvers dins una tenda, a pocs quilòmetres d'un avituallament. Les metòdiques anotacions que Scott va fer en el seu diari han pogut ser testimoni de la gran gesta que va protagonitzar i que van servir per demostrar que independentment dels èxits i els fracassos, l'esperit per la superació i per la descoberta del món, també acaba sent una gran descoberta interior.
Avui són moltes les expedicions que han arribat amb més mitjans però a peu al pol Sud en homenatge a la gran gesta dels dos homes que van ser protagonistes d'una època en que les expedicions als llocs més desconeguts del planeta eren la fita que marcava el que era èpic.
Només fer evident el que va representar per les dues expedicions en unes condicions de comunicació totalment manuals, pels escrits i anotacions en els seus diaris personals, per la comunicació de l'èxit només possible en la tornada, moltes setmanes després, o al fet que Scott i els seus homes continuessin la seva expedició un mes més sense saber que Amundsen ja hi havia arribat. I que quan Scott va trepitjar el Pol Sud es va trobar una carta del noruec desitjant-li que pogués tornar sa i estalvi. I que el seu fracàs en l'objectiu i en la sort de la seva expedició no es va confirmar fins que van ser trobats un any després. Cent anys després les expedicions que arriben al pol Sud ho poden fer amb comunicacions telefòniques o d'imatge en directe. I això, encara fa més increïble l'aventura humana de les primeres expedicions. 

Underwood i Bill Gates

(Andy Rooney (1919-2011)  era productor i guionista i en els darrers anys un columnista d'opinió de la televisió americana (cadena CBS) que amb una clara ironia opinava sobre les coses de la vida quotidiana.
Algunes d'aquestes intervencions eren per sucar-hi pa.
Com tinc una Underwood en una vitrina que em recorda molts anys de teclejar i tinta, mireu el que diu al respecte.
"Vaig tenir la mateixa màquina d'escriure durant cinquanta anys, però en sis anys he comprat set ordinadors. Suposo que per això Bill Gates és ric i Underwood ja no existeix. Si la meva Underwood hagués estat un ordinador, n'hauria hagut de comprar una de nova cada vegada que hagués necessitat una cinta de tinta perquè Bill Gates hauria dissenyat cintes que no funcionessin amb la màquina de l'any anterior"
Ho recorda Marc Bassets (La Vanguardia, 7-11-2011) en la necrològica de la seva mort.

Estadística universitària

Segons dades de l'estadística a la Universitat Catalana li correspon una ràtio de 9 alumnes per professor. Amb aquesta mitjana està clar que algunes Universitats en tenen més i altres en tenen menys. Lògica estadística. Però el que sembla més clar és la realitat, que fa que en els darrers vint anys hom que exerceix de professor de la UAB no ha baixat de 80-90 alumnes matriculats. Si es compte que el grup es divideix en subgrups per repartir millor les activitats, la mitjana pot arribar a 30 i si tenim en compte el subsubgrup d'activitats pràctiques, podem arribar a 10, és clar que no totes les hores lectives. Per tant, arribem a la conclussió que l'estadística de vegades s'aproxima a la poètica d'Aristòtil de relacionar la retòrica de la part pel tot, amb la qual cosa hom es queda més tranquil, però en aquest cas si molts professors ens mengem tot el pollastre, on són els que no se'n mengen cap?

El vot únic. 76 votants a Catalunya.

Després d'unes eleccions els partits busquen els resultats en termes de milers de vots per aconseguir els resultats desitjats. Però un punt de vista curiós és veure els resultats des del punt de vista de l'elector que ha emès el seu vot a un determinat partit i comprova entre sorprès i cofoi que el seu ha estat l´únic vot de la opció escollida. Habitualment quan això passa és perquè el número del cens del municipi és de pocs habitants i per tant la opció única no és tan agosarada. Però això mateix fa que sigui més valorat, perquè entre pocs habitants, potser es coneixen més i potser identifiquen clarament qui ha emès aquell vot a determinat partit. Però també pot passar que sigui un vot anònim i que tots els del poble es preguntin qui deu ser aquest habitant de vot  únic. Pel votant en qüestió segurament es deu sentir un solitari, un sol davant el perill si està molt lluny de l'opció guanyadora. O un valent que manté les seves idees a contracorrent, una manera de sentir-se orgullós.  Encara més quan pertany a un grup més heterogeni no identificat en els mitjans sota la denominació "altres". En qualsevol cas, un vot ben singular.I el comprovant que per a la democràcia, el teu vot també compte.
Saludem als demòcrates de vot únic de les darreres eleccions legislatives a Espanya en la circumscripció catalana. CiU és l'únic partit que no té vot únic i ICV-EUIA el que en té més. 76 votants solitaris.

PSC
Orpí (Anoia)
Estamariu (Alt Urgell)

PP
Sant Jaume de Frontanyà (Berguedà)
Santa María de Marlès (Berguedà)
Vilaür (Alt Empordà)
Sales de Llierca (Garrotxa)
Vallfogona de Ripollès (Ripollès)
Arbolí (Baix Camp)
Esterri de Cardós (Pallars Sobirà)
Farrera (Pallars Sobirà)

ERC-RCat
Savallà del Comptat (Conca de Barberà)
Granyanella (Segarra)
Bausen (Val d'Aran)

ICV-EUIA

Bellprat (Anoia)
Sant Pere Sallavinera (Anoia)
Veciana (Anoia)
Gaià (Bages)
Castell de n'Hug (Berguedà)
Gisclareny (Berguedà)
Sagàs (Berguedà)
Vallcebre (Berguedà)
Viver i Serrateix (Berguedà)
Sant Martí d'Albars (Osona)
Santa Cecília de Voltregà (Osona)
Sobremunt (Osona)
Pedret i Marzà (Alt Empordà)
Vilamaniscle (Alt Empordà)
Meranges (Cerdanya)
Campelles (Ripollés)
La Masó (Alt Camp)
Arbolí (Baix Camp)
Capafonts (Baix Camp)
Rocafort de Queralt (Conca de Barberà)
Vallfogona de Riucorb (Conca de Barberà)
Estamariu (Alt Urgell)
Riu de Cerdanya (Cerdanya)
El Cogul (Garrigues)
Granyena de les Garrigues (Garrigues)
El Soleràs (Garrigues)
Tarrés (Garrigues)
La Baronia de Rialb (Noguera)
Vilanova de l'Aguda (Noguera)
Senterada (Pallars Jussà)
Esterri de Cardós (Pallars Sobirà)
Castellnou de Seana (Pla d'Urgell)
Granyena de Segarra (Segarra)
Massoteres (Segarra)
Montornés de Segarra (Segarra)
Sanaüja (Segarra)
Castellar de la Ribera (Solsonès)
Odèn (Solsonès)
Ciutadilla (Urgell)

ALTRES
Castell de l'Areny (Berguedà)
Fígols (Berguedà)
Viver i Serrateix (Berguedà)
Sant Sadurní d'Osormort (Osona)
La Vajol (Alt Empordà)
Regencós (Baix Empordà)
Bolvir (Cerdanya)
Setcases (Ripollés)
Capafonts (Baix Camp)
Colldejou (Baix Camp)
Passanant i Belltall (Conca de Barberà)
Vallclara (Conca de Barberà)
El Lloar (Priorat)
Torroja del Priorat (Priorat)
García (Ribera d'Ebre)
La Palma d'Ebre (Ribera d'Ebre)
Renau (Tarragonès)
Arsèguel (Alt Urgell)
Juncosa (Garrigues)
Senterada (Pallars Jussà)
Montornés de Segarra (Segarra)
Llobera (Solsonès)
Pinell de Solsonès (Solsonès)
Ossò de Sió (Urgell)

Qui és el burro català? (gràfic)

Pedraforca

Quan en aproximem per la carretera d'accés i sobresurt en l'horitzó l'espectacular silueta del Pedraforca, gairebé estem obligats a aturar-nos i contemplar una de les meravelles de la natura. I, llavors, de manera inconscient, impulsem el somni d'arribar a dalt.

Pedraforca, la muntanya més característica de Catalunya, és i ha estat el bateig de foc de milers de joves que ascendint per les seves crestes han aprés a estimar la natura, respectar-la i entendre la pregunta enigmàtica del perquè es puja als cims. Segurament per tornar-hi.


Fa uns quaranta anys els atrevits eren un grapat i esbrinaven la duresa i bellesa de l'ascensió com l'alternativa menys arriscada de fer cim comparat amb els agosarats escaladors que ho feien per les increïbles vies de la part nord. Llavors la clàssica ascensió pels excursionistes era per la Canal del Verdet. Els camins no estaven assenyalats, els mapes eren orientatius i la voluntat i una certa preparació eren els valors de l'època. La nit abans es dormia al Refugi Lluís Estasen, en honor a un dels pioners, i un neguit a l’estómac et mantenia alerta pel gran dia. A trenc d'alba ja feia estona que es caminava i els primers raigs de sol t'obligaven a contemplar la reflexió vermellosa de la paret Nord. Visualment sempre present el Coll del Verdet, el primer objectiu, feia atrevir-se per pendents alpines, boscos, tarteres llargues i curtes i ziga-zagues del camí que quan es perdia, sempre quedava l'alternativa d'enfilar pel dret, decisió que en ocasions escorçava el camí, tot i que en més d'una ocasió la muntanya ens ensenyava que la drecera podia esdevenir la via més complicada i tardana. Matinar havia valgut la pena perquè et permetia observar els ramats d'isards mentre buscaven refugi en indrets més calmats del massís, o el vol majestuós del trencalòs. L'afició a la fotografia et feia quedar enrere en la cordada, però l'energia visual de composició i colors et feia recuperar el tram. Amb cames fortes, respiració controlada i ritme sostingut, en unes dues hores s'arribava al Coll del Verdet. Allà era obligat fet una mossegada per guanyar el temps de contemplar l'altre vessant, amb el poble de Gósol a ponent encara sota l'ombra de la muntanya, i assaborir la cresta rocallosa que ens havia de conduir al cim. Era el moment de grimpar, està atent a les preses i mantenir els clàssics tres punts de recolzament sobre la pedra per poder fer una ascensió segura, tot i que un cert esperit d'aventura ens empenyia a ser una mica agosarats, bé provant indrets de l’ascensió amb més vertigen sobre el buit, bé atacant escalons de la cresta més verticals per fer-nos sentir més escaladors que excursionistes. Un ràpid puja i baixa per la cresta feia el trajecte més curt i una hora després ja ens picàvem les mans, ens abraçàvem i podíem dir allò tan sentit: hem fet cim. Les fotos de rigor, l'entrepà principal, la reflexió i contemplació, la signatura i frase de recordatori al llibre del cim, eren les accions de satisfacció que allargàvem per més de mitja hora, segons la climatologia o algun remat de cabres que també havien decidit fer cim. Però encara faltava la cirereta. Una intensa i curta baixada pedregosa fins a l'enforcadura, el coll que uneix els dos pollegons singulars i que són les puntes i icona del nom del Pedraforca. Entre les majestuoses parets, una infinita mostra de la nostra insignificança. El vent udola pel coll i ens precipita a la tartera. Allà a baix el bosc i el poble de Saldes. Per endavant la inclinada tartera, camí de pedres grans i petites expulsades de les parets per erosió i climatologia, que com una dura i lliscosa catifa, ens ha de portar al final de l'excursió. Les baixades no sempre són divertides perquè s'acumula el cansament i les ganes d'arribar, però això és diferent. Ens lliguem bé les motxilles que hem carregat amb molta roba perquè faci de coixí i comencem a córrer sobre les pedres que també van baixant amb nosaltres. De tant en tant ens aturem per no perdre l'equilibri o per buscar una nova llesca de pedres que facin el llit més tou, que ens permeti enfonsar la bota a mitges impulsant la petjada avall mentre l'altre peu ja troba lloc a la següent petjada. Així, la velocitat augmenta i el descens esdevé ràpid i divertit. Quan el cos s'impulsa tant que hi ha perill de caure o rodar amb el tronc per davant, s'exigeix el salt enrere i caure d'esquena... naturalment sobre la motxilla que ens fa de matalàs; d'aquí haver-la carregat amb volum de roba, menys pràctic en l'ascens, però d'una eficàcia increïble en la baixada. De tant en tant està a l'aguait del crit ¡Pedra! que el company superior a fer rodar i que llisca sola tot agafant velocitat per passar a molt a prop amb perill de tocar-te. I així, saltant i anant a trobar les llengües de pedres més carregades, finalitza la tartera. Ja només queda franquejar la paret nord per un sender ple de arrels que en una suau pendent ens acosta al Refugi. L'esforç, la intensitat, la set i un cansament mental ens fa dir que no cal tornar-hi. Allà ens refresquem a la font, ens estirem sobre el prat i fem una darrera mirada sobre la paret nord que comença a ombrejar per la posició elevada del sol. I, quan desfem el camí fins arribar al poble (o ara al cotxe aparcat al mirador a no més de quinze minuts del refugi), ja tornem a pensar quan hi tornarem. Perquè si a una muntanya sempre s'hi torna, aquesta és el Pedraforca.


Des de la primera vegada, adolescent, hi he tornat sistemàticament, any rere any, sol o acompanyat, bé per tornar a fer cim, bé per ascendir a cims que l'envolten i des dels quals el massís esdevé una espectacular mola. O simplement per ampliar el meu extens reportatge fotogràfic sobre la muntanya en diferents èpoques del any i des d'altres vessants de la vall, totes elles per mostrar un rostre amb personalitat, enigmàtic, lluminós i alhora diferent del Pedraforca.


Amb els anys la impressió sobre la muntanya s'ha fet més gran i ha esdevingut un rostre molt familiar i estimat. Però també he vist evolucionar l'èxit de la muntanya. Al 1982 va fer un salt endavant gràcies a la declaració de Paratge Natural d’Interès Nacional. El fàcil accés al refugi amb l'asfaltada pista que arriba fins al Mirador on no només accedeixen els turismes dels excursionistes, sinó els visitants més turístics arribats en ocasions amb autocar i que amb vestit i roba de ciutat, accedeixen al refugi i fins i tot algun imprudent s'aventura més enllà. Per pernoctar al refugi s'ha de fer reserva (avui com la gran majoria de refugis) i ja no s'hi val arribar a última hora per trobar lloc. Les ascensions en les èpoques de l'estiu són aglomeracions a la cresta, al cim i a la tartera. El sender està senyalitzat per facilitar la orientació. Potser per això ara en diuen senderisme quan abans en dèiem excursionisme (¿la diferència serà que abans ens fèiem el camí i ara ens el trobem fet?). El llibre de firmes ha deixat de renovar-se per excés, tot i que potser és millor per la falta de creativitat en les frases recordatori. Els accidents han augmentat i de morts també n'hi ha hagut per la via clàssica. Els rescats augmenten i ens fan pensar per exemple què hi fa un grup d'esplai nombrós amb nois i noies pre-adolescents enfilats per una muntanya que exigeix preparació i seny? El Pedraforca és sinònim d'iniciació, d'aventura, de bellesa i espectacularitat. Però això no vol dir que hagi de ser un parc temàtic d'aventura. No n'hi ha prou comprant equipament en mercats esportius per tenir la capacitat per fer alta muntanya. I el Pedraforca és Alta Muntanya, que amb els seus 2497 metres és més exigent que alguns cims de tres mil metres. Es calcula que uns 16.000 excursionistes van passar per la muntanya al 2010. No és d'estranyar que baixar per la tartera ja sigui una acció de risc, perquè hi ha més pedra pelada i sorra que un tou de pedres. Per acabar-ho d'adobar, fa uns anys es programa una cursa al Pedraforca amb sortida i final a Saldes. Corredors (¿?)que fan el recorregut amb poc més de dues hores i que impacten sobre el terreny d'una manera negativa. La regeneració de la muntanya està en perill i algunes veus s'han alçat denunciant el deteriorament, com l'Associació d'Amigues i Amics del Pedraforca o el propi Ajuntament de Saldes. Si alguns ho fan corrent, ¿com no ha de ser fàcil fer-ho a peu?


Es parla de regular l'accés lliure al Pedraforca per frenar l'accidentalitat i el deteriorament de l'entorn dins el Parc Natural del Cadí-Moixeró. Com se sol dir, posar portes a la Muntanya.


Mentrestant, en els darrers anys, ja he canviat l'itinerari optant per una altra vertent no tan exigent i prou atractiva que em permet ser fidel a la meva cita anual. I he deixat la via clàssica per moments concrets que sé que no hi haurà cua a la canal, no hi trobaré ningú a dalt i podré gaudir dels trenta minuts del cim. Un moment que respon a la pregunta, perquè hi pugem al cim? L'escalador George Mallory desaparegut en els primers intents de pujar l'Everest va fer la seva resposta: Perquè és allà.


Quan en aproximem per la carretera d'accés i sobresurt en l'horitzó l'espectacular silueta del Pedraforca, gairebé estem obligats a aturar-nos i contemplar una de les meravelles de la natura. I, llavors, de manera inconscient, impulsem el somni d'arribar a dalt.

Els anunciants, responsables de continguts televisius

Hi havia un temps televisiu en el qual els anuncis intervenien en la programació d'una manera evident. Una cortina o un efecte sonor es deixava sentir per avisar a l'espectador que s'entrava en bloc publicitari. L'espectador era "lliure" de seguir els anuncis o dedicar-se a altres tasques domèstiques. Els anunciants se sentien amb la llibertat i bon criteri de dir-se que ells utilitzaven la televisió com un suport de la seva publicitat i no por això havien d'intervenir en els continguts dels mitjans, fossin aquest bons o dolents. Els temps de la multiplicació de canals va obligar a buscar noves maneres d'arribar al teleespectador, ara fragmentat en molts canals i per tant més difícil de trobar. Els canals van inventar noves fórmules, algunes no regulades, per atreure a l'espectador i així poder oferir a l'anunciant una carta d'audiències prou xifrada per invertir en un canal o espai televisiu. Els patrocinis, la publicitat dita en directe pel presentador, la publicitat dins de la ficció... van ser ofertes valorades per l'anunciant. Però sense adonar-se'n, començava a formar part del contingut televisiu i per tant, també responsable de la qualitat del programa. Si amb aquests recursos no n'hi havia prou, feia oïdes sordes quan els programes forçaven la moral i esdevenien la porqueria de vendre situacions i sentiments personals. La dita programació escombraria s'expandia entre l'audiència que amb el seu augment atreia als anunciants que, molt murris ells, continuaven aixoplugats amb la idea que ells no eren televisió i aquesta només era el suport dels seus anuncis. La falta d'activitat del espectador també es feia evident. Sota l'anonimat de la seva llar, seguia la programació escombraria i si algú li preguntava, deia allò que no era un habitual, només per la casualitat del zapping.
Ara surt un cas excepcional (esperem que esdevingui habitual) d'un seguit d'anunciants que han retirat la publicitat de Telecinco (La Noria) en considerar que s'havia vulnerat l'ètica en una entrevista a la mare d'un implicat en un crim. Quina cosa ha canviat per fer que els anunciants hagin actuar de dita manera? Consideren ja que també són responsables dels continguts televisius? (ja seria hora) o simplement han vist que els seus clients podien tenir una actitud negativa en vers els seus productes? Més aviat que sí. Si la xarxa té alguna cosa positiva és que ha simplificat el canal de queixa i si abans les protestes quedaven al calaix de la productora televisiva o del anunciant, ara es fan sentir en fòrum digitals on també es mouen consignes de boicot a les marques. La por a les pèrdues econòmiques o, potser més important, la seva imatge de marca.
Si fins ara els anunciants han aprofitat la bonança de les escombraries en silenci (no en l'anonimat perquè la marca sempre apareix en els anuncis), seria bo que també una nova política d'anunciar-se només en aquells programes "dignes" (tot i l'ample marge del terme) fos també recolzat pel silenci. Fer eco del seu valor per no anunciar-se es pot entendre com una nova estratègia de marketing per renovar la imatge de marca. O la publicitat torna a exigir el mitjà televisiu com un simple suport als seus anuncis o ara, ja implicada en els continguts televisius, per activa o passiva, que sigui també jutge televisiu i exigeixi el nivell de qualitat que una televisió sempre ha de tenir,perquè por moltes privades que surtin en oferta, la televisió sempre ha de ser un servei públic.

Debats electorals i marketing

En època electoral s'obre sempre la polèmica sobre els debats electorals televisius. En els principis (democràtics) del marketing electoral, s'establia el principi d'equitat en els debats públics dels candidats. És a dir, que si hi havia un debat televisiu, aquest havia de contemplar tots els candidats. Quan va entrar l'època de les televisions privades es va començar a abandonar aquest principi per centrar-se en els dits cara a cara i fer valer el principi d'autoritat televisiva per simplificar missatges, afavorir uns candidats i fer aliens altres propostes electorals que, tot i minoritàries, amb tot el dret de ser escoltats. També en un principi l'anàlisi que es feia sobre els candidats i la seva intervenció en el debat, començava per valorar les idees, els conceptes, la metodologia política que s'oferia. Després, i en un segon nivell, s'entrava en el continent, és a dir, la imatge del candidat, la seva gesticulació, les mirades i altres detalls que afegien valor als continguts i els potenciaven o minimitzaven segons els casos i personalitat del candidat o dels bons i mals consells dels seus assessors. Però la crisi també ha arribat. La primera valoració d'urgència es fa sobre la "imatge" que ha transmès el candidat, potenciat per la xarxa i la necessitat d'anàlisi gairebé online que s'agafa a la primera impressió, la més superficial. Des del color del vestit i la corbata, al somriure, al gest, a si sembla nerviós, a si mira o no a càmera, a si porta papers o si hi està massa pendent, a si s'equivoca o té algun lapsus... en definitiva a la superfície. Res a dir si al cap i a la fi després s'entrés en la valoració en profunditat sobre les idees. Però res, perquè no hi ha res per dir de nou, de noves propostes, d'engrescar la gent, d'empatia, de solucions, de risc, de lideratge. I no és una idea que sembli temporal, perquè per valorar la profunditat, cal temps, reflexió, sacrifici, raonament... Vivim temps de Twiter, d'idees sense reflexió, només de passió i sentiment, de frases curtes i mal escrites, de concurs i diner fàcil, de manca d'educació.... Res a dir (potser això és la felicitat). Però la política no ha de tenir el mateix tractament visceral que pot tenir un partit de futbol. Que un candidat pugui guanyar per majoria sense haver fet cap proposta diu molt no sobre la crisi econòmica, sinó sobre la crisi ètica i moral de la societat. Els candidats son pura reflexió de la gent que els vota. Però, tot i la mediocritat que ens envolta començant per nosaltres mateixos (no critiquem si abans no ens hem autocriticat), el que no hem de fer mai és no votar, perquè és un gest molt simple que durant molts anys se'ns va impedir en temps de dictadura i que és un dret negat a molts indrets del món. Pels que mai ho han pogut fer o mai no ho podran fer, vota.

Tardor

Messi, Messi, Messi

Els nens, pendents de la foto ?
Pendents de Messi.

  

Els llibres més venuts

Caldria indicar el context amb el que es fan les llistes de llibres més venuts i que setmanalment publiquen alguns diaris o altres mitjans. Com per exemple les llibreries consultades (alguns ja ho fan), el número d'exemplars venuts (aquí tindriem sorpreses i per això no surten), la data de distribució per evitar confusions i que aparegui per art de magia a la llista abans de la seva publicació, el coeficient d'error de les llibreries que poden indicar la pila d'exemplars d'un títol que no té sortida i que apareixent a les llistes crea un interès en determinat públic per comprar-lo, etc...
I quan arriba Setembre i Octubre apareixen a les llistes llibres d'autors morts, èxits d'antuvi, antologies i sobretot clàssics. Llibres com Laura a la ciutat dels sants (Miquel Llor), Antologia de poesia catalana, Tirant lo blanc (Joanot Martorell, dues editorials), Mar i cel (Angel Guimerà), Mecanoscrit del segon origen (Manuel de Pedrolo), Llengua catalana, nivell B...
Curiosament són els llibres que apareixen també a les llistes de les assignatures de batxillerat i que els alumnes fan bé en comprar-los per seguir correctament l'itinerari curricular.
Són molts els autors i també les editorials amb drets que deleixen per aparèixer a les llistes de batxillerat perquè s'asseguren també l'aparició en les primeres. I, a més, molts d'ells repeteixen d'un any a l'altre i encara més si són clàssics. És clar que per molts autors l'etiqueta de clàssic també és sinònim de mort; en aquests casos els que se n'alegren, de les llistes, són els seus hereus.
I repassant per exemple el llistat de batxillerat de la literatura castellana apareixen els mateixos clàssics de sempre (dictadura amunt o avall), com Calderón de la Barca, Miguel de Cervantes, Valle-Inclán, Gustavo Adolfo Bequer, que per fer més anys que són morts, els drets d'autor ja són de domini públic, excepte el dret d'edició que pot arribar a mantenir editorials que tradicionalment publiquen aquests autors.
Els autors vius i també joves voldrien saber com aparèixer en les llistes escolars, perquè apart de vendre exemplars, és una manera d'assegurar que un cop a l'any, també són llegits, ni que sigui per obligació.

Bienvenidos estudiantes Erasmus

La movilidad de estudiantes extranjeros, aunque hace años que se desarrolla, es en torno al plan de Bolonia donde comienza su expansión. Se recuerda hace años, cuando llegaban los primeros, pocos, tímidos, desorientados, ilusionados, sentados en las primeras filas y que segundos después de comenzar la presentación levantaban el brazo y preguntaban si la clase se podría hacer en español. De la forma y tono de la pregunta, se podrían hacer derivadas, desde la sorpresa para escuchar un nuevo idioma hasta la exigencia del español como lengua docente. Por el tipo de pregunta, debía analizar en un instante si había sido generada por falta de información o por desinformación, que no es lo mismo. Unos, porque se daban cuenta que el catalán existía, y otros, porque alguien les había hecho creer que era una lengua folclórica.Para no herir sensibilidades, la respuesta era en primer término informativa en español, y luego, decepcionante, para ellos, porque seguía la docencia en catalán. Con los años la respuesta requería una dedicación previa que ya formaba parte de un epígrafe no escrito del programa, respuesta a los alumnos de intercambio, en el que se relataban antecedentes políticos, sociales y realidades no entendidas sobre el catalán y Catalunya. Más adelante los minutos iniciales se resolvían con una corta ironía como que no podían dejar pasar la oportunidad de explicar a sus nietos que habían recibido clases en una futura lengua muerta, y reservar la parte más informativa y conciliadora fuera del discurso público, porque los estudiantes catalanes empezaban a expresar su fatiga sobre el tema y el profesor aumentaba el deseo de vivir en un país normal donde en el aula no se tenga que defender lo que nos es propio y natural. También ayudaba la periodicidad anual y un esfuerzo por parte de todos, ellos de escuchar y nosotros de ceder en el regate corto del despacho. La familiaridad de esta política me hizo saber que si esta tipología de alumnos insistía, año tras año, era por la sencilla razón de que una gran mayoría de profesores cedían y por tanto el grueso de asignaturas se hacían a la carta con el gesto simbólico de levantar el brazo el primer día de clase. Actualmente el incremento del número de alumnos de intercambio, de Erasmus principalmente, los planes de Bolonia y la estructura semestral, han hecho matizar los antecedentes. Ahora reciben instrucciones de acogida de la universidad catalana y facilidades para hacer cursos de catalán durante su estancia, pero en el idioma docente se mantiene la ambigüedad, ya que se les deriva a preguntar a cada profesor. Ha desaparecido la pregunta inicial dentro del aula, ahora la hacen por mail, en el pasillo o a pie de mesa antes de empezar. La respuesta es similar, más concisa y ofreciendo la expectativa de que si tienen alguna dificultad, continuaremos haciendo refuerzo suplementario si así es necesario, como hemos hecho siempre. De los muchos que al final deciden quedarse, la mitad no los vuelves a ver en la clase siguiente. Por deformación profesional se intenta establecer un análisis para hacer la interpretación.Continuamos dudando sobre la información que reciben de origen, sobre que el catalán es un idioma de docencia, y comprendemos que tengan dificultades de seguir las clases en catalán, porque su justito nivel de español hace pensar que también tienen problemas con este idioma.En un semestre de estancia, el esfuerzo que se les pide de comprensión del catalán está por encima de sus posibilidades. La opción de flexibilidad que ofrecen algunas universidades de origen, como el poder confeccionar su itinerario curricular eligiendo asignaturas de libre elección, hace que dentro del margen de tiempo de matricula que tienen se dediquen a visitar asignaturas, contrastar programas y metodologías y acabar decidiendo por razón de lengua, lo más cómodo por programa o favor del profesor. Una razón determinante me ha llegado este semestre de una estudiante francesa que ya había hecho el primer semestre y comenzaba su segundo de estancia en la Facultad de Ciencias de la Comunicación en la UAB. Cuando le pregunté sobre su nivel de comprensión del catalán después de unos meses entre nosotros me dijo que nada de nada, que no había tenido necesidad, que su vida universitaria, social y cultural se había podido desarrollar perfectamente en lengua castellana. Todo hace pensar que esta alumna, que no se matriculó en la asignatura, después de un año de Erasmus en Cataluña volverá con una idea muy aproximada del estado de la cuestión sobre el catalán y confirmará con una sonrisa irónica que más del sesenta por ciento de la docencia universitaria se hace en lengua catalana. Son cosas de la estadística. En el día a día y sin la tarima, que el plan Bolonia ha hecho desaparecer, no vemos más allá de la propia aula. Bienvenidos estudiantes de Erasmus, os deseamos una plena experiencia entre nosotros, aunque sea en catalán.

Expedient X-Mou

La manipulación religiosa

El Papa de Roma ha visitado Madrid para protagonizar una Jornada Mundial de la Juventud (JMJ). Ha conseguido reunir un millón de jóvenes en una eucaristía que ha recibido el nombre de campamento de la fe.Sin quitar razones a los que consideran que en el mundo actual nos falta fe, también se debe considerar que la fe no sólo debe ser religiosa y que cuando la fe tiene nombre y apellidos, seguramente ya podemos empezar a dudar. Las imágenes que se han emitido han mostrado una juventud exaltada, ferviente, animada, llamativa, pancartera, fiel ... con un punto de forofismo que se debía contextualizar para no confundirlo con el concierto de rock de turno o el partido de fútbol al máximo nivel. Con gran escepticismo he podido seguir la noticia con cierta pesadumbre y preocupación. Cuando desde unas posiciones cristianas se tiene miedo al fundamentalismo islámico en términos de religión, me pregunto si no se está contra programando un fundamentalismo de la iglesia católica.¿Como será que si cada vez la vocación sacerdotal va a menos, no salen de estos encuentros miles de jóvenes dispuestos al sacrificio de fe para siempre? ¿Qué problema genera que de esta cantera no salgan los profesionales que tienen que hacer llenar iglesias de fieles y transmitir la palabra de Dios con fervor y convencimiento?Sin entrar en detalles que desconozco voluntariamente, intuyo que con el tiempo el desencanto o el descubrimiento de la verdad hace abrir los ojos a la juventud. En una palabra, manipulación.Los jóvenes en formación no se pueden aislar del entorno familiar, cultural y educativo en el que han nacido.Es así que en países con mucha cultura religiosa y con un cierto poder político, es más fácil que la educación religiosa sea sectaria y reconduzca las almas a los objetivos de fe. De esta manera pasó con el franquismo con las iglesias llenas, asignaturas de formación religiosa católica (ninguna alternativa), eucaristías periódicas, confesiones obligadas para no ir al infierno y, en definitiva una formación en la fe que en realidad era el miedo de Dios. Cuando por un lado llega la democracia y por el otro los jóvenes tienen acceso a otras realidades de libertad, se produce el fenómeno tan habitual de renegar de lo que te han enseñado por una razón muy especial, has abierto los ojos y analizas que durante tus mejores años de adolescencia y juventud te han intentado manipular.Es muy posible que el perfil de este millón de jóvenes no sea unificado, o ya daría miedo de verdad, pero sí que algunos rasgos característicos pueden ayudar a entender su fe. Algunos vienen de países totalitarios o de poca tradición democrática, con lo que tienen todos los números para ser conducidos fuera de los caminos de la libertad personal. Otros viven en entornos familiares rígidos en las normas y en consecuencia también tienen limitada su libertad individual. Más lo son en ámbitos de educación en escuelas religiosas donde la fe tiene más valor que la ciencia y, por si no basta, los espacios lúdicos también están influidos por la presencia religiosa.Lo que sorprende es que en un mundo con red, se mantengan estas situaciones de manipulación, lo que nos hace deducir que las redes no sirven para conocer y abrirse a otras opiniones y argumentos, sino que son utilizadas para reafirmar los propios valores buscando a aquellos que piensan como tú y rechazando de entrada los que no están en tu onda. No hay lugar para la reflexión y el diálogo de las ideas. Simplemente la reafirmación del yo, que no es posible que me hayan manipulado y "me mantendré fiel a mi ámbito porque lo que da miedo es la libertad, porque está llena de dudas e incertidumbres y en el mundo que me han educado, que tiene la ventaja de tener las cosas claras, sólo hay un Dios, que lo ha hecho todo a su semejanza, que su iglesia sólo me deja follar para procrear, que me prohíbe el preservativo aunque pueda transmitir enfermedades, que me dicta normas de matrimonio sin que ellos las practiquen, que silencia la pederastia de los sacerdotes, y que en definitiva me hace la vida más fácil para que otros piensan por mí ".Afortunadamente hay miles de jóvenes que cuando tienen una oportunidad de romper su círculo vicioso en la fe, se acercan al laicismo porque desde una posición neutral está más cercano a la fe, por muy contradictorio que parezca desde posiciones religiosas establecidas. Pero mientras esto no ocurra pueden pasar años y seguramente su voto político tendrá connotaciones conservadoras que son las que han impedido durante siglos que viajemos a otros planetas, que sólo lo podamos hacer con la imaginación que, a su juicio, también es un valor que deberíamos reprimir.

La manipulació religiosa

El Papa de Roma ha visitat Madrid per protagonitzar una Jornada Mundial de la Joventut (JMJ). Ha aconseguit reunir un milió de joves en una eucaristia ja anomenada campament de la fe.

Sense treure raons als que consideren que en el món actual ens falta fe, també s’ha de considerar que la fe no només ha de ser religiosa i que quan la fe té nom i cognoms, segurament ja podem començar a dubtar. Les imatges que s’han emès han mostrat una joventut exaltada, fervent, animada, cridanera, pancartera, fidel… amb un punt de forofisme que hom havia de contextualitzar l’esdeveniment per no confondre’l amb el concert de rock de torn o el partit de futbol al màxim nivell. Amb gran escepticisme he pogut seguir la noticia amb una certa recança i preocupació. Quan des de unes posicions cristianes es té por del fonamentalisme islàmic en termes de religió, em pregunto si no s’està contra programant un fonamentalisme de l’església catòlica.

Com serà que si cada vegada la vocació sacerdotal va a menys, no surten d’aquestes trobades milers de joves disposats al sacrifici de fe per sempre més? Quin problema genera que d’aquesta cantera no surtin els professionals que han de fer omplir esglésies de fidels i transmetre la paraula de Déu amb fervor i convenciment?

Sense entrar en detalls que desconec voluntàriament, intueixo que amb el temps el desencís o la descoberta de la veritat fa obrir els ulls a la joventut. En una paraula, manipulació.

El joves en formació no es poden aïllar de l’entorn familiar, cultural i educatiu en el que han nascut. És així que en països amb molta cultura religiosa i amb un cert poder polític, és més fàcil que l’educació religiosa sigui sectària i recondueixi les ànimes als objectius de fe. D’aquesta manera va passar amb el franquisme amb les esglésies plenes, assignatures de formació religiosa catòlica (cap alternativa), eucaristies periòdiques, confessions obligades per no anar a l’infern i, en definitiva una formació en la fe que en realitat era la por de Déu. Quan per un costat arriba la democràcia i per l’altre els joves tenen accés a altres realitats de llibertat, es produeix el fenomen tan habitual de renegar d’allò que t’han ensenyat per una raó molt especial, has obert els ulls i analitzes que durant els teus millors anys d’adolescència i joventut t’han intentat manipular.

És molt possible que el perfil d’aquest milió de joves no sigui unificat, o ja faria por de debò, però si que alguns trets característics poden ajudar a entendre la seva fe. Alguns venen de països totalitaris o de poca tradició democràtica, amb  la qual cosa tenen tots els números per ser conduits fora dels camins de la llibertat personal. Altres viuen en entorns familiars rígids en les normes i en conseqüència també tenen limitada la seva llibertat individual. Més ho són en àmbits d’educació en escoles religioses on la fe té més valor que la ciència i, per si no n’hi ha prou, els espais lúdics també estan influïts per la presencia religiosa.

El que sobta és que en un món amb xarxa, es mantinguin aquestes situacions de manipulació,la qual cosa ens fa deduir que les xarxes no serveixen per conèixer i obrir-se a altres opinions i arguments, sinó que són utilitzades per reafirmar els propis valors buscant aquells que pensen com tu i rebutjant d’entrada els que no estan a la teva onda. No hi ha lloc per la reflexió i el diàleg de les idees. Simplement la reafirmació del jo, del que no és possible que m’hagin manipulat i “amb mantindré fidel al meu àmbit perquè el que fa por és la llibertat, perquè està plena de dubtes i incerteses i en el món que m’han educat, que té la avantatge de tenir les coses clares,  només hi ha un Déu, que ho ha fet tot a la seva semblança, que la seva església només em deixa cardar per procrear, que em prohibeix el preservatiu tot i que pugui transmetre malalties, que em dicta normes de matrimoni sense que ells les practiquin, que silencia la pederàstia dels sacerdots, i que en definitiva em fa la vida més fàcil perquè altres pensen per mi”.

Afortunadament hi ha milers de joves que quan tenen una oportunitat de trencar el seu cercle viciós en la fe, s’acosten al laïcisme perquè des de una posició neutral s’està més proper a la fe, per molt contradictori que sembli des de posicions religioses establertes. Però mentre això no passi poden passar anys i segurament el seu vot polític tindrà connotacions conservadores que són les que han impedit durant segles que viatgem a altres planetes, i que només ho puguem fer amb la imaginació que , segons la seva opinió, també és un valor que hauríem de reprimir.

La tendenciosa realización de un partido de fútbol: cómo hacerlo

Cuando un espectador contempla ante el televisor la retransmisión de un partido de fútbol debería saber que una realización nunca es objetiva por muchas que sean las cámaras que recojan la acción en directo. El grado de empatía o fanatismo que tenga el espectador por uno de los contendientes puede llegar a dejar anulada su capacidad analítica frente al medio dando por hecho que lo tenga, que es mucho suponer ante la clara falta de alfabetización de la mayoría del público televisivo. Si uno es capaz de observar ciertas pautas en una realización futbolística podrá fácilmente indicar si dicha dirección televisiva ha favorecido los intereses de su público fiel o hacia unos determinados colores. Habitualmente cuando el forofo se indigna por una realización que ha favorecido al equipo contrario, es porque considera que algo ha pasado para no sentirse satisfecho del tratamiento, con lo que en cierta manera el espectador es más analítico cuando la corriente le va a la contra, está más alerta, que cuando rema a favor.

Hay muchas formas de tratar la información y hay muchos factores que complican una producción en directo, pero cuando se suman en una determinada dirección, no hay lugar a dudas que la realización ha sido manipulada.

1.- La emisora de producción

Las cadenas responsables de la señal televisiva y de la producción tienen sus antecedentes, ya sean políticos, comerciales o de influencia geográfica y ya se da por hecho en la mayoría de ocasiones que parten con un subyacente favoritismo hacia el equipo local. Al ser consciente de ello, las cadenas competidoras que compran la señal procuran tener sus propias cámaras, cuando tienen permiso o contrato para ello, que de manera autónoma capturan imágenes independientes para que en el tratamiento posterior de la información puedan elaborar reportajes con acciones que la retransmisión oficial no ha recogido. Incluso en retransmisiones de excepción por su importancia como una final o un campeonato del mundo, hay acuerdos para que en la misma retransmisión en directo la cadena compradora pueda pinchar en un determinado instante una de sus cámaras autónomas, como entrevistas a los suyos o repeticiones desde un ángulo diferente. No fiarse del emisor es lo que hace que otros emisores procuren cubrirse las espaldas para obtener material inédito por si el principal emisor ha influenciado en la realización o simplemente ha tenido un mal día.

2.- Tradición democrática.

Si por casualidad la emisión se produce desde un país totalitario o con poca cultura democrática, se puede poner la mano en el fuego que cualquier tratamiento de la información no tendrá ninguna intención objetiva y no sólo para favorecer al equipo local, sino también para ensalzar valores patrios que mezclen con mayor interés el deporte con la política.

3.- El equipo de realización.

Los profesionales televisivos también tienes sus colores y puede que se dejen llevar por su simpatía hacia uno de los equipos, habitualmente el local, y aunque se entiende que tienen una alta responsabilidad hacia la información que transmiten, la realidad demuestra cada día que uno de los tratamientos más subjetivos se da cuanto más cercano está el comunicador del entorno natural.

4.- La audiencia

El emisor tiene su público natural al que se dirige y gracias a su fidelidad puede obtener publicidad por sus índices de audiencia. Y ese público es fiel porque ve y escucha lo que quiere ver y escuchar. Por ello tiene sus preferencias por unas emisoras y no ve otras. Si la emisora en cuestión no tuviera presente las características de su audiencia estaría tirando piedras a su propio tejado. Es hasta cierto punto natural que se admite un cierto grado de manipulación siempre que vaya a favor, aunque ello contradice los principios éticos de la base del periodismo, aunque no los de las propias estrategias comerciales.

Ser consciente de esos cuatro principios primarios protege mejor la capacidad observadora del espectador antes de sentarse en su butaca y asistir a la propia realización televisiva que también suma sus propios factores de tratamiento.

5.- No siempre mayor cantidad de cámaras indica mayor objetividad, más bien al contrario. Una sola cámara en continuidad cubriría mucho mejor el principio de objetividad y si el ángulo de cobertura fuera general, todavía más, si bien el espectáculo televisivo sería pobre y no utilizaría todas las propiedades del lenguaje del medio. Utilizar una gran cantidad de cámaras permite al realizador enriquecer la retransmisión para recoger mayor número de detalles y seguir la acción desde diferentes ángulos, pero también le da a su responsable la posibilidad de seleccionar la información a su criterio y éste puede ser influido por sus afectos, cuando no por la filosofía de la emisora.

6.- La distribución y cobertura de las cámaras ya puede facilitar una selección especial. Como más cámaras dirigidas al público local, a sus dirigentes, a su banquillo y a las acciones de su entrenador. En su proporción desigual da al realizador más probabilidades de pinchar a favor del local.

7.- Ocultar repeticiones de jugadas conflictivas del equipo local y mostrar con todo detalle las del equipo oponente. A pesar de la generosa cobertura televisiva, curiosamente no siempre se da la mejor imagen cuando va contra los propios intereses. Las jugadas de fuera de juego son las más representativas. Para demostrar la infracción la cámara está en línea con el infractor; para sembrar la duda el ángulo está desplazado y no puede asegurarse que se infrinja la regla. O simplemente no repetirla o hacerlo insistentemente según interés. La facilidad tecnológica de la cámara lenta permite mayor demostración de los lances del juego que adquieren dramatismo ante la falta del jugador contrario.

8.- Las pausas en el juego permiten el acercamiento al detalle, a lances paralelos o alternativos del juego. Mostrar el enfado del entrenador, del público o de los jugadores hacia decisiones del arbitraje, y recuperar imágenes que no se han visto sobre la actitud negativa de los jugadores adversarios, como faltas, llegando a transmitir la sensación que el equipo contrario ha cometido muchas más infracciones de las que ha sido penalizado.

9.- Utilizar elementos característicos del lenguaje de la imagen. Ángulos en picado para minimizar al adversario y en contrapicado para ensalzar al propio. Uso de los primeros planos para favorecer la personalidad del local y mostrar con planos más abiertos, alejar, al adversario.

10.- Y finalmente, y no menos importante, el equipo de comentaristas, uno de los factores de manipulación más evidentes y que demuestran hasta qué punto es un valor determinante. Por ello muchos espectadores silencian los comentarios y eligen el canal dual, cuando es posible, con comentaristas más favorables o supuestamente objetivos frente a la narración. También la opción de escuchar la locución radiofónica favorita  mientras se ve la televisión es una opción muy habitual.

Los comentaristas analizan las jugadas con desigual acierto y para dar muestras de supuesta objetividad invitan a profesionales en activo o ex futbolistas para que les ayuden en las apreciaciones, si bien es en estos casos cuando más se demuestra el grado de fervor hacia uno de los equipos por la parcialidad de los comentarios, que minimizan la falta propia y acentúan la ajena.

No obstante la objetividad es un valor relativo y damos por sabido que nuestros sentimientos no son ajenos al tratamiento y observación de la información, aunque si el profesional y el espectador tiene conocimiento de los factores que le hacen manipulador y manipulable, estaremos más cerca del justo valor del análisis que no debe ser otro que juzgar con la misma regla a ambos adversarios lo cual permite indagar en razones sin que ello impida que nuestras alegrías tengan color y por todo ello seremos respetados. Si no se es capaz de ello, al menos que no forme parte de surrealistas tertulias o deje por escrito opiniones de dudoso valor; su silencio sería de agradecer.

La biblioteca de los libros perdidos

La buena costumbre de invertir un cierto tiempo en pasear por las librerías de libros, nuevos o antiguos, permite de vez en cuando encontrar obras inclasificables pero de gran interés y el mérito debe atribuirse en un principio al escritor pero también al editor que con ello contribuye a engrandecer su labor a pesar de disminuir sus ingresos por la edición de libros de dudoso valor para el gran público. Y también agradecer a los libreros que, aunque con pocos ejemplares, ocupa un lugar de la estantería que bien podría reservar a un libro mediático y de mayor porcentaje en la ganancia.
En esta ocasión la joya es "La biblioteca de los libros perdidos" del autor alemán Alexander Pechmann y que inicia su relato apoyado en la frase de José Luis Borges "Basta que un libro sea posible para que exista".
El concepto del relato es la de dar explicaciones en el porqué hay libros perdidos, indagando en la imaginativa suposición de aquellos libros de los grandes escritores que nunca vieron la luz seguramente porque nunca fueron escritos pero dando muestras por carácter y contexto que bien pudieron ser. Así nos sumerge en la relación de títulos y argumentos perdidos de autores como Hemingway, Mary Shelley, Melville o Kafka entre muchos otros.
La propuesta laberíntica que toma a un bibliógrafo como narrador de las vicisitudes de su biblioteca de los libros perdidos, también reflexiona sobre esos otros libros que a pesar de ser publicados han sucumbido físicamente al tiempo o a su olvido, así como aquellos que permanecieron perdidos en los cajones del escritor y sólo fueron descubiertos con su muerte, o, paradójicamente, autores que nunca vieron publicada su obra y, algunos, ni después de fallecer. Un sinfín de matices sobre los libros perdidos.
Por no decir la de aquellos manuscritos de lenguas indescifrables o ilegibles que están allí para ser descifrados y descubierto su significado, como el manuscrito descubierto por Wilfried Voynich y nunca descifrado que permanece en la Rare Book and Manuscrit Library en la Universidad de Yale. El códice Voynich es precisamente el inspirador de la novela "El origen" de Michael Cordy, que narra su desencriptación y la aventura para confirmar su realidad que no es otra que el hallazgo del árbol de la vida.
Y para los que aun no se deciden a correr en busca de "la biblioteca de los libros perdidos" para que alimente su imaginación y fantasía cultural, una breve cita aparecida en un dietario perdido que recoge frases como: "Anoche tuve el sueño más hermoso de mi vida, soñé que tenia a lady Castlemaine entre mis brazos y podía hacer con ella todo cuanto me apeteciera. Qué suerte sería que pudiéramos tener sueños semejantes en nuestras tumbas...ya no necesitaríamos temerle a la muerte"

Un libro que puede no formar parte de los libros perdidos, una suerte para el inquieto lector y material imprescindible para el escritor, esté o no perdido en su imaginación, en su éxito o en su fracaso, en su lenta o rápida caída a los infiernos en los que espera encontrar a los lectores que no le han leído, a los editores que no le han publicado y a los amigos y familiares que nunca creyeron en él, aunque tiene la esperanza de no encontrarse a sí mismo.


La biblioteca de los libros perdidos.
Alexander Pechmann.
Edhasa, Barcelona 2011.

Els barrufets no barrufen en català

Seguint els paràmetres habituals de pel·lícules doblades al català, la proporció continua en la línia de sempre, una minsa mostra per confirmar la regla. La cosa té una anàlisi preocupant quan el que es tracta és de doblar una pel·lícula infantil. Entenent que va dirigida als nens i nenes que a Catalunya han seguit la immersió a l'escola i per tant que la llengua vehicular ha estat el català com a llengua pròpia i a segons quina edat encara no dominen el castellà, tret de famílies de llengua castellana, se suposa que la majoria de nens escolaritzats a Catalunya entenen el català i no tots ho fan encara en castellà, amb la qual cosa la lògica seria que hi hagués més oportunitats de veure una versió catalana que no pas castellana. Però el seny topa amb el cinema i les polítiques de protecció al castellà ni que sigui per defecte. Quan s'estrena una pel·lícula infantil alguns pares catalans ja tremolen perquè com no es compleix la llei de repartiment equitatiu de còpies en les dues llengües oficials, els caldrà fer una peregrinació per anar a la sala on es projecta la versió en català. Aquest cop l'oferta sembla que arribi a mans del barrufet pocavergonya que s'oblida que a Catalunya "Els pitufos" s'han vist televisivament amb la seva versió catalana i els nens estan avesats a escoltar-los en català. Doncs bé, les dades són aquestes a tot Catalunya: 92 còpies, 85 en castellà i 7 en català. En percentatges, 92,4% en front del 7,6% del doblatge en català. A la capital catalana, 19 còpies en castellà i 1 en català. I, també, que hi ha una versió en 3D que només s'ofereix en castellà.
Vista la discriminació que continuen patint els nens catalans i els seus pares que no tenen la corresponent equidistància d'oferta en idioma que tant promulguen els defensors del bilingüisme que curiosament només fan servir una llengua i aquesta és la castellana, no els queda un altra remei que agafar el cotxe i fer uns quants quilòmetres. Potser caldria obrir debat sobre la necessitat de subvencionar aquestes excursions culturals i d'oci.
De totes maneres, tot i que aquesta política de doblatge no seria admesa de cap de les maneres per l'estat i els seus mitjans de propaganda si la proporció fos a l'inrevés, sembla que ens haguem d'alegrar quan les enquestes diuen (Baròmetre de la Comunicació i la Cultura) que el 64% dels catalans prefereixen la versió doblada a la original i que dels primers un 46% ho prefereix en castellà i un 18% en català. Sembla doncs que tot i que la proporció de còpies és testimonial en català, encara no ha desaparegut la preferència d'uns pocs en veure la còpia en català. Per els mitjans de Madrid és un èxit perquè demostra que Catalunya segueix la seva lenta però imparable castellanització. Aquí ens ho mirem amb lupa i patèticament hem de tenir esperances perquè en el nostre país que practica la immersió i que tots els nens acaben la seva etapa escolar amb el domini del català i el castellà, hi ha un 18% que opta per la versió en català. Sí, és veritat que som diferents, perquè en un altre lloc això no seria admès i les polítiques que es farien per corregir-ho no serien considerades atemptats a la llibertat. Barrufem mentre poguem. Per cert, el corrector ortogràfic no admet el verb barrufar. Es clar que tampoc pitufar, siguem justos.

El camí cap el "Asilo"

Les generacions més grans han viscut amb la idea de que quan s'arriba a una edat més o menys atrotinada pels anys, hi ha la possibilitat de ser ingressat en el que abans en deien Asilo i ara passa per Residència perquè el primer terme ha assolit connotacions negatives com a refugi i empara d'immigrants, discapacitats,  refugiats, exiliats i, naturalment, vells; cada cosa en la seva particular circumstància temporal, econòmica, política i, sobretot, familiar.

Els nuclis familiars ja no són els habituals on trobar convivint sota el mateix sostre diferents generacions d'una mateixa família i, quan això passa, sol aparèixer un conflicte quan el vell exigeix molta dependència i no hi ha ningú que tingui temps per fer-se'n càrrec, o també quan arriben les vacances i existeix incompatibilitat generacional al projecte d'esbarjo. Una de les pràctiques singulars és agafar l'avi o iaia de torn i  deixar-la davant d'un hospital que ja sabrà què fer-ne i que quan localitzin a la família, aquesta ja haurà enllestit el temps d'oci o estarà a prop d'acabar-se. També n'hi ha que són més radicals i aprofitant que van a posar benzina li diuen al iaio que surti a estirar les cames i així que posa els peus a terra, el cotxe surt espitat. El més normal, però, és fer reserva en una Residència temporal i pagar més que en un hotel de categoria, però a canvi allà el cuidaran i els beneficiaris podran torrar-se al sol o a la muntanya sense patir excessivament. I quan tornin potser convenceran l'avi de que aquelles vacances temporals podrien esdevenir permanents i que no es preocupi que ja el visitaran sovint mentre mantingui la capacitat de comptar els dies que passen sense rebre visites.

Per fer prevenció del conflicte alguns avis expliquen en qualsevol sobretaula com aquell que no fa la cosa la faula del fill que porta el seu pare al Asilo i quan baixen del transport públic i enfilen a peu el camí ombrejat pels plataners, l'home gran s'atura a descansar i seu en una roca del camí. Allà comenta que encara se'n recorda quan ell mateix hi va portar al seu pare i aquest es va parar allà mateix a descansar. Quina coincidència. Quan és hora de marxar, el fill l'agafa pel braç i li diu, apa, pare, tornem cap a casa. I quan el vell li pregunta perquè, el jove li contesta: no vull que quan arribi el dia jo hagi d'explicar el mateix al meu fill en aquesta mateixa roca.